En la era de l’extermini, on és el moviment pacifista?

Davant l'aparentment imparable escalda bèl·lica mundial, on queda el moviment pacifista? Què està passant a Europa? Analitzem els casos de Grècia, França, Itàlia, Irlanda per acabar amb una crida a fer de Catalunya una avantguarda pacifista.

En la era de l’extermini, on és el moviment pacifista?

Davant l'aparentment imparable escalda bèl·lica mundial, on queda el moviment pacifista? Què està passant a Europa? Analitzem els casos de Grècia, França, Itàlia, Irlanda per acabar amb una crida a fer de Catalunya una avantguarda pacifista.

El capitalisme sucumbeix en la pau i el desarmament; el socialisme hi trobaria per primer cop en elles la seva essència vertadera i descaricaturitzada.

Wolfgang Harich, “Quince tesis para una política de paz”, Mientras Tanto, No. 11 (abril 1982)

La cimera de la OTAN ha passat com una tempesta per sobre del moviment pacifista europeu, espanyol i català, sense que la contracimera per la pau, ni les manifestacions aconseguissin brindar una alternativa diplomàtica contra la guerra. Alhora, les pitjors previsions s’han acomplert. Si en el «flanc Est» s’ha acordat continuar amb la confrontació militar amb Rússia, en el «flanc Sud» la OTAN ha acceptat la militarització del Nord d’Àfrica desitjada pel complex militar industrial espanyol. Encara més, s’ha assenyalat a la Xina com a enemiga pública número u i s’ha fet servir aquesta diana, a més a més de la russa, per a justificar una nova cursa armamentística a base d’esprints.

Malauradament, el pitjor de tot plegat ha estat la constatació de la debilitat del moviment pacifista a Madrid durant la cimera. De fet, en les jornades celebrades per la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, la UPEC, David Minoves, director del Fons Català de Cooperació, posava el dit a la nafra en fer-ho patent. Cosa que a Catalunya, com a d’altres països ibèrics, és de doldre perquè el pacifisme no és que sigui un moviment, unes associacions, unes ONG’s, sinó que representa, fins i tot, una cultura popular que amara el conjunt de la societat.

Però malgrat comptar amb un poder institucional, en termes d’ajuntaments governats per les esquerres pacifistes, és a dir, ERC, CUP i Comuns, inimaginable quan es van produir les protestes contra la guerra d’Irak, han estat molt minses, per no dir inexistents, les iniciatives de les esquerres per canalitzar aquest poder municipal en favor de la pau i el desarmament.

Segurament que aquesta inactivitat tingui alguna relació amb la desorientació general de l’esquerra, i una part del pacifisme, com es va poder fer patent fins en la mateixa conferència de la UPEC, «Impactes de la guerra d’Ucraïna». Doncs, les iniciatives que estan animant el Sant Pare a Itàlia, Varoufakis i Corbyn des de Grècia, Mélenchon a França o el Sinn Féin a Irlanda, van passar totalment desapercebudes, talment com si no existissin, deixant lloc a tota una sèrie de llocs comuns sobre el dret a la lluita armada dels i les ucraïneses que contrasta amb l’obstrucció deliberada, per part dels Estats Units i de la OTAN, als intents diplomàtics ucraïnesos i russos.

Per això, pren tanta importància fixar-se en el que ocorre a nivell de la societat civil europea davant del patent fracàs de la Unió Europea en aquest conflicte. La Cimera de la OTAN ha fet més necessària que mai la creació d’un moviment civil i popular per la pau al conjunt d’Europa. I una iniciativa d’aquesta mena no partirà del no-res perquè molts dels nostres veïns no han parat quiets a l’hora d’elaborar, cadascú des del seu país, un ideari per la pau, la resolució diplomàtica de la guerra i el desarmament. Si els repassem un per un fàcilment podem adonar-nos que sota l’Europa militarista, l’Europa dirigida amb burofax des del Pentàgon, hi ha una Europa pacifista en ebullició.

Una tasca encara més important després d’un d’estiu amb els pitjors incendis dels darrers trenta anys i que, en canvi, era encarat amb la compra de 20 caces eurofighter per valor de 2.000 milions d’euros, per un cantó, i per una partida de caces F-35 ianquis amb un cost estimat de 10.000 milions d’euros, per l’altre. Unes despeses que per si soles ja representen la despesa «oficial» del Ministeri de Defensa i la imposició de la OTAN d’augmentar el pressupost fins al 2% del PIB. Unes despeses sagnants perquè només els 20 eurofighter podrien haver estat; 77 hidroavions, o bé, 315 helicòpters antiincendis, o 358 helicòpters de transport de brigades de bombers, com ha denunciat Anticapitalistes.

