De tuteles i intervencions

A les portes d'un nou govern a la Generalitat, cal tenir en compte l'entramat institucional que manté la institució tutelada i intervinguda.

De tuteles i intervencions

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A les portes d'un nou govern a la Generalitat, cal tenir en compte l'entramat institucional que manté la institució tutelada i intervinguda.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquesta setmana vaig fer un fil a Twitter que em va anar sortint sense que me l’hagués preparat anteriorment (i per això no anava numerat) que, inesperadament (per mi almenys), ha tingut una important repercussió a aquesta xarxa social. Immediatament, els amics de Catarsi, em varen demanar si en podia fer un article, tot desenvolupant-ho una mica.

El fil començava dient: «El Govern de la Generalitat ha estat SEMPRE tutelat per l’estat espanyol amb la Constitució i els aparells d’estat. Al principi, aquesta tutela va ser suau. Però des la preparació del 1-O i el 155 aquesta tutela ha estat agressiva. Ja s’acosta a un intent de dominació colonial». Fem una mica d’història. La «Ley para la Reforma Política» del franquisme, , va ser aprovada en referèndum el desembre de 1976 (77% del cens electoral i 94% de vots a favor). Posteriorment, la nova Constitució espanyola de 1978, també va ser aprovada en referèndum: només amb el 67% del cens electoral i quasi el 88% de vots a favor. En els dos casos tant la participació com els vots a favor varen ser una mica superiors a la mitja a Catalunya i als PPCC i, en canvi, bastant per sota en el cas d’Euskadi. Per resumir, malgrat que no hi va haver trencament amb el franquisme, sinó una continuïtat que sempre s’ha volgut dissimular, el poble espanyol i el dels PPCC varen reaccionar en funció d’haver estat quaranta anys en una dictadura i amb unes grans ànsies de llibertat i de democràcia. Tot i que, també cal dir-ho, hi varen haver diferents grups polítics i moviments socials que es varen mobilitzar tant en contra de la Reforma com de la Constitució.

Entremig de la Reforma i la Constitució varen passar dues coses importants. El juny de 1977 hi ha eleccions generals espanyoles que a Catalunya guanyen les esquerres (PSC, PSUC). Sembla que, a conseqüència d’això, el president Suárez es va mobilitzar per restablir la Generalitat republicana i el retorn del president Tarradellas que, gat vell de la política, va saber negociar i aprofitar l’ocasió que se l’hi brindava. El 29 de setembre de 1977 el govern espanyol aprovava un decret llei on restablia provisionalment la Generalitat i reconeixia Tarradellas com a president. Això si, després de dir que la Generalitat era «una institució secular en què el poble català ha vist el símbol i el reconeixement de la seva personalitat històrica», hi afegia que «dins de la unitat d’Espanya». I també condicionava l’autonomia a l’aprovació de la constitució espanyola. Per tant, hi ha un reconeixement de la legalitat republicana a Catalunya abans de la Constitució, sens dubte, però també se li imposen, ja d’entrada, uns condicionants, una tutela.

I la Constitució espanyola permet imposar una sèrie de tuteles i condicionants a les Comunitats Autònomes (CCAA), que si bé en un primer moment semblava que estarien limitades a les nacions històriques (Catalunya, Euskadi, Galícia, que es varen convertir en «nacionalidades») ràpidament se li va afegir Andalusia i tan ràpidament com es va poder es varen generalitzar a altres regions («cafè per a tots» és va anomenar) de tot l’Estat. Catalunya quedava, doncs, amb alguna peculiaritat, com la resta de CCAA de l’estat, i d’aquesta situació només se’n salvaven Euskadi i Navarra.

