Search
Close this search box.

El nom no fa la cosa: les amnisties a l’Estat espanyol (1832-1977) (II)

Les mobilitzacions, principalment a Euskal Herria, durant tot l'any 1976 van permetre sobrepassar les tímides reformes de Suárez.

El nom no fa la cosa: les amnisties a l’Estat espanyol (1832-1977) (II)

Les mobilitzacions, principalment a Euskal Herria, durant tot l'any 1976 van permetre sobrepassar les tímides reformes de Suárez.

La reinstauració de la monarquia en la persona de Joan Carles de Borbó, prevista a la llei franquista 62/1969, de 22 de juliol, i materialitzada el 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort de Franco, corregué en paral·lel a una forta mobilització obrera i popular contra la dictadura, que provocà la caiguda del primer govern de la monarquia i obligà el segon a assumir part del programa de l’oposició democràtica i convocar eleccions pluripartidistes (celebrades el 15 de juny de 1977), per bé que amb notables dèficits democràtics, com ara: 1) el nomenament directament pel rei de 41 senadors; 2)el fet que la convocatòria electoral no aclarís si les Corts que en sorgirien tindrien caràcter constituent (Decret reial 679/1977, de 15 d’abril); 3) el fet que no tots els partits haguessin estat legalitzats abans de les eleccions i haguessin de concórrer amb altres noms, com també els que impugnaven la forma política de l’Estat, 4) la prohibició de la propaganda que qüestionés aquesta mateixa forma política, la unitat de l’Estat o «el prestigi» de les forces armades.

Significativament, la primera llei aprovada per aquestes Corts seria una altra llei d’amnistia (Llei 46/1977, de 15 d’octubre), l’única aprovada fins al moment en el marc de la monarquia reinstaurada.

Orígens: el significat de l’amnistia en el programa i la cultura política de l’antifranquisme

El significat de l’amnistia en els programes polítics de les diverses forces antifranquistes no era homogeni. En efecte, d’una banda el Partit Comunista d’Espanya (PCE) vinculava l’amnistia a la «reconciliació nacional». Així, en una declaració de 1956 el Comitè Central afirmava que «una veritable amnistia que permetés la tornada dels exiliats, sense discriminacions ni vexacions; l’alliberament dels presos polítics; la reconstrucció de milers de llars desfetes i la reparació de les injustícies comeses aplanaria el camí a l’entesa i crearia el terreny apropiat per a la convivència nacional, donant als espanyols la possibilitat de viure lliures de la por de la persecució i la revenja».[i] Lligada a si aquesta amnistia implicava també reconciliació amb el personal polític i administratiu del règim franquista o era un instrument per a la ruptura, hi ha la qüestió del seu abast. Així, el desembre de 1968 els presos del PCE del penal de Burgos demanaven «una amnistia total que liquidi totes les responsabilitats de tots dos bàndols, tant les de la guerra com les derivades de les activitats igual de l’oposició que de la repressió».[ii] Més ambiguament, la Junta Democràtica d’Espanya (JDE) —organisme amb vocació unitària també impulsat pel PCE—, a la seva declaració fundacional, propugnava l’«amnistia absoluta de totes les responsabilitat per fets de naturalesa política».[iii] Tot i que des de l’esquerra revolucionària s’interpretà aquesta fórmula com inclusiva també de les vulneracions de drets comeses pel bàndol monarquicofeixista durant la guerra de 1936-39 i pel règim franquista (vg. Combate. Órgano Central de LCR-ETA VI, 26, setembre de 1974, 13), de la literalitat del text no se’n desprenia necessàriament aquesta conclusió. En realitat, la doctrina, en la línia expressada al Decret reial de 30 de novembre de 1840 i al Decret de 14 d’abril de 1931, excloïa de la qualificació de polítics els «crims de masses», els «d’estat» i els de significació reaccionària. Així mateix, és significatiu que, en els documents de l’Assemblea de Catalunya —organisme de vocació unitària impulsada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partit referent del PCE a Catalunya— la formulació de la reivindicació d’amnistia se circumscrivís als «presos i els exiliats polítics».[iv] Des del Govern d’Euzkadi, l’octubre de 1976 el lehendakari,Jesús María Leizaola, sostenia que «amnistia ve del mot grec oblit», de manera que «és l’oblit, el perdó» i afegia que «el perdó ha d’ésser mutu»(Enbata,425, 14-10-1976). Al missatge de Cap d’Any, insistia en la mateixa idea, en demanar «una veritable i total amnistia recíproca per a tots els qui ens trobem en la necessitat de conviure en aquesta terra» (Oficina Prensa Euzkadi, 31-12-1976).

L’amnistia a l’esquerra del PCE

Una concepció contraposada de l’amnistia és la que defensava el moviment popular basc pro amnistia i les principals organitzacions de l’esquerra revolucionària. Un exemple molt gràfic del rebuig d’aquestes concepcions el trobem en un article publicat a l’òrgan de la Liga Comunista Revolucionaria-ETA (VI) el gener de 1976: «A les cançons, als crits, a les pancartes i als enfrontaments amb la txakurrada que es comencen a produir en el decurs de les manifestacions, s’hi veu clarament què entén Euskadi per amnistia i llibertat. No és precisament la reconciliació amb els carcellers i botxins del franquisme, no és la llibertat vigilada per grisos, verds i socials el que exigeixen milers de joves i vells que pateixen al carrer els desplegaments policials gegantins, els cops de porra i els gasos lacrimògens» (Zutik. Órgano de la Dirección Unificada de Euskadi de LCR-ETA (VI), 79, 23-01-1976, 1). En la historiografia, Xavier Domènech ha rebutjat la idea que la reivindicació de l’amnistia en l’antifranquisme tingués com a objectiu la reconciliació amb els responsables de la repressió franquista, mentre que Jimeno Aranguren nega que l’antifranquisme volgués aplicar l’amnistia també a les vulneracions de drets comeses pel bàndol monarquicofeixista i al règim franquista.

