1873 i la República Catalana del Quart Estat

L'any 1873, enmig del procés de constitució de la 1a República, els republicans catalans van unir les reivindicacions nacionals i populars amb la proclamació del primer Estat català des de 1714

1873 i la República Catalana del Quart Estat

L'any 1873, enmig del procés de constitució de la 1a República, els republicans catalans van unir les reivindicacions nacionals i populars amb la proclamació del primer Estat català des de 1714

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El moviment republicà català té una llarga trajectòria a les seves espatlles, una trajectòria amb un interès polític absolutament central en la mesura en que està marcada per punts crítics, de bifurcació, de possibilitat històrica que fan del seu estudi un al·licient estratègic.

Per això, de les moltes i instructives maneres que hi ha d’apropar-se als combats d’un subjecte polític, la millor manera és amb l’anàlisi concreta de la situació concreta. Ja que l’enraonament acadèmic per a prestigiar el republicanisme, fet per un conjunt d’intel·lectuals anglosaxons entre els 70 i els 90, ha dut a una presentació elitista de la tradició republicana apropiable, fins i tot, pel bloc de poder monàrquic.

La reconstrucció del caràcter popular i esquerrà del republicanisme duta a terme al nostre país per Antoni Domènech o Francisco Fernàndez Buey ha estat un primer graó imprescindible per a dur l’anàlisi al següent nivell lògic: l’estudi dels fets de masses que convertiren el republicanisme en un moviment de jornalers, treballadors i classes mitges, amb una estratègia de poder i d’emancipació. Fets de masses caracteritzats del que Antoni Domènech anomenava «un rar sentit de la unitat popular»[i]. O com defineix Albert Noguera com:

[un] esdeveniment polític en el que les classes populars irrompen amb força en la superfície política i es fan seva la història amb la voluntat d’iniciar un procés de construcció d’una cosa pública comú vers els governs oligàrquics i les exclusions del sistema capitalista.[ii]

La Primera República representa la culminació, en el segle XIX, d’una alternativa històrica al règim borbònic. Una alternativa al capitalisme conjugat amb l’absolutisme que refermava el centralisme polític amb el procés d’acumulació per despossessió. Al centralisme polític s’hi refugiava ara un centralisme financer, industrial i latifundista. La concentració de la terra i del capital obtenia la seva protecció d’un règim polític assentat a Madrid, com radiografia econòmicament Juan Vejarano Trías:

Quant al capital financer, es trobava enormement concentrat a la capital: al 1864, el 64’9% del capital bancari es localitzava a Madrid; però si la capital era la seu dels bancs i les companyies ferroviàries més importants i d’algunes grans companyies mineres i de serveis (gas, assegurances), manca pràcticament d’indústria i, a més a més, com s’ha vist, aquest capital financer prestà molt poca atenció a la producció industrial orientant-se cap al negoci ferroviari, l’especulació borsària i els préstecs al Govern (…) El caràcter de la capital, desvinculada dels nuclis més actius de la perifèria i seu d’un capital financer en estret maridatge amb l’aparell polític les especulacions del qual sofrirà la petita burgesia (així com en la crisi de 1866), contribueix a reforçar la imatge parasitària de la capital, acusada de consumir la substància del país.[iii]

Al seu torn, la desindustrialització del sud de la península i la industrialització del nord i de la conca mediterrània obeeix més a l’entrada del capital anglès que no pas a la constitució d’un mercat nacional propi fonamentat en l’elevació de la capacitat de consum popular. Es tracta d’una industrialització dependent i al voltant d’enclavaments extractius com la mineria, en el cas basc i asturià. A aquest model de desenvolupament del subdesenvolupament, sota el ceptre monàrquic, s’hi oposà, des de la guerra contra el francès el 1808, la renovada confiança dels pobles en si mateixos, en autogovernar-se. Al cap i a la fi, no va ser ni Ferran VII ni el seu exèrcit professional qui va fer fora les tropes napoleòniques sinó els pobles organitzats en juntes revolucionàries.

