Sobre el treball i el règim laboral: Com serà el nou sistema de relacions laborals?

Quan van acabar les nacionalitzacions de 1963, la propietat estatal a Cuba ocupava el 95% de la indústria, el 98% de la construcció, el 95% del transport, el 70% de l’agricultura, el 75% del comerç minorista i el 100% del comerç majorista. Aquest ampli sector de l’economia estatal, més després de l’anomenada “Ofensiva revolucionària” que va prorrogar les accions confiscatòries fins al 1968, va reduir les formes de treball privat a, pràcticament, inexistents.

Com va assenyalar Fidel en el discurs del VIIIè aniversari de l’atac a la caserna Moncada de 1961: “Hi ha infinitat de petits negocis, hi ha infinitat de “timbiriches”, hi ha infinitat de petits tallers, hi ha infinitat de gent que treballa per compte propi (…)”. L’estratègia del govern revolucionari va ser intentar assimilar al sector estatal tots aquests titulars de negocis privats en els quals es venien productes alimentaris i altres, limitant el fenomen de l’autoocupació. La manera amb la que es va fer va ser a través de la Llei Fiscal No. 998 de 1962, en la que es dibuixaven els principis que regulaven, a partir de llavors, aquesta activitat laboral i la diferencien del treball privat: desplegament d’activitats autoritzades sobre la base del treball personal o l’ajuda familiar, prohibició d’establiments oberts al públic, impossibilitat de tenir personal assalariat, etc.

L’estratègia del govern revolucionari va ser intentar assimilar al sector estatal tots aquests titulars de negocis privats en els quals es venien productes alimentaris i altres, limitant el fenomen de l’autoocupació

El període especial

L’arribada de la crisi als noranta, fruit de la caiguda del camp socialista, va fer que les empreses estatals no poguessin assegurar determinats serveis i productes necessaris per a la població, que de fet ja es prestaven en el marc de l’economia submergida. Per hi front, el Govern va reconèixer -a través del decret llei 141 i la resolució 1 del CETSS-CEF de setembre de 1993- el treball per compte propi com una alternativa de feina en 115 activitats per a una part de la població. Els preus d’aquests serveis o productes s’establirien a partir de la relació oferta-demanda i en el tipus de moneda acordada por aquells que participin de la transacció. No obstant això, es manté com a política d’Estat l’exclusió de l’àmbit de treball per compte propi dels graduats universitaris, sota el fonament de que devien entregar els seus coneixements a les necessitats del país i en benefici de tota la societat que va sufragar de forma total i gratuïta la seva formació. També en el cas de dirigents polítics o administratius, militars, funcionaris, jutges, fiscals o els que ostentessin qualsevol càrrec públic similar. A més, l’Estat tampoc es va retirar de cap activitat i va continuar prestant aquells serveis en els que també coexistien, ara, els treballadors per compte propi (barberies, perruqueries, sastreries, etc.).

En el període de 1996 a 2010, es van introduir més modificacions legals en el sentit d’ampliar el treball per compte propi. Tot i que segurament, una de les principals novetats va ser que des de 1996 els familiars ajudants van ser considerats como autònoms (cuentapropistas), de la mateixa manera que el titular de l’activitat. Va quedar enrere la col·laboració i cooperació familiars, ja que l’ajuda ara podia donar-la, a més dels cònjuges, pares, germans i fills, també aquells amb qui convivien, familiars o no, del treballador autoritzat a prestar el servei. A més, es va establir sobre l’ajudant un impost d’un 20% del regulat per a l’activitat en la que ajudava, de la qual cosa es desprenia que hi havia retribució en concepte de salari. Que aquesta mesura no anés acompanyada de la regulació de drets i garanties del convivent no familiar que treballava a la activitat va donar marge a la desprotecció d’aquests treballadors.

El conjunt d’aquests canvis va portar que molts treballadors del sector estatal es passessin al treball per compte propi. La sociòloga cubana Mayra Espina xifra, per al 1995, el número de treballadors no estatals en el 30,2% dels ocupats en l’economia nacional.

L’anunci de Raúl Castro el 2010 i el Codi del Treball de 2013

Ja vam citar en un article anterior l’anunci el 2010 per part de Raúl Castro, seguit el punt 169 dels postulats de la política econòmica i social del VI Congrés del PCC, de la necessitat por qüestions d’eficiència del sector estatal, d’una reordenació laboral del país que consistia en el desplaçament de 500 mil treballadors del sector públic cap al el sector privat.

Per facilitar aquesta transició, durant els anys posteriors es van dur a terme diverses reformes en la legislació reguladora del treball per compte propi, destinades a ampliar i flexibilitzar les activitats per compte propi. Entre altres mesures, destaca la possibilitat que tots els ciutadans cubans i estrangers residents permanentment al país majors de 17 anys puguin exercir treball per compte propi, l’acceptació del desenvolupament de més d’una activitat per compte propi, la realització de l’activitat per compte propi en llocs diferents al domicili del titular, l’autorització de concessió de crèdits bancaris per als cuentapropistas per a que puguin invertir en els seus negocis, o l’exoneració del pagament de l’impost per ll’ús de la força de treball als que contractin fins a 5 treballadors.

Aquesta flexibilització del treball per compte propi implica la clara aparició d’empreses privades al país, especialment en els sectors de transport, elaboració d’aliments,  arrendament de vivendes, restaurants, etc. Implica també un canvi subjectiu general en la percepció d’aquest sector. Si bé abans se’l veia amb recel tot i que s’acceptés com irremeiable i necessari davant la situació econòmica, ara passa a ser vist com a plenament compatible amb l’esfera pública, dins dels contorns de la transició socialista.

