Miguel Castells: «En el judici del procés, l’ús d’instruments polítics ha estat freqüent»

Miguel Castells és un històric advocat de processats polítics amb una llarga trajectòria que arrenca des de la Transició i entronca amb els nostres dies. L'entrevistem en un moment clau de clara escalada repressiva i criminalització de l'independentisme català.

Miguel Castells: «En el judici del procés, l’ús d’instruments polítics ha estat freqüent»

Miguel Castells: «En el judici del procés, l’ús d’instruments polítics ha estat freqüent»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Miguel Castells és un històric advocat de processats polítics amb una llarga trajectòria que arrenca des de la Transició i entronca amb els nostres dies. L'entrevistem en un moment clau de clara escalada repressiva i criminalització de l'independentisme català.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Miguel Castells (Busturia, Biscaia, 1931) és un històric advocat de processats polítics. Exercí, entre altres judicis, als consells de guerra del desembre de 1970 a Burgos contra setze activistes d’ETA i al de setembre de 1975 contra militants del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP). Senador per Guipúscoa durant la primera legislatura del règim de la monarquia reinstaurada (1979-1982), per la coalició Herri Batasuna (HB), és autor de nombroses obres sobre repressió politicojudicial, entre les quals destaquen Consejos de guerra en España. Fascismo contra Euskadi (París: Ruedo Ibérico, 1976, signat amb el pseudònim de Pierre Celhay), Los procesos políticos (de la cárcel a la amnistía) (Madrid: Fundamentos, 1977), El mejor defensor, el pueblo (Donostia: Ediciones Vascas, 1978) o Radiografía de un modelo represivo (Donostia: Ediciones Vascas, 1982). Hi conversem sobre el passat i el present de la repressió politicojudicial al Regne d’Espanya.

T’has ocupat dels processos polítics, tant a la teva obra escrita com a la teva pràctica com a advocat. Com definiries el concepte de delicte polític?

Els juristes discuteixen sobre si un delicte és polític per la motivació de qui el comet o si ho és per la seva naturalesa objectiva o estructura interna. P. ex., el delicte de rebel·lió seria polític per la seva pròpia naturalesa, perquè tracta de canviar la forma de govern. Un delicte de motivació política ho podria ser un homicidi, si es fa per una motivació política, com ara el tiranicidi. Un delicte també pot ser polític per les seves conseqüències, pel tipus de procediment penal pel qual és jutjat; els judicis que es feien al Tribunal d’Ordre Públic (TOP) o al Tribunal de Seguretat de l’Estat, a França —creat per De Gaulle tot just acabada la guerra de la independència algeriana i que funcionà entre 1963 i 1981—, eren polítics perquè el tribunal en què es jutjaven era un tribunal polític. Tot i que el delicte, en la seva estructura, pogués ser comú, no tingués motivació política, sí que n’hi havia en el procés en què el poder instituït buscava condemnar una persona o dictar una sentència exemplar, per intimidar la societat en una conjuntura política determinada. Així mateix, la funció penitenciària tracta de manera diferent els presos per uns i altres delictes. Manuel Fraga, en una entrevista concedida l’any 1969, quan era ministre de Franco, manifestava que «l’enemic polític és el pitjor de tots, perquè no vol robar una cartera o infringir una llei, sinó que ho vol trencar tot». «És per això que és el més perillós i el que cal tractar amb més rigor.» En el dret penal liberal succeeix el contrari: hom aplica un tracte menys rigorós al delicte polític perquè, mentre que en el delicte comú predomina l’ànim egoista, el delinqüent polític té una finalitat altruista, millorar la situació del poble.

Tanmateix, en els codis penals hom no acostuma a anomenar els delictes polítics o de motivació política per llur nom, sinó que cal resseguir-los en diversos tipus penals que tenen altres noms…

Hi hagué una època en què no se’n deia polític, però el crim de lesa majestat era el delicte polític. A mesura que els poders públics assumien el dret penal liberal, després de la Revolució Francesa, sí que, d’una manera o una altra, es reconegué l’existència del delicte polític. Avui dia, també, però en sentit excloent: s’exclou expressament de l’extradició el delicte polític. I, a l’article o apartat següent, diuen: «es concedirà l’extradició pels delictes de terrorisme». No diu: «el terrorisme no és delicte polític», però sí que queda exclòs de la no-extradició.

