Del cicle de mobilitzacions feministes tan intens i esperançador que vam viure a partir del 2017, en vam extreure nombrosos aprenentatges, però també unes quantes disputes, ruptures i picabaralles amb alguns sectors del feminisme sobre el significat i el subjecte de la lluita que menàvem i, en conseqüència, les solidaritats que hi teixíem. Arran d’aquesta experiència, moltes de nosaltres vam aprendre a discernir quin era el nostre feminisme i quin no, en funció de quines companyes excloïa o incloïa, en un ambient de retrets recíprocs i constants sobre qui estava més legitimada per a repartir carnets de feminista.

L’acusació de «vosaltres no sou vertaderes feministes» va esdevenir una cantarella habitual entre els feminismes amb què ens identificàvem i aquells que anaven en contra dels nostres drets o interessos: entre el feminisme de classe i el liberal; el prodrets i el prohibicionista o el transfeminista i el transexcloent. Gradualment, les diferents disputes i polèmiques públiques han anat indicant-nos quines eren les nostres camarades de lluita, amb què més endavant hem compartit projecte i trinxera, i quins eren els sectors del feminisme que havíem de combatre tant políticament com discursiva.

Més enllà de les crides romàntiques a la unitat de les dones i del feminisme, cal que siguem conscients que al capdavall ens és útil de saber qui està del nostre bàndol i qui, arribat el moment, treballarà per a conservar o empitjorar les condicions materials que perpetuen la nostra opressió. És precisament aquesta la idea que la teòrica Sophie Lewis —autora del sonat assaig Abolir la família. Un manifest a favor de les cures i l’alliberament— defensa a la seua darrera obra Feminismes enemics. Trànsfobes, dones policia i girlbosses, publicada recentment per Tigre de Paper en la nostra llengua gràcies a la traducció de Clara Cuennet. Al llibre, l’autora dissecciona els diferents corrents feministes del segle xviii ençà que han propiciat polítiques reaccionàries, hi han festejat o bé directament les han assumides com a reivindicacions pròpies, tot centrant-se sobretot en el context anglosaxó.

Malgrat pugui semblar que criticar les derives conservadores o feixistes que ha tingut el feminisme occidental contribueix a cavar la nostra pròpia fossa, Lewis afirma que, ben al contrari, aquest és un exercici feminista fonamental per a enfrontar-nos a lliçons incòmodes sobre algunes de les precursores que enaltim i sobre els perills d’aquesta mena de desviacions, i adverteix que «un instint de radicalitat fugaç o una certa inclinació astuta cap a anàlisis del sistema de vegades pot relliscar, enfonsar-se i esdevenir un tipus de política enemiga» (Lewis, 2026: 17). Les dones, assegura, també poden ser horribles i creu que «no tenim més remei que assenyalar els feminismes enemics si el que volem és construir un món d’abundància i vida i batejar el projecte com a feminista» (Lewis, 2026: 11).

En el seu recorregut històric, l’autora identifica diferents tipus de feminismes reaccionaris: des del feminisme burgès i classista de Mary Wollstonecraft i les feministes abolicionistes que, un cop abolit l’esclavatge, van continuar sostenint la supremacia blanca; passant per les feministes colonials angleses que advocaven per un imperialisme més femení i eficaç; pel feminisme purità i prohibicionista del segle xix que promulgà lleis de criminalització de les dones de mala vida per a conservar la respectabilitat femenina; fins a les feministes que es van aliar amb el Ku Klux Klan o les relacions entre les sufragettes i el feixisme italià al segle xx. Alhora, parla de l’aparició dels escamots de dones policia que pretenien de vetllar per la higiene social i sexual amb vigilància i repressió; del feminisme cultural i antiporno que tenia com a únic objectiu criminalitzar les pràctiques sexuals d’altres dones en les anomenades «guerres del sexe»; fins a arribar a tendències més actuals com ara el feminisme liberal que propugna l’alliberament a través de l’empoderament i la presència de dones en llocs de comandament d’empreses i governs —encara que signifiqui explotar o assassinar altres dones—, el feminacionalisme racista aliat amb l’extrema dreta que culpa del sexisme la població migrada, les feministes antiavortistes i les feministes transexcloents que acusen les persones trans d’agressores i pertorbades i volen privar-les de drets essencials.

D’aquesta manera, Lewis va examinant les conseqüències que les idees d’aquests corrents han tingut sobre la vida de nombroses dones, com aquestes han determinat l’aprovació de legislacions criminalitzadores i coercitives en certs moments de la història i com alguns dels corrents exposats s’han influït mútuament. En suma, amb aquest itinerari Lewis ens mostra i ens convida a acceptar que, mal que ens pesi, hi ha feminismes que són burgesos, xenòfobs o essencialistes i que, si el que volem és construir horitzons emancipadors, caldrà tindre ben present qui són els nostres enemics.

A ca nostra, la construcció d’un feminisme popular i de classe també ha passat en els darrers anys, tal com esmentava, per identificar quins feminismes treballen en contra dels nostres drets i objectius. Amb la popularització del moviment feminista, aviat vam poder observar la maquinària de cooptació institucional i liberal que es va engegar per a despolititzar i assimilar les grans demandes feministes als marcs polítics del neoliberalisme, la socialdemocràcia i l’Estat del benestar en descomposició. L’empoderament individual, l’autorealització professional i les girlbosses que analitza Lewis es varen convertir en els ideals més elevats d’un feminisme liberal que aspirava a vendre’ns dones influents, poderoses i empresàries com a models d’èxit. Ser una influencer famosa que fa self-care, aprofitar la teua fama musical de motomami per a crear un imperi empresarial i especular amb l’habitatge o arribar a un lloc de visibilitat a la política institucional eren d’ara en avant els exemples a seguir. Tal com explica l’autora, «es tracta tan sols del culte a l’emprenedor, emprant amb cinisme els significants actuals de no privilegi […] per atribuir-se una innocència estratègica mentre s’ungeix la cerca de beneficis amb l’elixir del progressisme» (Lewis, 2026: 218). Alguns partits de dretes, de fet, han après a servir-se d’aquest estereotip de la dona exitosa per a revestir les seues personalitats o les seues propostes polítiques de feministes, com es mostra al llibre en el cas del Regne Unit o com aquí, per exemple, va provar de fer Junts maldestrament amb Laura Borràs o amb l’empresària tecnològica Anna Navarro quan es va incorporar al partit.

M’aventuro a afirmar, però, que en el darrer cicle polític feminista als Països Catalans han estat dos els grans temes que ens han obligat a destriar quin és el nostre feminisme i quins són els feminismes enemics. D’entrada, la disputa sobre els drets trans i, posteriorment, el debat sobre la vida de les persones migrades, que s’han afegit a la ja tradicional dissensió sobre els drets i l’autonomia de les treballadores sexuals que ja fa temps que va establir una línia divisòria entre aquelles que proposen legislacions prohibicionistes que empitjoren les seues condicions de vida i aquelles que ens neguem a continuar criminalitzant-les i precaritzant-les.

La primera, sorgida a partir del 2020 a partir de la proposta d’una llei trans estatal, va encendre tota una onada de discursos d’odi i deshumanitzadors contra les persones trans no només per part de la dreta i l’extrema dreta, sinó també per part de sectors feministes que no dubtaven d’aliar-se amb qui calgués per a defensar una visió essencialista i biologicista del gènere. La transfòbia i la salvaguarda de la sacrosanta diferència sexual van passar a ser el punt de trobada de feministes acadèmiques com Sílvia Carrasco i Juana Gallego amb Vox, el PP i el PSOE, que va demostrar una fal·lera incansable per aturar la llei. Entitats que ara ja ens són conegudes, com per exemple Feministes de Catalunya, el Front Abolicionista del País Valencià o Radfem Mallorca, van fer d’aquesta lluita contra les vides trans el seu estendard feminista, titllant de misogínia qualsevol crítica a les seues postures. En alguns casos, servint-se de la tradicional retòrica conservadora i patologitzant sobre «la protecció a la infància» amb la col·laboració d’associacions com AMANDA, a l’estat espanyol, o l’Observatoire la Petit Sirène, a l’estat francès.

Malauradament, també vam haver de presenciar com aquestes idees reaccionàries s’escolaven en organitzacions d’esquerres més properes com la CNT o La Forja, malgrat que algunes després han sabut rectificar, o afectaven feministes que teníem com a referents com ara Christine Delphy. A la seua obra, Lewis assenyala justament la relació entre els discursos transfòbics i la ideologia cis d’un cert feminisme contemporani amb el biologicisme racial propi dels segles xviii i xix que brandava el feminisme imperial per a justificar campanyes colonials d’higiene sexual i polítiques eugenèsiques, evidenciant les semblances que hi ha amb les crides actuals a l’exclusió social o sanitària de les persones trans, la seua psiquiatrització, esterilització forçada o la legalització de les teràpies de conversió —com al País Valencià.

El segon tema, en plena efervescència, que ens força a marcar una línia entre les nostres i les que no ho són és el racisme i la xenofòbia presents en el debat públic sobre el sexisme i la migració i les derives feminacionalistes, en termes de Sara R. Farris, que se’n desprenen. Pretendre d’argüir que Occident és una civilització més avançada i evolucionada en qüestions de gènere, que s’ha alliberat del masclisme estructural, enfront de comunitats inherentment retrògrades i misògines com l’àrab o «l’africana» per a justificar així des de posicions feministes polítiques de tancament de fronteres, d’exclusió social o de remigració ens diferencia d’aquelles que apostem pel respecte als drets i a les vides humanes, per l’expropiació i la redistribució de la riquesa i per la unió de la nostra classe a través del feminisme.