Lligada a la concepció de l’amnistia, hi ha també la qüestió de les forces policials del règim (que, com ha apuntat Ballbé, tenien totes caràcter militar). Mentre que els documents del PCE i la JDE no contenien cap referència a la dissolució de la Policia Armada, la Guàrdia Civil i la Brigada d’Investigació Social, aquesta era una consigna omnipresent en els programes reivindicatius del moviment basc pro amnistia. Així ho recollia, per exemple, un document aprovat el 6 de març de 1977 per les gestores de pobles i barris de Guipúscoa. Així mateix, a més de la readmissió de tots els acomiadats per motius polítics o sindicals (l’amnistia laboral), importants sectors de l’antifranquisme també reivindicaven com a part integrant de l’amnistia la supressió dels tipus penals contraris a l’exercici dels drets reproductius i de la llibertat sexual i l’anul·lació de les condemnes i el sobreseïment dels processos en curs que s’hi basaven. I és que el Codi penal de 1973 tipificava com a delicte l’avortament en qualsevol supòsit (art. 411-415 i 417), el subministrament de mitjans avortius o anticonceptius (art. 416) i les relacions sexuals extramatrimonials (art. 449-452).

Els antecedents de la Llei 46/1977, d’amnistia

a) l’indult reial de coronació

Amb motiu de la coronació de Joan Carles de Borbó com a cap de l’Estat a títol de rei, aquest aprovà un indult general (Decret 2940/1975, de 25 de novembre, «pel qual es concedeix un indult general amb motiu de la proclamació de Sa Majestat Joan Carles de Borbó com a rei d’Espanya»). L’indult era total per a les condemnes de fins a tres anys (art. 1.a) i implicava el sobreseïment de les causes pendents de judici per delictes en què les penes sol·licitades estiguessin en aquesta forquilla (art. 5); reduïa a la meitat les condemnes d’entre tres i sis anys (art. 1.b), a una quarta part les d’entre sis i dotze (art. 1.c), a una cinquena part, les condemnes d’entre dotze i vint anys (art. 1.d), i a una sisena part les d’entre vint i trenta anys, amb l’excepció de les imposades per commutació de pena de mort (art. 1.e). En tots els casos establia una reducció de la pena en tres anys (art. 2.1). Tanmateix, aquestes reduccions no s’aplicarien als delictes de «terrorisme, propaganda de sentit terrorista i pels delictes de pertinença a associacions, grups o organitzacions compresos en la legislació sobre terrorisme» (art. 3). En el cas dels presos que haguessin complert més de vint anys de presó —amb l’excepció esmentada—, quedaven indultats en la totalitat de la resta de la pena que excedís aquesta xifra (art. 6). Així mateix, commutava les penes de mort que es poguessin imposar  per actes comesos abans del 22 de novembre per penes de presó en grau màxim, però prohibia que es beneficiessin d’indults generals posteriors ni de redempcions de penes per treball (art. 7).

En el moment de l’indult hi havia devers dos mil presos polítics en el conjunt de l’Estat, entre els quals destacava la xifra d’activistes bascos (405: 158 amb sentència ferma i 247 en presó preventiva), molt per sobre del pes percentual de la població basca sobre el total estatal. Segons xifres del 18 de desembre de la Direcció General d’Institucions Penitenciàries, recollides per Tusell i Queipo de Llano, 5.266 presos socials i 429 presos polítics foren alliberats en aplicació de l’indult. Tanmateix, encara hi havia 749 presos polítics (547 en règim preventiu i 202 en compliment de condemna), dels quals 375 estaven imputats o condemnats per «terrorisme» i 252, per «associació il·lícita».

Ni per la parquedat del seu abast ni per la seva filosofia podia aquest indult satisfer les reivindicacions de l’oposició. En aquest sentit, és eloqüent el fet que, al preàmbul, el nou cap de l’Estat declarés que aquest indult «constitueix així mateix un homenatge a la memòria de la figura egrègia del Generalíssim Franco (q. e. G. e.), artífex del desenvolupament progressiu en la pau de què ha gaudit Espanya a les darreres quatre dècades, durant les quals atorgà onze indults generals i innombrables indults particulars». A més, en la mesura que els fets pels quals els indultats havien estat empresonats continuaven tipificats com a delicte, no és estrany que molts indultats tornessin ben aviat a la presó per les mateixes accions. Per tot plegat, en els ambients de l’oposició aquest decret seria conegut com a insult reial.

b) els decrets llei «d’amnistia»

L’envergadura de les mobilitzacions per l’amnistia i la democràcia durant el primer semestre de 1976 obligà el nou govern de la monarquia, presidit pel secretari general del Movimiento del govern anterior, Adolfo Suárez, a aplicar una política de reformes de més abast que la plantejada pel govern de Carlos Arias Navarro i que el mateix Suárez havia boicotejat des del seu ministeri . Així, el 30 de juliol el Govern aprovà un primer Reial decret llei «sobre amnistia» .

