Benet Salellas: «Encara hi ha qui es pensa que posant-se de perfil sortirà millor d’aquest judici»

Amb el judici a la majoria de membres de l'anterior govern català, l'expresidenta del Parlament Carme Forcadell, l'expresident de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) Jordi Sànchez i el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, en la recta final, conversem amb Benet Salellas, experimentat advocat en processos polítics i membre de l'equip de defensa de Cuixart.

Benet Salellas: «Encara hi ha qui es pensa que posant-se de perfil sortirà millor d’aquest judici»

Benet Salellas: «Encara hi ha qui es pensa que posant-se de perfil sortirà millor d’aquest judici»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Amb el judici a la majoria de membres de l'anterior govern català, l'expresidenta del Parlament Carme Forcadell, l'expresident de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) Jordi Sànchez i el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, en la recta final, conversem amb Benet Salellas, experimentat advocat en processos polítics i membre de l'equip de defensa de Cuixart.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Amb el judici a la majoria de membres de l’anterior govern català, l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, l’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) Jordi Sànchez i el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, en la recta final, conversem amb Benet Salellas, experimentat advocat en processos polítics i membre de l’equip de defensa de Cuixart.

La defensa de Cuixart demanàreu al tribunal que plantegés una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per la contradicció entre la decisió de 12 de juliol de 2018 del Tribunal Superior de l’Estat de Slesvig-Holstein i l’acceptació per la Sala Segona del Tribunal Suprem (TS) espanyol de les querelles per alguns dels delictes que es jutgen en aquesta causa especial.

Vam utilitzar aquest canal en el tràmit de qualificació i qüestions prèvies a l’inici del judici. Hi va haver altres defenses, com la d’Oriol Junqueras, Raül Romeva o Carme Forcadell, que també van plantejar qüestions en aquest sentit. Citant diverses directives europees sobre el funcionament del sistema de justícia penal, nosaltres enteníem que, des del punt de vista dels drets fonamentals, és una contradicció que es faci un judici a l’Estat espanyol sobre uns fets que, en un altre territori de la Unió Europea (Slesvig-Holstein), el tribunal ha dit que no són constitutius del delicte de rebel·lió (que, en el cas de Jordi Cuixart, és l’única acusació que tenim). Que això vulnera el principi de legalitat penal (que significa que hi ha d’haver una certa previsibilitat en relació amb les conseqüències que pot tenir una acció). Intentàvem utilitzar aquesta resolució del Tribunal de Slesvig-Holstein com a mirall per a la justícia espanyola. Vam demanar al Tribunal Suprem que elevés una pregunta al TJUE perquè resolgués si el que passa a l’Estat espanyol és conforme a la Carta de Drets Fonamentals de la UE. Evidentment, el TS va desestimar la possibilitat que fos un tribunal superior el que resolgués aquesta qüestió i ho va fer amb l’autisme jurídic que es viu a l’Estat espanyol en relació amb aquest tema i que fa que les institucions de l’Estat constantment transmetin la idea que Europa, el món democràtic, no ens entén, com si hi hagués una conxorxa internacional contra l’Estat espanyol, arguments més propis de l’autarquia franquista que no d’un estat integrat a la UE.

El fet que el judici hagi estat televisat ha permès que molta gent veiés el que passava dins la sala de justícia. I això només pot ser positiu, perquè permet que molta gent prengui consciència de com funcionen els procediments judicials, en general, i, en aquest concret, quin paper hi ha tingut cadascun dels acusats, dels testimonis, etc. tweet

Tanmateix, el Tribunal de Slesvig-Holstein sí que concedí l’extradició del president Carles Puigdemont pel possible delicte de malversació, al·legant que, sota la rúbrica de «corrupció», figura en la llista de delictes de la Decisió marc del Consell d’Europa relativa a l’ordre de detenció europea i procediments d’entrega entre estats membres (OED). Aquesta decisió, però, contravé la mateixa llei alemanya de cooperació jurídica internacional en matèria penal, que prohibeix explícitament (art. 6.1) l’extradició per delictes connexos a delictes polítics.

