Search
Close this search box.

Ens cal un nou Zimmerwald. Davant el feixisme i les guerres imperialistes actuals.

Aquest text defensa l'urgent i anguniosa actualitat del missatge llançat al món per una ínfima i marginal minoria de socialistes internacionalistes a la conferència celebrada al poblet de Zimmerwald entre el dies 5 a 8 de setembre de 1915.

Ens cal un nou Zimmerwald. Davant el feixisme i les guerres imperialistes actuals.

Aquest text defensa l'urgent i anguniosa actualitat del missatge llançat al món per una ínfima i marginal minoria de socialistes internacionalistes a la conferència celebrada al poblet de Zimmerwald entre el dies 5 a 8 de setembre de 1915.

“Qualsevol semblança amb la realitat 

actual és pura coincidència”.

Anònim actual

“És com un gra de mostassa que un home va plantar 

al seu hort, i va créixer i es va convertir en un arbre”.

Lluc, cap 13, 18-19

Aquest text defensa l’urgent i anguniosa actualitat del missatge llançat al món per una ínfima i marginal minoria de socialistes internacionalistes a la conferència celebrada al poblet de Zimmerwald entre el dies 5 a 8 de setembre de 1915. Avui, aquell petit gra de mostassa sembrat en aquella aldea suïssa cobra una palpitant actualitat a causa de la no declarada, però ben real guerra mundial en curs.

Des de 1991, els escenaris de l’agressió imperialista dels USA, de França i del Regne Unit contra els pobles de l’Iraq, de Síria, de Líbia, de l’Afganistan, Ruanda, de Palestina, del Iemen, de Sudan, del Congo i de tants altres països, es reparteixen per tot el món. La permanent destrucció de pobles i nacions, porta 33 anys produint una catàstrofe humanitària rere d’altra, tot destruint estats i societats i submergint pobles sencers en el caos i la barbàrie. Des de 2014 els USA han creat un nou escenari de la guerra en curs a Ucraïna, arrossegant a Alemanya i a la resta de la UE a una guerra proxy contra Rússia i Xina. La crisi de l’hegemonia USA sobre el món pot acabar desenvolupant-se fins a la guerra directa entre grans potències. Una guerra que acabi concernint el conjunt del territori europeu.

Avui, recordar Zimmerwald podria ser útil per a propiciar el rellançament del moviment per la pau, i per a generar expressions massives de rebuig a la guerra, i als nacionalismes imperialistes rampants.

Per què va fallar tot?

La consigna alemanya: “Contra el tsarisme”, així com la consigna anglesa

i francesa: “Contra el militarisme”, han servit per posar en moviment

els instints més nobles, les tradicions i les esperances revolucionàries

del poble en profit de l’odi entre els pobles

Karl Liebknecht, 2 de desembre de 1914

Com va ser possible el volte-face d’agost de 1914 de la socialdemocràcia? Va ser imprevisió, va ser incoherència o simplement traïció? 

Clara Zetkin en el seu pròleg de 1919 al La crisi de la socialdemocràcia ( conegut com a  fulletó de Junius, escrit a la presó l’abril de 1915 i publicat il·legalment a principis de 1916) va mostrar que el mal venia de lluny. Segons Zetkin, enlloc d’aprofitar la campanya de manifestacions obreres contra la condemna a presó de Rosa: 

Clara Zetkin i Rosa Luxemburg

“… La direcció del partit arribava encara més lluny en el seu retrocés respecte al gloriós jurament de la socialdemocràcia. Intentava reprimir un moviment que s’havia ampliat al marge de la seva presència… Però en aquell moment els ràpids progressos de la cretinització i de l’aburgesament parlamentaris de la socialdemocràcia, així com el seu temor infrangible cap a les accions de massa, ja l’havien portat a un començament de capitulació davant el militarisme i l’imperialisme”. (Zetkin, 1919/ 1976: 20-21). 

Aquesta actitud de mirar cap a una altra banda mentre es reprimia a Rosa i a milers de refractaris contra l’imperialisme i el nacionalisme, ubica els prolegòmens del viratge de la direcció socialdemòcrata durant la primavera de 1914 i no en els darrers dies de juliol. Però el mal venia de més lluny. “Qualsevol semblança amb la realitat actual és pura coincidència”.