Si al preàmbul de l’indult reial el nou cap de l’Estat havia definit la mesura com un «exercici de la clemència» amb motiu de la «instauració de la monarquia espanyola en la meva persona», al Reial decret llei 10/1976 el Govern apel·lava a «la reconciliació de tots els membres de la nació» i atribuïa la mesura al fet que Espanya es dirigia cap a «una plena normalitat democràtica». Sobre el paper, doncs, aquesta amnistia es vinculava al canvi polític. Tanmateix, el seu contingut era escàs, ja que només afectava «els delictes i faltes d’intencionalitat política i d’opinió» que «no hagin posat en perill o lesionat la vida o la integritat de les persones» (art. 1.1). A més, establia la cancel·lació dels antecedents penals (art. 6), però mantenia els «efectes del delicte» (art. 2.2), en contra del que implica el concepte d’amnistia i, com en la immensa majoria d’«amnisties» que hem vist, aquesta tampoc no extingia la responsabilitat civil davant de particulars (art. 2.1). A més, la norma especificava que «[n]o escaurà cap indemnització ni restitució per raó de les sentències penals o resolucions, penes o sancions administratives compreses en l’amnistia» (disposició addicional primera). Així mateix, tot i que els funcionaris de l’Administració civil destituïts que es beneficiessin de l’amnistia serien «reincorporats al servei» (art. 9.1), no tindrien el mateix dret els de l’Administració militar (art. 8). A més, no se suspendrien els procediments incoats contra membres d’aquest col·lectiu pels motius objecte d’amnistia, la qual només s’aplicaria després que s’hagués dictat «sentència definitiva» (art. 5.2).

Tot i que dies abans que el Govern dictés el decret llei les Corts havien aprovat una reforma dels articles del Codi penal que tipificaven com a associacions il·lícites els partits polítics , aquests encara eren il·legals i es mantenia la consideració d’associacions il·lícites de les «que tinguin com a objecte la subversió violenta o la destrucció de l’ordre jurídic, polític, social o econòmic, o l’atac, per qualsevol mitjà, a la sobirania, a la unitat o independència de la pàtria, a la integritat del seu territori o a la seguretat nacional» (art. 172.3) i la tipificació com a il·lícites de les reunions o manifestacions que tinguessin algun d’aquests objectius (art. 166.3) o les «contràries a la moral pública» (art. 166.1). També es consideraven il·lícites les associacions que, «sotmeses a una disciplina internacional, es proposin d’implantar un sistema totalitari» (art. 172.5). Tot i que aquest circumloqui era una disposició ad hoc per deixar el PCE fora de la legalitat, la redacció del precepte era deficient. D’antuvi, perquè la Internacional Comunista havia estat dissolta l’any 1943 i el PCE mai no havia format part del Buró Comunista d’Informació (Kominform), que també feia anys que s’havia dissolt (1956). Però encara més greu en la redacció del nou text era la clamorosa infracció del principi penal de taxativitat, atesa la subjectivitat del que s’ha d’entendre com a «sistema totalitari» i de «tenir com a objectiu implantar-ne».

Pel que fa als delictes d’opinió, tot i la reforma se’n mantenia un ventall molt ampli:

  • Els «ultratges a la nació espanyola o al sentiment de la seva unitat, a l’Estat o la seva forma política, com també als seus símbols i emblemes» (art. 123), qualificats de delicte de «traïció» («contra la seguretat exterior de l’Estat»);
  • Les injúries al cap de l’Estat (art. 147), la «propaganda contra els principis del Movimiento Nacional» i les «ofenses» contra aquest o «el qui n’ostenti el comandament i els insults o espècies llançats contra els seus herois, caiguts, banderes o emblemes», la «propaganda» tendent «a derogar o modificar, fora de les vies legals», les «lleis fonamentals de la nació» (art. 164.bis), o la difusió de textos que «faltin al respecte degut a les institucions o les persones en la crítica de l’acció política o administrativa, o atemptin contra la independència dels tribunals» (art. 165.bis.b); l’«escarn de la religió catòlica o de confessió reconeguda legalment» (art. 209) i les «blasfèmies» (art. 239); la difusió de «notícies o rumors falsos, desfigurats o tendenciosos» amb l’objectiu de danyar la «seguretat de l’Estat, perjudicar-ne el crèdit, prestigi o autoritat o lesionar els interessos o ofendre la dignitat de la nació espanyola» (art. 252) o la que coincidís amb els objectius de les associacions polítiques considerades il·lícites, incloent-hi la mera exhibició de símbols o emblemes d’aquestes organitzacions (art. 251). Tots aquests tipus penals eren qualificats com a «delictes contra la seguretat interior de l’Estat», com també llur «apologia pública» (art. 268), mentre que la publicació de textos que «provoquin la desobediència de les lleis i de les autoritats constituïdes o facin apologia d’accions qualificades per la llei de delicte» (art. 566.4) es considerava «falta d’impremta»;
  • les calúmnies o injúries mitjançant «al·legories, caricatures, emblemes o al·lusions» (art. 462).

A aquests tipus penals, a més, calia afegir-hi els establerts al Codi de justícia militar de 1945, per tal com la jurisdicció militar coneixia també dels «procediments que s’instrueixin contra qualsevol persona» per actes d’«injúria o calúmnia, clara o encoberta», a autoritats militars (art. 6.2), tipificats a l’article 317 del Codi, i dels d’«apologia dels delictes compresos en aquest capítol, o de llurs culpables», la qual, a diferència del Codi penal ordinari, era tipificada com a delicte i es castigava amb una pena de presó (art. 318). El Codi de justícia militar també tipificava com a delicte el fet que un oficial de les forces armades informés dues vegades la premsa «sobre afers del servei sense estar degudament autoritzat» (art. 410).

Quant a les vagues, el Codi penal ordinari mantenia la tipificació com a delicte de «sedició» de les que tinguessin com a objectiu «atemptar contra la seguretat de l’Estat, perjudicar-ne l’autoritat, pertorbar la seva activitat normal o, de manera greu, la producció nacional» (art. 222.2), com també les de «funcionaris, empleats i particulars encarregats de la prestació de tota mena de serveis públics o de reconeguda i inajornable necessitat» (art. 222.1). A més, l’esmentada reforma del Codi penal (art. 3 de la Llei 23/1976) havia afegit específicament la tipificació com a delicte de la pràctica d’«obligar altres persones a iniciar o continuar una vaga» (art. 496 CP).

D’altra banda, tot i que el Reial decret llei 10/1976 afirmava que «s’amnistia igualment els pròfugs i desertors», aquesta «amnistia» es feia «sens perjudici de la situació militar que els correspongui per edat» (art. 1.3) —talment l’«amnistia» de 1918— i tampoc no anul·lava la inhabilitació per a exercir drets polítics, càrrecs públics, establir relacions contractuals o d’altre tipus amb entitats públiques o privades subvencionades, impartir docència i obtenir permís d’armes, mentre no prestessin el servei militar (art. 1.4), establerta a l’article 383.bis del Codi de justícia militar. Per tot plegat, els presos membres d’organitzacions independentistes o comunistes, els empresonats per vagues considerades polítiques pels tribunals de justícia o per la realització de piquets d’extensió de vaga, com també els objectors de consciència que fossin alliberats en aplicació d’aquest decret llei podrien tornar a ésser condemnats pels mateixos fets. El Reial decret llei 10/1976 suposà l’alliberament dels objectors presos, però com que l’esmentat article 383.bis del Codi de justícia militar imposava penes de presó per als homes declarats soldats o mariners útils que es neguessin a fer el servei militar, poc temps després hi tornà a haver objectors a la presó.

Per tot plegat, el mateix Suárez admeté, en una conversa amb el sotspresident del seu govern, Alfonso Osorio, que, amb el Reial decret llei 10/1976, «en realitat, el que farem és concedir un indult que en direm amnistia».

Segons Jimeno, 287 presos polítics foren alliberats en el conjunt de l’Estat en aplicació del Reial decret llei 10/1976, però encara romanien a la presó devers 250 activistes d’organitzacions basques. Això féu que l’amnistia per als presos polítics esdevingués a partir d’aleshores una reivindicació que, tot i compartir la totalitat de l’oposició antifranquista, només al País Basc generà una mobilització continuada als carrers i centres de treball. Així, les principals forces de l’oposició al País Basc convocaren a una jornada de lluita «nacional per l’amnistia» pel 27 de setembre, coincidint amb el primer aniversari de les cinc darrers sentències de mort executades contra activistes polítics.[v] El diari El País laqualificà de «la vaga més important» de la «història» del País Basc

Després de la victòria obtinguda pel Govern en el referèndum per a la reforma política —on, significativament, només a Guipúscoa i Biscaia l’abstenció preconitzada per l’oposició superà el 45 %—, el seu principal factor de preocupació en relació amb l’«ordre públic» eren les mobilitzacions basques. El 26 de febrer de 1977 començava una campanya d’accions convocada per les comissions gestores pro amnistia de Guipúscoa, que tingué ressò arreu del País Basc. A Àlaba, la campanya s’imbricà amb una vaga general, el 3 de març, convocada per les Comissions Representatives de fàbriques i la majoria de forces antifranquistes de la província, amb motiu del primer aniversari de la cruenta repressió exercida per la Policia Armada contra una altra vaga general, i que també tenia l’amnistia en el seu programa reivindicatiu. Segons les notes informatives de la Guàrdia Civil, feren vaga devers 40.000 treballadors (xifra equivalent al 54 % de la població assalariada de la província),[vi] mentre que el Govern Civil consignà que a Vitòria la «paralització» fou «gairebé completa», amb «diverses concentracions i manifestacions».[vii] Vuit dies després el Consell de Ministres acordà una ampliació del Reial decret llei 10/1976. D’acord amb el text nou del decret llei, també eren amnistiables els actes d’intenció política que, havent posat en risc «la vida o la integritat de les persones», no l’havien lesionada efectivament (art. 1). El mateix dia el Govern aprovà un «indult general», que liquidava les penes de fins a dotze anys imposades o que es poguessin imposar per delictes polítics comesos abans del 15 de desembre de 1976 (data del referèndum sobre la Llei per a la reforma política) i reduïa les penes màximes a 18 o vint anys (art. 2), per bé que es condicionava al fet que, en cas d’excarceració, l’indultat no tornés a cometre el mateix «delicte» durant un període de cinc anys (art. 7.1).

