El conflicte lingüístic a la Segona República

Les institucions catalanes van mirar de donar resposta al conflicte lingüístic aprofitant els marcs favorables de la II República, no sense dificultats.

El conflicte lingüístic a la Segona República

El conflicte lingüístic a la Segona República

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les institucions catalanes van mirar de donar resposta al conflicte lingüístic aprofitant els marcs favorables de la II República, no sense dificultats.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquest article resumeix el llibre recent de Daniel Escribano, El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República (Lleonard Muntaner Editor / Obra Cultural Balear, 2020) que podeu trobar aquí.

El conflicte lingüístic al domini territorial de la llengua catalana començà al segle xv, arran de l’entronització d’una dinastia castellana als regnes de la Corona d’Aragó, que donà lloc a un incipient procés de castellanització dels estaments dominants, que s’intensificà amb la unió dinàstica amb la Corona de Castella. Durant aquests segles, el castellà atengué progressivament el caràcter de llengua de prestigi, bo i acostant-se al tipus ideal de llengua A esbossat per Fishman en la seva reinterpretació del concepte de diglòssia. Aquesta diglòssia tendencial tenia dos límits: el caràcter de llengua institucional del català fins als decrets de Nova Planta, la qual cosa li suposà un reducte de prestigi i un àmbit de funcionament com a llengua A, i el mateix caràcter classista de la societat d’Antic Règim, on l’accés al coneixement del castellà estava restringit als estaments superiors i als grups socials emergents, la qual cosa impedí que aquesta diglòssia s’estengués socialment. Amb els decrets de Nova Planta, en canvi, començà un procés pel qual el castellà assumí gradualment el caràcter de llengua de les institucions públiques. A més, amb la transformació de l’Antic Règim en estat liberal, la tendència fou que la competència en castellà deixés d’ésser un símbol de distinció social i esdevingués una condició sine qua non per a exercir els drets de ciutadania reconeguts pel nou règim. El castellà, llengua A dels estaments dominants i, des dels decrets de Nova Planta, de les institucions, hauria de ser-ho també de tots els ciutadans espanyols, d’acord amb el principi nacionalista un estat, una llengua, i es començà a imposar també als àmbits juridicoprivats. Tanmateix, la precarietat del procés de construcció nacional espanyola de l’estat liberal i, en particular, del sistema d’ensenyament, féu que l’extensió del coneixement del castellà enllà del seu domini històric fos molt limitada.

A partir de la dècada de 1880, l’ideal sociolingüístic del liberalisme espanyol que imposava la diglòssia fou impugnat pel catalanisme polític, el qual reivindicà per al català el reconeixement de l’estatus de llengua A: restauració del seu ús a tots els àmbits socials i, en particular, als de caràcter públic. Aquesta reivindicació es contenia en el terme llengua oficial, introduït en el llenguatge polític pel catalanisme. Com a resposta, els governs espanyols començaren a consignar en normes jurídiques el caràcter «oficial» del castellà, fins aleshores mai explicitat, amb l’objectiu de consolidar-ne jurídicament l’hegemonia a les administracions i institucions de dret públic.

El règim d’oficialitat lingüística previst per les institucions catalanes

Durant la seva breu existència, el Govern de la República catalana constituït el 14 d’abril de 1931 elaborà un document sobre el règim lingüístic del projectat estat català de la Confederació ibèrica, que preveia l’oficialitat de la llengua catalana a Catalunya i la «cooficialitat» català-castellà a les relacions amb el poder federal i els organismes que en depenien, com també reconeixia transitòriament drets lingüístics als ciutadans de llengua castellana en llurs relacions amb els poders públics, mesura que permetria garantir la seguretat jurídica dels ciutadans de llengua castellana sense qüestionar el principi d’oficialitat del català. Igualment, el Govern de la República catalana es comprometia a establir un sistema d’ensenyament adequat a les necessitats dels «infants que per raó de llengua no poguessin seguir l’ensenyament general».