En els congressos internacionals l’ SPD sempre havia rebutjat el recurs a la vaga general i a la insurrecció contra la guerra. La mateixa Rosa afirmava en la tesi tercera amb què concloïa el seu fulletó de Junius referint-se a la votació dels crèdits de guerra: 

“Aquesta tàctica de les instàncies oficials del partit dels països bel·ligerants, i molt especialment a Alemanya,  que era fins aleshores el país pilot de la Internacional, equival a una traïció dels principis més elementals del socialisme internacional, dels interessos vitals de la classe obrera i de tots els interessos democràtics dels pobles”. 

Per la seva banda, Lenin coincidia en aquest diagnòstic de la traïció. Tanmateix, afegia un primer intent d’anàlisi de les condicions de possibilitat de la traïció. En una resolució de Comitè Central del POSD(R) escrita a penes dos mesos després de l’esclat de la conflagració afirmarà: 

“Sentim amb fonda amargura haver de fer constar que els partits socialistes dels principals països europeus no han complert aquesta tasca seva i que la conducta dels caps d’aquests partits -de l’alemany sobretot- ratlla en la franca traïció a la causa del socialisme”. (Lenin, Agost-Setembre de 1914, OC 26:8-12.

Alguns autors afirmen que la traïció, si bé descriu el comportament de les direccions partidàries, era massa reductiva per a comprendre la fallida de l’internacionalisme de les masses. A més no permet explicar el conjunt del procés que havia portat la classe obrera dels països contendents a ser carn de canó de les seves respectives burgesies. Per a Madeleine Rebérioux: 

“La guerra va caure com un llamp sobre aquests partits. La crisi del 1912, durant la qual la catàstrofe semblava molt pròxima, s’havia saldat sense que esclatés la guerra a Europa: això semblava demostrar que els continus conflictes sorgits des de principis de segle podien ser localitzats. La convicció que resultava improbable una guerra europea, era pràcticament general… Així s’explica, país per país, la impotència dels socialistes europeus per intuir en l’assassinat d’un arxiduc austríac el pròleg de la gran guerra, així com el retard en posar-se d’acord”. (Rebérioux,  1974).

A la complexitat del fenomen es va acostar l’historiador Georges Haupt en dos assajos ¿Guerra o revolució? La internacional i la “Unió Sagrada” l’agost de 1914 i Guerra i revolució a Lenin, (Haupt, 1980) i en el seu estudi dedicat al frustrat congrés de la Internacional socialista que s’hauria d’haver realitzat a Paris el 8 d’agost de 1914 i que la guerra va impossibilitar (Haupt, 1965). Segons Haupt, la crisi del 1912 va afirmar la socialdemocràcia en un dels mites que cultivava des de principis de segle: la idea que la guerra comportava com a conseqüència la revolució i que per aquest motiu, les burgesies imperialistes no s’atrevirien a declarar-la. Aquesta convicció comportava el convenciment que l’amenaça de la revolució en cas de guerra salvaria la burgesia de la seva pròpia desmesura. El defecte principal d’aquest convenciment és que la burgesia sabia de sobres que les direccions socialdemòcrates no estaven disposades a fer res efectiu contra la guerra.

Allò essencial no és la traïció o en la imprevisió o les il·lusions de les direccions. Allò l’essencial és la composició social de la classe obrera de l’època i en el sorgiment d’una capa de la mateixa que vivia de les molles del repartiment imperialista del món i de vendre la seva força de treball a la indústria de guerra. Es tractava de l’aparició del fenomen social que Lenin va denominar aristocràcia obrera. Un fenomen lligat indestriablement al desenvolupament de l’imperialisme.

Ja el 1912 i el 1913, Lenin s’havia acostat en diversos articles a aquesta qüestió. Per exemple en el seu article Harry Quelch

“A mitjans del segle XIX, Anglaterra exercia un monopoli gairebé total sobre el comerç mundial. Gràcies a aquest monopoli, els guanys del capital anglès eren fabulosos: es podia repartir, doncs, algunes molles d’aquests guanys a l’aristocràcia obrera, als obrers fabrils qualificats. Aquesta aristocràcia obrera, que gaudia llavors de salaris força bons es va tancar en sindicats estrets imbuïts d’un egoista esperit gremial, aïllats de les masses proletàries, mentre que en política recolzava la burgesia liberal” (Lenin, Setembre 1913, OC 23: 469-471).

Serà en els seus articles d‘ L’ oportunisme i la fallida de la II internacional, (escrit a finals de 1915 i publicat el gener de 1916  a Vorbote, òrgan de l’esquerra de Zimmerwal, OC 27:121-134), i L’imperialisme i la divisió del socialisme, (Lenin, octubre 1916, OC 30:170-186), on acabarà d’ elaborar el seu concepte d’ aristocràcia obrera, en base a l’ anàlisi de la composició de la classe obrera induït pel capitalisme. Recordem que aquesta activitat publicista va ser desenvolupada durant el 1916 en paral·lel a l’elaboració de la seva obra L’imperialisme, fase superior del capitalisme ( Lenin, 1916, OC 27: 313-449). Serà en base a aquesta anàlisi de la composició de classe de l’aristocràcia obrera que Lenin demostrarà que calia trencar amb la vella IS per crear una nova internacional obrera, la Internacional Comunista.

Unitat i diversitat a la conferència de Zimmerwald

“O imperialisme o socialisme”

Rosa Luxemburg, maig 1915.

Entre els dies 5 i 8 de setembre de 1915 es va desenvolupar la primera Conferència socialista internacional en un petit poble proper a Berna: Zimmerwald. Convocada des del socialisme italià (Oddino Morgari) i suís (Robert Grimm) i per la russa Angélica Balabanova. Es van reunir 38 delegats representants d’onze països (italians, russos, romanesos, búlgars, polonesos i letons enviaren delegació oficial), els noruecs eren membres de les joventuts, els holandesos i suecs, de l’ala esquerra. Els alemanys assistents formaven part de diversos corrents d’esquerres; els francesos representaven diversos corrents sindicalistes, però ni socialistes ni anarquistes. No hi van assistir belgues, austríacs, britànics, ni hongaresos. Hi va haver unanimitat en la condemna de la Unió Sagrada, però diversitat en les propostes concretes: l’anomenada dreta zimmerwaldiana pretenia la reconstrucció de la IS. Per la seva banda, l’esquerra de Zimmerwald (8 membres) pretenia la creació d’una nova internacional. 

Fotografia dels assistents a la conferència de Zimmerwald

El manifest de la majoria de Zimmerwald redactat per Grimm i per Trotski, resava de la manera següent:

“Aquesta lluita és alhora la lluita per la llibertat, per la fraternitat dels pobles, pel socialisme. Es tracta d’emprendre una acció per la pau, per la pau sense annexions ni indemnitzacions de guerra. Aquesta pau no és possible si no és condemnant la pròpia idea de la violació dels drets i de les llibertats dels pobles. L’ ocupació de països sencers i de províncies no pot conduir a una annexió. No a les annexions efectives o emmascarades. No a les incorporacions econòmiques forçades, imposades que esdevenen encara més intolerables per les seves conseqüències dels drets polítics dels interessats. Reconeixement als pobles del dret a disposar d’ ells mateixos” (Humbert-Droz, 1968 :141-142).

El text, pacifista i humanista, va ser aprovat per unanimitat. No obstant això, en la seva crida final no contenia orientacions de treball concretes. Només una generalitat del següent tipus: 

“En el present es tracta, continuant en el terreny de la lluita de classes irreductible, de marxar per la nostra pròpia causa, per la causa sagrada del socialisme, per l’emancipació dels pobles oprimits i de les classes esclavitzades” (loc. cit.).

No era poc, però no era prou. Era difícil anar més enllà d’un acord genèric. Les propostes de Lenin a la conferència van insistir en el derrotisme revolucionari, en la idea de la transformació de la guerra inter-imperialista en guerra civil i en la necessitat d’avançar cap a una nova internacional obrera. Cridava a lluitar: 

“… per rebutjar qualsevol pressupost militar, abandonar immediatament els ministeris, desemmascarar des de la tribuna parlamentària, a la premsa legal, i si això és impossible, a la premsa il·legal, el caràcter capitalista i anti-socialista de la guerra actual, lliurar la lluita més intransigent contra el socialisme patriota, aprofitar qualsevol moviment popular que es derivi dels efectes de la guerra (com la misèria,  les pèrdues d’ homes, etc.) per organitzar manifestacions anti-governamentals, propagar la solidaritat internacional a les trinxeres, donar suport a tota vaga econòmica i buscar transformar-la, si les circumstàncies són favorables, en vaga política” (Lenin, 1915, OC 27: 46-50) 

La majoria dels assistents va rebutjar aquestes propostes de Lenin. L’esquerra, encapçalada per Lenin va acceptar el manifest perquè : “… nosaltres ho concebem com una crida a la lluita i que, dins d’aquesta lluita volem marxar de la mà amb els altres grups de la Internacional”. Tanmateix van afirmar que el manifest no els satisfeia completament perquè:

“No conté una caracterització de l’oportunisme declarat o d’allò que s’oculta després de frases radicals d’aquest oportunisme que no només té la responsabilitat principal de la débâcle de la Internacional, si no que vol eternitzar aquest desastre. El manifest no conté cap característica clara dels mitjans per combatre la guerra” (loc. cit.). 