El militarisme és un dels ingredients catastròfics que precipita el canvi climàtic. Només l’exèrcit estat-unidenc és responsable de causar més emissions que 140 països junts, incloent països industrialitzats com Suècia o Dinamarca. I en el cas de la Unió Europea les emissions de CO2 provinents de l’exèrcit i la industria militar suposen 24,8 milions de tones de CO2, les quals equivalen a les emissions anuals de 14 milions de cotxes[i]. Per això, el pacifisme pren un rol estratègic fonamental, en termes ecològics i socials, com ha sabut veure una part de l’esquerra europea i mediterrània.

Grècia: Una crida per a un nou Moviment de Països No Alineats

El tretze de maig la direcció de la Internacional Progressista es reuní a Atenes per a fer una crida, l’anomenada Declaració d’Atenes. Jeremy Corbyn, Yanis Varoufakis i Ece Temelkuran van presentar una guia fonamental que qualsevol pacifista hauria de llegir. Ja que es tracta de cinc punts bàsics contra la guerra perpètua que prepara la OTAN a Europa i a l’Àsia:

  1. Recolzar Ucraïna i rebutjar tota invasió.
  2. Exigència immediata d’un alto el foc, la retirada de l’exèrcit rus i un tractat de pau garantit per la Unió Europea, els Estats Units i Rússia davant de les Nacions Unides.
  3. El respecte al Dret Internacional i el dret d’asil a tots els refugiats.
  4. L’oposició a la divisió del món en blocs militars que competeixen entre si en una nova Guerra Freda.
  5. La substitució dels blocs militars per marcs de seguretat inclusius.
Font: DIEM25. Acte de presentació de la Declaració

El més interessant de la Declaració, a més a més dels punts, és que fa una crida activa a la col·laboració i a la militància pacifista per part del que representen Corbyn, Varoufakis i Temelkuran, que no es poca cosa. Tal com es veu en l’al·legat final:

«cridem als demòcrates del món sencer a unir les seves forces en un Nou Moviment de Països No Alineats. En aquest context, considerem les nacions no alineades, democràtiques, sobiranes, col·laborant mútuament, com la via per a aconseguir una pau duradora, un món que pugui evitar la catàstrofe climàtica i deixar en herència a la següent generació una oportunitat decent de crear les condicions necessàries per a la prosperitat comuna a nivell global.»

Itàlia: Obligar a la Unió Europea a jugar un rol diplomàtic

La següent estació ineludible d’aquest recorregut passa per Itàlia on el viu teixit pacifista ha aglutinat la seva empenta en una proposta feta pública el 20 de juny a Roma.

A «Per una proposta di pace dell’unione europea» el Consiglio italiano del Movimento Europeo, el diari l’Avvenire (un mitjà propietat de la Conferència Episcopal Italiana, és a dir, directament vinculat a l’Església), la Rete Italiana Pace e Disarmo, l’Associazione Ricreativa e Culturale Italiana (l’ARCI és una associació republicana d’esquerres i antifeixista que compta amb un milió de socis organitzats en 5.000 associacions) i l’Associazione Nazionale Partigiani d’Italia (que compta amb 120.000 membres). Com no podia ser d’altra manera, la proposta italiana comença reivindicant el pacifisme republicà inscrit en la mateixa Constitució en el seu article 11é:

«Itàlia repudia la guerra com a instrument d’atac a la llibertat dels altres pobles i com a mitjà de solució de les controvèrsies internacionals; accepta, en igualtat de condicions amb els altres Estats, les limitacions de sobirania necessàries per a un ordre que asseguri la pau i la justícia entre les Nacions; promou i afavoreix les organitzacions internacionals a aquest efecte»[ii].

I el programa de pau que proposa el pacifisme italià segueix amb una sèrie d’idees que es podrien resumir en aquests punts:

  1. Recolzar també a la població ucraïnesa
  2. Obligar a la Unió Europea a fer-se càrrec d’una “iniciativa concreta de pau” no “delegant als Estats Units d’Amèrica i a la OTAN decisions que pertoquen en primer lloc a Europa.”
  3. Cessament de les operacions militars russes i retirada de les seves tropes
  4. Enviament d’una força pertanyent a la ONU per a garantir l’alto el foc
  5. Modificació de les regles d’asil dels refugiats per a poder acollir a tots els refugiats amb la mateixa rapidesa que els i les ucraïneses
  6. Promoció en el marc a la OSCE i la ONU d’un tractat que impliqui tots els actors involucrats en el conflicte.
  7. Convocatòria d’una Conferència Internacional per al desarmament multilateral i permanent.

En el cas italià, és encara més important fixar-s’hi-hi perquè estem parlant d’un programa de pau que representa associacions amb centenars de milers d’adherits en el cas de l’ANPI i milions en el cas del Vaticà i l’ARCI. Com en el cas de la Internacional Progressista les associacions italianes mostren la seva voluntat de passar de les paraules als fets i a la mobilització, com podem llegir en Gianfranco Pagliarulo president l’ANPI:

«Juntament amb la roda de premsa del 20 de juny i d’acord amb la crida unitària que llançarem aquest dia, cal posar en marxa centenars d’iniciatives i mobilitzacions en tot el país perquè se senti i es vegi una veu popular forta: la veu d’un poble que no vol la guerra, que no vol una economia de guerra, que no vol informació bèl·lica (que no sigui la de Putin!) i que, en canvi, vol una nova convivència pacífica.»[iii]

Val a dir, que en aquest cas com ha destacat Gorka Larrabeiti a CTXT[iv] hi ha un important esforç per part del Vaticà per endegar i estendre el pacifisme. El Papa Francesc ha animat el que podríem titllar d’una teologia per la pau que no s’amaga d’una crítica frontal al militarisme i a l’imperialisme que anima l’actual conflicte. Des de l’encíclica Fratelli tutti al darrer Angelus a la plaça de Sant Pere hi ha una perseverança constant, pública i notòria, per a fer servir l’estructura eclesiàstica en favor d’una geopolítica pacifista i antimilitarista:

“Faig una crida a tots els caps de les nacions i de les organitzacions internacionals per a que reaccionin davant la tendència a accentuar el conflicte i la oposició. El món necessita pau. No una pau basada en l’equilibri de les armes, en la por recíproca. No, això no servirà. Això és fer retrocedir la història setanta anys. La crisi ucraïnesa hauria d’haver estat, però -si es vol- encara pot arribar a ser, un repte per als savis estadistes, capaços de construir en el diàleg un món millor per a les noves generacions. Amb l’ajuda de Déu, això sempre és possible. Però hem de passar de les estratègies de poder polític, econòmic i militar a un projecte de pau global: no a un món dividit entre potències en conflicte, si a un món unit entre pobles i civilitzacions que es respecten.”[v]

A ningú se li pot escapar, que el Papa Francesc, de la mateixa manera que Varoufakis o Corbyn, està proposant la idea d’un món multipolar gràcies a l’empenta de països no alineats, vinculats entre si per acords de desarmament i garanties de seguretat recíproca.

De fet, la defensa de la pau, d’una solució diplomàtica a la guerra i de l’oposició a l’augment de la despesa militar està sent un dels eixos centrals del debat polític italià. En aquestes eleccions generals, el pacifisme junt a l’ecologisme, donat l’enfrontament entre partidaris i opositors a l’energia nuclear, i el laborisme, arran de la lluita per la instauració d’un salari mínim digne, estan repartint les posicions polítiques.

I mentre el bloc de l’extrema dreta, compost per Meloni, Salvini i Berlusconi, no dubta a defensar la construcció de noves centrals nuclears, la reimplantació d’un nou servei militar obligatori i les rebaixes fiscals per als rics, i el centre esquerra abanderat pel PD s’oposa verbalment a l’extrema dreta però en copia les idees, el Moviment 5 Stelle de Giuseppe Conte i la Unione Popolare de De Magistris s’han significat justament per una aposta antimilitarista i pacifista intransigent, antinuclear i en favor de salaris i condicions laborals dignes.

Es tracta doncs d’un «Front eco-pacifista» i que malgrat no estigui articulat, tot i els intents de De Magistris o Rifondazione Comunista, denota un frontpopulisme en potència gràcies a una societat civil pacifista i ecologista molt activa i mobilitzada.

França: Sortir de la OTAN pot ser una posició de majories

Al país de Jean Jaurès i Víctor Hugo, Jean-Luc Mélenchon ha protagonitzat un exemple espectacular en defensar exactament els mateixos postulats que el pacifisme més radical i aconseguir 7’7 milions de vots (quasi el 22% dels vots) en la primera volta de les eleccions presidencials i 131 diputats i diputades (el 31’5% dels escons) a l’Assemblea Nacional Francesa.

Font: Youtube

És a dir, la segona força al parlament francès defensa la majoria dels punts que es poden llegir bé a la Declaració d’Atenes bé a la proposta italiana de pau. La neutralitat, el no alineament, el pacifisme i el desarmament han estat punts troncals de Mélenchon tant en la campanya electoral presidencial com en els comicis legislatius.

I, tot i l’amalgama de posicions diverses a l’interior del conglomerat que representa la Nova Unió Popular Ecologista i Social, la força principal, la França Insubmisa de Mélenchon, declara sense embuts la voluntat de sortir de la OTAN:

«La France insoumise proposarà la retirada immediata de França del comandament integrat de l’OTAN i, per etapes, de la pròpia organització. Rebutjarà qualsevol inclusió del nostre país en una aliança militar permanent a la regió Indo-Pacífica i en altres llocs, així com qualsevol intervenció militar sense mandat de l’ONU. Defensarà la idea d’iniciar la formació d’un nou acord altermundista.»[vi]

Una posició que manté l’estratègia d’una França independent, sobirana i no alineada[vii] consistent en l’imperatiu del no-alineament com a condició necessària del pacifisme. O, com va resumir Mélenchon en un míting a Saint Denis:

«La posició política que em proposo encarnar, si sóc escollit president de la república francesa, és el no-alineament perquè crec que és la condició de la pau. El nostre alineament mai ha significat la neutralitat, no som neutrals perquè estem a favor de la pau i de defensar-la.»

És evident que amb un altaveu d’aquesta potència i en un lloc tan determinant per a la marxa d’Europa com és França, que Mélenchon és un aliat imprescindible per a tot moviment pacifista que vulgui enfrontar-se amb la OTAN i el bel·licisme de l’establishment europeu.

Irlanda, tres banderes republicanes: Autodeterminació, Pau i Neutralitat Activa

Molts dels aspectes que Mélenchon defensa a França, Corbyn a Anglaterra, Varoufakis a Grècia o el Papa a Itàlia, tenen en Irlanda un mirall on reflectir-se. Bàsicament, per tres motius.

En primer lloc, perquè la Constitució de la República d’Irlanda consagra en el seu article 29 (subapartats 29.1, 29.2, 29.3 i 29.4), la pau com a instrument de política exterior i, per tant, com a mètode de resolució dels conflictes. De fet, la Constitució precisa que la pertinença d’Irlanda a la Unió Europea depèn directament del pacifisme:

«Irlanda afirma la seva adhesió a l’ideal de pau i de cooperació amistosa entre les nacions, basat en la justícia i la moral internacionals. Irlanda afirma la seva adhesió al principi d’arranjament pacífic de les controvèrsies internacionals mitjançant l’arbitratge internacional o la resolució judicial. Irlanda accepta els principis generalment reconeguts del dret internacional com a norma de conducta en les seves relacions amb altres Estats. Irlanda afirma el seu compromís amb la Unió Europea, dins de la qual els Estats membres de la mateixa treballen junts per a promoure la pau, els valors compartits i el benestar dels seus pobles.»[viii]

La segona raó per la que Irlanda té un gran interès per a qualsevol moviment europeu per a la pau rau en que és l’únic cas pràctic a Europa en que els Estats Units ha fet servir el seu pes d’una manera benigna.

És tracta ni més ni menys que dels Acords de Pau de Divendres Sant firmats el 1998 que van rebre el suport del president Bill Clinton. La llarga i intensa feina pedagògica del Sinn Féin va aconseguir que els EEUU moderessin a un dels seus aliats més incondicionals, el Regne Unit, i recolzessin un procés de pau que posava fi a un conflicte armat atiat per l’Estat britànic.

És probable que per aquest motiu, i per l’èxit en posar fi al conflicte sectari al nord d’Irlanda, que Varoufakis senyali la idoneïtat dels Acords de Pau de Divendres Sant per a Ucraïna.

Doncs, són uns acords que poden inspirar un tractat de pau que no només faci respectar la sobirania d’Ucraïna vers Rússia sinó també el dret a l’autodeterminació del Donbas:

«Un tracte just, en això hem d’estar d’acord, ha de deixar a tothom una mica insatisfet, a la vegada que implica una gran millora respecte a qualsevol possible alternativa. Ambdues parts han d’obtenir beneficis que superin amb escreix les pèrdues respectives sense perdre la dignitat. Per honrar les aspiracions dels ucraïnesos i la seva coratjosa resistència a l’agressió de Putin, el tractat de pau previst ha de decretar la retirada de les tropes russes a les posicions prèvies al 24 de febrer. Per a fer front als enfrontaments sectaris al Donbàs i els seus voltants, l’Acord de Divendres Sant (que va posar fi als “Problemes” a Irlanda del Nord) pot oferir una orientació tangible sobre la resolució de conflictes i la governança.»[ix]

A més a més, hi ha un tercer motiu que convida a les esquerres a emmirallar-se en Irlanda: i és la defensa intransigent que el Sinn Féin ha fet de la neutralitat activa[x] del país i de l’oposició a ultrança a entrar a l’OTAN.

El republicanisme d’esquerres gaèlic, segona força al Parlament però primera al país per nombre de vots, pot aviat ser una força de govern capaç d’acomplir la seva promesa de constitucionalitzar explícitament la neutralitat i el no-alineament d’Irlanda. Una perspectiva abanderada tant per Gerry Adams[xi] com pel Sinn Féin, tal com ha oficialitzat el portaveu del partit per a Assumptes Exteriors i Defensa[xii].

Catalunya, punta de llança de la pau, la neutralitat i el no-alineament?

El 12 de març de 1986 Catalunya va escriure una de les seves pàgines més brillants en la història del pacifisme nadiu. En el referèndum sobre la permanència a la OTAN el No va guanyar amb el 53’7% dels vots. Un resultat acompanyat de la victòria pacifista a Euskal Herria i a les Canàries. Un fet culminant no només de tot un cicle de mobilitzacions sinó també de les tradicions pacifistes republicanes, socialistes, comunistes i anarquistes que han bategat amb tanta força al país.

Des de Pi i Margall i Valentí Almirall, amb el seu eslògan «la República és la pau», a Federica Montseny, Joaquim Maurín o Rafael Campalans, el pacifisme s’ha esdevingut una vella i rica escola de pensament intel·lectual rejovenida per cada nova generació i per cada nova onada de mobilitzacions.

Una escola de pensament que sobretot en les seves branques republicana, llibertària o marxista, critica l’economia política que sosté al militarisme i, per tant, fa de la pau un element de lluita contra tota oligarquia i contra tot imperialisme. Ha estat tan ampla i difosa aquesta perspectiva que, talment com ocorre a l’Amèrica Llatina, hem tingut de president fins i tot un ex-militar pacifista com Francesc Macià. Un president que defensava consagrar a totes les constitucions la renúncia a les guerres d’agressió tot fent de la pau una política d’Estat per a impedir guerres mundials.[xiii]

Per això, davant d’apologies de la OTAN, i del bel·licisme, com la duta a terme per Victòria Alsina, consellera d’Acció Exterior i Govern Obert, des de les pàgines de La Vanguardia[xiv], o el suport mostrat a l’escalada militar del conflicte per part de Joan Subirats o Ernest Urtasun, com els pitjors verds alemanys, per no parlar del menyspreu intel·lectual de Santiago Alba Rico al pacifisme[xv], exigeixen una resposta clara, directa i frontal en favor de la pau i l’antimilitarisme. Que a Catalunya ha mancat per manca de conviccions, d’orientació i d’iniciatives resoltes, deixant en solitari a la resta de l’Estat a BNG i a Bildu la tasca de bastir un bloc pacifista. «Totes les coses estan dites però cal repetir-les una i altra vegada perquè hi ha molta gent que no les escolta», ha hagut de dir Arnaldo Otegi en la inauguració del curs polític.

La Mesa Política de EH Bildu ha deixat ben clar que en aquest curs no hi haurà aliances plurinacionals, ni majories al Congrés que no passin pel pacifisme i la derrota del militarisme. I no només per garantir la pau a Europa sinó també per respondre a una inflació causada per la oligarquia energètica i les guerres del complex industrial-militar[xvi]. Perquè l’alternativa no és altra que l’exterminisme fruit d’una guerra nuclear com ha avisat aquest estiu el secretari general de la ONU: «Estem a un error de càlcul de la anihilació nuclear». «La guerra s’ha d’aturar», com ha reblat Arnaldo Otegi, si volem fer front a les causes militars de la crisi.

En una era d’extermini com la denunciada als anys vuitanta per E. P. Thompson, i aquest estiu pel secretari general de la ONU, el que cal és una aposta republicana per «la construcció d’un front pacifista radical»[xvii], en paraules d’Antoni Domènech.

Per aquests motius que a Catalunya a nivell municipal, tot i l’existència de la Xarxa d’Alcaldes i Alcaldesses per la Pau de Catalunya, formada per més de dos-cents municipis adherits, no hi hagi hagut una pluja de mocions o declaracions coherents no ja amb el pacifisme dels països veïns que hem vist sinó amb la pròpia societat civil pacifista és un indicador d’una mancança preocupant.

A títol d’exemple, a l’inici de la guerra el Centre Delàs va fer públic un comunicat[xviii] on demanava que:

La proposta russa d’un tractat amb els EUA sobre seguretat sigui difosa, estudiada i tinguda en compte, treballant des del diàleg i la diplomàcia”. En el mateix text feia palesa l’oposició a l’enviament d’armes i defensava la neutralitat, per a Espanya i la Unió Europea, de manera que: «buscant un rol de neutralitat que rebaixi les tensions militars -deslligant-se de l’OTAN- que els legitimi per iniciar converses amb Rússia de manera directa, convocar totes les parts a dialogar en una conferència de pau que posi fi al conflicte armat a Ucraïna

Hi ha, doncs, un posicionament a Catalunya que representa clarament la pau, la neutralitat i el no alineament. Un ideari que en cas de prendre cos en la societat civil podria aprofitar aquesta força municipal de dues-centes ciutats pacifistes per a aclarir la confusió regnant a la Generalitat i derrotar, per un cantó, el militarisme de Junts per Catalunya i del PSOE i Pedro Sánchez a l’Estat espanyol, per l’altre.

Un procés d’unitat popular pacifista que podria dinamitzar les esquerres catalanes i convertir de nou a Catalunya en una avantguarda pacifista, neutral i no-alineada tant dels Països Catalans com de la península ibèrica.


Notes

[i] Tal com ha detallat el Centre Delàs en un dels seus darrers informes. Veure Javier García Raboso, “La OTAN y el cambio climático”, La OTAN, construyendo inseguridad global, informe del Centre Delàs núm. 53, p. 36.

[ii] La Constituzione. Principi fondamentalli. Articolohttps://www.senato.it/istituzione/la-costituzione/principi-fondamentali/articolo-11 11, Senato della Republica.

[iii] Gianfranco Pagliarulo, “Pace, un obiettivo possible”, Patria Indipendente, 15 de juny de 2022.

[iv] Gorka Larrabeiti, “Francisco en Ucrania”, CTXT, 1-7-2022.

[v] Papa Francisco, “Ángelus”, Vatican.va, 3 de juliol de 2022.

[vi] NUPES, Programme paratge de gouvernement de la Nouvelle Union populaire écologique et sociale, NUPES, 2022.

[vii] Union Populaire, Pour une France indépendante, souveraine et non-alignée, Mélenchon2022.fr, 2022.

[viii] Constitution of Ireland, Irish Statute Book, desembre de 2018.

[ix] Yanis Varoufakis, “The Peace Process Ukraine’s Supporters Should Support”, yanisvaroufakis.eu, 6-6-2022.

[x] Aquí un dels documents més significatius sobre la neutralitat positiva. Aengus Ó Snodaigh, Lynn Boylan i Seán Crowe, Defending irish neutrality. A Sinn Féin position paper, Sinn Féin, abril de 2019.

[xi] Gerry Adams, “Irish Neutrality is no for sale”, Léargas, 22 de març de 2022.

[xii] John Brady, “Government must respect people’s suport for Irish neutrality”, Sinn Féin, 4 de març de 2022.

[xiii] Veure a Francesc Macià, “Paraules del President de la Generalitat”, Guerra a la guerra! Òrgan oficial del Comitè Català contra la guerra (delegació nacional del “Comité Mondial de Lutte contre la guerre imperialiste”), any I, núm. 1, juny de 1933 p. 3. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

[xiv] Victòria Alsina, “Un futuro geostratégico sin complejos”, La Vanguardia, 28-6-2022.

[xv] Santiago Alba Rico, “No a la OTAN, sí ¿a qué?”, Público, 28-6-2022.

[xvi] Declaració Política de la Mesa Política de EH Bildu, 29 d’agost de 2022, Donostia.

[xvii] Toni Domènech, “Comunistas y ecologistas en la lucha por la paz”, Mientras Tanto, nº 7, 1981, p. 58.

[xviii] Veure: Centre Delàs, “Reduir la militarització del conflicte ucraïnès per evitar la guerra”, 24 de gener de 2022.


Foto de portada: Wikimedia Commons: John Singer Sargent, Gassed.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Comentaris

En la era de l’extermini, on és el moviment pacifista?

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.