El nivell d’anàlisi que es va fer amb el delicte de rebel·lió i el de malversació eren diferents. El delicte de corrupció està expressament previst a l’OED i, per tant, hi ha més automatisme a l’hora de concedir l’extradició. El de rebel·lió, en canvi, exigeix una anàlisi més profunda. Però també tinc clar que, si Llarena no hagués renunciat a l’OED, el Tribunal Constitucional Federal alemany, en via de recurs, hauria hagut de revisar la decisió del Tribunal de Slesvig-Holstein en relació amb la malversació, perquè la defensa de Puigdemont hauria plantejat  aquesta qüestió, ja que l’ombra del delicte polític és l’antítesi de la idea de l’extradició i la cooperació internacional entre els estats. Més enllà de moltes de les crítiques que ha rebut el Tribunal de Slesvig-Holstein, penso que, probablement conscient que estava prenent una decisió amb uns efectes molt grans pel que fa al delicte de rebel·lió, va ser molt conservador a l’hora de decidir en relació amb el de malversació.

El tribunal s’ha negat a reservar espais a la sala amb l’argument que els judicis són públics i que el judici era televisat.

El fet que el judici hagi estat televisat ha permès que molta gent veiés el que passava dins la sala de justícia. I això només pot ser positiu, perquè permet que molta gent prengui consciència de com funcionen els procediments judicials, en general, i, en aquest concret, quin paper hi ha tingut cadascun dels acusats, dels testimonis, etc. Però això no té res a veure amb la idea d’observació, que no és només mirar un judici per televisió, sinó copsar moltes de les coses que passen dins de la sala, i que no es poden veure només des del televisor, perquè el judici televisat està realitzat, amb unes càmeres que enfoquen cap a un lloc determinat. En canvi, l’observador ha de poder valorar coses que van més enllà de la persona que parla en aquell moment i que tenen molt a veure amb l’actitud del tribunal i de les parts. La valoració de la imparcialitat, la independència, el respecte al dret de defensa —tots aquests elements que una observació valora a fons— no es pot fer adequadament per televisió. És per això que els observadors insistien tant a estar presents, que és una cosa que s’ha aconseguit, però no perquè el tribunal ho hagi facilitat, sinó perquè hi ha hagut gent voluntària cada matí reservant places per garantir-hi l’entrada als observadors internacionals.

L’equip de defensa de J. Cuixart. Font: Wikimedia Commons

Inicialment, la defensa de Cuixart havíeu plantejat aquest judici com una oportunitat per fer un judici al govern espanyol per la seva actuació en la qüestió catalana.

En els interrogatoris d’alguns responsables polítics, en algunes de les proves que s’han practicat, hem pogut posar el focus en el paper de l’Estat. En molts moments, hem pogut desenvolupar interrogatoris que quasi eren més propis d’una acusació contra ells que no d’una estratègia de defensa, i ho demostra el fet que la mateixa Fiscalia hagi dit en un parell d’ocasions que aquest no és un judici a la policia. Això dóna una bona dimensió de la mena de judici que nosaltres volíem fer i que hem fet —almenys una part de les defenses. No podem perdre de vista que el cop contra la democràcia que es va produir a la tardor de 2017 es va donar utilitzant sobretot el poder judicial, que va ser i està sent utilitzat pel poder polític en la lluita contra els seus adversaris polítics. La seva incapacitat per marcar barreres davant els interessos del poder polític demostra les dificultats del sistema judicial espanyol. Alhora, es va generar una indignació molt gran entre el poder judicial, perquè la població catalana, al final, al que s’enfrontava, el 20 de setembre i els dies que vindrien després fins al primer d’octubre, és a decisions judicials. Penso que una de les claus és que s’entengui que, en un sistema democràtic, l’executiu està molt acostumat que la gent surti al carrer a protestar contra el que fa; el legislatiu, també, però el judicial no hi està acostumat, però també pot ser objecte de protesta i de crítica.