Font: Pello Urzelai

Començares a exercir en plena dictadura franquista. Fins a la creació del TOP, tots els processos polítics eren jutjats per la jurisdicció militar. A partir d’aleshores, els casos on no hi havia hagut violència passaren al TOP, un tribunal especial civil.

No ben bé. Primer funcionà la llei de 2 de març de 1943, de rebel·lió militar, que era la refundició dels bans de guerra. La jurisdicció militar era competent en tots els processos polítics, àdhuc per vagues o propaganda. L’any 1947 s’aprovà el decret llei de «bandidatge i terrorisme» i, el 1960, el decret de «rebel·lió militar, bandidatge i terrorisme», que refonia aquestes dues normes anteriors i que s’aplicà en els consells de guerra fins a la mort de Franco. Al començament, els advocats no hi podíem intervenir. Quan s’aprovà la llei de creació del TOP, l’any 1963, els advocats poguérem començar a intervenir com a defensors als processos que se seguien d’acord amb el decret de 1960, però no si s’hi aplicava el Codi de justícia militar. Per als temes polítics més importants, Franco confiava en l’Exèrcit, el seu instrument preferit per resoldre problemes. Però el decret de 1960 tenia un article, el vuitè, que permetia a la jurisdicció militar inhibir-se en favor de l’ordinària, quan considerés que l’afer era de poca transcendència. Hi hagué un moment en què començaren a aixecar el cap estudiants i obrers i augmentava la quantitat de gent insubmisa davant el franquisme. De manera que el jutjat militar especial de Madrid, del coronel Eymar, no donava l’abast, per la qual cosa, en els afers menys importants, s’inhibia en favor de les audiències provincials. I any rere any augmentava el nombre de casos en què ho feia. El TOP es creà per tallar això. Aquests afers que arribaven a les audiències provincials en endavant anirien al TOP, amb jutges nomenats a dit i amb moltes menys garanties que a la jurisdicció ordinària. Franco es volia assegurar que tot el que no pogués portar el seu exèrcit ho portés el seu TOP.

Convencionalment, s’ha presentat el TOP com una mena de «civilització» de la repressió franquista, quan, en realitat, fou el contrari…

No s’ha parlat dels casos polítics on, fins a la creació del TOP, la jurisdicció militar s’inhibia en favor dels tribunals ordinaris del lloc on s’havia comès el fet a jutjar. Aquí, a Donostia, fins al 1963, jo arribava a acords amb el fiscal perquè l’acusat no continués a la presó, cosa que al TOP ja seria impossible. Al TOP, la majoria de vegades l’acusat romania en presó preventiva fins al judici (tot i que després fos absolt), que es feia a Madrid.

A la teva obra escrita, reprens la tesi de Jacques Vergès segons la qual la defensa des d’una estratègia de ruptura pot reportar resultats penalment més benignes per al processat que no l’estratègia de connivència. En aquest sentit, a l’epíleg de Consejos de guerra en España contraposes la ruptura del judici per part dels processats a la causa 31/69 amb el plantejament de la defensa, més aviat de connivència, en el consell de guerra a José Antonio Garmendia i Ángel Otaegi, l’agost de 1975. Al procés de Burgos, el govern commutà totes les penes de mort imposades pel tribunal, cosa que no s’esdevingué amb la dictada contra Otaegi…