La proclamació de la Primera República, l’onze de febrer de 1873, esperonarà l’empenta del poble català que arribarà a intentar proclamar fins a quatre vegades l’Estat Català. La manca d’iniciativa dels líders parlamentaris i la múltiple crisi orgànica d’un Estat en descomposició, i sobretot del seu exèrcit, animaran a la revolta per a realitzar el procés constituent des de baix.

La guerra d’independència de Cuba, la rebel·lió carlista, l’audàcia del bloc republicà i l’exemple de la Comuna de París posaran un escenari sobre la taula tan complex com l’any rus de 1917, o l’estiu català de 1936, però amb tantes o més oportunitats. Els dilemes dels anys trenta també hi seran tràgicament presents.

La revolució cantonalista de l’estiu de 1873 constituirà el suprem esforç de les classes populars per trencar l’Estat centralista monàrquic i enderrocar el mode de producció capitalista. «No és casualitat que tota temptativa seriosa de la perifèria de lliurar-se de la dominació política del centre condueixi a conflictes que conviden a plantejar-se una perspectiva socialista.»[iv] Dirà molt més tard, però d’una forma entenedora, Samir Amin.

Sense formar part  directament d’aquest intent cantonal per construir una confederació de repúbliques populars, Catalunya tindrà, però, el seu paper cabdal a l’hora de decantar el match point de la partida.

La derrota de l’empenta revolucionària conduirà a un termidor encetat per Salmerón i culminat amb la dictadura militar de Castelar, exemple hispànic d’Adolphe Thiers (el botxí de la Comuna). La República d’ordre de Salmerón i Castelar serà un règim que combatrà als republicans revolucionaris, enlloc dels carlistes, amb l’exèrcit de la monarquia i generals ultra conservadors com Pavía i Martínez Campos.

La Restauració del règim serà possible a partir de l’esfondrament republicà provocat per la mateixa repressió dels republicans centralistes i de dretes. El reaccionarisme d’aquests i el fracàs de les esquerres republicanes del moment seran el millor puntal de la dictadura monàrquica de la restauració.

El repàs del republicanisme català assenyala, però, el contingut popular del moviment i la preconització d’una estratègia inspiradora que en el futur albiraria el rebrot d’un nou bloc republicà fonamentat en l’emancipació social i la conquesta del poder polític. Així, el mètode polític d’anàlisi requereix d’una base històrica per la raó de que aquesta serveix de gimnàstica analítica. Com explicava Pierre Vilar: «la història la composen tant l’observació de les estructures establertes com l’observació de les lluites i dels temptejos.»[v]

I, en aquest cas concret, la lluita política té una dimensió de classe enorme que atorga als fets de masses de 1873 un caràcter de moment constitutiu, d’autodeterminació, de les classes populars. És a dir, la conversió de certes classes socials en classes nacionals que segellen el cos de la nació amb la seva direcció. Com diria el marxista bolivià René Zavaleta, un esdeveniment d’aquesta mena suposa:

El trànsit de la nació fàctica a la nació per a si mateixa, i del país resistent al país històric, en un procés per al qual, després d’haver resistit a la negació de la nació, les classes que la contenen neguen la negació de la nació i tracten de realitzar un Estat nacional, en substitució de les semiformes estatals creades per les classes estrangeres.[vi]

Hom podria sospitar que moments constitutius d’aquesta mena, brillantment assenyalats per Marx a La revolución española (Akal, 2017 [1854]) o més endavant per Maurín a Revolución y contrarevolución en España (Ruedo Ibérico, 1966 [1935]), corroboren l’afirmació de 1873 com a moment constitutiu, malgrat la seva dimensió frustrada.

