100 anys del Partit Comunista Xinès: la Revolució

Enguany fa 100 anys de la fundació del Partit Comunista Xinès. En aquest primer article, situem el context i els orígens de l'organització enmig de la revolució nacionalista de la primera meitat del segle XX

100 anys del Partit Comunista Xinès: la Revolució

100 anys del Partit Comunista Xinès: la Revolució

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Enguany fa 100 anys de la fundació del Partit Comunista Xinès. En aquest primer article, situem el context i els orígens de l'organització enmig de la revolució nacionalista de la primera meitat del segle XX

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El triomf sobre la pandèmia no era l’esdeveniment clau reservat per al 2021 a l’agenda de Beijing. Aquest any estava destinat a commemorar una efemèride molt més important: el centenari del naixement de la dinastia roja.

Arreu del món el Partit Comunista Xinès (PCX) ha esdevingut objecte de terror i fascinació per a revolucionaris i conservadors a parts iguals. El PCX és avui una gegantina màquina burocràtica amb més de noranta milions d’afiliats. Controla la major economia del món i governa sobre la vida de més de mil quatre-cents milions de persones.

Que el camí que van emprendre els comunistes xinesos ara fa cent anys els acabaria portant fins aquí no era pas segur. El seu centenari és un bon moment per a fer retrospectiva a la història d’un partit que ha sacsejat els fonaments del món.

Aquest article inaugura una sèrie de peces sobre la història del PCX. En aquesta primera entrega vull començar pel principi, els inicis d’un partit en una Xina on tot estava per fer i el comunisme era només un dels diferents mons possibles. L’obsessió pel present, ha fet que es perdi de vista la petjada que ha deixat l’era de la revolució en la psicologia del partit. Conèixer aquesta petjada és imprescindible per a comprendre la llarga ombra que encara avui projecta sobre moltes de les decisions i visions del món dels comunistes xinesos.

L’home malalt de l’Àsia

A principis del segle XX pocs imaginaven que la Xina arribaria a disputar-se amb Occident l’hegemonia mundial. La Xina es trobava internament dividida, externament dominada, materialment empobrida i espiritualment desfeta.

La possibilitat de què la civilització xinesa com a tal desaparegués era una preocupació real dels nacionalistes xinesos de l’època. Les lliçons del «darwinisme social», molt influents a la Xina, es feien paleses amb la seva realitat. El món estava regit per nacions fortes que s’imposaven sobre les febles. Els xinesos havien patit en la seva pròpia carn el fat reservat a les nacions febles, i estaven decidits a deixar-ho de ser. Aquesta consciència és encara avui ben present en la forma de veure el món dels líders de Beijing, i en la justificació del rol que juga el partit en la història de la Xina. De fet, els primers escrits de Mao, tenien més a veure amb les teories de Herbert Spencer que amb les de Marx.

Per a Sun Yat-Sen, pare de la revolució nacional xinesa, la caiguda dels darrers emperadors Qing l’any 1911 i l’adveniment de la República, havia de suposar el principi del redreçament de la Xina. Amb perspectiva històrica d’avui podem concloure que això va ser més o menys així, però en aquell moment la caiguda de l’Imperi va significar la inauguració d’un període encara més convuls i incert: l’era dels Senyors de la Guerra.

La República de la Xina va ser efímera, derrocada pel nou Imperi del general Yuan Shikai, que no va durar més d’uns mesos. El buit de poder que va seguir-lo, va fer que els territoris del vell imperi Qing quedessin dividits entre les zones lleials als governs republicans del Nord i del Sud; àrees dominades per ex-generals de l’exèrcit imperial (els Senyors de la Guerra); i les zones controlades per grups nacionals diferenciats de l’ètnia Han: Mongòlia, el Tibet i el Turquestan Occidental (Xinjiang). A més, les potències estrangeres retenien les àrees d’influència que van obtenir al llarg del segle XIX.