Era la vella tàctica leniniana: unitat i crítica, des de l’autonomia de les parts.

Cap a una nova internacional

“La nova internacional serà construïda. S’ aixecarà sobre les ruïnes de l’ antiga,

“La nova internacional serà construïda. S’ aixecarà sobre les ruïnes de l’ antiga,

sobre nous fonaments més sòlids. Vosaltres, amics, socialistes de tots

els països poseu avui la pedra angular d’aquest edifici del futur”

Karl Liebknecht, 2 de setembre de1915, salutació 
a la conferència de Zimmerwald des de la presó (1977: 137)

La salutació que Liebknecht va enviar a la conferència va resultar profètica. A través de l’acer, la dinamita, els canons, la sang i el fang de les trinxeres, a través de la terrible experiència d’immenses carnisseries humanes, ingents masses d’obrers van aprendre a la seva costa el caràcter imperialista de la guerra. Van aprendre quanta raó tenia Jaurès quan va afirmar que el capitalisme porta la guerra al seu interior com el núvol porta la pluja.

El febrer-març de 1917 va començar la revolució russa. El seu lema era “Pau, pa i terra”. En diversos països es van desfermar moviments socials contra la fam, per la pau i, d’ alguna manera contra el capitalisme. Fou en aquests moviments on es va decantar la realitat de la política de cadascú. Els treballadors van poder comprovar la coherència entre els principis declarats i la política que es feia. El març de 1919 va ser creada la Tercera Internacional. De la petita llavor de Zimmerwald va sorgir una organització gran i poderosa que, amb les seves llums i les seves ombres, amb els seus encerts i amb els seus errors va determinar el transcurs del curt segle XX.

Rememorar aquesta història quan tanta aigua ha passat sota els ponts no por ser un acte ritual o erudit. Ens ha de permetre reflexionar sobre la dura i cruenta l’actual guerra de gairebé trenta anys que l’imperialisme desenvolupa contra els pobles. També ens permet reflexionar sobre el perillós ascens del nacionalisme i del xovinisme de gran potència. També hauria de dur a posar dempeus els mitjans que els internacionalistes necessitem per combatre per la pau i per la solidaritat entre els pobles. 

Més que mai, ¡Necessitem un nou Zimmerwald!


Bibliografia

LUXEMBURG, Rosa, (1915). La crisis de la socialdemocracia, prólogo de Clara Zetkin, introducción de Ernest Mandel, incluye la Crítica del folleto de Junius, de Lenin, Barcelona, Editorial Anagrama, 1976

– REBÉRIOUX, Madeleine (1974). El socialismo y la primera guerra mundial (1914-1918), en AAVV, (1979), Historia general del socialismo en quatre toms, sota la direcció de Jacques Droz, tomo 2. Barcelona, Ediciones Destino. Primera edició francesa en 1974.

– HAUPT, Georges (1965), Le congrès manqué : l’internationale à la veille de la première guerre mondiale. Paris, François Maspero.

– (1980), El historiador y el movimiento social. Editorial Siglo XXI, Madrid, 1986. Primera edició en francès, 1980. 

HUMBERT-DROZ, Jules (1968). L’origine de l’internationale communiste : de Zimmerwald à Moscou. Neuchâtel: Éditions de la Baconnière. 

LENIN, V.I. (1913), Harry Quelch, OC 23: 469-471.

– (Agost-Setembre de 1914), La guerra europea y el socialismo europeo OC 26:8-12.

– (Enero de 1915), El oportunismo la bancarrota de la II Internacional, OC 27:121-134.

– (5-8 de septiembre de 1915), Los marxistas revolucionarios en la conferencia socialista internacional del 5 al 8 de septiembre de 1915, OC 27: 46-50.

– (octubre de 1916), El imperialismo y la escisión del socialismo, OC 30:170-186.

– (1916), El imperialismo fase superior del capitalismo, OC 27: 313-449. 

– LIEBKNECHT, Karl Paul August Friedrich (1977). Antología de escritos de Karl Liebknecht, edición y traducción J. Vehil y Luis Lalucat. Barcelona, Icaria

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Mestre de primària jubilat i Doctor en Història Moderna i Contemporània. President de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya i militant de base de Comunistes de Catalunya.

Comentaris

Ens cal un nou Zimmerwald. Davant el feixisme i les guerres imperialistes actuals.

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau