1

El procés independentista arrencat el 2012 va saber precisar la seva perspectiva en una utopia concreta que proporcionava un horitzó i un futur. Donava forma específica a un avenir que habitualment ens apareix com incert i fosc. En una fórmula que va fer fortuna, Marina Subirats, el va definir com una «utopia de recanvi» per canalitzar els desitjos d’un altre futur en un escenari de manca d’utopies associades a l’esquerra, i la «utopia disponible» per omplir el buit d’un futur millor. La dimensió utòpica és necessària en tot moviment de canvi. En el món d’avui, «no hi ha alternativa a la utopia», recorda Fredric Jameson. Però la utopia és ambigua i contradictòria. Per ser fèrtil necessita ser desposseïda dels seus elements quimèrics i reforçar la seva vessant estratègica. És a dir, tota utopia ha de ser estrategitzada. L’independentisme, però, va fer el contrari. En comptes de estrategitzar la utopia, utopitzà l’estratègia formulant una estratègia utòpica en el seu significat més quimèric (la desconnexió Llei contra Llei). Una estratègia il·lusòria que va sucumbir davant la materialitat de l’Estat i de les relacions de poder.

2

El moviment va néixer amb un mal enfocament estratègic fundacional en una qüestió clau: les aliances socials i la base social a la qual es dirigia. La gran obsessió estratègica inicial de la fase oberta l’11S de 2012 va ser com empènyer a la dreta catalanista cap a la via independentista, però no va plantejar-se en canvi un problema estratègic més decisiu: com atreure a l’esquerra de tradició catalanista però no independentista, i als sectors de la classe treballadora més aliena al catalanisme. En altres paraules, en com connectar amb el que havia estat el 15-M de 2011. Tot el disseny estratègic es va concebre en no perdre a la dreta catalana pel camí, al poder des de 2010, i en facilitar-li al màxim les coses per que se sumés al carro. La via triada va ser desconnectar la reivindicació d’ «independència» de tota crítica específica a les seves polítiques d’austeritat. Amb això, per contra, l’independentisme del Procés no va saber oferir un lligam concret entre el seu projecte i una sortida de la crisi favorable als que més l’havien patit, més enllà de la promesa genèrica que amb un Estat propi les coses anirien millor. Tot debat estratègic seriós sobre quin bloc social era necessari construir quedava en suspens. Una limitació que es desdoblava en la desconnexió entre el projecte de República catalana i el de la ruptura del règim a tot l’Estat, obviant la necessitat de construir una, sens dubte gens fàcil, dialèctica «centre-perifèria», més enllà de la mera acumulació de forces a Catalunya. Les complexitats d’allò nacional i d’allò social, dels dos vectors que van marcar el cicle 15M i 11S, s’evaporaven en mans d’una estratègia de simplificació unidimensional. A la vegada, la recerca de complementarietats entre independentisme, confederalisme i federalisme, partint de l’objectiu compartit de l’exercici del dret a decidir i del rebuig al Règim de 1978, sofria una petrificació espectral.

3

El dret a decidir, a manera de reformulació en clau democràtica del clàssic dret a l’autodeterminació, ha estat la reivindicació forta de l’independentisme des que va impulsar el cicle de consultes iniciades a Arenys de Munt fa una dècada. Connecta així amb l’anhel democràtic comú a tantes lluites socials i polítiques de la nostra època. Però la seva principal mancança estratègica i emancipadora és la seva limitació a la qüestió nacional. Es configura així un dret a decidir mutilat i amputat del seu potencial complet, desconnectat d’altres batalles del present. L’aspiració democràtica emparentà a l’independentisme del Procés amb el 15-M. La restricció rígida del seu significat, i l’intent d’encotillar-lo dins d’un marc neoliberal o poc bel·ligerant amb aquest, l’allunyà dramàticament d’ell. L’ànsia contemporània de democràcia és una reacció a la implosió dels mecanismes de participació i representació institucional supeditats als interessos del capital financer. És a dir, a la despossessió de tota sobirania real. Democràcia i sobirania han de relacionar-se entre si, llavors. La segona contribueix a garantir un contingut substantiu a la primera. I la primera permet concebre en termes no reaccionaris i no excloents a la segona, posant distàncies amb el sobiranisme reaccionari en ascens a Europa.