El fet que quasi tots els enraonaments polítics i estratègics dels anys 20 del segle XX parteixin de l’intent d’esbrinar els factors de la derrota de 1873 potser fan certa aquesta caracterització de Zavaleta: «Com en la història dels individus, hi ha esdeveniments que es tornen com déus per a la consciència dels pobles».[vii]

1868. Una revolució burgesa sense burgesos?

El procés té un inici immediat amb l’expulsió de la reina Isabel II arran de la insurrecció militar dels descontents amb les maneres de fer a la cort. A primer cop d’ull podria semblar l’enèsim intent transformista d’unes elits monàrquiques que més o menys progressistes, però poc democràtiques, volen més aviat un canvi de govern que no pas un canvi de règim.

Els esdeveniments posteriors fins i tot podrien confirmar aquesta ullada. La cerca a l’engròs per totes les corts d’Europa d’una dinastia del gust de la burgesia militar semblaria confirmar-ho.

Ara bé, sota els peus dels qui com el general Prim buscaven un rei de recanvi, i l’acabarien trobant en Amadeu de Savoia, hi havia tota una efervescència de tots els estrats populars. Els qui havien fet possible, per activa i per passiva, la insurrecció militar amb la seva mobilització, i el seu posterior consentiment a desgrat, no cercaven un recanvi. Aquestes masses, les masses federals, com en deien a l’època, desitjaven una revolució democràtica.

És a dir, la conquesta del poder polític i la transformació social. Canvi de règim i de mode de producció que sols podia prendre un caràcter republicà i confederal en l’àmbit polític i anticapitalista en l’aspecte agrari i econòmic.

Per això, la solució d’importar un rei a l’engròs per força havia de ser una solució d’equilibris molt fràgils mentre el conjunt de la població, la canalla, també anomenada l’hidra federal, protestava contra la guerra de Cuba, els impostos indirectes, el servei militar obligatori, el latifundisme, les jornades laborals, el centralisme polític i econòmic a Madrid o contra l’especulació financera estretament vinculada a la industrialització del país. Problemes per als quals ni el rei, ni la burgesia, ni els aparells de l’Estat, tenien cap solució.

Estat català
Mapa polític d’Espanya (1854)

D’aquesta manera, la solució de tots aquests problemes tan sols podia arrencar desplaçant les elits militars i els partits dinàstics tot assolint el protagonisme directiu de la revolució democràtica. A mesura que aquest desplaçament s’esdevingui, els nobles, militars i burgesos s’ancoraran formalment en la reacció i en l’oposició a la revolució democràtica.

Aquesta, per la resposta que pretenia atorgar als problemes esmentats; l’abolició de l’esclavitud a les colònies, fi de la guerra colonial, abolició del servei militar obligatori, desprivatització de les terres comunals i reforma agrària, reducció de la jornada laboral, endegament de processos constituents, fiscalitat progressiva i redistributiva, prenia clarament un caràcter socialista. És a dir, els republicans amb les seves concepcions polítiques formulaven un Estat en transició clarament percebut per les classes populars com l’oportunitat d’esdevenir classes nacionals posseïdores del poder polític i social.

Però a més a més, com que això implicava una alternativa d’Estat al de l’absolutisme aquesta alternativa es concebia com a destrucció del règim centralista en ares de reconstruir els antics regnes ibèrics amb una moderna forma estatal republicana. Per això mateix, assenyalava Josep Termes, a Catalunya el sentiment republicà antiborbònic, tan majoritari, endegava l’inici d’un procés revolucionari[viii]. Molts, de fet, «creían preciso restaurar lo antiguo, haciendo de Catalunya entera, un Estado confederado»[ix], explica l’andalucista republicà Francisco María Tubino. El mateix destacà la remor antiborbònica, majoritària, a Catalunya on el Club dels Federalistes aplegava prop de 60 organitzacions. On el 1868 s’entengué la revolució setembrina amb totes les seves conseqüències, de fet, a Barcelona «Quemóse en la plaza pública el retrato de Felipe V»[x]. Tot reivindicant l’acte com a venjança per la massacre de 1714. No és una sorpresa doncs que a les eleccions a Corts del 1869 els republicans guanyessin a Catalunya 28 escons dels 37 en joc (el 75%). Victòria electoral que es perllongaria al llarg de tot el cicle.