Un dels principals fets incriminadors que esgrimeixen les acusacions és el referèndum del primer d’octubre, prohibit pel Tribunal Constitucional (TC). La funció que la Llei orgànica del TC (art. 2.1) assigna a aquest òrgan constitucional és determinar si, prèvia interposició de recurs o plantejament de qüestió d’inconstitucionalitat, les lleis o normes amb força de llei aprovades pels diversos òrgans legislatius o executius, de les comunitats autònomes o de l’Estat central, contenen preceptes contraris a la Constitució i, si considera que en tenen, declarar-ne la nul·litat. En el cas que ens interessa, de la suspensió cautelar de les lleis del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i de transitorietat jurídica i fundacional de la República, se’n dedueix que el resultat del referèndum no podria tenir caràcter vinculant. Tanmateix, des de les defenses heu recordat sovint que la convocatòria de referenda sense autorització del govern espanyol des de 2005 no és delicte ni tampoc està específicament prohibit en cap altra norma jurídica. Així, doncs, si tot allò que no està expressament prohibit en cap disposició legal està permès, té potestat el TC per prohibir que un referèndum es faci?

Si l’ordenament jurídic té una certa coherència i tu dius que una determinada actuació no tindrà efectes jurídics, amb això l’has tocada de mort i, per tant, no cal que s’adoptin mesures molt més restrictives, perquè el que en queda és un exercici de drets fonamentals, de mobilització popular, de llibertat d’expressió, de dret de reunió. I res més. En un estat compost, com representa que és aquest, el fet que els poders públics es discuteixin sobre si això és competència central o autonòmica forma part de la seva vida. El que no té sentit, des de cap punt de vista, és que les conseqüències de les discussions polítiques i dels incompliments polítics passin a l’esfera penal. Això hauria de continuar en l’esfera constitucional.

La manca d’una defensa conjunta també porta que cadascú prengui les seves decisions segons les seves pròpies circumstàncies. Quan hi ha una estratègia conjunta, tothom s’hi acobla, amb matisos, se’n sent partícip i protegit tweet

Antonio Baños i Eulàlia Reguant adoptaren una actitud de desobediència en negar-se a respondre, com a testimonis, a les preguntes de l’acusació «popular». Aquesta política, però, no ha estat secundada per cap altre testimoni, ni tan sols pels que també han ostentat càrrecs electes en llistes de la CUP. Des de la perspectiva d’un judici de ruptura, no hauria estat més convenient que el major nombre possible de testimonis de la defensa haguessin adoptat la mateixa línia que Baños i Reguant?

Jo, en això, sempre he defensat que el sistema té una capacitat molt gran per assimilar les accions més rupturistes. Nosaltres no fem les coses per una lògica estètica ni pensem que sempre s’hagi de fer el mateix. Penso que era important ressaltar l’escàndol que suposa que en aquest judici hi hagi Vox. Ara bé: un cop que això s’ha posat sobre la taula, també cal ponderar a cada moment què és el que més ens convé. I ens interessaven molt algunes de les coses que han pogut dir alguns testimonis. Des de la perspectiva de Jordi Cuixart, el testimoni de David Fernàndez és un dels centrals.

Has fet notar que el temor més gran del president del tribunal, Manuel Marchena, era una estratègia conjunta de les defenses. L’estratègia de la defensa de Cuixart combinava la denúncia de la vulneració de garanties processals amb la del caràcter polític del judici, però això no s’ha percebut en l’estratègia d’altres defenses.

En judicis d’aquesta naturalesa, l’idoni és una coordinació estratègica entre tothom i, en aquest cas, no s’ha produït. Potser podríem dir que el procés de maduració que hi ha hagut en el moviment independentista a mesura que ha vist la capacitat repressiva de l’Estat no està acabat i encara hi ha gent que espera actes d’indulgència de l’Estat o que entén que posar-se de perfil és una manera de sortir-ne millor. Però, en un cas com aquest, aquesta esperança és absolutament equivocada.