(…) les noves forces polítiques post-15M que van veure en l’independentisme una molesta anomalia que desestabilitzava la seva hipòtesi estratègica i no un desafiament que forçava a fer-la més complexa

4

L’independentisme contemporani ha reprès sovint l’eslògan d’ «un sol poble» però amb un significat diferent a l’original anti-franquista, mancat de la seva dimensió de classe. El lema es converteix simplement en una proclama retòrica buida, un intent de presentar-se com l’encarnació de «tot» el poble, però sense articular una estratègia efectiva per fer-ho. En suma, és més un eslògan comunicatiu que no pas estratègic. Perquè hi hagi un sol poble en el sentit de l’existència d’un consens social mínim, (des d’una pluralitat i diversitat socials que per altra banda obliguen a repensar el significat del propi concepte), entorn a uns referents socioculturals i una identitat col·lectiva cal que hi hagi també un sol poble en termes d’igualtat i justícia social. Un fet totalment absent en plena crisi i que el Procés mai va afrontar. En aquest sentit el model estratègic de l’independentisme processista ha estat més feble que el del moviment obrer en els anys seixanta i setanta. Si aquest va saber articular el pla social i nacional, l’independentisme del Procés va desplegar la seva política amb el convenciment que la seva proposta era suficient en sí mateixa i que la qüestió social podia ignorar-se. Però, convertit en una ombra de sí mateix en termes d’implantació i capacitat política, i havent perdut la centralitat històrica, el gruix del què queda de l’antic moviment obrer tradicional tampoc ha estat a l’altura del que havia sabut fer cinquanta o quaranta anys enrere. El mateix val per a les noves forces polítiques post-15M que van veure en l’independentisme una molesta anomalia que desestabilitzava la seva hipòtesi estratègica i no un desafiament que forçava a fer-la més complexa. L’espectre de les articulacions del passat vaga per sobre de les inconsistències i les omissions del present. L’espectre de l’«un sol poble» pretèrit planeja sobre la seva doble caricatura contemporània, ja sigui en la seva declinació propagandista processista, ja sigui en l’oposició frontal a aquest últim tal i com fan els hereus majoritaris del moviment obrer històric, alliberant al seu pas l’espectre paralitzant de la grollera idealització i romantització del seu propi passat.

5

La cita del primer d’octubre va tenir una estranya temporalitat. Va ser alhora un esdeveniment programat i alhora intempestiu. Va mostrar una inusual combinació entre temporalitat planificada i disruptiva, on l’emergència desestabilitzadora de la mobilització es va combinar amb la insipidesa governamental. Fixat en el calendari com un «dia D», meitat propagandístic, meitat real, va suposar una acceleració temporal que va superar els seus propis protagonistes. La intempestivitat de l’1 d’Octubre trencava a bocins tota la mentalitat cronomètrica i tota la retòrica impostada de les «estructures d’Estat», de la concepció de la ruptura de l’Estat com un afer de mera planificació institucional prèvia (cosa radicalment diferent a la preparació conscient un enfrontament polític) i de plàcida transició legal.

Octubre va evidenciar un desajust espai-temporal entre la crisi catalana i la crisi de règim a tot l’Estat.

6

Octubre va evidenciar un desajust espai-temporal entre la crisi catalana i la crisi de règim a tot l’Estat. La dimensió nacional-territorial-perifèrica de la crisi va arribar al seu zenit en un moment d’alentiment de la seva dimensió social-popular anti-financera, de relatiu estancament de les lluites socials i de Unidas Podemos. Evidencià, en llenguatge Bensaïdià, una «discordança dels temps i els espais» una espacialització segmentada de la crisi (focalització de la mateixa a Catalunya) i una temporalitat desincronitzada (apogeu de la crisi nacional-territorial i bloqueig de la social-antioligàrquica). Aquesta asincronia entre la crisi social i la nacional es feia ressò, en un context i desenvolupament molt diferent, d’altres moments decisius de la història de l’Estat espanyol com Octubre de 1934 i ens remetia a la complexa dialèctica centre-perifèria i nacional-social de la política espanyola i catalana. Aquesta desincronització estructural va ser el teló de fons de les vicissituds i les tribulacions estratègiques d’Octubre de 2017. Instant de condensació de temporalitats com tot moment de crisi política, però en un rerefons de desestructració de la temporalitat (i l’espaialitat) de la crisi de règim més àmplia en la qual s’inseria.

7

La descomposició estratègica va arribar al mateix temps que la derrota política. Una derrota política (no necessàriament definitiva, és clar) mai acceptada i analitzada i, per extensió, infèrtil en els seus ensenyaments estratègics. La negació de la derrota equival, doncs, a la negació de les condicions per al rellançament estratègic. No hi ha futur sense balanç, sense assumpció realista de la situació, sense avaluació acurada de les relacions de força, del propi itinerari seguit. Encara que potencialment fecunda en lliçons, si preval l’autoengany i/o el tacticisme curt-placista, tota derrota pot simplement comportar la codificació dels límits estratègics previs, la repetició com a farsa del que s’ha fet, el voluntarisme subjectivista, o la revisió precipitada de l’itinerari seguit amb anterioritat a la recerca de dreceres inexistents. Aquestes vies mortes apareixen en grau diferent en la política dels diferents actors del moviment independentista. L’espectre dels (no) aprenentatges d’Octubre projecta una allargada ombra estratègica per al demà.