No penso que pel fet de plantejar un judici de ruptura et salvis i pel fet de seguir una estratègia de connivència, perdis. Al procés de Burgos, no fou el judici de ruptura que els salvà la vida, sinó la lluita popular. El que passa és que la lluita popular arribà als nivells a què arribà gràcies, entre altres causes, a la manera com es dugué el judici. En el procés polític, es barregen elements jurídics i elements polítics; és un procés on hom pot perdre jurídicament i guanyar políticament, i viceversa. Sovint, en el procés jurídic les defenses i les acusacions empren instruments jurídics, però amb una finalitat política. Al procés de Burgos quedà molt clar: durant una primera fase, els acusats i llurs defensors acceptaren, de fet, el judici i els mitjans jurídics. Però amb la finalitat que tot el món s’assabentés de la repressió que hi havia a Euskadi i dels motius i objectius de la lluita desenvolupada pels acusats i llur organització. Des del començament hi hagué una ruptura de fons constant en la manera com es desenvolupà el procés: els advocats començàrem exigint que els traguessin les manilles, perquè expressaven la coacció i manca de llibertat. Protestàvem contínuament, exigíem que les nostres denúncies constessin en acta, interrompíem… En aquesta fase, l’enfrontament amb el president del tribunal fou radical, perquè aquest no volia que els acusats expliquessin el que succeïa al País Basc i els motius de llur lluita, que era l’única raó per la qual nosaltres acceptàvem que es desenvolupessin els tràmits del judici. Es va emprar l’instrument jurídic fent durar el judici, perquè el poble rebia les informacions i lluitava al carrer, i el que passava al judici ajudava a aquesta rebel·lió popular. El que deien al judici arribava el mateix dia a Euskadi, la premsa clandestina ho distribuïa per tot arreu i les ràdios estrangeres ho deien a llurs emissions. Tot això fou un gra de sorra per a una lluita popular que estava preparada per endavant, des dels anys en què es feien judicis a gent d’ETA, amb vagues generals quan es dictaven penes de mort. I arribà un moment en què s’aplicà un instrument fonamentalment polític: trencar formalment el judici. Trencàrem en veure que la vaga ja portava molts dies i que la gent havia de menjar; a les barricades d’Eibar havien mort Roberto Pérez Jauregi, i calia aturar. Aprofitàrem la declaració de Mario Onaindia, que era el darrer. Es quan digué: «Jo també em considero, com han dit els companys, un presoner de guerra i, d’acord amb les convencions de Ginebra, només estic obligat a dir el meu nom i graduació, però tant jo com la majoria hem utilitzat aquest judici per denunciar la repressió que pateix el poble basc. Rebutjo aquest tribunal, només em pot jutjar el poble basc. Gora Euskadi askatuta!» Els acusats i llurs defensors empraren políticament uns instruments jurídics amb una eficàcia política que els salvà la vida, tot i que ells estaven disposats a morir. Quant al judici de 1975, si s’hagués portat com el de Burgos de 1970, què hauria passat? No ho sé. En aquell cas, ajudà. En aquest, hauria ajudat? Els judicis de 1975 eren més curts, hi havia l’agost pel mig, amb tothom de vacances. Però potser hauria pagat la pena intentar-ho.

No penso que pel fet de plantejar un judici de ruptura et salvis i pel fet de seguir una estratègia de connivència, perdis. Al procés de Burgos, no fou el judici de ruptura que els salvà la vida, sinó la lluita popular. tweet

El desembre de 1970, el PCE apostà per una forta mobilització contra el judici, incloent-hi convocatòries de vaga arreu de l’Estat. L’agost-setembre de 1975, en canvi, les mobilitzacions laborals amb prou feines depassaren els límits del País Basc. Des de l’esquerra revolucionària, hom acusà el PCE d’entrebancar les protestes en l’àmbit laboral, en el marc d’una estratègia consistent de guanyar per a la causa de la democràcia política els suposats sectors «evolucionistes» de la burgesia, fent-los veure que aquesta no implicaria alteracions en les relacions de producció. Les dinàmiques de vaga general continuada que hi hagué al País Basc contra els consells de guerra i les penes de mort xocaven frontalment amb aquesta estratègia…

Jo aquí t’afegeixo una cosa més des del punt de vista del que he viscut, que són els judicis. L’any 1975, els advocats joves de Madrid em trucaren perquè participés als judicis contra el FRAP. Vaig defensar Vladimiro Fernández Tovar. El PCE havia donat la consigna que no hi participés cap advocat del seu àmbit. Hom volgué comptar amb ells, però s’hi negaren. Això caigué malament, perquè no era un problema de partits polítics, sinó d’un judici farsa mitjançant el qual s’havia d’assassinar unes persones.