El 23 d’abril, fonts del Ministeri de Justícia informaven que les mesures ampliatives del Reial decret llei 10/1976 havien afectat 202 causes, però que tan sols 99 presos d’arreu de l’Estat havien sortit de la presó, ja que 103 hi romanien per altres causes. El 2 de maig, quan fonts del Govern afirmaven que ja s’havien amnistiat tots els presos polítics «amnistiables», la premsa informava que encara hi havia 32 presos pertanyents a organitzacions polítiques basques (Oficina Prensa Euzkadi, 6-05-1977, 1-2). En aquest context, les comissions gestores pro amnistia de Guipúscoa organitzaren una altra campanya d’accions entre el 7 i el 15 de maig, amb una convocatòria de vaga general pel dia 12, que tenia el suport de la majoria d’organitzacions polítiques i sindicals de l’oposició de la província. El dia 10, una comissió de representants de partits nacionalistes bascos i de batlles demòcrates es reuní amb el president del Govern espanyol per advertir-li que la situació social i política basca es deterioraria greument en cas que el conjunt de presos polítics bascos no fossin alliberats abans del dia 24, data d’inici de la campanya per a les eleccions del 15 de juny.[viii] Suárez hauria mostrat voluntat d’atendre la reivindicació, però hauria al·legat la impossibilitat de fer-ho abans de les eleccions, per por de la reacció dels sectors ultrafranquistes del règim i, especialment, de les forces armades.[ix]

La nova campanya pro amnistia es dugué a terme en un clima de forta repressió, aguditzada a partir del dia 12, en què la Guàrdia Civil matà a trets un veí a Errenteria, la qual cosa provocà que la vaga s’estengués a la resta del País Basc i el balanç de morts per accions policials o de grups d’extrema dreta augmentà a sis, des de manifestants fins a simples veïns o vianants. Els esdeveniments d’aquests dies constitueixen, probablement, la mostra més punyent del fet que les mobilitzacions per l’alliberament dels presos polítics ja es limitava gairebé exclusivament al País Basc. El dia 13 mateix hi hagué aturades parcials al sector metal·lúrgic de Barcelona, incloent-hi la Seat, en protesta pels fets d’Errenteria i en solidaritat amb les mobilitzacions basques pro amnistia. Tanmateix, l’endemà la Coordinadora General de la Confederació Sindical de CCOO emeté un comunicat que condensava bé la posició de l’oposició espanyola majoritària davant la qüestió de l’amnistia i, especialment, de les vies per a assolir-la. A la vegada que reafirmava la demanda d’«amnistia total» i convidava els treballadors a fer assemblees «com a fórmula de protesta per la repressió policial i com a mesura de solidaritat amb Euskadi», rebutjava «qualsevol convocatòria d’acció general» i feia una crida «als treballadors a mantenir-se serens i a no secundar la convocatòria que es pogués produir en aquest sentit», amb l’argument que l’«interès dels treballadors passa per la celebració de les eleccions el més lliurement possible», advertint dels «riscos que es derivarien d’una prolongació del clima de violència actual, el qual podria ésser utilitzat per elements desitjosos de tallar el procés cap a la democràcia». 13 membres de la Coordinadora, pertanyents del corrent unitari, emeteren un comunicat en desacord amb aquesta posició i destacant «la necessitar d’una solidaritat activa dels treballadors i poble de l’Estat espanyol amb el poble d’Euskadi». Així mateix, 35 militants més del sindicat emeteren un comunicat de crida a les mobilitzacions solidàries a escala estatal i de denúncia de l’acord de la Coordinadora General, que titllaven de «desmobilitzador i insolidari» i acusaven la direcció del sindicat de caure «en les maniobres del Govern» (Mundo Diario, 17-05-1977, 5). En aquest sentit, l’historiador Josep Fontana ha apuntat que un dels principals objectius perseguits pel Govern de la monarquia amb la legalització del PCE fou que aquest utilitzés la influència que tenia sobre les CCOO per a contenir les mobilitzacions obreres. El 14 de maig, altres sindicats convocaren una jornada de lluita en protesta per la repressió de les manifestacions per l’amnistia al País Basc. A Barcelona, el dia 16 hi hagué aturades d’una hora a Seat, Ossa, Hispano Olivetti i de dues hores a Clausor (Cornellà), com també es convocà una «jornada de resposta unitària amb Euskadi» pel dia 18. A la nit, la Confederació Sindical de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) emeté un comunicat en la mateixa línia expressada per la Coordinadora General el dia 14. El Secretariat del Baix Llobregat de CCOO, però, n’aprovà un altre en què condemnava «enèrgicament qualsevol gest d’inhibició, complaença, desmobilització i insolidaritat davant els fets d’Euskadi» i recordava que «les reivindicacions del poble basc no s’assoliran amb comunicats de protesta, sinó amb la mobilització popular» (Avui, 18-05-1977, 6). 35 càrrecs de la CONC emeteren un comunicat d’adhesió a la jornada de lluita (Diario de Barcelona, 18-05-1977, 12). El 17 feren aturades devers 16.000 treballadors d’una dotzena d’empreses de Madrid i també hi hagué aturades d’una hora a diverses empreses de Barcelona i de l’àrea metropolitana, entre les quals destaquen Seat, Hispano Olivetti, Maquinista Terrestre y Marítima, Corberó, Vanguard, Clausor o Macosa. A la jornada de lluita del 18, a Madrid les aturades arribaren també al sector sanitari i n’hi hagué una de dues hores a RTVE. A Barcelona, hi hagué assemblees i aturades a més de quaranta empreses del metall, banca, indústries químiques, construcció i serveis, sanitat, com també als instituts, escoles i a la Universitat. També hi hagué aturades al Vallès, el Baix Llobregat i Tarragona. Segons el servei d’informació del sindicat vertical (OSE), hi hagué aturades a Laforsa, Pirelli, Siemens, Gallina Blanca, Harry Walker i Unidad Hermética, amb una participació de devers 9.000 treballadors. Al vespre, hi hagué una manifestació no autoritzada a Barcelona, amb la participació de devers 5.000 persones.

