Dos octubres davant del mirall

Una comparativa entre els octubres de 2017 i 1934. Reflexions sobre la classe obrera, els partits i les direccions del moviment democràtic català per pensar els reptes de l'esquerra anticapitalista.

Dos octubres davant del mirall

Dos octubres davant del mirall

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Una comparativa entre els octubres de 2017 i 1934. Reflexions sobre la classe obrera, els partits i les direccions del moviment democràtic català per pensar els reptes de l'esquerra anticapitalista.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El debat estratègic en el si de l’esquerra independentista i anticapitalista viu un moment d’auge especial. No hi ha setmana en què els diferents diaris digitals o revistes teoricopolítiques no apareguin noves contribucions des de posicions molt diverses. Que va fallar el 2017? Quin mandat es desprèn de l’1 i el 3 d’octubre? L’esquerra , va estar a l’altura? Diverses respostes a aquestes preguntes que també dibuixen diferents hipòtesis sobre com continuar i com enfrontar els desafiaments més nous i immediats.


Voldria afegir una perspectiva a aquest ric intercanvi , partint d’una analogia històrica no exempta de risc. L’octubre del 2017, va constituir un eco llunyà de l’altre gran octubre català del segle XX? Em refereixo als «Fets d’octubre» del 1934, dels que s’acaba de complir 85 anys. Considero suggerent veure quins punts de contacte i diferencia podem trobar sobre qüestions claus de tot procés de ruptura i transformació social. Quines classes socials i des de quines posicions intervenen? Quin és el rol dels seus partits? I, el de la direcció del moviment?

Font: Flickr – Montecruz Foto


La classe obrera i el «procés» : d’una visió complementaria a una altra antagonista

Sectors de l’esquerra han repetit fins a l’avorriment que la classe treballadora era totalment aliena a la demanda del dret a decidir. El 3-O va respondre amb contundència a aquest mantra. Amplis sectors de la classe treballadora van ser part de la vaga general amb més seguiment de les últimes dècades. Ho van fer motoritzats pel rebuig a la brutal repressió de l’1-O i un rebuig al règim que el perpetrava. Un ampli sector ho va fer prenent la demanda de la república independent com un vehicle amb el qual es podia materialitzar aquest rebuig. A més, per primera vegada des que va arrencar el procés, va ser-ne part amb els seus propis mètodes de lluita: la vaga general. Moltes d’aquestes treballadores i treballadors també havien format part de la jornada de l’1-O o de les Diades anteriors, això sí, en aquest cas diluïts com a part de la «ciutadania».


El 3-O va ser sobretot una «guspira» del potencial que es podria desplegar si en el moviment hi havia un traspàs amb relació a quina classe social passava a ocupar el centre. Si la classe obrera catalana se sumava amb força, al costat dels sectors populars, l’Estat tremolava i realment s’obria la possibilitat, com plantejaven Laure Vega i Maria Sirvent en un article recent, d’impugnar «també el sistema en el seu conjunt »i obrir «una finestra d’oportunitat per traslladar la lluita per la república catalana a un terreny favorable per les aspiracions socials que compartim un ampli espectre de la societat.»Va ser de tal manera que des de l’última hora de l’1-O, el Govern, la mitjana i petita patronal i la burocràcia sindical dels sindicats majoritaris van treballar intensament per intentar reconvertir-ho en una «Aturada de país» i, sobretot, que no tingués continuïtat.


Si anem cap a l’any 1934 trobem aquí la principal gran diferència entre els dos octubres, com va prendre part la classe treballadora en la pugna entre el govern del bienni negre i la Generalitat? La proclamació de l’«Estat català» per Companys havia estat precedida de la gran vaga general convocada per l’Aliança Obrera. Barcelona estava paralitzada, i al mateix temps la Comuna d’Astúries començava a aixecar-se. Podríem dir que no va ser només una «guspira». La classe treballadora estava al centre amb els seus propis mètodes de lluita: la vaga general insurreccional.