Font: Pello Urzelai

Una anàlisi amatent a la cronologia de les mesures d’excarceració de presos polítics aplicades pel segon govern de la monarquia mostra que foren precedides de fortes mobilitzacions, les quals, l’any 1977, ja es limitaven pràcticament al País Basc. El 14 de juliol, el Grup Comunista presentà al Congrés dues proposicions d’amnistia total, però UCD no es mostrà disposada a negociar cap llei d’amnistia fins al 14 de setembre, després de la massiva Marxa de la Llibertat, que travessà el País Basc entre el 10 de juliol i el 28 d’agost, i de les grans manifestacions del començament de setembre a les quatre capitals basques, les quals suggerien que el moviment popular pro amnistia podria desbordar els partits antifranquistes que havien obtingut més representació a les eleccions del 15 de juny (PSOE i PNB).

Sí. La lluita per l’amnistia anà arrencant llibertats de presos, que el règim encobria amb la  vestimenta d’indult, amnistia o estranyaments. Quan no tenia més remei, amollava presos i hi donava l’aparença d’una concessió graciosa. Cada cop que hi havia una sortida, inicialment disminuïa la pressió popular; ens n’alegràvem, rebíem els presos amb xarangues i aplaudiments a llocs públics. Però, un cop s’havien celebrat les festes que s’havien de celebrar, hom veia que encara hi havia presos, que no s’havia assolit el que es reivindicava. I tornava a la lluita. Fraga, després del primer indult, digué que no n’hi hauria més. I caigué. I, com a conseqüència de la lluita, hi tornà a haver indults o amnisties limitades. Sobre l’«amnistia» d’octubre de 1977, els parlamentaris deien que era total per a Euskadi, mentre que els presos que sortien deien que no ho era. Des del primer moment, diguérem que no era l’amnistia per la qual lluitava el poble basc. P. ex., la Llei diu que queden amnistiats els actes de lluita per les «llibertats públiques» o per la «reivindicació d’autonomies». I aquí hi havia un sector que no havia lluitat per l’autonomia, sinó per la independència. El que passa és que, com que les mobilitzacions continuaren, a la pràctica la Llei fou desbordada i hom hi donà una interpretació, en el cas dels bascos, que féu que el 9 de desembre hagués sortit el darrer pres independentista, Francisco Aldanondo. La Llei s’havia publicat el 17 d’octubre. Calgueren dos mesos de lluita al carrer, enfrontaments, denúncies i violència. Quedaren casos d’anarquistes, que trigaren més. Jo vaig denunciar que no incloïa les dones preses pel fet d’haver disposat lliurement de llur cos ni l’amnistia laboral (tot i que, aparentment, sí que ho fes). L’amnistia laboral de la llei de 15 d’octubre de 1977 incloïa la pèrdua del lloc de feina com a sanció o  com a conseqüència del judici o de la pena, però no la situació de les persones que havien fugit a l’estranger perquè la policia havia anat a casa seva a detenir-les. No se’ls permeté recuperar el lloc de feina, tot i provar judicialment o extrajudicialment que no havien anat a la feina perquè s’havien hagut d’exiliar. La lluita per l’amnistia continuà, però ja hi havia un seguit de partits que es trobaven en una altra ona.  

L’AN, és el tribunal on abunden més els jutges amb ideologia més dretana. A més, té un efecte crida: els jutges més radicals de la dreta demanen anar-hi, per actuar com a jutges en lluita. tweet

L’aplicació de la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, «d’amnistia», als presos polítics bascos dividí les mateixes gestores pro amnistia, que havien estat la principal estructura de mobilització en aquest sentit.

Hom no pot parlar de divisió. L’any 1976 es creà la gestora que després es coneixeria com dels il·lustres. Vingueren dos expresos al meu despatx: un del Moviment Comunista (MC) i l’altre de l’LCR-ETA VI. Tenien la idea de crear una gestora molt àmplia, que abastés totes les ideologies possibles de l’oposició, amb gent important, que hi donés nom, i expresos i gent popular que penquessin. Visitàrem la tia d’Eduardo Moreno Pertur (d’ETApm, que estava exiliat) i li plantejàrem la idea. Ella la transmeté on pensava que l’havia de transmetre. Es contactà amb gent del PNB, del PC, etc., que hi donaren suport d’alguna manera, o no hi feren boicot. Després s’anà a buscar gent com Chillida, Félix Soto o Gabriel Celaya. Convocàvem manifestacions i hi anaven quatre gats. A algun exprès se li acudí la idea de crear les gestores de pobles i barris, amb un funcionament autònom, popular, però hi havia una coordinadora, de la qual formaven part sengles representants de cada gestora de poble o barri. Aquestes gestores tingueren una força impressionant, les manifestacions eren enormes. Quan sortí Aldanondo, Bandrés aconseguí la dissolució de la gestora dels il·lustres. L’endemà, férem una conferència de premsa on hi havia Aldanondo, el coordinador de les gestores de Guipúscoa i Félix Soto. Hi diguérem que s’havia dissolt la dels il·lustres, que no pintava res, però no la de pobles i barris, que les gestores continuaven i la lluita per l’amnistia continuava.

Tens una llarga experiència en processos jutjats a l’Audiència Nacional (AN), òrgan successor del TOP.

Mitterrand portava al seu programa la dissolució del Tribunal de Seguretat de l’Estat i, quan guanyà les eleccions, el dissolgué. Aquí, en canvi, a cap campanya electoral cap partit ha portat al seu programa la dissolució de l’AN, que es creà d’acord amb i en execució d’una llei franquista: la Llei de bases de la justícia, de 1974. El decret de constitució de l’AN reprodueix frases literals de la Llei de bases de la justícia. L’AN no és un tribunal de jutges naturals, els que corresponen al lloc on s’ha esdevingut el delicte, que és on s’ha de jutjar, d’acord amb la sisena esmena de la Constitució nord-americana, amb qualsevol règim jurídic que es consideri estat de dret i amb el dret històric basc.A més dels costos addicionals que suposa per a processats, testimonis, pèrits i advocats el fet d’haver de desplaçar-se a Madrid, la vulneració del dret al jutge natural incrementa les dificultats per a la investigació directa dels fets i la dependència excessiva de les fonts policials. S’hi utilitzen com a «proves pericials» informes de la Guàrdia Civil i la policia espanyola. L’AN, és el tribunal on abunden més els jutges amb ideologia més dretana. A més, té un efecte crida: els jutges més radicals de la dreta demanen anar-hi, per actuar com a jutges en lluita. Un jutge no pot jutjar com jutge en lluita, perquè perd la ponderació, l’equilibri, la serenor i l’equanimitat imprescindibles en la funció judicial. S’ha vist sovint, com ara en el judici Bateragune, quan se’ls han escapat expressions per les quals el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha condemnat Espanya. Hi ha alguns jutges que se salven ―molt pocs―, però és molt difícil que componguin la sala que jutja.

Font: Pello Urzelai

Entre els nombrosos judicis que hi ha hagut al Regne d’Espanya per delictes d’opinió, n’hi ha un que t’afectà directament i conclogué amb una condemna del TEDH a Espanya.

L’any 1979, quan era senador, vaig escriure un article a Punto y Hora on denunciava una llarga sèrie de morts comeses pels aparells policials (Germán Rodríguez, Joseba Barandiaran, etc.) o en connivència amb aquests i deia que els responsables n’eren els aparells de l’Estat i el govern, aleshores d’UCD. El fiscal general de l’Estat, el falangista Fanjul Sedeño, presentà una querella contra mi. El Senat concedí el suplicatori (UCD hi tenia majoria absoluta). Aquí plantejàrem una qüestió interessant: la recusació dels magistrats de la Sala Segona del Tribunal Suprem (TS). Un havia presidit el TOP (Hijas Palacios). Un altre havia estat director de Premsa amb Franco. Un article d’opinió l’havia de jutjar el qui havia exercit la censura i perseguit la llibertat d’expressió de premsa i pensament? Un altre magistrat havia lluitat amb l’exèrcit nazi a la División Azul. I ells i la resta de magistrats havien estat aprovant les sentències que arribaven del TOP que condemnaven gent pel fet d’exercir el dret fonamental a pertànyer a un sindicat o un partit o escriure un fullet sense permís de l’autoritat. El Ple de magistrats del TS digué el mateix que quan recusàrem, per les mateixes raons, els magistrats del TS en el judici per haver cantat l’Eusko gudariak davant el rei d’Espanya a les Juntes Generals de Bizkaia, a Gernika: «aquests jutges —no deien els nostres companys— s’han limitat a aplicar la llei vigent en el moment en què es feien els judicis, i aquesta és la funció de tot jutge». D’acord amb això, els judicis que hi hagué a Alemanya i Itàlia contra els jutges nazis i feixistes foren un error. La justícia d’Espanya és diferent. El judici per l’article a Punto y Hora arribà al TEDH, que condemnà Espanya per la sentència del TS que, vulnerant la llibertat d’expressió, m’havia condemnat, i el del cant a Gernika passà al Tribunal Constitucional, que revocà la sentència condemnatòria. El judici es tornà a fer i, en el segon, ens absolgueren.

Tot això que expliques sobre els judicis i els jutges del franquisme i la Llei 46/1977, quina relació té amb la situació política actual?

Tot això concorda amb el que ha estat la «transició consensuada» amb el franquisme. El règim polític vigent no trencà amb el franquisme, sinó que hi consensuà. Hom mantingué i ascendí els seus jutges, donà càrrecs de confiança als seus policies (Ballesteros, Martínez Torres, etc.), encobrí tortures, facilità al franquisme que formés partits amb els seus líders institucionals (Suárez, Fraga, Rodolfo Martín Villa…), etc. Els quaranta anys de neteja ideològica dràstica i el fet que, en morir Franco, no s’imposés una ruptura democràtica amb el règim franquista, la transició consensuada, pesen, p. ex., en la ideologia d’un sector social important del cens electoral i són factors a tenir en compte per entendre la força que, encara avui, tenen els partits provinents del franquisme.

Les retransmissions televisades de les sessions han estat un instrument polític més. En el judici del procés, l’ús dels instruments polítics, no només dels jurídics, ha estat freqüent. tweet

El gran judici polític dels darrers mesos ha estat la causa especial 20907/2017.

El règim del 78 té diferències òbvies amb el règim franquista, però, en alguns temes, com ara l’España, una, no ha canviat; han canviat els mitjans, però no l’objectiu final ni la manca de garanties. En el judici del procés, com a judici polític, es barreja allò jurídic amb allò polític. Cada judici polític és diferent, però cadascun és una baula d’una cadena contra una ideologia concreta en una conjuntura concreta. En el judici del procés, hi ha elements nous interessantíssims. P. ex., el fet que s’emeti en directe per televisió. En els judicis en què he intervingut, el president del tribunal sempre deia a la premsa que fes les fotografies o filmacions abans que comencés el judici, i si els acusats, els lletrats i la resta d’intervinents hi estaven d’acord. Però mai durant el judici, perquè, segons els tribunals, n’alteren el desenvolupament, distrauen, etc. En la meva experiència, a cap judici espanyol s’ha permès la retransmissió en directe. Però en aquest cas, sí. No hi ha cap raó jurídica per a aquest canvi, però sí que n’hi ha de política: incidir en la campanya internacional que les ambaixades i mitjans del govern espanyol desenvolupen sobre la qüestió catalana; que a l’estranger es pensin que aquí hi ha garanties judicials plenes. Tanmateix, a banda d’altres vulneracions de principis i drets fonamentals denunciades pels advocats, la cobertura televisiva no ha estat imparcial. D’una banda, a l’enregistrament originari emès pel web del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ―a partir del qual les televisions feien llurs retransmissions―, hom ha emprat tendenciosament la selecció d’enfocaments, plans i preses. I, de l’altra, una cosa és com sortia al web del CGPJ i una altra, com ho donaven Noticias 24 Horas i la resta de canals de televisió. Al web del CGPJ no hi havia comentaris, però la major part de la gent que ha vist el judici en directe, l’ha vist a Noticias 24 Horas, on censuraven trossos i intercalaven comentaris. I el comentari és definitiu. Per tant, és fals que s’hagi emès en directe per motiu de transparència. Les retransmissions televisades de les sessions han estat un instrument polític més. En el judici del procés, l’ús dels instruments polítics, no només dels jurídics, ha estat freqüent.