José María Orense, càntabre republicà i confederalista revolucionari, animava a la reconstitució foral de Catalunya perquè al seu parer «Catalunya con sus antiguos fueros (…) tiene lo necesario para gobernarse como los mejores Estados de América»[xi]. Mostra d’una profunda solidaritat que regnava entre els territoris, les nacions i els pobles, encapçalats per republicans arrelats. Com Josep Narcís Roca i Farreras, republicà nacionalista d’esquerres, concretava el programa republicà català:

[L]’any 1868 l’idea que tornés Catalunya a ser un Estat ab corts, gobern, drets públics y legislació pròpia va tenir milers de partidaris com si ressucitessin els últims defensors de la independencia del Principat.[xii]

El cas català evidenciava que quasi totes les capes socials havien experimentat topades amb el règim centralista i per tant totes expressaven una proposta anticentralista. Aquesta reacció compartida explica fenòmens tant diferents com el carlisme, l’anarquisme o el republicanisme revolucionari a partir d’una mateix causa. Si bé, el republicanisme expressava millor que ningú la canalització democràtica d’aquest rebuig, tal com proclamava el Valentí Almirall del moment:

caigui doncs, com ha caigut lo trono, la nostra indiferencia política, caigui la nostra corrupció, caigui lo nostre abatiment y desconfiança […] Los catalans volem arreglarnos en Catalunya […] y per so dihem ab tota la forsa dels nostres pulmons: Viva la república federal![xiii].

Per oposició a un centralisme que consagrava; «la unidad nacional ficticia que despues de enemistar a unes provincias con otras, las sujetó a todas a la tirania y codicia de un centro envilecido.»[xiv]

Joan Josep Viralta, carlí convers al republicanisme en esclatar la revolució de 1868, convocarà el club republicà de Barcelona per a proclamar des del principi la República Catalana Independent. Una aspiració que Rafael Boet també formularà en tant que representant del confederalisme revolucionari, el dit sector «intransigent», del partit republicà:

«la independència de Catalunya, bajo una forma republicana, y unida con lazos federados a las demás provincias de la península, es mi única bandera. (…). Porque sin independencia no puede haver federación y sin esta no hay salvación posible para España».[xv]

Aspecte absolutament central aquest que durà als republicans intransigents a defensar l’autodeterminació de Cuba i a oposar-se a l’enviament de soldats per a reprimir als independentistes cubans. Solidaritat expressada també amb els republicans irlandesos, els fenians, a alliberar-se del jou britànic. Un llunyà antecedent de la simpatia que despertà a Catalunya la revolta de Pasqua de 1916[xvi].

En la perspectiva dels «intransigents» catalans, la república havia de ser instaurada des de baix i de forma revolucionària, és a dir, des de la presa de les institucions per les classes populars. Una configuració estratègica ben diferent de la dels líders parlamentaris republicans, dits «benèvols», escarxofats a Madrid que pretenien derrocar la monarquia de la llei a la llei, des de les Corts, tot evitant qualsevol xoc frontal.

Aquesta manera de pensar la construcció de la federació suposava a la pràctica una descentralització feta des del poder central tot renunciant a la separació prèvia que atorgava el protagonisme a la gent i a les institucions municipals i territorials. En matèria de política d’aliances, els benèvols s’inclinaven més a pactar amb el centre esquerra, el Partit Radical, que no pas amb les classes populars. La federació com a descentralització, fruït d’un únic procés constituent enfornat a Madrid, revelava en realitat una pràctica centralista bastida en aliances parlamentàries que sufocaven les aliances socials.

Tensions que expliquen, doncs, la contradicció entre centre i perifèria durant el curt estiu del cantonalisme precedit, per cert, dels intents catalans. Alhora, aquesta contradicció feia confluir el desbordament social i el nacional. Síntesi patent en les mobilitzacions republicanes barcelonines en que les banderes roges anaven acompanyades de pancartes amb eslògans com «Visca Catalunya!»[xvii], la demanda d’una Administració pública que s’expressés en català[xviii] o manifestacions contra el servei militar obligatori, les lleves de quintes, al cant de la Marsellesa i l’himne de Garibaldi. Expressió d’un anticentralisme salvatge que El Estado Catalán, el diari d’Almirall, organitzava al crit de «Guerra a Madrid». I que el moviment obrer recolzaria plenament des de l’Ateneu Federal de les Societats Obreres en fer, aquest, campanya pels republicans i per la República.

De fet, el primer diputat obrer, Pau Alsina, ho seria pel partit republicà català. Aliança històrica que duria a Valentí Almirall a defensar als anarquistes, des de El Estado Catalán, dels republicans conservadors madrilenys tot afirmant que «la república federal o es otra de tantas formas del gobierno clásico, tradicional, opresor, o, en cierto concepto, en el científico, filosófico y genuino ha de ser anàrquica, demagògica, social» (Editorial del 3 de juny de 1870).

En definitiva, una aliança, per cert, amb efectes en la vida interna del partit ja que gràcies a aquesta aliança efectiva els republicans revolucionaris guanyaren les primàries a l’interior del partit amb el suport dels obrers l’abril de 1870.

La direcció del partit estarrufada a Madrid acusarà als republicans catalans de ser una «fracción neorepublicana, separatista, infalible e intransigente» i al mateix Almirall de ser «uno de los principales soldados del partido separatista»[xix]. Però el problema residia més aviat en aquesta ambició d’Estat que feia cobejar una estructura en clar risc de desintegració total si s’aplicava el federalisme que preconitzava la independència per a després decidir la mena de vinculació. I aquesta era, per cert, a desgrat dels grans capitans parlamentaris, la «significación federalista de la República en España» com explicava Josep Narcís Roca i Farreras, en uns articles anònims publicats a El Estado Catalán i atribuïts a la seva persona, doncs; «en este aspecto no nos espanta la calificación de separatismo (…) entre la unidad a estilo centralista, o sea unificación unitaria, y la separación, los federalistas de cada antiguo Estado, de cada provincia natural o etnológica, han de optar por la separación.»[xx]

Pi i Margall. Foto: Wikipedia

Tot plegat, fa dir, amb raó, a Termes que la concepció del Pacte per part dels federals i de Pi, duta a la pràctica pels confederals revolucionaris, deixava entreveure una teoria nacional del dret a l’autodeterminació. Per als republicans catalans, una original formulació del fet nacional català i de la llibertat nacional que es podria titllar de republicanisme independentista[xxi].

Una formulació clarament popular tant pel programa, com pels objectius, i de fet, observable i tot en la composició sociològica republicana. A tall d’exemple, les milícies republicanes, els Voluntaris de la República, de Girona estaven compostes en un 79’5% per assalariats i artesans, tan sols un 0’9% eren propietaris. A nivell militant, la base social republicana de Figueres i Girona estava composta per més d’un 52% d’assalariats i només per un 3’2% de propietaris. A Tarragona el 90% de la militància era d’extracció obrera i la resta botiguers.

Per no parlar de Reus on les masses republicanes encetaren el 1868 assaltant les cases dels rics i les seves fàbriques[xxii]. Exemples del divorci total que hi havia a Catalunya entre el republicanisme i les elits, malgrat certes narracions historiogràfiques esbiaixades, provinents d’entorns polítics claudicants, dels anys 60 i 70 del segle passat, obsessionades en entaforar al republicanisme català en el marc d’un fenomen «petitburgès o burgès».

Un republicanisme socialista a Catalunya

Entre novembre de 1871 i gener de 1872 el diari republicà federal català La Independencia publica un conjunt d’articles anònims, també atribuïts a Roca i Farreras, en que es conceptualitza «El patriotisme social» com a una mena de nacionalisme positiu oposat al nacionalisme negatiu de les elits.

