Com explicar-nos que al 2022 seguim en plena crisi de l’habitatge? Com explicar-nos que sigui impossible viure a una ciutat catalana sense, en el millor dels casos, deixar-se tres quartes parts del sou o compartir amb trenta persones el forat de sota l’escala? Com entendre que mentre això passa, es segueixi especulant sense pietat amb un bé de primera necessitat? Com s’entén, doncs, que hi hagi gent sense casa i cases sense gent?
Quasi quinze anys després que la major sacsejada al capitalisme contemporani s’originés justament al sector de l’habitatge, el moviment es troba davant un atzucac no tan diferent al que s’enfrontaven als primers 00s els diferents sectors del moviment okupa o organitzacions com V de vivienda. Les similituds hi on: Una crisi imminent (o, a foc lent, ja present), una creixent bombolla immobiliària, un mercat de lloguer entregat a una espiral sense fre i uns nivells de precarietat sense precedents des dels anys 80. Però les diferències també: Una menor centralitat del deute hipotecari, una major presència de capital financer internacional sense arrelament físic al territori, un mercat laboral més estable -que no millor- i menys dependent de la construcció i un sosteniment polític de l’estat en la forma d’una classe rendista nostrada, producte dels processos d’acumulació per despossessió de l’anterior cicle de crisi. Però, sobretot, la major diferència és l’existència d’un moviment en defensa de l’habitatge ja existent, ja organitzat i ja operatiu.
És davant d’aquesta situació que, des de Catarsi, ens plantegem la necessitat de contribuir en la mesura de les nostres possibilitats a la reflexió històrica, l’anàlisi teòric i el debat pràctic al voltant de la qüestió de l’habitatge