Font: Pello Urzelai

Com valores les diverses estratègies de les defenses? S’han vist dues línies clarament diferenciades…

Un judici pot ser, formalment, de connivència i, en el fons, de ruptura. Hom pot emprar els instruments jurídics del sistema constantment i fins al final, però crear una situació d’enfrontament amb el dret que aplica el tribunal, amb el tribunal mateix i amb el règim, que utilitza el judici políticament. En el judici del procés, era impossible un judici de ruptura clàssic, com el que planteja Vergès (de forma i fons), perquè no hi havia ideologies ni voluntat dominants per fer-ho. Entre els acusats hi ha més de dues ideologies divergents, i potser més de tres. I cadascuna ha influït en la postura adoptada, tant formalment com en el fons. Són molt diferents les postures de Cuixart i de Forcadell. Cuixart, amb uns mots o uns altres, diu, com digueren els del procés de Burgos de 1970: «A mi, no m’importa la pena que em posin, jo el que vull és que es respectin aquests drets i aquests altres». Aquest és un plantejament típic dels judicis de ruptura. Forcadell, defensant la democràcia parlamentària, diu: «vostès, si tenen un parlament, han de deixar que s’hi parlamenti i, si no ho fan, no hi ha parlament ni democràcia». Però el règim els ha unificat en un mateix judici. Aquesta és una de les dades més importants d’aquest judici. Als ulls del règim, tots dos tenen un rupturisme de fons, més en el cas de Cuixart i el seu equip d’advocats. En alguns lletrats, hi ha hagut una connivència absoluta, tant en la forma com en el fons —algun ha dit que aquest judici és igual que els d’alcoholèmia—, però, en els acusats —en algun cas, àdhuc passant per sobre de l’advocat—, hi ha predominat una ruptura de fons, la qual ha connectat amb un sector popular ampli, que ha sortit al carrer, amb incidència en les institucions catalanes.

Cal tornar a reivindicar l’amnistia per als presos de motivació política, tant catalans com bascos. tweet

Hem parlat de les mobilitzacions pro amnistia dels anys setanta que arrencaren al govern de la monarquia alliberaments de presos polítics i dels límits d’aquestes mesures. Quines sortides veus per als presos i processats polítics bascos actuals?

És urgent que surtin els presos malalts i, és clar, estic en contra de la dispersió, però tot això és compatible amb el fet de reivindicar l’amnistia total, que, en aquest moment, l’esquerra abertzale oficial —tant de bo m’equivoqui— no està mantenint. He escrit més d’un article a Gara on reivindico, com a advocat, l’amnistia total. Perquè no s’ha promulgat. S’ha jutjat els acusats sota un sistema de dispersió, durant tot el tràmit d’instrucció els han tingut els a presons molt llunyanes. Com he de poder defensar-los bé, si no els puc aplegar, fer-los preguntes? Per poder defensar-los bé, caldria tenir el pres a presons a prop del lloc on s’han esdevingut els fets i dels nostres despatxos. Els presos condemnats per l’AN no han estat jutjats amb les garanties degudes (ja ho he dit abans). Cal tornar a reivindicar l’amnistia per als presos de motivació política, tant catalans com bascos. Diuen que la Constitució l’ha prohibida, però això no és veritat; prohibeix l’indult general (art. 62.i), però entre indult general i amnistia hi ha una diferència que els juristes acostumem a ressaltar: l’indult és una gràcia del cap de l’estat, i l’amnistia, habitualment, la dóna un òrgan legislatiu, per raons de justícia o per raons polítiques. La Llei d’enjudiciament criminal, en parlar de les qüestions de pronunciament previ (que es poden plantejar abans del  judici oral), encara parla de l’amnistia com d’una cosa vigent (art. 666.4). L’indult es pot aplicar, perquè encara existeix l’indult parcial, i l’amnistia, també, perquè no està prohibida.

Foto de portada: Pello Urzelai
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És assessor lingüístic i traductor. Ha escrit, compilat i traduït varis llibres. Destaquen els seus escrits sobre qüestions històriques i sociolingüística.

Comentaris

Miguel Castells: «En el judici del procés, l’ús d’instruments polítics ha estat freqüent»

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.