Després de les negociacions entre els governs de les repúbliques catalana i espanyola, la República catalana quedà dissolta i fou substituïda per la Generalitat de Catalunya com a organisme preautonòmic, que hauria d’aprovar un projecte d’Estatut de Catalunya, cosa que tingué lloc el 14 de juliol i fou avalat per la totalitat dels ajuntaments del Principat i pel 99,45 % dels electors (homes) que participaren al referèndum de 2 d’agost (74,72 %). Era un projecte de caràcter federal que definia Catalunya com a «Estat autònom dintre de la República espanyola» (art. 1) i preveia que «la llengua catalana serà l’oficial a Catalunya», amb el reconeixement del «dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant els tribunals de justícia i davant els òrgans de l’administració», dret que es desenvoluparia a «l’Estatut interior»  (art. 5). En canvi, el Projecte renunciava a la cooficialitat en les relacions de la Generalitat amb les institucions de la República. A l’ensenyament, preveia el caràcter «obligatori» de l’ensenyament del castellà «a totes les escoles primàries de Catalunya» i el manteniment per la Generalitat d’«escoles primàries de llengua castellana» amb el català com a matèria als nuclis de població amb un mínim de «quaranta infants de llengua castellana» (art. 31). D’acord amb el Projecte, l’ensenyament seria una matèria on «la legislació exclusiva i l’execució directa» correspondria a la Generalitat (art. 13).

Pel que fa al finançament (títol IV), l’Administració general de l’Estat només extrauria de Catalunya els recursos necessaris per a finançar les despeses generals de tot l’Estat, en la proporció corresponent al pes de la població catalana en el conjunt espanyol, i les derivades de l’exercici dels serveis prestats a Catalunya i no delegats a les administracions catalanes. Aquest marc fiscal permetria a la Generalitat de disposar de recursos reals per a exercir les seves competències.

Cal esmentar també que el Projecte preveia la possibilitat d’agregar «altres territoris» a l’«Estat autònom» de Catalunya (art. 4), cosa que podria eixamplar l’àmbit territorial d’aplicació de l’oficialitat del català, tot i que les condicions eren restrictives i calia el vistiplau del «Parlament de la República» espanyola.

El Decret de 29 d’abril de 1931

El 29 d’abril el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts derogà totes les disposicions dictades durant la dictadura de Primo de Rivera «contra l’ús del català a les escoles primàries» (art. 1) i establí que «les escoles maternals i de pàrvuls de Catalunya l’ensenyament es farà exclusivament en llengua materna, adés catalana, adés castellana» (art. 2), com també a l’ensenyament primari, per bé que es preveia d’introduir-hi gradualment també l’estudi i ús vehicular de l’espanyol per als alumnes «catalans» a partir dels vuit anys (art. 3), però no establia la mateixa previsió quant a l’ensenyament i ús del català per als alumnes de llengua no catalana. L’any 1937, el conseller de Cultura de la Generalitat, Antoni M. Sbert, denunciaria que el Decret només s’havia complert «a les Institucions de la Generalitat». En un article addicional, l’executiu espanyol es comprometia a aplicar «l’esperit» d’aquest decret a altres territoris de l’Estat, si es «justificava» i es demanava formalment. Tanmateix, les peticions en aquest sentit elevades per diversos ajuntaments i la Diputació Provincial de Balears i l’Ajuntament de València reberen resposta negativa del Ministeri.

La Constitució de 1931

El constituent espanyol rebutjà l’opció federal proposada des de Catalunya i definí la República espanyola com un «Estat integral» compatible amb l’autonomia (art. 1). L’Avantprojecte de Constitució de la Comissió Jurídica Assessora nomenada pel Ministeri de Justícia no contenia cap article de temàtica lingüística. Tanmateix, davant del règim d’oficialitat lingüística previst al Projecte de l’Estatut de Catalunya, la Comissió de Constitució de les Corts afegí una declaració explícita d’oficialitat del castellà (art. 4), imposà el deure de saber-ne i la prohibició d’establir el mateix deure respecte a la resta d’idiomes peninsulars amb caràcter general, sinó tan sols mitjançant mesures legislatives especials. Amb tot, la Comissió de Constitució rebé el mandat de les Corts d’introduir l’habilitació a les entitats autònomes per a declarar la cooficialitat de les altres llengües peninsulars als estatuts respectius, però ometé aquest punt en el dictamen final i es limità a al·ludir a uns hipotètics «drets» que el legislador els pogués reconèixer.

conflicte lingüístic
Referèndum sobre l’Estat vasconavarrès del 5 de novembre de 1933 a Èibar. Foto: Wikimedia Commons – Indalecio Ojalguren

En matèria d’ensenyament, la Constitució de la República establí restriccions considerables a la competència de les autonomies, tant des del punt de vista de la competència legislativa (art. 49) com perquè autoritzà l’Administració central a crear «institucions docents de tots els graus en l’idioma de la República», a més d’establir un ús mínim obligatori del castellà «a tots els centres d’instrucció de 1r i 2n grau de les regions autònomes» (art. 50).