En aquest sentit, és força il·lustratiu de com volien afrontar el judici els processats del PDeCAT el perfil dels advocats que han triat: lletrats amb una llarga trajectòria en la defensa de polítics processats, però que potser aquest ha estat el primer procés polític en què han exercit. Al llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Lleida: Pagès, 2018), alertes contra les defenses de connivència.

Jo sempre havia pensat que se sabria llegir que l’estratègia jurídica del judici del 9N havia estat errònia. Però sembla que no. La manca d’una defensa conjunta també porta que cadascú prengui les seves decisions segons les seves pròpies circumstàncies. Quan hi ha una estratègia conjunta, tothom s’hi acobla, amb matisos, se’n sent partícip i protegit. Una de les coses que m’han sorprès més és com un fet tan central com és el primer d’octubre —perquè representa que això, d’alguna manera, és el judici del primer d’octubre— ha esdevingut el tema de només algunes defenses. Quan es parlava del primer d’octubre, molts dels advocats ni tan sols no interrogaven. Alguns advocats hem entrat en el fons de la qüestió; d’altres, no. Alguns hem adoptat la perspectiva de drets fonamentals; d’altres, només la de la legalitat. Penso que tantes mirades simultàniament, al final, només han afavorit les acusacions.

Acte pels 10 mesos d’empresonament. Font: Wikimedia Commons

Tant les defenses com els observadors heu insistit que el fet de no permetre visualitzar vídeos sobre les actuacions policials en el moment en què declaraven els agents lesiona el dret de les defenses a contrastar la veracitat de les declaracions d’aquests testimonis, com també ho fa que, quan es visualitzin, a la fase documental, no se’n permeti la contextualització. Quines altres vulneracions del dret a la defensa s’han produït durant el judici?

En podríem dir moltes. Sobretot, hi ha una predisposició del tribunal a entendre que els fets van passar d’una determinada manera i tota aquella prova que nosaltres hem practicat que anava en direcció diferent ha estat escapçada. Ja en la fase d’admissió se’ns va denegar molta part de la prova, com també en la fase de la pràctica. I en l’execució concreta de com s’ha practicat la prova, s’ha innovat. I totes aquestes innovacions s’han basat sempre en la reducció de la capacitat que les defenses tenim de capgirar la prova de l’acusació i posar-la en contradicció amb altres elements de prova: la manera com se’ns han limitat els interrogatoris, la possibilitat d’introduir vídeos, etc. El judici ha tingut un cert efecte d’embut. Cada vegada s’ha anat estrenyent més la possibilitat d’al·legar, de preguntar i, per tant, de conduir el judici cap allà on nosaltres volíem.

Sobre la inadmissió de proves per part del tribunal, un dels casos més sorprenents és el de l’informe pericial de dos experts britànics en seguretat, Hugh Orde i Duncan McCausland, que desmentia, des del punt de vista policial, el relat de la suposada violència dels manifestants durant les jornades del 20 de setembre i el primer d’octubre.

Eren dos experts policials del Regne Unit que analitzaven tots els vídeos de la intervenció policial i feien valoracions tant de l’actuació de la policia com de la ciutadania. Concloïen que la ciutadania havia utilitzat tècniques de resistència no-violenta; que la policia, en alguns casos, havia actuat correctament, però que, en la gran majoria, ho havia fet de manera desproporcionada. Jo penso que era molt útil per al tribunal: un tercer, que no és la policia espanyola ni els independentistes, feia una avaluació tècnica, justificada i molt treballada. El fet de descartar això demostra el biaix previ en relació amb la voluntat de protegir sempre l’actuació de la policia.

I fins i tot les persones que tenen una visió política radicalment oposada a la de les que estan sent jutjades veuen que aquest judici manca de garanties molt elementals. tweet

L’advocada Isabel Elbal diu que Marchena permeté preguntes sobre les càrregues policials del primer d’octubre a l’exsecretari de Seguretat José Antonio Nieto i l’exministre de l’Interior José Ignacio Zoido per no desacreditar el seu testimoni. És a dir, diuen que no hi hagué càrregues i, si el president hagués prohibit que es formulessin preguntes referents a aquesta qüestió al·legant que ja hi ha sumaris oberta a diversos jutjats sobre aquests fets, els hauria desmentit de facto

És una de les contradiccions que hi ha hagut al llarg del judici. Hem introduït algunes de les coses que sabem que hi ha a tots els jutjats de Catalunya on hi ha causes obertes sobre això, però, al mateix temps, el tribunal sempre ha dit que no està vinculat pel que passi als jutjats de Catalunya sobre l’actuació policial, perquè ells estaven investigant el judici des d’una altra perspectiva. Per tant, som en aquest terreny del desconegut on res hi té a veure, però tot hi té. No es valora l’actuació dels manifestants, no es valora l’actuació de la policia. Aleshores, què es valora en aquest judici i, sobretot, per què tenim mesos de declaracions policials, si, al final, l’actuació policial no és objecte de judici? Això forma part d’aquesta estratègia del tribunal que, a cada moment, va decidint sobre la marxa allò que interessa i allò que no interessa. Semblaria com si l’objecte del procés s’anés construint durant el judici; conforme el judici evoluciona vas descobrint que hi ha coses que són objecte de judici i coses que no. Això és un senyal d’indefensió, perquè l’objecte del judici ha d’estar definit sempre abans de començar el judici; si durant el judici va canviant, les proves que havies proposat esdevenen inútils i potser d’altres que haurien estat útils les hauries proposades.

En un comunicat emès el 29 d’abril, els observadors agrupats a l’entorn d’International Trial Watch (ITW) alertaren que «la sobreactuació del president [del tribunal] quan no permet desplegar l’activitat de descàrrec, recalcant, subratllant i, de vegades, ridiculitzant la improcedència de les pretensions, podria constituir un motiu, no només d’excés d’autoritat, sinó també una dada objectiva que posi en perill el dret a un jutge imparcial».

És clar, perquè el tribunal ha ser impassible al que passa en el judici. Mai no pot prendre decisions, fer comentaris o tenir actituds que demostrin que ja ha pres una decisió sobre el fons de l’afer abans que el judici hagi acabat. Si ho fa, podries plantejar que ets davant d’un tribunal que no és just i, doncs, que hi ha una vulneració de diferents articles de la Constitució espanyola i de l’article 6 de la Convenció Europa de Drets Humans. El fet que els 14 col·legis d’advocats de Catalunya emetin un comunicat i alertin que estem entrant en una lògica on el mateix tribunal pot estar demostrant que no està sent equànime és una demostració de la gravetat de la situació en què ens trobem. Els col·legis d’advocats no són actors independentistes ni contrahegemònics, sinó els garants de la continuïtat del funcionament d’aquest sistema jurídic. I fins i tot les persones que tenen una visió política radicalment oposada a la de les que estan sent jutjades veuen que aquest judici manca de garanties molt elementals.

Protestes del dia 20 de setembre de 2017. Font: Wikimedia Commons

Després de l’inaudit atac del tribunal a la vostra estratègia de defensa en l’escrit filtrat a la premsa el 15 de maig i del doble criteri seguit pel tribunal amb les preguntes de les acusacions i les defenses, serà difícil que, si hi ha sentència condemnatòria, hom no hi vegi parcialitat.

Sobretot quan les mateixes defenses hem denunciat des del principi que hi ha hagut una alteració en les regles de la competició i quan hem dit que el tribunal davant del qual ens trobem no és el que hauria de jutjar i que, si s’optava perquè es fes davant d’aquest tribunal, era per qüestions que escapen de la lògica jurídica i que entren molt més en l’esfera política i, d’alguna manera, dels interessos de l’Estat. Col·locats junts, tots aquests elements donen una imatge d’un judici que ha estat preparat perquè tingui un resultat determinat. Llavors, si aquest es produeix, nosaltres podrem reconstruir molt fàcilment l’entramat jurídic que ha permès que es produís.