És cert que la classe treballadora, les seves organitzacions i subjectivitat vénen avui d’una derrota sense pal·liatius fruit de l’ofensiva neoliberal de les últimes dècades. Una qüestió que donaria, i ha donat, per un debat extens que excedeix aquest article. Així i tot, es pot afirmar que les condicions amb les quals va arribar el moviment obrer al 15M- on no va ser-ne part tot i petites i valuoses excepcions- van ser molt dolentes. A més, en tots els moments en què amenaçava d’entrar en escena -com les vagues generals del 2012 o la lluita minera-, la burocràcia sindical va actuar com el bomber social del règim. Però el que ens interessa preguntar-nos és, si aquestes «males condicions» hem de considerar-les una condició objectiva insalvable del nostre temps. O per contra, si la política, i en particular les organitzacions polítiques de l’esquerra anticapitalista, encara poden ser un subjecte que ajudi a revertir-la.

Miners asturians arrestats. Font: Wikipedia


Quan neix el procés, l’escepticisme sobre les possibilitats de recuperar una política de classe era el sentit comú de l’època per gran part de l’esquerra. Només en l’últim temps els debats sobre la classe treballadora i una política des de i per a ella i els sectors populars han començat a tenir major rellevància. No obstant això, aquest escepticisme i una concepció d’una «revolució» o transformació per etapes van ser, i continuen sent a parer meu, l’hegemònic en el si de l’esquerra catalana.

Per aquest motiu els esforços es van dirigir a veure com es pressionava als partits històrics de la burgesia i petita burgesia catalana -l’extinta CiU i ERC- perquè es posessin al capdavant del moviment, i no a una política que no era complementària sinó antagònica. Em refereixo, tal com també planteja Josep María Antentas en el seu últim llibre «Espectres d’octubre», a com fer confluir el cicle de mobilitzacions nascut amb el 15M, les marees, les lluites contra els desnonaments o altres defensives del moviment obrer, amb el moviment democràtic català. I afegiria, com un pas més endavant que permetés «revolucionar els centres de treball» -quelcom que ni el 15M ni el «procés» van aconseguir- per fer fora la burocràcia sindical, facilitar l’organització dels sectors més explotats i aconseguir que la classe treballadora estigués al capdavant d’aquesta lluita democràtica lligant-la indissolublement a la resolució dels grans problemes socials.

La tasca era doncs antagònica a conformar un bloc d’«un sol poble», i és que en política hi ha sumes que resten. Si el moviment seguia en mans dels qui havien estat els virreis del Règim del 78 a Catalunya fins avui i els aplicadors de les pitjors polítiques d’ajust i privatització, aconseguir que la classe treballadora se sumés – ja no com a ciutadà, sinó amb les seves pròpies organitzacions, mètodes de lluita i demandes – era una tasca impossible. I a l’inrevés, si s’aconseguia aquest traspàs de la classe social que ocupava el centre – que el 3-O va mostrar en potència causant tremolor de cames a Palau- la lluita pel dret a decidir a Catalunya podia convertir-se realment en una força social molt més difícil de desviar cap a la paret que va acabar sent la DUI del 27-O, i facilitar l’aliança amb els sectors populars de la resta de l’Estat en una lluita comuna contra el Règim del 78.


Els «contrapoders» condició necessària però no suficient

Es podria respondre a tot l’apartat anterior, que tot i el rol de la classe treballadora el 1934, allò va acabar en una insurrecció i una proclamació de l’«Estat català» que va aguantar tan sols 10 hores. Un fet cert que ens porta a un altre nivell de reflexió n’hi ha prou que la classe treballadora i els sectors populars intervinguin per a garantir la victòria? La veritat és que no. Podríem dir que la creació d’aquesta força social, la qual avui molts anomenen «contrapoder» encara que no sempre amb una centralitat de classe, és condició necessària però no suficient.

Les dues derrotes que estem analitzant poden permetre’ns continuar estirant del fil. Fins ara hem vist com van ser de diferents els dos octubre, vegem ara quines dinàmiques del 2017 van ser un ressò, o una repetició de la història en forma de farsa, del que es va viure el 1934.