El patriotisme social es definiria per la fraternitat; «a no querer que nos dominen» i a animar a les classes treballadores a esdevenir les classes nacionals[xxiii]. Exemplificat en la solidaritat dels republicans en més d’un cas com en recollir al setembre de 1869 3.000 pessetes per a ajudar diverses vagues obreres. Encara més explícit afirmava Almirall quines eren, per a ell, les classes nacionals; «les classes socials que constitueixen el cos de la nació, el Quart Estat[xxiv], les populars del Tercer, les forces vives de la pàtria, el treball en les seves diverses manifestacions» (editorial de El Estado Catalán, 3 de juny de 1870).

Possibilitat històrica precipitada per la proclamació per sorpresa de la Primera República davant l’abdicació del rei Amadeu. Una majoria parlamentària monàrquica proclamà la República per falta d’opcions, rebutjats els Borbons i exclosa la possibilitat de tornar al mercat a l’engròs de dinasties estrangeres. Situació paradoxal que reflexa una correlació de forces, sí, però la correlació de forces madrilenya.

A Barcelona, els republicans federals es fan amos de la Diputació i el dia 12 de febrer de 1873 proclamen l’Estat Republicà Federal de Barcelona i pengen al balcó una estelada confederal.

El mateix 11 una delegació d’obrers havia visitat la Diputació per a demanar armes i implantar el nou ordre. El 13 passa de nou el mateix amb l’afegit que una comissió d’obrers demana als diputats republicans una immediata legislació social. Altre cop, el 21 de febrer soldats i republicans es manifesten a plaça Sant Jaume després d’aturar un fallit cop d’Estat monàrquic i demanen que la Diputació es proclami en «Convenció» revolucionària com en l’exemple francès. De fet, d’ençà de l’11 hi ha una ebullició al territori i molts municipis proclamen la República i demanen a la Diputació de Barcelona el mateix que els soldats. Rubí, el llavors Ajuntament Gràcia, Olesa, Sant Pol, Arenys de Munt, Sant Esteve de Palautordera, etcètera. Si bé la Diputació, en mans més moderades, no acaba de veure clar encetar una guerra revolucionària sí que forma immediatament una comissió per a demanar a les Corts una reducció de la jornada laboral, la limitació de la jornada laboral infantil, concedir el vot als 18 anys i aprovar una llei de jurats mixtos per als conflictes laborals. I l’1 de maig de 1873 la Diputació republicana preparà una proposta de llei per a crear un banc de crèdit per a les cooperatives i una llei d’assegurança per als invàlids.

Els federals més revolucionaris adscrits a l’Associació Internacional dels Treballadors (l’AIT), la Primera Internacional, es congreguen el 8 de març i decideixen també manifestar-se a plaça Sant Jaume per obligar a la Diputació a constituir-se en Estat Català. Com també exigeixen Almirall o Roca i Farreras. Per aquest darrer, tot copsant que aquest exemple podria espetegar a la manera d’un pedrenyal del conjunt dels processos constituent de tot l’Estat.

Intent que tornarà a repetir-se el 4 d’abril en què l’Ajuntament de Barcelona proclamaria l’Estat Català tot animant a la constitució de la resta d’Estats per a constituir la Confederació. I de nou el 24 del mateix mes. El juliol, mentre la guerra amb els carlins va prenent un caràcter roent, es prova de proclamar l’Estat Català independent amb el raonament següent: és millor edificar el cantó català que no pas perseguir els carlins. Com pretén Igualada en produir-se una revolta republicana armada al crit de «visca la federal!». A Barcelona s’intentaria emular als cantonalistes andalusos i valencians, a la desesperada, diverses vegades més al llarg de juny i juliol, sense massa èxit però.

Així, doncs, entre febrer i juliol de 1873 el moviment republicà català va desmoralitzant-se en frustrats intents d’endegar un procés constituent català. Al final, quan els republicans revolucionaris, els cantonalistes, del País Valencià, Múrcia i Andalusia es decideixin per l’enfrontament amb l’Estat, pendent de 1868, es trobaran aïllats i descoordinats, traïts pels caps benèvols, i mancats del suport clau i decisiu de Catalunya.