L’Estatut «exterior» de Catalunya (1932)

El fet que el constituent espanyol rebutgés la voluntat federalista expressada al Projecte de l’Estatut implicà que la norma institucional bàsica catalana quedés reduïda a una llei de les Corts espanyoles, refeta, a més, per una comissió d’aquestes, per la qual cosa a Catalunya seria conegut com a Estatut exterior. Així, Catalunya passà de definir-se com a «Estat autònom» (art. 1 del Projecte) a mera «regió autònoma» (art. 1 de l’Estatut) dins de la República espanyola. Les Corts espanyoles establiren un règim de doble oficialitat entre el català i el castellà (art. 2), però amb àmbits de no-oficialitat de facto pel que fa a la llengua catalana, perceptibles, p. ex., en l’obligació de traduir al castellà qualsevol «escrit o document judicial» presentat en català als tribunals de justícia, si ho demanava alguna de les parts. També imposava a les administracions catalanes l’obligació d’emprar el castellà amb les de la resta del territori espanyol, cosa que implicava de bandejar el català també de les relacions oficials amb la resta del domini lingüístic català sota sobirania espanyola. En aquest mateix sentit restrictiu de l’àmbit d’aplicació de l’oficialitat del català, el legislador espanyol imposà l’obligació de traduir al castellà els documents expedits pels fedataris públics, si havien de tenir efecte fora de Catalunya. I en aquest sentit cal esmentar la supressió de l’article 4 del Projecte català, cosa que significava reduir l’àmbit potencial de l’oficialitat del català. També cal destacar l’escàs abast del concepte d’oficialitat contingut a l’Estatut, atès que s’hi establia l’ús obligatori de totes dues llengües a «tota disposició o resolucióoficial dictada dins de Catalunya», cosa que implicava que l’ús administratiu del català no causaria efectes jurídics per si mateix.

Pel que fa a l’ensenyament, no seria matèria en què la legislació exclusiva i l’execució directa correspondrien a la Generalitat (art. 12) i tampoc se li transferirien els centres de l’Administració central, sinó que tan sols tindria la facultat de crear-ne de nous i amb els seus propis recursos (art. 7). I això resultava especialment incert perquè el sistema de finançament previst a l’Estatut exterior invertia el criteri previst al Projecte català: ara la totalitat dels impostos correspondria a l’Administració central, llevat d’aquells que l’Estatut transferia a la Generalitat per a finançar l’exercici de les seves funcions sobre les matèries reconegudes com de la seva competència (art. 16).

En l’àmbit de la funció pública, l’Estatut exterior establí com a «condició preferent» la competència en català per als concursos convocats per la Generalitat (art. 11). El fet que el coneixement d’una llengua declarada oficial no fos condició necessària per accedir a la funció pública mostra novament l’abast restrictiu de l’oficialitat del català, ja que el deure de saber castellà s’havia establert a la mateixa Constitució.

La normativa catalana

Atès que la Constitució de la República i l’Estatut exterior havien fixat les bases del règim juridicolingüístic català, la Generalitat intentà millorar l’estatus del català en la normativa de desenvolupament. A l’Estatut interior, el legislador català introduí un concepte nou per a singularitzar el català: «La llengua pròpia de Catalunya és la catalana» (art. 3). També establí que l’ensenyament a les escoles primàries de la Generalitat fos en català (art. 11). Al Decret de 3 de novembre de 1933, que desenvolupava el règim lingüístic en l’Administració de justícia, a més de reconèixer el dret d’opció lingüística dels ciutadans (art. 2), vinculava el concepte d’oficialitat a la plena causació d’efectes jurídics sense necessitat de traducció, quan l’emissor era un ciutadà (art. 5), tot i que només en les declaracions orals (art. 3), i introduïa preceptes nous favorables al català, com ara la redacció en català de la documentació i comunicacions que els òrgans judicials catalans enviessin al Tribunal de Cassació de Catalunya (art. 1), màxim òrgan jurisdiccional català, que es crearia per la Llei de 10 de març de 1934. El Decret de 10 d’abril de 1934 establí l’acreditació de competència en català com a requisit per a accedir a places vacants de jutge de primera instància i instrucció i magistrat (art. 11). I el Decret de 9 de juny de 1936 establí com a condició sine qua non la competència en llengua catalana per a obtenir plaça de secretaris de jutjats de primera instància a Catalunya (art. 12).