Font: Wikimedia Commons – Dagafe SQV

La primera és que els representants d’aquell moment de la petita burgesia, l’ERC de Companys, van demostrar tenir més por a la revolució des de baix que als militars que venien a detenir-los. Cap de les mesures que es van posar en marxa a Astúries van ser ni discutides a Palau. Va tornar a actuar igual al 1936, quan, seguint les consignes del govern del Front Popular, va cridar a la calma i fins i tot va tractar de confiscar armes a sindicats de la CNT poques hores abans que el cop arribés a les casernes catalanes.

Si aquesta va ser la direcció de Companys, què podíem esperar dels hereus del pujolisme o d’una ERC molt més lligada a les mitjanes patronals que als rabassaires dels 30? El que van fer a la tardor del 2017 era previsible. És possible que els jocs de malabars per a mantenir-se al capdavant del moviment -que els van portar ni més ni menys que a convocar un referèndum en contra del Tribunal Constitucional- poguessin ennuvolar el que passava. Però l’Estat continuava sent Estat, disposaria dels mitjans necessaris per a aixafar tot intent d’impugnar-ho i els qui estaven al capdavant de tot allò, optarien per rendir-se sense oposar resistència, abans que encoratjar un procés de ruptura des de baix que obrís realment una situació revolucionària

L’altre gran paral·lelisme amb el 34 està en el rol de les organitzacions de l’esquerra i la classe obrera. En aquell moment els corrents que dirigien al proletariat català estaven dividits en dos grans blocs. D’una banda els qui van sostenir una posició sectària i antipolítica, la CNT, que va rebutjar prendre part del conflicte democràtic català i de la insurrecció contra el govern de la dreta (a diferència de la CNT asturiana). En l’altre, un sector que sí que va decidir intervenir decididament, va crear l’Aliança Obrera i va proclamar la vaga general, però no va sostenir una política d’independència de classe. Em refereixo sobretot al Bloc Obrer i Pagès de Maurín i l’Esquerra Comunista de Nin, les consignes de la qual en aquells dies es dirigien a pressionar al Govern perquè es posés al capdavant de la insurrecció i quedar a expectativa de les seves iniciatives per a prosseguir la lluita.

El 1934, des del seu exili a França, el revolucionari rus León Trotsky, seguia els esdeveniments ibèrics amb molt d’interès. Des del 1931 considerava que a l’Estat Espanyol es jugava en gran part el destí de la revolució internacional. Respecte al ressorgiment de la qüestió democràtica catalana després de l’arribada del govern de la dreta el 1933 – com va recollir en aquest article l’historiador Pelai Pagès – Trotsky va plantejar, en polèmica amb Maurín i Nin, que a Catalunya l’Aliança Obrera tenia la responsabilitat de posar al capdavant de la lluita per la república catalana a la classe treballadora, amb els seus propis mètodes revolucionaris. Ho feia no sols convençut que d’aquesta manera es podria donar sortida a les demandes democràtiques i nacionals, sinó que podia a més hegemonitzar així a la resta de sectors populars -en aquell moment liderats per ERC- i produir una reacció de solidaritat de la classe treballadora de tot l’Estat en defensa d’una Catalunya independent en mans dels seus treballadors i treballadores. Aquesta era per a ell una de les hipòtesis de per on podria començar la revolució espanyola, quelcom que succeiria tan sols un any i mig després amb la reacció contra el cop feixista.

Font: Wikipedia – Clàudia Abancó

Retornant al nostre passat recent, i més enllà de què el 2012 no hi havia cap organització de l’esquerra amb el pes i influència en la classe obrera que el que tenien les organitzacions dels 30 a les quals ens hem referit, la política de «mà estesa» amb la qüestió nacional va actuar com un parany per a l’esquerra independentista. Si aquests eren els companys de viatge necessaris, es convertia en una trava per a desenvolupar una política activa i independent que afavorís l’entrada en escena de la classe treballadora i els sectors populars. I a més suposava un veritable «desarmament» estratègic per a advertir dels seus trucs i maniobres, i oposar des del primer minut un full de ruta independent a la de la «llei a la llei» o la desobediència institucional que va mostrar tot el seu potencial i tots els seus límits en un mateix acte el 27-O. Es podia arribar a proclamar la independència, però a l’Estat – que continua sent en última instància jutges, policies i presons- no se’l pot derrotar si no se li oposa una força social que de la mà de Puigdemont no es podia constituir, tant des de Catalunya com amb la solidaritat de la resta de l’Estat.

David Gómez expressa cruament en un article recent aquesta idea de no haver passat la prova: «el moment de ruptura de la tardor del 2017 ha generat un context polític que ha posat a prova la capacitat estratègica de les revolucionàries, i les revolucionàries no hem estat a l’altura, i dos anys després seguim sense estar-ho».

Com a conclusió

Avui no estem ni a la Catalunya ni a l’Estat espanyol dels anys 30, però algunes de les lliçons d’aquell moment considerem que van quedar actualitzades a la tardor del 2017 per a pensar els reptes del segle XXI.

En el si de l’esquerra independentista es debat com tornar a enfortir la qüestió social, a crear «contrapoder». Una tasca fonamental, que perquè pugui arribar a despertar les grans forces socials necessàries per a tombar el règim i acabar amb el capitalisme, considerem que cal desenvolupar recuperant la centralitat de classe. El terreny de l’organització en els centres de treball, la lluita contra la burocràcia sindical o els processos d’organització dels precaris, no han de ser un espai més. És el lloc des d’on podem tocar el cor del guany dels capitalistes i en última instància podrem dirimir qui controla i dirigeix el país.

Aquest retorn a la qüestió social no cal dissociar-lo de la necessitat de la intervenció política, i en això coincidim amb Xavi Monge quan deia, fins i tot abans de la presentació de la CUP al 10N, que «l’espai polític, ideològic i social que la CUP representa i, per tant, no hauria d’inhibir-se d’intervenir políticament».

Però aquesta intervenció ha de fer-se partint de les lliçons de la història més immediata i la resta de les grans experiències revolucionàries del segle XX, de les quals a Catalunya es van desenvolupar algunes de les més profundes. És necessari redefinir amb quina política de classe, és a dir, d’independència dels partits d’altres classes socials com ho són JxCAT i ERC. També quin programa és capaç de resoldre els grans problemes socials, que no pot ser altre que un obertament anticapitalista. Finalment, com el combat es concep no com una qüestió exclusiva dels qui sofreixen l’opressió nacional, sinó que sense l’aliança amb la resta de sectors populars i la classe treballadora de la resta de l’Estat no serà possible ni acabar amb el règim ni encara menys avançar cap a un horitzó de transformació social.


Aquests aspectes, tornar a la qüestió social i amb quina política, queden lligats profundament al debat sobre l’«estratègia». Quin és el pla per a imposar la nostra voluntat a l’enemic i quina força lluita perquè sigui aquest pla -i no els altres plans dels qui treballen per a evitar tot desbordament – el que orienti i dirigeixi al moviment. En última instància, el debat és sobre quina organització, quina esquerra, necessitem que es proposi com a tasca estratègica forjar la unitat de les files de la classe treballadora en aliança amb els sectors populars, tant de Catalunya com de la resta de l’Estat. Consisteix a traçar el nostre propi «full de ruta», que no s’hauria de detenir a conquerir una república catalana sinó, sobretot, a conquerir governs de les treballadores i els treballadors que comencin a canviar el món de base i que estableixin els fonaments per a fer possible una lliure federació de repúbliques obreres amb la resta dels pobles de l’Estat.

Article originalment publicat a IzquierdaDiario.es
Foto de portada: Wikimedia Commons – DICARQ
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i director de l'edició espanyola de la IzquierdaDiario.es

Comentaris

Dos octubres davant del mirall

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.