Amb l’objectiu de completar la tasca inacabada de la revolució nacional, l’any 1920 Sun Yat-Sen i els seus partidaris van fundar el Kuomintang, el Partit Nacionalista (KMT). Aquest és el context en el que es forja una nova fornada de revolucionaris xinesos.

Els orígens del partit comunista

La popularització del marxisme va estar estretament lligada al «Moviment del 4 de Maig» de 1919. Durant la I Guerra Mundial el govern de Beijing i el de Sun Yat-sen al Sud van declarar la guerra als alemanys. Els xinesos esperaven que els territoris de Qingdao, sota influència alemanya, els hi serien retornats. La indignació va esclatar quan durant la negociació del Tractat de Versalles aquests van passar a mans de l’Imperi Japonès.

Aquests fets van significar l’aixecament d’una protesta protagonitzada per estudiants rebutjant aquesta nova humiliació. Amb la Plaça de Tiananmen com a epicentre, va néixer un moviment crucial de renovació cultural i ideològica del nacionalisme xinès, amb un fort esperit iconoclasta i modernitzador, introduïnt idees com l’emancipació de les dones, l’anarquisme o el socialisme. Alhora, el Moviment del 4 de Maig va inaugurar una forma d’expressió de les tensions generacionals i polítiques xineses, que veurem resurgir durant la Revolució Cultural i les protestes de Tiananmen del 1989.

L’atractiu del marxisme per a la Xina no va ser degut a la seva sofisticació, sinó perquè donava una recepta amb resultats contrastables per a solucionar l’endarreriment de la Xina. El triomf de la Revolució Bolxevic va ser la seva carta de presentació. La via soviètica es veia com un full de ruta aplicable per a la modernització d’un antic imperi com el xinès. De fet, el mateix KMT es va construir a imatge dels partits leninistes, amb assessorament directe del Komintern.

Arribem així al moment que es commemora aquest any, la fundació del partit comunista el 23 de juliol del 1921, a una reunió celebrada a una barca en el territori de concessió francesa de Shanghai. Per tant, el desenvolupament del PCX s’ha d’enmarcar com un element més del divers moviment nacionalista xinès. La revolució socialista s’entenia dins els projecte de rejoveniment de la nació xinesa. Així, seguint les ordres de Moscou, els comunistes es van integrar dins el KMT.

Però des d’un principi els recels i les diferències ideològiques amb l’ala dreta del partit nacionalista van generar certes friccions. Sun Yat-Sen però, estava decidit en mantenir la unitat del partit, i garantir el suport de la Unió Soviètica.

La guerra civil i la revolució socialista

La cosa va canviar amb la mort de Sun l’any 1925, quan fou succeït per Chiang Kai-Shek. Chiang qui s’havia format a les acadèmies militars del Japó Imperial i al Moscou bolxevic en un principi volia mantenir el pacte amb els comunistes, però aquests s’havien fet forts entre els sindicats de les ciutats i començaven a penetrar entre les bases camperoles, liderant l’ala esquerra del KMT. Plantejaments com la reforma agrària i la qüestió sindical xocaven amb els sectors de les classes educades, mitjanes i altes urbanes. Les diferències amb els sectors dretans del KMT, així com la por dels centristes i l’esquerra no marxista, de què els comunistes prenguèssin el control del KMT van preparar el terreny per a un brutal trencament: la matança de Shanghai

L’any 1927 la història de la Xina del segle XX va donar un tomb. Shanghai es va posar sota el control de l’exèrcit nacional, amb l’ajuda de les organitzacions obreres a l’interior. Però, un cop dins la ciutat, els soldats del KMT, amb l’ajuda de les tríades  (bandes del crim organitzat), van executar una purga dels sindicalistes i comunistes, provocant milers de morts. Aquest episodi va comportar la ruptura definitiva entre el PCX i el KMT i l’inici de la Guerra Civil Xinesa. Un conflicte que es va perllongar durant més de vint anys amb l’interludi de la guerra contra el Japó.

