Com funciona la política a la Xina?

Amb la recent finalització del Congrés del Partit Comunista Xinès, analitzem les relacions entre estat i partit, l' organització i interrelació entre ambdós així com les qüestions relacionades amb els diferents grups socials i faccions que intervenen a la política xinesa.

Com funciona la política a la Xina?

Amb la recent finalització del Congrés del Partit Comunista Xinès, analitzem les relacions entre estat i partit, l' organització i interrelació entre ambdós així com les qüestions relacionades amb els diferents grups socials i faccions que intervenen a la política xinesa.

La Xina és un dels països del que més parlen les noticies, però encara avui el funcionament de la seva política és desconeguda per la majoria, quant no simplement caricaturitzada. Aquestes setmanes les hem trobat plenes d’informació sobre el 20è Congrés del Partit Comunista, per mirar de comprendre millor quina és la importància d’aquest esdeveniment,  fem un cop d’ull al funcionament del sistema polític xinés.

Estat o partit?

Sovint es diu que el sistema polític xinés és una diarquia, entre l’estat i el partit. De fet, cal tenir en compte que totes les estructures de govern, des dels ajuntaments, governadors provincials, als ministeris, estan organitzats entorn dues estructures paral·leles.

Degut a que tots els càrrecs públics de la Xina són alhora membres del partit comunista, això podria donar una certa confusió pel que fa a les jerarquies entre l’estat i el partit. Qui està per sobre, el Ministre d’Exteriors xinés o el cap del departament de relacions internacionals del Partit Comunista? Richard McGregor explica una anècdota al seu llibre The Party que ens podria ajudar a donar resposta a aquesta pregunta.Si ens fixem en els cotxes oficials d’una ciutat com per exemple, Shanghai trobarem que la matricula del Secretari General del Partit acabarà en 01, mentre que la de l’alcalde de la ciutat, acaba en 02. D’aquesta manera no queden dubtes de qui està per sobre de qui, i la idea de la diarquia, no deixa de ser un mite erroni, que no comprén la realitat del partit.

De fet tot i que en els mitjans estrangers, s’acostumi a parlar de President Xi Jinping, internament a la Xina no s’empra aquest terme. En comptes de 总统 (Zongtong) que és el que s’utilitza per anomenar a presidents com el dels Estats Units, es parla de主席, (Zhuxi), és a dir, Secretari General del partit, o Chairman com es tradueix en anglès. Una nova mostra de la supremacia del partit per sobre de les estructures de l’estat. Tanmateix Xi Jinping, no ha volgut deixar les coses a l’atzar, i ell actualment ostenta les mes altes posicions tant com a cap de l’estat, en tant que president, com a Secretari General del Partit, i cap de les forces armades.

Xi Jinping

L’Organigrama

Com segurament tots sabreu a la Xina el Partit Comunista xinés controla tots els departaments dels poder de l’estat, a més d’estar format per milions de branques i cèl·lules, i gaudir de més de noranta milions de militants.

El partit, segueix una estructura leninista clàssica, i està organitzat en torn els principis del centralisme democràtic, amb el Comitè Central, format en l’actualitat per 205 membres de ple dret, i 171 variables, com l’estructura representativa més important del partit. El Comitè Central tria el Politburó, format per vint-i-cinc membres, que normalment ostenten els càrrecs principals del govern, les branques més rellevants del partit i les forces armades.  Tanmateix l’òrgan més poderós del partit comunista, és el Comitè Permanent del Politburó del PCX, format per set membres, que actua com el braç executiu del partit. Aquestes són sense cap mena de  dubtes les persones amb més influència sobre el destí de la Republica Popular. Al capdavant d’aquesta estructura es troba, el Secretari General del Partit Comunista Xinès, actualment en Xi Jinping.

Aquests òrgans es renoven cada cinc anys a l’octubre després de les vacances per la diada nacional de la República Popular, quan se celebra el Congrés Nacional del Partit. El Congrés està format per uns dos mil tres-cents delegats, i és l’òrgan de govern més important del partit, i per tant de la Xina. Aquest esdeveniment és el més semblant a unes «eleccions» dins el partit, tot i que la majoria de decisions són presses abans d’arribar al Congrés. Així, més enllà de l’escenificació que es produeix durant aquests, els resultats del Congrés els hem d’entendre com la cristal·lització de la correlació de forces existent al si del partit. Durant el mes d’octubre d’enguany s’ha celebrat el 20è Congrés Nacional del PCX.

L’estat dins l’estat

Més enllà dels seus òrgans de direcció el Partit Comunista controla una xarxa pròpia a través de la qual es governa a si mateix, bàsicament un estat paral·lel. Per començar el Partit gaudeix de la seva totpoderosa agència de disciplina interna, que regula l’aplicació de la llei de l’estat i del partit sobre els seus membres. Aquest comitè ha sigut reforçat per Xi Jinping i actualment respon directament a ell. A més, el partit gaudeix d’agrupacions de caràcter politico-civil, branques internacionals que estableixen relacions amb formacions polítiques d’altres països, escoles de formació i universitats que s’encarreguen de produir la doctrina ideològica del marxisme xinès.

Un altre branca fonamental de l’estructura del Partit és la Comissió Militar Central. Aquesta branca està sota la direcció del Comitè Central i controla les forces armades xineses. Cal tenir clar que qquesta no és una branca de l’estat, sinó del partit. És a dir, l’Exercit d’Alliberament Popular (EAP) tècnicament no és l’exèrcit de la República Popular sinó del Partit Comunista. De nou, el govern xinès, gaudeix d’un Ministeri de Defensa, però el cap de les seves forces armades no és el President de la República Popular sinó el Secretari General del partit. D’aquesta manera, els soldats de l’EAP fan un jurament de lleialtat al partit i no directament a la nació – tot i que òbviament hi hagi referències a la defensa del poble xinès.  

Aquest no és un detall menor ja que un dels canvis que va implementar Gorbatxev durant la Perestroika, va ser modificar el jurament de l’Exèrcit Roig, on la lleialtat es passava del Partit al Poble rus. El lideratge xinès no vol repetir els errors dels soviètics, i Xi Jinping ha pres cura des de que es va erigir com a cap de les forces armades, de no deixar espais entre les forces armades als seus rivals.

Dit això, el govern del partit sobre la República Popular es fa a través de les estructures «ordinàries» que podem trobar a d’altres estats. És a dir, com hem dit, té el seu cap d’estat, els seus ministres i un òrgan legislatiu el Congres Nacional del Poble – no confondre amb el congrés del partit – que s’encarrega d’aprovar les lleis que regeixen la societat xinesa.

El Congres Nacional del Poble està format per uns 3000 representants, que inclou a representants de la «coalició» de govern, el «el Front Unit», amb una clara majoria de representants del partit comunista, però també dels altres partits legals –tot i que supeditats al PCX –, així com d’una sèrie de representants independents. Juntament amb aquesta hi ha la Conferencia Consultiva Política del Poble Xinés,  que se suposa que és el major espai de representació de la ciutadania xinesa. De nou, aquesta cambra està formada per una amplia majoria de representants del partit comunista, i tot i que amb una major proporció de ciutadans i representants de la societat civil –òbviament d’inqüestionable lleialtat política. Ambdues cambres es reuneixen anualment durant un parell de setmanes al mes de març. Allà s’aproven, prèviament discutides i gairebé sempre per quasi-unanimitat, lleis i documents clau com per exemple el Pla Quinquennal, que és el full de ruta que guia l’economia xinesa durant un període de cinc anys.

Val a dir, que  malgrat el caràcter evidentment tutelat d’aquests organismes, els membres independents de la Conferencia Consultiva poden presentar propostes i algunes de vegades fins i tot han sigut aprovades. En alguna ocació també ha sigut un espai per a expressar descontentament per part dels membres el partit com, per exemple després de la supressió de les protestes de Tiananmen o davant del projecte de la Presa de les Tres Gorges, que va inundar un gran territori i va comportar el desplaçament forçós de milers de ciutadans.

Els agents privats

El Partit avui no és el mateix que ara fa cent anys. Dels camperols i els treballadors fabrils s’ha passat als graduats universitaris, oficinistes i fins tot, empresaris. Com vaig explicar en un altre lloc, la Reforma i Apertura de Deng Xiaoping, va ser a l’hora una reforma econòmica, però també política. L’emergència d’una classe empresarial creava un actor amb poder econòmic propi fora de l’orbita del partit, i per tant generava un nou pol de poder i de referencia al si de la societat xinesa – independentment de si els empresaris han crescut a l’ombra de l’estat – que podia incomodar la preeminència social del partit.

Tot i que als noranta i primers dos mil la relació entre el món empresarial era propera i fluida, aquesta s’establia des de fora del partit. En la darrera dècada, des de que Jiang Zemin, secretari general del partit del 1989 al 2002, va introduir la Teoria de les Tres representacions, es va obrir la porta als empresaris la possibilitat d’esdevenir membres del partit comunista la política va canviar. De fet, més que una possibilitat ha sigut una «recomanació» emfatitzada per als grans empresaris de la Xina, cosa que ha permès des de llavors seguir una política de captació i absorció de la classe social emergent.

Així, a les grans corporacions privades xineses hi ha cèl·lules del partit – i també a les empreses occidentals presents a la Xina. Molts dels seus fundadors i CEOs també són membres. Es pot argumentar que el partit aquí segueix la tàctica de tenir als teus potencials rivals a prop per a poder monitoritzar i controlar el poder de les corporacions privades a la Xina – i quan faci falta tallar el problema de socarrell. Però això també dona a aquestes corporacions canals directes amb el poder polític del país. Amb el benentès que mantinguin una posició subalterna els s interessos de les companyies xineses queden força integrats dins el bloc de poder hegemònic xinés.

Un cas d’aquesta coordinació entre l’estat i agents privats el trobem amb Huawei.  L’any 2019 quan va començar la campanya internacional contra el 5G de Huawei, les autoritats canadenques van ordenar la detenció de Meng Wanzhou, CFO de Huawei al Canadà i filla del fundador de la companyia, a petició dels Estats Units, acusada d’espionatge industrial. Com a resposta, les autoritats xineses van detenir ciutadans canadencs acusant-los d’espionatge. Posteriorment aquests ciutadans l’any 2022 van ser intercanviats per la llibertat de Meng Wanzhou – qui es trobava sota arrest domiciliari al Canada. Meng Wanzhou, vestida de roig, va ser rebuda a la seva arribada a la Xina amb tots els honors. Aquest cas per exemple, va deixar en entredit, els esforços de la diplomàcia xinesa en negar qualsevol llaç entre Huawei i el partit comunista.

El lideratge col·lectiu

Amb la mort de Mao i la caiguda de la banda dels quatre, Deng Xiaoping va inaugurar el que es coneix com a lideratge «col·lectiu», amb l’objectiu d’evitar l’acumulació de poder en mans d’un sol líder del partit.

Aquest lideratge col·lectiu ha sigut sobretot de caràcter informal, tot i que també ha vingut acompanyat d’un enfortiment institucional paral·lel del partit i de l’estat, la introducció de la limitació de mandats, i  el repartiment de càrrecs entre membres del Politburó i el Comitè central representants de diverses faccions. Tanmateix, segurament l’estructura de poder col·lectiu més important era el  «consell d’ancians» format per alts càrrecs veterans del partit, fora de posicions de govern, que s’encarregaven de prendre les decisions més importants del país i del partit, tant pel que fa als equilibris entre faccions, presidents, com decisions delicades com va ser la supressió de les protestes de Tiananmen. No oblidem que l’únic càrrec oficial que Deng Xiaoping va ostentar fins la seva mort va ser el cap de l’Associació Nacional de Bridge.

És cert que les estructures de governança descrites en aquest article tenen en teoria un poder efectiu. De iure, si Xi Jinping es trobés en minoria en algun d’aquests òrgans es podrien prendre decisions en contra seva. Això, tradicionalment ha donat una cert levarage als membres de les diferents faccions per fer avançar les seves agendes independentment de qui es trobi al capdamunt. Per tant, en termes institucionals no és anecdòtic que Xi Jinping hagi acumulat les posicions més importants en els òrgans de poder militar, estatal i del partit, sobre la seva persona malgrat que de facto en tant que Secretari General, ell ja era «el que manava».

Si Xi Jinping tingués un poder personal equiparable al de Mao, podria haver fet us de la seva influencia sense necessitat de canviar les lleis o ocupar ell directament posicions oficials del partit i de l’estat. Això el que ens demostra és que al 2022, el poder institucional del partit i de l’estat xinés es troben a quotes totalment diferents a èpoques anteriors. Per tal de mantenir la seva legitimitat com a governant, Xi necessita que la seva paraula sigui la llei, en el sentit literal del terme. No es pot permetre simplement erosionar la legitimitat del conjunt del sistema legal i institucional del partit-estat xinès, com feia Mao,  sinó que el que ha de fer és transformar-lo segons els seus designis seguint els canals oficials.

La pèrdua d’influència d’aquests poders informals, i el desmantellament de la limitació de mandats, és una de les senyes d’identitat dels canvis que ha implementat Xi Jinping. De fet, el destí dels ex-mandataris xinesos avui no és especialment envejable – l’incident amb Hu Jintao n’és una bona prova. El seu passaport, com el de molts altres funcionaris i membres del partit, queda retingut per a evitar que puguin fugir del país – i disseminar secrets d’estat. Però no només això, el seu lloc de residencia queda fixat a Zhongnanhai o prop de Beijing, i nomes poden desplaçar-se per dins de la Xina obtenint permisos especials. Permisos que amb Xi Jinping han sigut estretament monitoritzats. Tanmateix, els ancians del partit, cada estiu segueixen traslladant-se a la ciutat costanera de Beidaihe, on històricament s’han discutit importants afers d’estat, i la successió dins el partit comunista. A l’estiu del 2022 va ser allà on segurament es van acabar de tancar les darreres qüestions obertes abans del Congrés, tot i que sembla que Xi Jinping no els hi ha donat gaire concessions.