Però tornem a la Constitució i a les principals tuteles que s’hi establien respecte a les CCAA i també a Catalunya (no serem exhaustius sinó que ens limitarem al que són clarament tuteles, condicionants, intervencionismes que es poden aplicar a Catalunya). Cal començar amb l’article 2 (que no va redactar la ponència sinó que va venir imposat des de La Moncloa) on es deixa clar que «La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común de todos los españoles…». I a l’article 8.1 es diu que les Forces Armades tenen com a una de les seves missions «…, defender su integridad territorial (d’España òbviament)…». A l’article 81 es preveu que els Estatuts d’Autonomia són lleis orgàniques de l’estat, les quals requereixen majoria absoluta de les Cortes Generales per a ser aprovades, modificades o derogades. A l’article 133 es preveu que la potestat originària per establir els tributs correspon exclusivament a l’Estat, mitjançant una llei i que les CCAA i corporacions locals també en poden establir o exigir, però sempre d’acord amb la Constitució i les lleis estatals. A l’article 135 sobre l’estabilitat pressupostària a l’apartat 6 diu que les CCAA estan obligades a l’aplicació efectiva del principi d’estabilitat pressupostària. El Títol 8, Capítol 3r està dedicat íntegrament a les CCAA i a l’article 145.1 diu ««En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas»» (potser estaven pensant en els PPCC o en Euskadi i Navarra?). A l’article 147 es diu molt clar que els Estatuts d’Autonomia, norma institucional bàsica de cada CCAA són part integrant de les normes jurídiques de l’estat, i que la reforma dels Estatuts requerirà, en tot cas, l’aprovació com a llei orgànica per les Corts Generals. L’article 148 detalla quines són les 22 competències de les CCAA i l’article 149 quines són les 32 competències exclusives que es reserva l’estat, tot i que és cert que a l’article 148.2 es diu que passats cinc anys i amb una reforma de l’Estatut es podran ampliar les competències de les CCAA. L’article 153 ens diu que el control de l’activitat dels òrgans de les CCAA podrà ser fet per: el Tribunal Constitucional, el Govern, la jurisdicció contenciosa administrativa i el Tribunal de Comptes. I l’article 155, com bé sabem, preveu la intervenció total de l’autonomia per part del Govern de l’Estat. L’article 156 ens diu que les CCAA tindran autonomia financera però sempre en coordinació amb la Hisenda estatal i com a delegats o col·laboradors de l’estat. En fi, la tutela i intervenció de les CCAA, també Catalunya, no ofereix cap mena de dubte.

Durant molts anys, els de l’hegemonia pujolista, les relacions entre Catalunya i l’estat van estar ben engreixades: el pujolisme assegurava la governabilitat espanyola, tant amb el PSOE com amb el PP, i a canvi es podien anar aconseguint noves competències, algunes importants (p.ex., Mossos, TV3, Catalunya Ràdio, una molt «teòrica» «normalització» del català), però en cap cas es plantejava el tema de la possible autodeterminació/independència de Catalunya. Era l’època del «peix al cove» i de ser bons minyons. La tutela de l’estat existia (quedava clar a la constitució) però l’estat l’exercia d’una forma suau.

Des del meu punt de vista, les coses comencen a canviar amb el primer tripartit (2003-2006) que, malgrat la seva vida força agitada, va fer una cosa que després en va desencadenar moltes altres: plantejar i aprovar (setembre de 2005 al Parlament) una reforma de l’Estatut d’Autonomia que, almenys en alguns aspectes, era francament ambiciosa. Però, qualsevol reforma de l’Estatut està intervinguda per l’estat, ja que ha de ser aprovada per les Cortes Generales espanyoles amb una llei orgànica de l’estat, cosa que va passar el maig de 2006 després que segons Alfonso Guerra, president de la Comissió Constitucional del Congreso on es va discutir, el van «cepillar como un carpintero». Amb tot, el poble català el va aprovar en referèndum el juny de 2006, amb una participació que no va arribar al 50% i amb el 74% dels vots emesos a favor. Però, ràpidament el PP i el Defensor del Poble (Enrique Múgica, militant socialista i exmilitant comunista) varen presentar recursos d’inconstitucionalitat a parts molt importants del text. La sentència del Tribunal Constitucional (un altre dels organismes que tutelen i intervenen l’autonomia) al recurs del PP el juny de 2010 va considerar inconstitucionals i, per tant, nuls, la totalitat d’un article i 13 més parcialment, així com 27 més quedaven subjectes a interpretació jurídica. Això va provocar com a reacció la manifestació del 10 de juliol de 2010 amb el lema «Som una nació. Nosaltres decidim», impulsada per Òmnium Cultural amb el suport de la majoria de partits polítics, parlamentaris o no (excepte PP i C’s), sindicats i quasi 1.600 entitats. Una manifestació multitudinària (1,5 milions segons l’organització, 1,1 milions segons la Guàrdia Urbana), encapçalada per tots els presidents vius de la Generalitat i del Parlament, que es va convertir en un clam per la independència i el dret a decidir del poble de Catalunya.

Abans d’aquesta manifestació hi varen haver les «consultes sobre la independència de Catalunya» que varen començar a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009, i que varen continuar en diferents onades: el 12/13 de desembre de 2009 a 167 municipis; el 28 de febrer de 2010 a 80 municipis; el 24/25 d’abril de 2009 a 210 municipis; el 20 de juny a 48 municipis; altres municipis ho varen fer en altres dates i finalment a Barcelona el 10 d’abril de 2011. Va ser justament el dia de la consulta d’Arenys de Munt que un grup de persones va tenir la idea de crear un organisme que després arribaria a ser l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Després de la «Conferència Nacional per l’Estat Propi» (30 d’abril de 2011), l’ANC es constitueix legalment el 25 de maig de 2011 i fa l’assemblea constituent el 10 de març de 2012. A partir d’aleshores l’ANC i Òmnium comencen a organitzar manifestacions multitudinàries i espectaculars cada 11 de setembre, començant per la de 2012 sota el lema «Catalunya, nou estat d’Europa», que va tenir una assistència que segurament quasi ningú esperava (1,5 milions segons la Guàrdia Urbana, 2 milions segons els organitzadors) i que es va convertir de nou en un clam per la independència de Catalunya. I així any rere any fins al 2016.

Aquí podem lligar probablement amb la segona piulada del fil que deia: «Actualment està essent tutelat (el govern de la Generalitat) agressivament pels ministeris de govern espanyol, especialment des d’un punt de vista econòmic, pel sistema judicial, pels aparells repressius i les presons, pels mitjans de comunicació espanyolistes, etcètera». Vaig dir tutelat i hauria estat més exacte dir intervingut. Des de 2011 Rajoy, president del govern espanyol es nega a pactar, i fins i tot a parlar amb el govern de Catalunya dels temes que afecten les transferències de l’estat, especialment en matèria econòmica i fiscal, i rebutja en tot moment parlar amb el president Mas del possible «pacte fiscal» quan aquest li planteja. D’altra banda, les finances de la Generalitat van estar sota el control directe i estricte del Ministerio de Hacienda des de 2015 i per aquest motiu, Montoro, el ministre, es veu obligat a declarar la seva discrepància amb el jutge Llarena, dient que «tots els comptes van ser intervinguts» i que s’havia fet una «comprovació comptable» que demostrava que no hi havia diners destinats al referèndum.

Amb el precedent de la consulta popular de 9 de novembre de 2014, es produeix la convocatòria del referèndum de l’1-O de 2017 a partir de la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya (6 de setembre de 2017) i de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República (8 de setembre de 2017), el govern espanyol s’hi oposà i el Tribunal Constitucional va suspendre la convocatòria l’endemà de l’aprovació de les lleis esmentades. Però l’organització del referèndum va continuar endavant, gràcies al Govern de Catalunya, a partits, entitats, associacions i, sobretot, a molts voluntaris individuals arreu del territori dels PPCC, amb una referència especial a la Catalunya del Nord. I es va produir el xoc entre dues legalitats (la de la Constitució i el Govern espanyol i la del Parlament de Catalunya i el Govern Català). Mentrestant el juliol de 2017 varen començar els primers interrogatoris de la Guàrdia Civil a funcionaris de la Generalitat i el 20 de setembre  va irrompre a diferents departaments de la Generalitat i va detenir 12 persones. És el dia que hi va haver la gran concentració davant del Departament d’Economia i que més tard va donar lloc a la detenció, acusació i empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez (16-O 2017). Finalment, tots sabem el que va passar, malgrat la violència física de les forces d’ocupació (mai millor dit) espanyoles, varen votar més de 2 milions de persones, amb una victòria aclaparadora del si a la independència. Després va venir la vaga general del 3-O en contra de la violència de les forces d’ocupació i a favor de la independència, la manca de decisió del 10-O i la fallida declaració d’independència del 27-O, les diferències que varen acabar portant a uns membres del govern (i del Parlament) a l’exili i d’altres a la presó, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la intervenció total de l’autonomia de Catalunya. Des d’aleshores, la repressió per part de l’aparell judicial i de les forces d’ocupació no ha parat, sempre esperonats pels mitjans de comunicació espanyolistes d’arreu (també a Catalunya), i en aquests moments es calcula que hi ha més de 3.000 víctimes de represàlies polítiques per aquesta causa.