La cruenta repressió policial de les mobilitzacions basques pro amnistia tingué com a conseqüència la ruptura de l’alto el foc tàcit de les organitzacions insurgents, amb un atemptat dels escamots berezi (especials) d’ETA (politicomilitar) contra un agent de la Policia Armada, a Sant Sebastià (Guipúscoa), el dia 18, i el segrest de l’exbatlle de Bilbao (Biscaia) i expresident de la Diputació Provincial de Biscaia i empresari Javier de Ybarra, el dia 20, reivindicat per la mateixa organització. En aquest context de pressió del moviment popular i l’oposició política i amb la represa de les accions armades pels escamots berezi d’ETA(pm), el mateix dia 20 el govern de la monarquia excarcerà vuit presos d’organitzacions insurgents basques, però amb la fórmula d’un indult que condicionava l’alliberament a l’expulsió del territori estatal durant el temps restant de condemna . El 2 de juny, el Consell de Ministres aprovà l’indult, mitjançant la mateixa fórmula, de nou presos polítics bascos més.

Eleccions i reactivació de les mobilitzacions pro amnistia

L’àmplia representació obtinguda per les forces democràtiques a les eleccions del 15 de juny (165 diputats de 350 i 88 senadors)[x] féu que el partit governamental assumís que les Corts elaboressin una Constitució, de manera que quedessin derogades les lleis fonamentals del règim franquista. Juntament amb això, l’aprovació d’una llei d’amnistia es plantejà tan bon punt es constituïren les Corts.

La primera Proposició de llei foren dos textos presentats pel Grup Comunista el 14 de juliol. Establia l’«amnistia per tots els delictes i faltes d’intencionalitat política comesos en el període comprès entre el 17 de juliol de 1936 i el 15 de juny de 1977» i s’aplicaria també als oficials i suboficials de l’Exèrcit, pròfugs, desertors i els objectors de consciència (art. 1). Per la data fixada inicialment, i en la línia dels pronunciaments anteriors del PCE sobre aquesta qüestió, aquest text plantejava el dubte de si l’amnistia també inclouria les violacions de drets causades pel bàndol monarquicofeixista rebel·lat el 18 de juliol de 1936, les accions repressives del règim franquista i la violència dels grups parapolicials. Una interpretació en aquests termes, a més, contribuïa a l’equiparació política i moral de la violència reaccionària del bàndol monarquicofeixista sollevat contra la democràcia republicana i de la seva dictadura ulterior amb la resistència armada antifeixista. Tanmateix, ja hem apuntat que la doctrina excloïa de la qualificació de polítics els «crims de masses», els «d’estat» i els que tenien una significació reaccionària, per la qual cosa no era evident que la literalitat del precepte protegís les violacions de drets comeses pel franquisme.

Quant a la dimensió laboral de l’amnistia, la Proposició declarava nul·les les sancions i depuracions de funcionaris, tant civils com militars, de manera que aquests gaudirien «de tots els drets que tindrien en el moment de l’aplicació d’aquesta llei si aquelles no s’haguessin produït» (art. 2 i 3), i els «acomiadaments o sancions, limitacions o supressions de drets actius o passius dels treballadors per compte aliè derivats de llur activitat política o sindical» (art. 5).

El segon text presentat pel Grup Comunista fou la «Proposició de llei sobre amnistia referida als delictes d’adulteri, avortament i propaganda i difusió d’anticonceptius», d’un únic article, pel qual s’amnistiaven tots aquests capteniments.

En el moment de presentació d’aquestes dues proposicions, la premsa xifrava en 135 les «persones que romanen recloses per delictes d’intencionalitat política» (El País, 15-07-1977, 14). Tanmateix, el Govern tornà a mostrar ben aviat quina era la seva voluntat sobre la qüestió de l’amnistia dels presos i processats polítics que encara hi havia. El 2 de juny la policia francesa detingué, a petició de les autoritats espanyoles, el refugiat basc Miguel Ángel Apalategi Apala, membre dels escamots berezi d’ETApm, i el confinà a l’illa de Porquerolles. El 21, el Govern espanyol endegà els tràmits per a sol·licitar-ne l’extradició, la qual cosa, en aplicació de l’article sisè del Conveni d’extradició entre Espanya i França, de 14 de desembre de 1877, implicà que fos empresonament preventivament (Castells, 1978: 45-46). A banda de la irregularitat que suposava que els càrrecs imputats al document d’inici del procés fossin diferents dels remesos setmanes després en la documentació annexa a la sol·licitud d’extradició,[xi] el fet que el Govern espanyol hi inclogués fets corresponents a 1974 i 1976 contradeia, tal com apuntava un dels seus advocats, Miguel Castells (1978: 71), «la política d’excarceracions de què tant es vanta». Aquesta petició i el fet que el mateix Apala iniciés una vaga de fam tensarien la dinàmica política basca dels mesos següents i revifaren les mobilitzacions, amb l’alliberament d’Apala i l’amnistia total com a reivindicacions principals. Especialment destacable fou la Marxa de la Llibertat, que recorregué el País Basc entre el 10 de juliol i el 28 d’agost, amb la reaparició pública, el 21 de juliol, de deu expresos estranyats, al pas de la Marxa per Durango (Biscaia). Un d’ells, Xabier Larena, fou detingut el 29 i empresonat a Basauri (Biscaia). No seria alliberat fins després de l’aprovació de la Llei.

Cal destacar que els dos principals partits parlamentaris bascos es mostraren crítics amb aquesta iniciativa. L’Euzkadi Buru Batzar del PNB, en un comunicat emès el 30 de juny, declarà que «no considera necessari ni oportú en aquest moment acudir a una mobilització popular en suport a les reivindicacions expressades, perquè entén que encara no hi ha interlocutor a qui pressionar». De la seva banda, el PSOE, en un comunicat emès l’endemà, també es desmarcà de la Marxa argüint que «no ha participat en la preparació ni se l’ha convidat a participar-hi». En canvi, el mateix dia en què acabà la Marxa, amb una concentració massiva a Arazuri (Navarra) dissolta per la Guàrdia Civil, PNB, PSOE, PCE i Democracia Cristiana Vasca (DCV) decidiren de convocar una manifestació pel 8 de setembre a Sant Sebastià, «en suport a les gestions orientades pels parlamentaris bascos» per a «aconseguir l’amnistia total, la tornada dels exiliats i l’autonomia d’Euzkadi». El 3 de setembre, les gestores pro Amnistia de Guipúscoa emeteren un comunicat en què denunciaven que no havien estat convocades per a organitzar aquesta manifestació i acusaven els partits convocants d’«afany de protagonisme» i «oportunisme», bo i recordant que «han estat els únics partits que s’han negat a totes les mobilitzacions populars anteriors». Mentrestant, les manifestacions continuaven. Els dies 2 i 3 hi hagué sengles manifestacions per l’alliberament d’Apalategi a Bilbao (Biscaia), Sant Sebastià i Vitòria (Àlaba), convocades per les comissions gestores pro Amnistia de cada província, amb el suport de les organitzacions de la Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) i d’altres d’esquerra revolucionària d’àmbit estatal i on també participaren alguns dels activistes indultats mitjançant estranyament.

Mentrestant, el 27 de juliol la mesa del Senat (on UCD tenia majoria absoluta) s’havia negat a discutir una proposta presentada per Senadors Bascos sobre amnistia política total i immediata. El fet que les mobilitzacions inquietaven el Govern ho palesen unes declaracions del diputat d’UCD per Àlaba Jesús María Viana en què afirmava que «el camí per resoldre els problemes no són les manifestacions ni la violència de carrer, sinó el diàleg dels parlamentaris bascos amb el Govern». Significativament, tot i assegurar que «aquest és el procediment, i no un altre que podia estar mínimament justificat en un estat dictatorial», immediatament advertia que aquest «altre» procediment, «avui, a més de no ser vàlid, posa en perill la democràcia encara en embrió» (Deia, 2-09-1977, 5). Novament quedava palesa la feblesa de la democràcia parlamentària en construcció, per a la qual el simple exercici del dret de manifestació suposava un «perill».

La manifestació del dia 8 estigué marcada per forts incidents entre els mateixos sectors que reclamaven l’amnistia. Abans de la manifestació, comissions gestores de barri havien organitzat un acte d’homenatge al militant de CCOO Jesús María Zabala, amb motiu del primer aniversari de la seva mort per trets de la Guàrdia Civil en una manifestació pro amnistia a Hondarribia (Guipúscoa). En acabar l’acte, alguns dels assistents es toparen amb la manifestació organitzada pels partits majoritaris, als quals acusaven d’oportunisme i de desvirtuar el contingut del moviment pro amnistia, i s’enfrontaren al servei d’ordre de la manifestació. En el decurs dels incidents, resultà ferit el diputat del PNB Andoni Monforte i el cotxe del diputat del PSOE José Antonio Maturana fou malmès.

En aquest context, i davant el risc cada cop més evident que els partits parlamentaris bascos quedessin desbordats com a interlocutor del Govern espanyol, UCD acceptà de negociar una llei d’amnistia. Tal com apuntà el periodista Xavier Domingo, la petició d’extradició d’Apalategi «ha desencadenat una radicalització de determinats sectors polítics bascos i n’ha deixat una mica “fora de joc” d’altres, els majoritaris» (Cambio 16, 296, 8/14-08-1977, 27). Igualment, el cap del servei d’informació de la Presidència del Govern, tinent coronel Andrés Cassinello, apuntaria anys després que, al País Basc, «el zenit de les mobilitzacions populars es produeix precisament en aquestes dates, les dels mesos d’agost i setembre de 1977» (apud Letamendia, 1994: 57). La preocupació generada en les forces armades pel manteniment de les mobilitzacions pro amnistia al marge del control dels principals partits parlamentaris també fou recollida en documentació interna del partit predominant dins la coalició Euskadiko Ezkerra (EE), Euskal Iraultzarako Alderdia (EIA, Partit per a la Revolució Basca), on hom consignà que, després de les manifestacions pro amnistia massives del començament de setembre, «l’Exèrcit, alarmat per la magnitud de les manifestacions esmentades i els crits d’Independentzia emesos, havia destacat observadors i possibles negociadors per a cercar una sortida a aquesta situació».[xii]

El dia 14, el diputat d’UCD Salvador Sánchez Terán declarà al Congrés dels Diputats que el seu partit compartia l’«esperit» de la moció presentada la vigília per la minoria bascocatalana sobre «amnistia total i definitiva». Quatre dies després, el diari El País afirmava, en un article editorial, que «colpit potser pel gran ressò que han tingut la Marxa de la Llibertat i les multitudinàries manifestacions de setembre, el Govern Suárez sembla decidit a sortir de l’estranya paràlisi que li impedia d’afrontar de manera resoluda el problema basc» («País Vasco: nuevas perspectivas», El País, editorial, 18-09-1977, 8).


Notes

[i]«Declaración del Partido Comunista de España por la reconciliación nacional, por una solución democrática y pacífica del problema español», juny de 1956, 44, Biblioteca del Pavelló de República de la Universitat de Barcelona.

[ii]«A la opinión pública nacional e internacional de los presos políticos de la Prisión Central de Burgos», desembre de 1968, Archivo Histórico del Partido Comunista de España (AHPCE), Represión Franquista, jacket 1036.

[iii]JDE, «Declaración de la JUNTA DEMOCRÁTICA DE ESPAÑA al pueblo español», 29-07-1974, Biblioteca del Pavelló de República de la Universitat de Barcelona, Fons Fulls Volants, 1974/1.

[iv]«Comunicat de la primera reunió de l’Assemblea de Catalunya», 11-11-1971, dins Batista i Playà (1991: 301).

[v]Aquesta mobilització no tingué el suport dels organismes d’àmbit estatal de l’oposició. En efecte, a la reunió que tingué lloc el 4 de setembre a Barcelona, quan representants de partits bascos demanaren el suport dels organismes opositors d’àmbits estatals, el dirigent del PSOE Enrique Múgica respongué que «l’amnistia ja estava concedida» (Mundo Diario, 7-09-1976, 4). Tal com afirmen Molinero i Ysàs (2014: 108), en aquest moment «la legalització de totes les forces polítiques i sindicals i les condicions de celebració de les eleccions esdevenien els punts centrals de la negociació amb el Govern», de la qual, doncs, desapareixien tant la formació d’un govern provisional que convoqués eleccions constituents com l’amnistia. Precisament el manteniment de les intenses mobilitzacions pro amnistia al País Basc faria que els organismes unitaris d’àmbit estatal reintroduïssin aquesta reivindicació en llurs programes.

[vi]Servicio de Información de la Guardia Civil (SIGC), 542ª Comandancia, «Nota informativa. Manifestaciones en Vitoria con motivo de un aniversario», 4-03-1977, Archivo Histórico Provincial de Álava / Arabako Artxibo Historiko Probintziala (AHPA), Subdelegación, 983.2.

[vii]Gobierno Civil de Álava, «Memoria de gestión del Gobierno Civil de Álava correspondiente al año 1977», 2, AHPA, Subdelegación, 704.7, 1978.

[viii]Un informe sense signar de la reunió elaborat per algun dels assistents consigna que s’hi explicità que els partits retirarien llurs candidatures i farien boicot a les eleccions, els batlles demòcrates dimitirien i les organitzacions insurgents basques —que aleshores mantenien un alto el foc de facto— reprendrien les accions armades. «Reunión de organizaciones políticas vascas, día 12-5-77. Anexo 1», Lazkaoko Beneditarren Fundazioa (LBF), ETA, 5.10.

[ix]El dia 12, però, en una reunió entre representants de les organitzacions i partits bascos on, entre altres qüestions, s’informà del contingut de l’entrevista amb el president espanyol, el representant d’ETA (militar) reportà que aquesta organització també havia mantingut contactes amb el Govern, el qual li havia fet arribar una carta on es comprometia a decretar l’alliberament de tots els presos polítics bascos a canvi que l’organització mantingués una treva de tres o quatre mesos. Davant aquesta informació, un dels comissionats que s’entrevistà amb Suárez, el batlle de Bergara (Guipúscoa), José Luis Elkoro, afirmà que, «després de sentir a ETA (m) que fa un mes el Govern estava disposat a treure els presos i ara, no, quedo desencaixat i això em fa pensar que a Madrid hi va haver pur teatre». «Reunión de organizaciones políticas vascas…».

[x]La força més votada fou el partit governamental, Unión de Centro Democrático (UCD), que obtingué 165 diputats i 106 senadors. Entre les forces antifranquistes, la primera fou el PSOE, amb 118 diputats i 35 senadors, seguit del PCE-PSUC (vint diputats), el Pacte Democràtic per Catalunya (PDC) (11 diputats), el Partit Nacionalista Basc (PNB) (vuit diputats), el Partido Socialista Popular (PSP) (sis diputats i dos senadors), Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic (EC-FED) (un diputat), i Euskadiko Ezkerra (EE) (un diputat i un senador). Pel que fa a les coalicions opositores presentades només al Senat, Senado Democrático (PSOE, Izquierda Democrática, PCE i Alianza Liberal) obtingué 16 representants, l’Entesa dels Catalans (PSUC, PSOE, PSC-C i ERC), 12; el Frente Autonómico (PNB, PSOE i ESEI), 10, i Democràcia i Catalunya (CDC, EDC i UDC), dos.

[xi]Al telegrama d’inici del tràmit de la sol·licitud, el Govern espanyol atribuïa a Apalategi d’haver participat als segrestos dels empresaris José Luis Arrasate (segrestat el 13 de gener de 1976 per ETApm i alliberat el 18 de febrer del mateix any) i Ángel Berazadi (segrestat per la mateixa organització el 18 de març de 1976 i aparegut mort el 8 d’abril del mateix any). Tanmateix, en la documentació judicial annexa a la petició presentada el 20 de juliol no figurava cap càrrec sobre els segrestos d’Arrasate i Berazadi i, en canvi, s’hi feia constar un cas que no figurava a cap dels telegrames anteriors: la participació en l’esmentat segrest d’Ybarra (el cadàver del qual havia aparegut la vigília que el Govern espanyol endegués el tràmit de sol·licitud d’extradició) (Castells, 1978: 45-47, 67-68).

[xii]«Crítica a la ponencia del Goiherri», 10-01-1978, EIA, Boletín Interno, 11, 21-22, LBF.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Escribano és col·laborador de Catarsi i autor del llibre El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República (Lleonard Muntaner Editor / Obra Cultural Balear, 2020)

Comentaris

El nom no fa la cosa: les amnisties a l’Estat espanyol (1832-1977) (II)

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau