A la primera part d’aquesta sèrie hem vist com la dominació estrangera, la revolució i la guerra van forjar el caràcter del Partit Comunista Xinès. En aquesta segona entrega, em centro en l’era en què Mao va liderar la República Popular fins l’inic del procés de Reforma i Apertura de Deng Xiaoping.

Per analitzar aquest període llarg i complex, no tractaré de cobrir de forma cronològica i exhaustiva la cadena d’esdeveniments que van reproduir-se durant aquestes tres dècades. El que m’interessa explorar aquí, és el procés de com el PCX passa de ser una força subversiva a una força de govern amb la construcció, expansió i consolidació de la República Popular. Aquesta és una prova que molts partits revolucionaris no han aconseguit superar, i de fet, com mostren esdeveniments traumàtics com la Revolució Cultural, el mateix PCX mai abandonarà del tot la seva natura com a força de combat.

Independència i modernitat

Malgrat que amb la perspectiva històrica ara puguem donar-li una certa direcció lineal als episodis del període maoista, seria una errada pensar que la transformació d’aquesta època es va dur a terme seguint un pla pautat, on de tant en tant vam trobar alguns «excessos». Aquest pla «mai» ha existit, ni abans ni després del 1949. L’expansió del poder del PCX i de la República Popular, com tot procés històric es desenvolupa marcat per decisions contingents, per dreceres improbables i camins contradictoris, en un marc de constant competència política entre diferents faccions internes i incentius geopolítics externs.

El que sí que sempre hi ha hagut és una visió, un horitzó del que la Xina del Partit Comunista volia aspirar a ser: una Xina sobirana i moderna, que sota el lideratge del PCX seria conduïda a recuperar el «seu lloc» a la història. Aquesta fe en el què i en el qui —malgrat que no sempre sobre el com i el quan— ha sigut el que al llarg de la història ha mantingut unides les diferents ànimes del PCX, fins i tot en les etapes més marcades pels conflictes intestins. 

Així, la proclamació de la República Popular l’1 d’Octubre del 1949, no és el moment culminant de la construcció de l’estat comunista xinès, sinó l’inici de la seva expansió. Branko Milanovic planteja que els partits comunistes a la perifèria global, sovint van jugar el paper que les burgesies nacionals van tenir a Europa i Amèrica, com a motors d’entrada d’aquests països a la modernitat. Al tercer món, les experiències comunistes tenien la doble missió de dur a terme una revolució social que posés fi al domini de les classes terratinents i tradicionals, i una revolució nacional que acabés amb el domini estranger.

Amb la República Popular, el PCX havia aconseguit només la primera part, la independència nacional. Per primera vegada en un segle existeix un estat xinès que té el control dels territoris de la Xina continental i que ha expulsat les potències estrangeres. Només restaran fora de la sobirania de la República Popular els territoris de Macau, Hong Kong i Taiwan. La conquesta d’un estat modern —entès com la reconstitució del poder polític entorn a estats-nacionals burocràtics racionals; l’economia amb la preeminència de la industria sobre el món rural; i la cultura per via de la preeminència del pensament científic i les visions «progressistes» de la història— ha provat ser una tasca molt més complexa.

Quan parlem de la modernització de la Xina normalment hi ha la confusió de pensar que aquesta es desenvolupa a partir del 1979, quan comença el procés de Reforma i Apertura de Deng Xiaoping. El que queda enmig són dècades perdudes de caos i salvatgisme revolucionari. Aquest relat, però, no és ni tant sols suficient per explicar el vessant econòmic, encara menys els àmbits culturals i polítics.

La proclamació de la República Popular l’1 d’Octubre del 1949, no és el moment culminant de la construcció de l’estat comunista xinès, sinó l’inici de la seva expansió

De l’imperi a la nació

La narrativa oficial del partit sovint parla de la Xina com una civilització amb cinc mil anys d’història, però la seva representació política moderna, la República Popular no te ni un segle d’existència. En aquest sentit, la primera dècada de la RPX va ser crucial per al desenvolupament de l’estat comunista xinès tal i com el coneixem avui. En aquest període, la República Popular adopta els principals elements que la dotaran d’identitat nacional moderna: bandera, himne, narrativa i llengua. Tots aquests elements escollits segons la cosmovisió del partit.

Durant els primers anys de la RPX membres dels altres partits legals ostentaran posicions rellevants dins l’estructura burocràtica de l’estat, però a mesura que la RPX s’anava consolidant, el poder del PCX es va anar expandint. Aquest fet és en part degut a què era l’organització que tenia més presència al llarg del vast territori xinès. Sovint les estructures de govern de la RPX es van construir sobre les estructures existents del partit.

Les campanyes polítiques del maoisme (1949-76), com la de les «Cent flors» (1957) i la posterior «Campanya Anti-dretana» (1957-59), així com la «Revolució Cultural», es van encarregar d’acabar amb qualsevol corrent política que existís al marge del partit. Més important encara, van ser alhora l’escenari per a dirimir disputes internes. El fet que des de principis dels seixanta qualsevol conflicte polític rellevant a la Xina hagi hagut de resoldre’s entre faccions de dins el PCX, i no amb actors externs a aquest, és una de les seves grans victòries.  

La «Nova Xina» en els seus inicis va intentar integrar de forma simbòlica a les minories nacionals. De fet a diferència del que va passar amb els imperis Rus, Austro-Hongarès i Otomà, la transició de l’Imperi Xinès a la República Popular, passant per la República de la Xina, ha sigut l’única que s’ha fet sense patir un desmembrament territorial generalitzat. Com acostuma a passar en aquests casos, un cop garantit el control del territori les promeses d’autodeterminació es van oblidar i l’autonomia política va ser altament limitada. Tot i que durant el període maoista la política assimilacionista de l’estat va ser relativament més moderada que en l’actualitat, les minories sempre van ocupar una posició subalterna a la majoria Han. Un exemple evident, tal com explica Ricard Planas, és que en el cinema malgrat que moltes pel·lícules mostraven la vida de les minories nacionals i la seva contribució a la revolució, els actors acostumaven a ser Han i la llengua el mandarí.

Les polítiques culturals maoistes

Ara bé, l’element que a llarg termini ha sigut més important del període maoista ha sigut la capacitat d’unificació cultural i ideològica mostrada pel partit. La nació xinesa que construeix la RPX no és una qualsevol, és la que dissenya el PCX. La tasca de prevenir qualsevol rastre de modernitats alternatives, eliminant o re-interpretant elements culturals i històrics per a que encaixessin amb la cosmovisió del comunisme xinès, va ser una feina crucial del partit durant aquesta època.

Com en moltes altres qüestions d’aquesta etapa, la Revolució Cultural va ser el punt culminant amb la seva persecució de la cultura tradicional i «burgesa». Ara bé, de nou no tots els elements del comunisme xinès han tingut la mateixa actitud cap a la tradició, com mostra la síntesi socialista dels primers anys cinquanta, molt viva en les pintures de Shi Lu, o el neo-tradicionalisme post-maoista. Però d’una manera o un altre, les polítiques culturals maoistes i la tabula rassa que en molts casos van significar, han facilitat posteriorment la feina del PCX per a modelar la identitat xinesa d’acord amb la seva cosmovisió.

En aquest sentit, una fita clau d’aquesta etapa és el desenvolupament del xinès simplificat, per a facilitar el seu aprenentatge i l’extensió de l’alfabetització del mandarí —diferenciant la llengua escrita de la RPX dels caràcters tradicionals mantinguts en la diàspora, Hong Kong, Macau i Taiwan. L’educació en una llengua comuna  —i la conseqüent supressió de les altres variants lingüístiques— és una característica essencial d’un estat modern. Membres destacats del nacionalisme xinès i del 4 de Maig, com Lu Xun, ja n’eren ben conscients. Fins l’emergència de la República Popular però no va haver un govern amb suficient capacitat com per a poder alfabetitzar a la població xinesa. Tanmateix, l’extensió de l’educació no només serveix per a ensenyar una llengua, sinó que és un factor central per la transmissió i  uniformització ideològica, així com per la formació d’una força de treball competent. Com en tot estat-nació modern, la major homogeneïtzació ha sigut també un factor de vertebració econòmica facilitant el moviment de treballadors, la fluïdesa d’un mercat unificat i la governabilitat de la població.

Industrialització i independència són dues cares de la mateixa moneda, i una no es podia fer a canvi de l’altre

La modernització econòmica

Si parlem d’economia, moltes de les receptes que caracteritzaran l’economia xinesa als anys vuitanta les podem trobar també durant el maoisme. En els primers anys de la dècada dels cinquanta, l’economia xinesa es manté més o menys oberta a l’exterior, amb un sector privat rellevant, malgrat la important influència del model soviètic. Deng ja era llavors una de les figures clau en la política econòmica de la Xina.

Des d’un inici però, dins el mateix partit comunista hi havia faccions diferenciades sobre les receptes econòmiques que s’havien de dur a terme. En un debat que s’ha reproduït en totes les economies socialistes, alguns apostaven des d’un primer moment per accelerar el procés de col·lectivització i planificació econòmica, mentre que d’altres consideraven que calia un procés de major desenvolupament de l’economia capitalista. Mao no sempre es va mostrar partidari de les posicions més maximalistes, sinó que la seva posició va variar, sovint segons les seves aliances polítiques. 

El gir es dona amb el Gran Salt Endavant l’any 1958-62, l’ambiciosa campanya per a industrialitzar el camp xinès i fer que la producció d’acer de la Xina superés la del Regne Unit. Els factors geopolítics van jugar un paper clau. Stalin havia mort, i Krushev  havia emprès el procés de desestalinització del PCUS. Aquest seria l’inici de la ruptura sino-soviètica. D’una banda hi havia una qüestió doctrinal, Mao veia en el procés de desestalinització i distensió l’inici de la feblesa de la legitimitat del comunisme a Rússia  —com veurem més endavant, els seus successors van prendre nota evitant des-maoitzar la Xina.

De l’altre una qüestió de sobirania nacional. Mao no estava disposat a què fos Moscou qui li dictés la doctrina, encara menys que Beijing quedés atrapat en una situació de dependència econòmica amb la URSS, com havia passat en els països d’Europa de l’Est. Calia accelerar les coses, i les receptes soviètiques podien servir d’inspiració, però Mao volia cercar el seu model propi. Industrialització i independència són dues cares de la mateixa moneda, i una no es podia fer a canvi de l’altra. Aquesta serà un altre lliçó que no oblidaran els seus successors, fins hi tot en els moments de major apertura al capital estranger.

Però el Gran Salt Endavant va fracassar. La combinació de males collites i un sistema d’incentius pervers que feia que els quadres rurals no transmetessin números reals sobre la producció agrícola —fent que s’enviés a les ciutats més menjar del que les comunitats rurals podien suportar i fent que el govern central desconegués la situació real— van provocar la «Gran Fam», amb uns costos humans que es compten per milions. Aquest fracàs va ser sonat, no només en els llibres de Jiménez Losantos, sinó dins el PCX i els observadors soviètics encara presents al país. El partit va haver de rectificar, i Mao va ser apartat del poder. Deng Xiaoping i Liu Shaoqi es van encarregar de conduir el país durant els següents anys, recuperant  les receptes econòmiques anteriors.

Dit això, del Gran Salt Endavant cal assenyalar alguns elements que posteriorment han fet un important servei a les polítiques del PCX. Una és la generalització de les unitats de treball tancades, els danwei, quevan ser clau en l’estructuració de la vida social xinesa. Malgrat que avui hagin perdut la seva funció original, aquestes unitats encara marquen l’organització de molts centres urbans, facilitant al partit implementar polítiques intrusives com les d’un sol fill o els confinaments durant la pandèmia del COVID-19. Un altre va ser, malgrat no assolir les expectatives marcades, el desenvolupament d’algunes infraestructures bàsiques, que posteriorment fòren essencials per a la industrialització xinesa dels anys vuitanta.

La prova de foc: la Revolució Cultural

Ara bé aquest procés d’estabilització del partit-estat no va ser fàcil. La Revolució Cultural —que per explorar tots els seus angles necessitaria el seu propi article— és l’exemple paradigmàtic de la tensió que va viure el partit per a passar de la revolució a la institució. Mao —que havia estat apartat del poder l’any 1962— fent ús d’un moviment populista clàssic, l’any 1966 crea una connexió directa amb les bases joves, la Guàrdia Roja, sobrepassant els canals institucionals del Partit i conduint-les en contra d’aquest. Aquesta és la interpretació política que podem donar a la Revolució Cultural (1966-1976).  

Qualsevol procés de transformació social profund demanda sacrificis. La sang i la suor es paguen més gustosament en el fragor del camp de batalla, que en les accions sistemàtiques, quotidianes i anònimes que caracteritza l’estabilització de les burocràcies d’un estat modern. Per la generació que havia crescut amb les històries de la revolució, però que no hi havia pogut participar, l’abandonament d’aquesta suposava una traïció. Sobretot perquè els hi negava la seva oportunitat de passar a formar part de la llegenda revolucionària. Mao va saber llegir la situació —potser perquè ell, i d’altres de la seva generació, també ho sentien així—  i es va servir d’això per reprendre les regnes del partit.

La Revolució Cultural és l’exemple paradigmàtic de la tensió que va viure el partit per a passar de la revolució a la institució

La Revolució Cultural es va convertir en un fenomen auto-depredador quan, un cop els intel·lectuals i quadres polítics del partit van ser purgats i enviats a treballar al món rural, les faccions de les Guàrdies Roges van tornar-se les unes contra les altres, sovint enarborant les mateixes banderes i consignes. No va haver manera d’aturar la Revolució Cultural, però se la va poder reconduir enviant els joves de les ciutats també cap al camp. Malgrat que el seu foc es va anar apagant a mesura que se li esgotava l’oxigen inicial, aquesta no va acabar definitivament fins la mort de Mao l’any 1976.

Tanmateix el partit no va deixar que el caos regnés del tot. Figures com Zhou Enlai van tenir un paper estabilitzador valuosíssim. Però sobretot la revolució no podia posar en perill l’objectiu de supervivència nacional. Malgrat que les universitats van passar-se una dècada tancades, el programa nuclear xinès no es va aturar, tot i que també va patir els efectes de la Revolució Cultural. Els conflictes militars amb la URSS a la frontera del Xinjiang, i la por a una invasió imminent, van dur a un dels moviments més audaços de la Guerra Freda: la trobada entre Mao i Nixon de l’any 1972. Quan es parla d’aquest fet s’acostuma a eludir que tot i que la Revolució Cultural estava de baixada, encara estava en marxa.

Fins i tot en el seu moment de major radicalisme, on promocionava moviments revolucionaris arreu del món —com per exemple els Black Panthers— el PCX va haver d’equilibrar la ideologia  amb la raó d’estat i va actuar amb realisme per protegir la supervivència del partit-estat xinès. 

El final del maoisme

A finals de la Revolució Cultural, es posen en marxa les quatre modernitzacions de Zhou Enlai l’any 1974, que marquen el preludi de la Reforma i Apertura de Deng. De nou, la història hagués pogut anar per un altre camí, ja que en el moment immediatament posterior a la mort de Mao, la facció més forta encara era la de la Banda dels Quatre liderada per, Jiang Qing —dona de Mao i segurament la dona amb més poder que hi ha hagut a la RPX— que havia dominat el país durant la Revolució Cultural. Però ràpidament els sectors del partit que havien estat perseguits durant la dècada anterior van organitzar un cop per deposar Jiang Qing abans que es pogués fer amb les regnes del poder.

La ironia d’aquest període és que la Revolució Cultural la van acabar guanyant els que més durament la van patir. Tots els dirigents comunistes posteriors, inclòs Xi Jinping, van ser víctimes, durant la Revolució Cultural. Deng va ser enviat al camp, i el seu fill va ser literalment defenestrat pels guàrdies rojos, quedant paralític de per vida. El pare de Xi, i ell mateix, van ser expulsats de la ciutat, la seva germana es va suïcidar farta dels abusos dels guàrdies rojos. Tanmateix, Deng va construir el mausoleu de Mao, i Xi ha recuperat la seva figura i imaginari com no es feia des de… la Revolució Cultural. Segurament en cap dels dos casos ha sigut per deferència a la seva persona, sinó pel que la seva figura representava per la legitimitat i continuïtat del partit. Atacar la figura de Mao s’entèn com atacar el fil de continuïtat històrica del Partit, i per tant la seva legitimat actual.

La Revolució Cultural va constituir el trauma unificador que va permetre a Deng construir una coalició prou àmplia dins el partit per a dur a terme les transformacions de la Reforma i Apertura de 1979. Les diferències entre faccions no van desaparèixer, però hi havia un punt d’acord en que allò no podia tornar a passar. D’aquí va sorgir el sistema de lideratge col·lectiu, amb l’objectiu d’evitar nous cultes a la personalitat com el de Mao i la renovació acordada dels lideratges, que van caracteritzar la governança del partit fins a l’arribada de Xi Jinping. Amb força seguretat es pot afirmar que superar la prova de foc de la Revolució Cultural és el que ha permès al PCX sortir reforçat de les diferents crisis que s’ha trobat des d’aleshores.

De l’era maoista, el PCX finalment sorgeix com una força de govern, capaç de dirigir el país fins i tot mentre està en guerra amb si mateix. En aquest període, el partit consolida i expandeix el seu estat. Amb l’accés a Nacions Unides, la República Popular s’erigeix com el representant indiscutible de la Xina al món. El partit ha fet de la seva Xina un estat-nació sobirà que ha sabut construir la seva pròpia modernitat. Tanmateix, a 1979, encara està lluny de ser un país pròsper i poderós, un país que es pugui mesurar d’igual a igual amb les grans potències del món. Aquest serà el procés que començarà amb la Reforma i Apertura i que arribarà fins als nostres dies.

Foto de portada: pixabay.com