Per contra, les defenses que han optat per estratègies de connivència tindran difícil al·legar vulneracions de garanties processals en elaborar els recursos, si no les denunciaren quan es cometeren i, a sobre, han elogiat la manera com la presidència del tribunal ha conduït el judici.

Jo penso que això és evident. El que hom no pot fer és callar durant tot el judici i només quan el resultat no li agrada, aleshores al·legar vulneració de drets fonamentals.

Un dels arguments que exposeu a l’escrit de defensa és que el fet que el judici es conegui en una instància en què els magistrats no saben català, quan els acusats són catalanoparlants, volen declarar en català i bona part de la documentació hi és escrita vulnera el dret a la defensa, perquè obliga a recórrer a traductors i intèrprets. Enteneu que l’article 9 de la Carta Europea de les Llengües «Regionals» i «Minoritàries» empararia l’existència de dret a declarar en una llengua oficial al territori on esdevingueren els fets sense intèrpret o demanar que el procediment s’hi faci?

Jo penso que sí. La vida judicial a Catalunya té molts problemes estructurals, però podem dir que, en molts òrgans judicials, hom pot utilitzar el català o castellà, sense que això signifiqui que li col·loquin un traductor i, per tant, sense mediatització entre el justiciable i l’òrgan judicial. Això és una situació de normalitat en un règim de cooficialitat lingüística. Quan això no es produeix i hi ha d’haver un intèrpret o hi ha d’haver una traducció, es debilita l’exercici d’aquest dret, perquè, a més a més, el justiciable ha d’afrontar conseqüències negatives en utilitzar una llengua —que només passa quan s’utilitza el català— i, per tant, elimina la realitat d’aquest règim de cooficialitat. En el nostre cas, el fet que el judici es faci a Madrid ja elimina, de facto, la possibilitat real que el judici es faci en català i que les persones que vulguin utilitzar el català ho facin sense conseqüències. I també dificulta l’accés del tribunal als documents en llengua original. A més, s’han produït errors de traducció.

Aquí es confirma la idea que les institucions de l’Estat entenen que la seva única llengua és el castellà i, per tant, el règim de pluralitat lingüística i de cooficialitat no és real, perquè també hauria d’incloure els poders de l’Estat, no només el poder local i l’autonòmic tweet

El tribunal no ha permès als testimonis declarar en català —ni tan sols amb mediació d’intèrpret—, idioma oficial a Catalunya i reconegut estatutàriament (art. 33.2) com a llengua d’ús per als ciutadans en llurs relacions amb l’Administració de justícia, sense que el precepte limiti el dret al territori de Catalunya. Igualment, l’article 440 de la mateixa Llei d’enjudiciament criminal reconeix el dret dels testimonis a declarar assistits per un intèrpret, en cas de no saber castellà. Cal tenir en compte que, en el moment en què s’aprovà aquesta norma (1882), les llengües peninsulars altres que el castellà no gaudien de reconeixement jurídic, per la qual cosa, després del reconeixement de llur oficialitat, anunciat per la Constitució de 1978 (art. 3.2) i, en el cas de Catalunya, desplegat pels estatuts d’autonomia de 1979 (art. 3.2) i 2006 (art. 6.2) i diverses lleis del Parlament, el dret a declarar en català no s’hauria d’interpretar com un simple dret instrumental restringit per a les persones que no saben castellà, sinó com un dret lingüístic derivat del principi d’oficialitat.

Aquí es confirma la idea que les institucions de l’Estat entenen que la seva única llengua és el castellà i, per tant, el règim de pluralitat lingüística i de cooficialitat no és real, perquè també hauria d’incloure els poders de l’Estat, no només el poder local i l’autonòmic. L’Administració de justícia ―que funciona exclusivament com a poder de l’Estat― és un dels espais on més dificultat hi ha per implementar tota aquesta normativa, precisament perquè, a la mínima, se senten legitimats per imposar la utilització de la llengua castellana. I sempre troben l’excusa, l’excepció, per no aplicar el règim de cooficialitat. I el que no té sentit és que vingui una persona que utilitzi una llengua que no és oficial a l’Estat espanyol, com el francès o l’alemany, i tingui intèrpret. Després de quaranta anys de l’aprovació de la Constitució espanyola, aquesta pluralitat lingüística de l’Estat encara és una quimera.

El pres polític Jordi Cuixart. Font: Òmnium Cultural

L’article 231 de la Llei orgànica del poder judicial, que sempre addueix Marchena per obligar els testimonis a declarar en castellà, es refereix únicament a «jutges, magistrats, fiscals, secretaris i altres funcionaris de jutjats i tribunals», però no diu res dels testimonis.

En rigor, fins i tot podríem defensar que els mateixos advocats utilitzéssim el català en el judici, que és una cosa que no ens hem arribat ni a plantejar.

Isabel Elbal ha advertit que, quan ja s’han fet moltes sessions del judici i es demanen penes de presó elevades, el fet que el tribunal desestimi les peticions de llibertat provisional és senyal que es preveu una sentència condemnatòria.

És clar. El dia en què acabi el judici el tribunal haurà de començar a deliberar i, per tant, si creu que són innocents, els haurà de posar en llibertat. En la nostra pràctica judicial, estem acostumats que sigui al cap d’un o dos dies d’haver acabat el judici. Si en els dies posteriors no surten en llibertat, la sentència serà condemnatòria. Es podria mantenir, com fa el mateix tribunal, que no els posen en llibertat perquè han de garantir que ningú no marxi i que estiguin a disposició del tribunal, però un cop el judici hagi acabat, aquest argument haurà desaparegut.

El que no podem perdre mai de vista és que qualsevol exercici de drets fonamentals pot comportar una certa coerció, sempre no-violenta, i això no pot ser catalogat automàticament com a delicte. tweet

S’ha especulat que el magistrat ponent, el mateix Marchena, podria fonamentar la condemna per rebel·lió en la doctrina del «clima coactiu» com a element contextual incriminador de fets que, en si mateixos, són l’exercici de drets fonamentals i que introduí ell mateix en la sentència sobre el recurs de cassació interposat contra la sentència de l’Audiència Nacional en el judici als activistes d’Aturem el Parlament. A més, en resolucions de recursos anteriors presentats per les defenses en aquesta causa, la Sala Segona del TS ja ha afirmat que «la rebel·lió del segle xxi no exigeix violència»…

Aquest és un dels riscos i una de les pors que tenim. Penso que seria un error molt gran modificar el concepte de violència en la línia d’estirar allò que es va decidir en la sentència d’Aturem el Parlament, que continua al Tribunal Europeu de Drets Humans, pendent de sentència definitiva. El que no podem perdre mai de vista és que qualsevol exercici de drets fonamentals pot comportar una certa coerció, sempre no-violenta, i això no pot ser catalogat automàticament com a delicte. L’exercici del dret de vaga sempre és coerció cap al patró, però és un mecanisme legítim que serveix per generar situacions de poder per a aquells que, normalment, no en tenen. Si eliminem això, eliminem la capacitat de la societat civil d’influir sobre els poders públics, perquè llavors entendrem el dret de reunió com a mer exercici de folklore, no com un autèntic dret fonamental de participació en el sistema democràtic. Si només està permès manifestar-se en un format Onze de Setembre, gran diada, i no està permès manifestar-se com es va fer el 20 de setembre o com es fa quan s’intenta aturar un desnonament, el marge del concepte del dret de reunió és molt petit, perquè, llavors, l’entenem només aplicable en aquells casos en què no molesta ningú.

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És assessor lingüístic i traductor. Ha escrit, compilat i traduït varis llibres. Destaquen els seus escrits sobre qüestions històriques i sociolingüística.

Comentaris

Benet Salellas: «Encara hi ha qui es pensa que posant-se de perfil sortirà millor d’aquest judici»

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.