La transformació va obligar a l’aprovació el 2013 de la nova Llei 116 “Codi del Treball”, i es van regular, per primer cop a la Revolució, les relacions laborals en el sector privat. És a dir, les relacions de treball entre persones naturals i l’establiment dels dret mínims que ha de garantir aquell qui doni feina.

Aparició i flexibilització del mercat de treball

El nou mercat laboral cubà neix amb forts elements de flexibilització i desprotecció per als treballadors. En citarem, com a exemple, tres:

1. El nou Codi del treball elimina la redacció del vell segons la qual “el contracte de treball per temps determinat ha d’expressar la data de finalització, que no pot excedir els tres anys”, i permet que els contractes temporals per temps determinat no es trobin sotmesos a límits temporals màxims de durada, cosa que dota d’inseguretat jurídica notable als treballadors contractats en aquesta modalitat.
2. S’amplia la durada del període de prova. D’acord amb l’antiga llei, no podia superar els 30 dies; a l’actual codi pot ser d“entre trenta fins a cent vuitanta dies” (art. 32). Tanmateix, els nous arts. 36, 37 i 38 fan servir l’indeterminat concepte d’“idoneïtat demostrada” pera fer possible la finalització del contracte de treball per iniciativa del contractant.
3. També canvien les condicions per als anomenats “treballadors públics disponibles”. S’anomena així a aquells que se’ls amortitzaba la plaça i se’ls brindava la possibilitat de reubicar-se en una altra plaça. Fins ara només s’aplicaven processos de disponibilitat quan hi havia ofertes de reubicació dels treballadors i la llei establia que els treballadors que eren acomiadats rebien el seu salari bàsic complet fins que fossin ubicats en una altra plaça. El nou Codi de Treball preveu la figura de treballadors disponibles que no puguin ser reubicats i redueix la quantitat de diners a percebre. Ara el subsidi del 100%, estarà limitat únicament a un mes, després del qual el treballador rebrà un benefici de només el 60% del seu salari bàsic durant un mes per a aquells que hagin treballat fins a 19 anys; dos meses per als qui han treballat entre 20 i 25 anys; tres mesos per als qui acumulin entre 26 i 30 anys i un màxim de cinc mesos per als qui hagin treballat més de 30 anys (art. 53).

En paral·lel a les modificacions en el Treball, el 2008 es va aprovar una nova Llei de la Seguretat social que endarrereix l’edat de jubilació per tenir dret a pensió. Passa de 55 a 60 anys per a les dones i de 60 a 65 anys per als homes (art. 22.I.a).

El nou mercat laboral cubà neix amb forts elements de flexibilització i desprotecció per als treballadors

La sindicalització del treball per compte propi

L’ampliació del sector de treballadors per compte propi ha anat acompanyada d’un pla d’expansió de la sindicalització en el sector.

Les vies de sindicalització d’aquests treballadors son diverses. La Central de Treballadors de Cuba té tres fonts fonamentals d’afiliació: els treballadors estatals, els no estatals i els jubilats que voluntàriament vulguin sindicar-se. Molts dels treballadors per compte propi mantenen a la vegada, un vincle laboral amb el sector estatal i  accedeixen a les files de la Central de Treballadors de Cuba des de la seva activitat estatal. Pel que fa a la resta, es va establir un pla a través del que funcionaris de la Central de Treballadors de Cuba realitzen visites a cada negoci i conversen amb cada treballador, sense distincions entre contractants i empleats, per explicar-los els avantatges de la seva afiliació. La Central de Treballadors de Cuba té creats 16 sindicats que organitzen als treballadors no estatals per les activitats econòmiques que realitzen: gastronòmics, arrendataris, artistes, usufructuaris, etc.

La Central de Treballadors de Cuba té creats 16 sindicats que organitzen als treballadors no estatals per les activitats econòmiques que realitzen

Segons dades de la Central de Treballadors de Cuba, el  maig de 2017 el 81,9% del total de treballadors per compte propi del país estaven sindicalitzats. Segons la pròpia Central de Treballadors de Cuba, els objectius de la sindicalització d’aquest sector son bàsicament tres: primer, facilitar les articulacions entre el sector estatal i no estatal de l’economia. Per exemple, amb el suport del sindicat, el Ministeri de Turisme manté una atenció directa amb els arrendataris de vivendes. Les entitats turístiques solen establir contractes directes amb els treballadors per compte propi i els permeten incorporar-se a les ofertes de les agències, a més de viabilitzar la relació amb la immigració. En segon lloc, donar suport al treball polític-ideològic i evitar la proliferació d’“ideologies neoliberals” en l’incipient sector privat. I, en tercer lloc, donar respostes a les necessitats diverses d’aquest sector, fent per exemple trobades periòdiques amb els secretaris generals de les seccions sindicals on els treballadors per compte propi plantegen queixes i demandes.

La Constitució de 2019

Tenint en compte que les transformacions en el camp laboral s’han anat produint des de 2010 a través de l’aprovació de la legislació assenyalada, la nova Constitució es limita a establir el marc jurídic general per a que puguin desenvolupar-se.

Ho fa, d’una banda, a través del reconeixement de la propietat privada (art. 22) com una nova forma de propietat emergent, ja que no estava reconeguda en l’anterior Constitució. El nou text defineix la propietat privada com aquella que s’exerceix sobre determinats mitjans de producció per persones naturals o jurídiques cubanes o estrangeres, i assenyala que “interactua en condiciones similars” que la resta de formes de propietat. I d’altra banda, a través del reconeixement del mercat a l’article 18.

Traducció: Frederic Muniente
Foto portada: Dietmar