L’anomenada Banda dels Quatre

Les faccions

Com deia Bertolt Brecht, tot bon comunista durà un casc ple de bonys, alguns d’ells causats per l’enemic. Els comunistes xinesos no són diferents, i tradicionalment hi ha hagut diferents grups pugnant per poder i influencia dins el partit. Les faccions no són una novetat dins el partit comunista. Per exemple, la Revolució Cultural va ser un dels punts culminants de la lluita entre faccions brechtiana, així com el seu desenllaç. Posteriorment, amb la mort de Mao la Banda dels Quatre, encapçalada per la Jiang Qing la dona del «Gran Timoner», volia mantenir el poder oposant-se a les tendències reformistes que començaven a perfilar-se. En un moviment magistral, Hua Guofeng i Deng Xiaoping van organitzar un cop a Zhongnanhai i van empresonar a la Banda dels Quatre, obrint la porta al triomf de la Reforma i Apertura que ens ha dut a la Xina d’avui.

Avui al si del partit comunista trobem diverses faccions internes, dividides entre eixos de caràcter ideològic, regional, i de procedència social. Algunes de les divisions més significatives en la darrera dècada va ser la de procedència, com per exemple els «prínceps rojos» o l’«aristocràcia roja», fills d’alts càrrecs del partit comunista i herois de la revolució xinesa com per exemple el mateix Xi Jinping. Històricament s’han trobat rivalitzant amb els membres provinents de la Lliga de Joves Comunistes, que van escalar sense pedigrí fins a altes quotes de poder i se’ls hi suposa una tendència més liberal-tecnocràtica, com l’antecessor de Xi, Hu Jintao.

Ara bé aquí de nou més enllà dels factors regionals, o ideològics al final al parlar de política parlem de poder. Quan Xi Jinping va accedir al poder va intentar equilibrar el poder de la facció de la Lliga de Joves Comunistes aliant-se amb la Facció de Shanghai – relacionada amb Jiang Zemin. Però un cop Xi va assegurar el seu poder en front dels partidaris de Hu Jintao, i d’altres contendents com el també Príncep Roig Bo Xilai, Xi va esmicolar als seus vells aliats . Xi un cop ha consolidat el seu poder, sembla que ha pogut superar els constrenyiments dels equilibris faccionals i ha pogut omplir totes les instancies institucionals del partit amb gent afí a ell. Això ha dut a molts analistes consideren que la dinàmica de faccions ha estat altament afeblida, fins al punt de considerar que està morta i no existeix cap corrent interna dins el partit que realment pugui fer contrapès al poder de Xi Jinping. Els resultats del 20è Congrés semblen confirmar aquesta hipòtesi.

Una de les metàfores que alguns diplomàtics xinesos han fet servir per a descriure les diferencies entre les estructures de governança de les democràcies occidentals i la del partit comunista és que mentre als règims liberals es pot triar entre diferents bandes de música, a la Xina tenen una gran orquestra que toca tots els instruments. Amb Xi Jinping podem veure com el repertori dels comunistes xinesos sembla que s’ha aprimat.

El partit sempre torna

Tant el partit comunista com l’estat xinés, són estructures de governança que han assolit un grau sòlid d’institucionalització. És a dir, són estructures burocràtiques amb vida pròpia més enllà de les persones que les ocupen. A Occident molts comentaristes tenen la tendència a pensar que la concentració de poder que ha exercit Xi Jinping ha afeblit el caràcter institucional del partit, convertint-lo en una mera extensió del seu poder personal. La realitat és que fins i tot si ell volgués, Xi Jinping no és el partit comunista i el partit comunista no és Xi Jinping.  Cosa que no vol dir que a dia d’avui el partit no estigui sota el comandament ferm de Xi Jinping.

La penetració al llarg de la societat del partit és molt més profunda del que mai va arribar a ser-ho a la URSS, o fins i tot a l’època de Mao. Tot i que hagi treballat per erosionar-la, el partit ha aconseguit acomodar part de pluralitat social del país. De fet, a la Xina continental, podem dir que no existeix cap força d’oposició real fora del partit comunista. A la política xinesa, fora del partit no és que faci fred, com diem els catalans, és que un es moriria d’hipotèrmia. Això dona un cert avantatge a Xi, ja que els seus opositors per molt que no estiguin conformes amb ell, sempre tindran l’incentiu d’obeir-lo per no perdre l’espai de poder que tenen dins el partit, per reduït que hagi quedat. Però alhora això també ens indica que Xi podria caure, mentre que el partit es podria mantenir dempeus.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg especialitzat en la Xina i l'Àsia Oriental. Membre fundador del Catalonia Global Institute i creador del canal de Youtube de política internacional "Com funciona el món?".

Comentaris

Com funciona la política a la Xina?

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.