Aquesta mena d’argúcies obren la porta a la instrumentalització del feminisme per part de la socialdemocràcia, la dreta i l’extrema dreta per a imposar mesures d’assimilació cultural forçada, d’exclusió social que provoquen més guetització, polítiques d’expulsions massives o fins i tot per a blanquejar genocidis en curs, que és el que fa el feminisme sionista a Israel i arreu en el cas del poble palestí. Exemples com el de l’estat francès, on a voltes el feminacionalisme és més explícit —només cal observar l’existència de col·lectius com Némésis, creats per a «protegir les dones franceses i europees de les violències importades pels immigrants» i amb vincles amb organitzacions feixistes—, ens demostren que normatives fetes amb un caràcter paternalista i impositiu a fi de «salvar les dones» de la barbàrie patriarcal de l’islam o del masclisme dels hòmens àrabs només fan que augmentar la segregació social i racial. Al nostre país, aquestes mesures «a favor de la llibertat de les dones» són exigides per dones neofeixistes com Sílvia Orriols o veus feministes com Najat El Hachmi, que també secunden postulats transexcloents.

Tot això ha provocat que en els darrers anys s’hagi explicitat aquest trencament amb els feminismes enemics de diferents maneres: denúncies o respostes públiques als seus discursos, accions d’autodefensa davant d’aquests o la divisió de la manifestació del 8M a ciutats com Palma, València o Barcelona, que de vegades susciten les típiques fal·làcies que diuen que no podem criticar altres feministes perquè cal anar unides. El moviment feminista popular dels Països Catalans, però, ha sabut diferenciar-se encertadament d’aquells grupuscles l’únic propòsit dels quals és atacar certs col·lectius i no caure en els paranys del sentit comú reaccionari que es va imposant als nostres barris i viles; i cal vetllar perquè continuï sent així.

Amb aquest llibre, Sophie Lewis ens brinda exemples suggeridors sobre les conseqüències de no disputar o desemmascarar els perills d’aquesta mena de corrents feministes que vehiculen reaccionarismes i s’alineen, doncs, amb sectors contraris als nostres interessos. En la mateixa línia, de fet, ens pronunciàvem fa uns mesos Endavant-OSAN al nostre llibret d’anàlisi Feminisme en disputa, en què afirmàvem que:

Tot plegat implica assumir i sostenir el conflicte amb agents que també es reivindiquen com a feministes. Conflictes amb les «feministes» que donen suport al sionisme; conflicte amb les «feministes» transexcloents; conflicte amb les «feministes» que envien cossos policials a executar desnonaments; conflicte amb les «feministes» que avalen contractes d’explotació del sud global; conflicte amb les «feministes» que diuen volen protegir les dones amb més fronteres i més repressió; conflicte amb les «feministes» que viuen del treball de dones explotades; conflicte amb les «feministes», al capdavall, que volen desplaçar les nostres reivindicacions per posar-hi les seves, amb un caràcter de classe evident i un projecte oposat al de la nostra emancipació. El feminisme que hem de construir no busca la unitat de les dones a partir del feminisme, sinó que busca la unitat de classe a partir del feminisme. (Llena et al., 2024: 73)

Si decidim d’anomenar-los feminismes o no, això dependrà de la nostra retòrica discursiva, però cal tindre present que aquests dogmes contrarevolucionaris sovint sorgeixen i es desenvolupen en el si del feminisme i que, tal com sosté l’autora, convé ser-ne conscients i ser capaces d’identificar-los, combatre’ls i revisar les pròpies genealogies.

Tot i així, Lewis també ens fa una advertència meravellosa: malgrat hàgim d’aprendre a traçar línies que diguin «aquest feminisme és enemic nostre», no totes les companyes amb diferències de perspectiva intergeneracionals són enemigues (o diferències de perspectiva culturals, afegiria). «En tota mena de comunitats feministes i lesbianes intergeneracionals sovint passa que algú diu: “Ei, saps que em fas mal? En parlem?”, i se l’escolta» (Lewis, 2026: 326). Així doncs, el gran tresor del feminisme de classe ha estat i ha de ser conservar la capacitat d’unir totes aquelles persones de la classe treballadora que perseguim l’alliberament de totes nosaltres.  

Dedicat a les companyes feministes veteranes de Dones Lleida, que em van ensenyar que les diferències generacionals no sempre són transfòbia i que la solidaritat feminista preval davant de tot quan hi ha voluntat d’entesa i objectius en comú.