8

La relació entre política, economia i societat quedaren ben exposades en la crisi d’Octubre. La política opera amb una autonomia relativa i té la seva pròpia lògica respecte a lo social i a l’economia. No és un mer reflex de les mateixes. Però no pot obrar completament al marge ni convertir-se en una mera construcció discursiva. Està lligada a una realitat material en què entren en joc relacions de força. Si l’autonomia de la política es concep (o si es practica inconscientment) desconnectada d’aquesta materialitat s’entra en el terreny de la vacuïtat discursiva, del paper mullat i de la fantasia, de la fantasmagoria estratègica i, en conseqüència, en la impotència política i en la incapacitat per dur a terme el que es proposa i es declama. I, en un context de confrontació amb l’Estat, i no només de combat dialèctic discursiu, el risc és ser aixafat per la materialitat de les relacions del poder que en ell es concentren. Desencadenar forces materials, un moviment real com l’esdevingut l’1 d’octubre, però deixar-les en suspens en benefici d’una acció política simbòlica immaterial, obre la bretxa a la reacció política d’un Estat que, lluny d’acontentar-se i tranquil·litzar-se amb el simbolisme discursiu dels seus oponents, ho aprofita per sufocar-los i així conjurar l’espectre del contrapoder real que va treure incipientment el cap durant l’1 d’octubre.

Afrontar un objectiu de «gran política» des d’una pràctica de «petita política» ha estat, en realitat, una característica constitutiva del processisme.

9

La crisi d’Octubre va ser un episodi del que Gramsci anomenava la «gran política», és a dir, aquella que «comprèn les qüestions vinculades amb la funció de nous estats, amb la lluita per la destrucció, la defensa, la conservació de determinades estructures orgàniques econòmico-socials», però va ser abordada per la direcció del moviment independentista amb mentalitat de «petita política», la qual,  es refereix a «les qüestions parcials i quotidianes que es plantegen a l’interior d’una estructura ja establerta, a causa de les lluites de preeminència entre les diverses fraccions d’una mateixa classe política». Afrontar un objectiu de «gran política» des d’una pràctica de «petita política» ha estat, en realitat, una característica constitutiva del processisme.

10

Octubre és una font d’espectres creuats. L’Octubre real es creua amb l’espectre, tan desitjat com temut, de l’Octubre potencial. Només imaginable contra-fàcticament, l’Octubre potencial ens llança la pregunta, pròpia de les grans ocasions, de què hauria estat possible fer i no es va realitzar, de quines possibilitats hi havia que no es van culminar. Això implica una discussió estratègica, potser un lament, sobre la mala gestió dels instants decisius. No obstant això, la complexa naturalesa d’Octubre i els límits immanents a la proposta de l’independentisme «pur i simple» processista obliguen també a pensar l’Octubre potencial d’una altra manera, en un sentit més ampli. És a dir, a preguntar-se no només què es va deixar escapar després de l’1 d’octubre, sinó de quina altra manera hauria pogut construir-se la pròpia cita i la ruta cap a ella. Una interrogació que ens porta, una vegada més, a les mancances fundacionals del Procés i a la tràgica impossibilitat d’establir sinèrgia alguna entre el camí obert després de l’15-M i el camí traçat per l’11-S de 2012. Com a font d’aprenentatge, l’octubre potencial ha de pensar-se, llavors, en aquesta doble dimensió, concreta i abstracta, o conjuntural i estructural. La primera ens remet a com aprofitar millor la bifurcació aleshores oberta. La segona, plantejar-se com hagués pogut obrir-se una bifurcació encara més gran i amb menys contradiccions.

11

La memòria sempre «es declina en el present, que determina les seves modalitats» recorda Enzo Traverso, seleccionant el que es vol recordar i com fer-ho. Octubre de 2017 ja va esdevenir. Però la seva sort històrica es juga en un present que fixa els paràmetres del seu record. Què retenir de l’Octubre català? Amb quin objectiu? La d’Octubre ha de ser una memòria estratègica, diferenciada tant de la nostàlgia impotent, com del mite estèrilment idealitzat o del record petrificat commemoratiu. La memòria d’Octubre es construeix des de la voluntat d’aprendre d’ell i des dels coneixements adquirits a posteriori. Analitzar Octubre estratègicament fa madurar la nostra reflexió, fet que al seu torn permet retornar-hi d’una altra manera, copsant el què aleshores se’ns va escapar del radar. Llegir estratègicament allò ja esdevingut permet orientar-se millor en el present per tal de fer emergir un altre futur que, admetem-ho, es resisteix tossudament a comparèixer.

Originalment publicats a Espectros de Octubre. (per)turbaciones y paradojas del independentismo catalán (Barcelona, Sylone)

Foto de portada: Rosa Vilallonga