L’ensenyament a Catalunya durant el període bèl·lic

La crisi política i administrativa que implicà l’aixafament de la rebel·lió monarquicofeixista del 19 de juliol de 1936 per les organitzacions obreres i les forces de seguretat lleials a la República malmeté la capacitat del Consell Executiu de la Generalitat per a fer complir les seves ordres. Tanmateix, el Govern català conclogué un pacte tàcit amb l’anarcosindicalisme pel qual el Govern legalitzava el poder socioeconòmic i polític assolit per les forces obreres, i el sindicalisme revolucionari donava suport a l’eixamplament factual de competències de la Generalitat que es produí durant el període revolucionari (fins i tot aportant consellers al mateix Govern), gràcies al qual l’autogovern català superà amb escreix el marc previst a la Constitució i l’Estatut exterior.

Per contra, la liquidació del procés revolucionari i la reconstrucció del poder governatiu, especialment després dels fets de maig de 1937, suposà també la recuperació de competència en moltes matèries per l’Administració central.

L’augment del marc competencial de la Generalitat fou especialment palès en l’ensenyament. El 23 de juliol de 1936 la Generalitat decretà que la seva Escola Normal es fes càrrec de les escoles religioses, mentre que l’endemà dictà una Ordre per la qual tots els centres d’ensenyament secundari quedaven sota la jurisdicció del rector de la Universitat Autònoma, la qual, per Decret d’11 d’agost, passà a dependre exclusivament del Departament de Cultura de la Generalitat. Igualment, durant els primers mesos posteriors al 19 de juliol la Generalitat s’apoderà de diverses institucions educatives de l’Administració central.

conflicte lingüístic
Foto: Wikimedia Commons – franciscojosecuevasnao

En l’àmbit lingüístic, el Decret del Departament de Cultura de 18 de setembre de 1936 regulava «l’ensenyament prematernal, maternal i primari, a les escoles de Catalunya» (art. 1), sense excloure les escoles de l’Administració central, per bé que el Decret de la Generalitat era gairebé una reiteració del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts de 29 d’abril de 1931, però esmenava l’asimetria en el tractament de totes dues llengües establerta al Decret del Ministeri (art. 2). Un indicador del fet que la presència del català a les escoles del Principat era elevada el trobem a l’Ordre circular de 6 d’agost de 1938 de la Direcció General d’Ensenyament Primari del Ministeri d’Instrucció Pública i Sanitat, en què aquesta instava els mestres de les escoles primàries a ensenyar més castellà.

El conflicte lingüístic a la resta del domini català

El caràcter àmpliament majoritari del catalanisme al Principat i la naturalesa republicana i d’esquerra del catalanisme majoritari facilità l’aprovació de l’Estatut de Catalunya i el reconeixement de l’oficialitat de la llengua catalana. En canvi, al País Valencià i les illes Balears i Pitiüses, on el nacionalisme no era majoritari, no només no s’assolí l’autonomia ni l’oficialitat de la llengua del país, sinó ni tan sols el que autoritzava la mateixa legislació espanyola, com palesa el fet que el Govern de la República respongués negativament a les peticions que li arribaren quant a l’aplicació de l’article addicional del Decret de 29 d’abril de 1931. De tal manera que (a)els avenços assolits durant aquest període quant al reconeixement jurídic de la llengua catalana es limitaren al Principat i (b) ni tan sols allí arribaren a un marc juridicolingüístic igualitari entre les diverses comunitats peninsulars.

Així, romangueren les condicions per a la continuació del conflicte lingüístic tant sota la dictadura franquista com sota el règim de la monarquia reinstaurada.

Foto de portada: Wikimedia Commons – DICCARQ
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Escribano és col·laborador de Catarsi. Juntament amb Àngel Ferrero, ha compilat i traduït l’antologia de textos de James Connolly La causa obrera es la causa de Irlanda. La causa de Irlanda es la causa obrera. Textos sobre socialismo y liberación nacional (Txalaparta, 2014).

Comentaris

El conflicte lingüístic a la Segona República

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.