La primera part de la tercera piulada del fil no crec que mereixi gaire comentari: «I està clar que, manin les dretes o les esquerres, l’estat espanyol pensa continuar amb aquesta política. En aquestes condicions és evident, crec, que qualsevol govern de la Generalitat té les mans lligades per liderar qualsevol procés d’autodeterminació i independència». Sembla clar que «el gobierno más progresista de la historia», com el de Rajoy, no té cap intenció ni tan sols de parlar de l’amnistia i de l’autodeterminació. Ho ha deixat meridianament clar moltes vegades (perquè serveix, doncs, l’anomenada «taula de diàleg entre els governs»?). Vist tot el que s’ha esmentat anteriorment sobre les limitacions, tuteles, intervencions previstes a la Constitució i ja aplicades, quan els hi ha convingut, pel Govern i l’estat espanyols, tampoc crec que es pugui discutir que «qualsevol govern de la Generalitat té les mans lligades per liderar qualsevol procés d’autodeterminació i independència». I, consegüentment, lliga perfectament amb els dos següents tuïts del fil que, per tant, no crec que mereixin gaire més comentaris: «És impossible que ho pugui fer (el Govern de la Generalitat). Està presoner, en mans de l’estat espanyol. El govern de la Generalitat només podrà gestionar, amb moltes limitacions, allò que li permeti l’estat en cada moment. Evidentment, res que tingui a veure amb aconseguir la independència». I el següent n’és una conseqüència directa i evident: «L’estratègia i la tàctica per la independència l’ha de definir i implementar un organisme extern al govern de la Generalitat i que pugui mantenir-se lliure de les urpes de l’estat espanyol. Evidentment, en col·laboració discretíssima (pràcticament clandestina) amb el govern».

Si això és així, i si realment volem la independència, és obvi, em sembla, el que es diu en la següent piulada del fil, que és també, com sembla evident, el que m’agradaria que passés (i vull pensar que és el que voldria qualsevol independentista, almenys amb els que parlo jo): «Els partits i les entitats independentistes, els organismes ja existents (p. e. el Consell de la República, sindicats) tenen L’OBLIGACIÓ, davant de la gent independentista del país, de posar-se d’acord en l’estratègia, tàctica i organització per avançar ja cap a la independència». I acabava el fil de piulades amb el que és, evidentment, una reflexió/opinió personal, i per tant discutible, «TOT AIXÒ ÉS EL QUE IMPORTA REALMENT. Pel que hem explicat, de fet la formació d’un Govern o un altre de la Generalitat, que sempre estarà lligat de mans i peus per l’estat opressor, té una importància relativa. A part, si, dels llocs de treball que donarà als que en formin part».

En resum, les tuteles/intervencions/condicionants principals que hem de patir els catalans, com a poble i com a nació, a més d’una repressió desaforada són les de l’estat espanyol i els seus aparells, i només les podrem evitar realment si ens independitzem i si aconseguim bastir una república sobirana, que vol dir una república on la darrera paraula sempre la té el poble. I això només és possible, crec, en una república socialista i evidentment democràtica on es facin realitat dues coses: «De cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons les seves necessitats» com deia Marx i «el poble mana, el govern obeeix» com diuen els zapatistes. Però això ja són figues d’un altre paner. Mentrestant, com ens recorden els autors d’un llibre acabat de sortir a Tigre de Paper (Amnistia. Propostes per a un debat necessari) cal posar en el primer pla de la lluita tres coses interrelacionades: els drets fonamentals, l’amnistia i l’autodeterminació.

Foto de portada:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

(Ripoll 1950). Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre Sortir de l’euro per sortir de la crisi?

Comentaris

De tuteles i intervencions

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.