És per aquest motiu que, en passar comptes amb aquests fets, republicans marxistes dels anys trenta com Maurín emeteren judicis molt durs sobre certs lideratges, tot i que no mancats pas de raó:

La República de 1873 s’enfonsà entre d’altres raons, perquè el federalisme revolucionari latent que hi havia al país fou ofegat pel centralisme. El cantonalisme -explosió federal contra el centralisme- era el resultat directe de l’oposició que els mateixos teoritzants del federalisme, Pi i Margall al capdavant d’ells, feien en la pràctica a l’estructuració federal que Espanya volia i la revolució necessitava.[xxv]

De fet, en el que probablement sigui un dels seus millors llibres, La República de 1873. Apuntes para escribir su historia, Pi reconeixia obertament el seu fracàs com a direcció revolucionària en el moment decisiu. Cosa que no treu que la indispensable valoració crítica de la seva actuació el 1873 vagi acompanyada d’un reconeixement del Pi teòric com farà Jordi Arquer, en l’opuscle De Pi i Margall al comunisme; «La doctrina de les nacionalitats, l’obra de Pi, està gairebé d’acord amb la doctrina que defensem els marxistes.»[xxvi] Encara més, Arquer faria notar una evolució «feniana» de Pi, donant la raó als cantonalistes de 1873, amb la seva oposició a la guerra del Marroc, el suport a la independència de Cuba o al canvi social, en general, «per qualsevol mitjà necessari».

En tot cas, en aquest cicle concret podem trobar un exemple concret de nacionalització de les classes populars però no pas a partir de l’acció paternalista de l’Estat sinó de l’acció política de les classes plebees rurals i urbanes per a construir una nova mena d’Estat. És un plantejament a les antípodes dels debats de certa historiografia dretana i centralista entestada a capficar-se sobre la dèbil nacionalització d’Espanya.

El cas català il·lustra, en aquest període, una política d’aliances socials que atorga al republicanisme català una caràcter de moviment, de partit de masses i de formació revolucionària a partir d’aquesta postulació d’una República Catalana del Quart Estat junt amb els sectors populars del Tercer. Experiència no massa diferent de la que s’entestarà a endegar Layret a principis del XX al mateix moment que el republicà socialista irlandès James Connolly. De fet, al març de 1872 els líders obrers del partit republicà català arriben a proposar que es conformi com a Partit Socialista Republicà Federal.

De tot plegat, podem concloure que pensar políticament la història i històricament la política ajuda a conformar una teoria i una estratègia molt més estructurada fruit necessàriament d’una tasca d’investigació analítica que manca molt sovint a les reflexions à la «compol». I a sortir, també, de dicotomies estèrils sembrades conscientment des dels aparells històrics i intel·lectuals de l’Estat. Com per exemple; l’oposició entre federalisme i independentisme entre els quals hi ha una aspiració comuna que és el dret a la separació per a després decidir sobiranament la mena de vincles a construir. I és aquest aspecte el que el centralisme, polític, sociològic i intel·lectual, no pot reconèixer de cap de les maneres perquè posa en dubte les estructures i els subjectes que el sostenen.

El federalisme de Pi, defensat políticament pels republicans i obrers catalans, els cantonalistes valencians, andalusos i murcians, és una concepció de les institucions, un programa polític, i no pas una tècnica administrativa.

No és cap casualitat que Macià anomenés a la seva formació Estat Català, ni que al 1917 pensés en convertir l’Assemblea de Parlamentaris en una Convenció. És un dels molts casos provinents d’una herència compartida; un independentisme republicà inspirat en Pi i Margall en el cas de Macià, un cooperativisme federal en el cas de Peiró, un confederalisme revolucionari en la vocació de Maurín. D’aquesta, manera els fets de masses del cicle 1868-1873 resulten en un singular moment d’unitat popular.

Un moment constitutiu que, segurament, avui no sacseja la consciència col·lectiva del poble català, però de moment, i com a començament, ens serveix per a estudiar un cas nostrat de construcció d’un bloc històric popular i revolucionari, mentre el moviment republicà va prenent embranzida i aliats. «La nostra dictadura ha estat la monarquia» diu amb raó l’Arcadi Oliveres[xxvii]. Un bloc polític republicà es converteix, de nou, en una necessitat política urgent vers la creixent deriva autoritària de l’Estat.

Foto de portada: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB)

Notes
[i] DOMÈNECH, A. El eclipse de la fraternidad: Una revisión republicana de la tradición socialista. Madrid: Akal, 2019 [2004], p. 111.
[ii] NOGUERA, A.  El sujeto constituyente: entre lo nuevo y lo viejo. Madrid: Editorial Trotta, 2017, p. 15.
[iii] TRÍAS, J. V. «Federalismo y revolución burguesa» en Federalismo y reforma social en España (1840-1870). Madrid: Ediciones Castilla, 1975, p. 34-35.
[iv] AMIN, S. El desarrollo desigual: ensayo sobre las formaciones sociales del capitalismo periférico. Barcelona: Editorial Fontanella, Barcelona, p. 372-373.
[v] VILAR, P. Iniciación al vocabulario del anàlisis histórico. Barcelona: Editorial Crítica, 1982, p. 69.
[vi] ZAVALETA, R. «La formación de las clases nacionales» a La autodeterminación de las masas. Comp. Luis Tapia, Bogotá: CLACSO, 2009 [1967], p. 37.
[vii] ZAVALETA, R. «Las formaciones aparentes en Marx» a La autodeterminación de las masas. Comp. Luis Tapia, Bogotá: CLACSO, 2009 [1978], p. 100.
[viii] TERMES, J. De la revolució de setembre a la fi de la guerra civil (1868-1939). Director: Pierre Vilar. Barcelona: Edicions 62, Volum VI, 1987, p. 19.
[ix] TUBINO, F. M. Historia del renacimiento literario contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia. Madrid: 1880, p. 430-431.
[x] TUBINO, Op. Cit., p. 15.
[xi] ANGUERA, P. El sexenni democràtic i el desvetllament del catalanisme. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2006, p. 16.
[xii] ROCA, J. N. «Bibliografia», L’Arch de Sant Martí, 1888, p. 16.
[xiii] ALMIRALL, V. Lo Somatent, 24-X-1868.
[xiv] ALMIRALL, V. Propaganda Republicana. Bases para la Constitución federal de la nación española y para la del Estado de Cataluña, Barcelona: 1868.
[xv] TERMES, J. «El federalisme català en el període revolucionari de 1868-1873», Recerques, 2, 1972, p. 45-48.
[xvi] TERMES, De la revolució de setembre…, Op. Cit., p. 31.
[xvii] ANGUERA, Op. Cit., p. 33.
[xviii] ANGUERA, Op. Cit., p. 38.
[xix] TERMES, J. Història del catalanisme fins el 1923. Barcelona: Pòrtic, 2000, p. 133 i 183.
[xx] A ANGUERA, Op. Cit., p. 43-44.
[xxi] TERMES, De la revolució de setembre…, Op. Cit., p. 28-29.
[xxii] TERMES, De la revolució de setembre…, Op. Cit., p. 43.
[xxiii] Citats a ANGUERA, Op. Cit., pp. 51-52.
[xxiv] Per Quart Estat es referia al proletariat tal com era anomenat en la societat estamental de l’antic règim. Fent referència el Tercer Estat al poble urbà i als camperols en totes les seves dimensions sociològiques. El Primer Estat corresponia a la noblesa i al rei i el segon Estat al clergat.
[xxv] MAURÍN, J. Revolución y contrarrevolución en España. França: Ruedo Ibérico, 1966,p. 67.
[xxvi] ARQUER, J. De Pi i Margall al comunismo. Barcelona: Edicions «L’Hora», 1931, p. 7.
[xxvii] OLIVERES, A. Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar. Barcelona: Angle Editorial, 2021,p. 26.
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Comentaris

1873 i la República Catalana del Quart Estat

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.