Tal i com explica Sulmaan Wasif Khaan, els comunistes van passar a ser una de les moltes «Xines» possibles que pugnaven entre elles. El PCX va aconseguir formar una base territorial sòlida a on es va conèixer com «el Soviet de Jiangxi» (1929-1934). Allà és on es comença a prendre consciència de la vinculació entre el partit i l’estat que volien construir. Així és clau comprendre que, tot i que la República Popular Xinesa no es funda fins l’any 1949, «l’estat comunista xinès» neix en el moment en que els comunistes prenen les armes. El PCX es percep a si mateix com a representant d’un estat sobirà. Això implicava actuar i pensar com a tal, és a dir, no cedir mai en cap qüestió que pogués comprometre la base de la seva sobirania: la seva autonomia política i militar. L’arribada del jove Mao Zedong consolidaria aquesta línea de pensament.

La Llarga Marxa i l’ascens de Mao

En el període de Jiangxi comencen a emergir els fonaments teòrics de la doctrina revolucionaria maoista. La Xina era un país amb un 90% de població agrícola, i per tant calia una estratègia diferenciada amb una ràpida insurrecció urbana i les tàctiques militars més convencionals. Mao proposa una estrategia de guerrilla camperola que pren avantatge de la dilatació del conflicte, més endavant coneguda com la «guerra popular perllongada».

Les victòries de Mao sobre les ofensives de Chiang Kai-Shek van donar força als seus plantejaments. Ara bé, la impossibilitat de fer front als nacionalistes en combat obert i el perill de quedar rodejats, cosa que acabaria amb la flexibilitat tàctica de la guerrilla, va obligar als comunistes a renunciar a la seva primera experiència de govern sobre un territori.

Arribem així a la «Llarga Marxa», la gesta determinant de l’epopeia de Mao. L’any 1934, l’exèrcit roig va haver de traslladar-se de Jiangxi al sud a Shaanxi al nord, recorrent 9.000 quilòmetres a peu al llarg de la perifèria xinesa fustigats per les forces nacionalistes. És durant la Llarga Marxa quan la resiliència de l’estat-partit es va posar a prova com mai s’havia fet abans. Els comunistes recaptaven impostos i emetien lleis sobre territoris que sabien que abandonarien en poc temps. El territori era secundari, si el partit sobrevivia l’estat sobrevivia  i si calia es carregava a coll. Els comunistes es van convertir en un Leviatan en moviment.

Gràcies a liderar el partit en el seu moment més dur, Mao sorgeix d’aquesta campanya com el seu líder indiscutible. Gran part de la flexibilitat tàctica que caracteritzarà al comunisme xinès, es guanya en l’experiència d’aquest moment. Mao entén que en l’única qüestió sobre la que no poden existir compromisos, és en allò que pugui posar en perill la supremacia del vincle del partit-estat xinès. Així no és estrany que fos en aquest període quan el partit mirés de guanyar-se el favor de les minories perifèriques prometent un dret a l’autodeterminació que mai arribaria.

L’utopia durant el desastre: el comunisme de Yanan

Durant els anys trenta, Chiang Kai-Sheck va posar sota control del govern republicà la majoria de territoris de la Xina, a excepció de les bases comunistes. Després de la Llarga Marxa el PCX estava fortament afeblit, de Jiangxi van sortir 100.000 ànimes, a Shaanxi només van arribar-hi 8.000.

Chiang volia donar un cop de gràcia a Mao i els seus, però l’esclat de la guerra contra els japonesos li va impedir.  En uns episodis força rocambolescos, que van implicar el segrest de Chiang Kai-Shek, però també un pacte secret entre ell i Stalin, es va arribar a una treva entre el KMT i el PCX. Neix el « Segon Front Unit» també conegut com el «Front Anti-japonès». Els comunistes van integrar-se a les files de l’Exèrcit Revolucionari Nacional, però sempre mantenint la seva autonomia. Com explicava, Mao era molt conscient de què les armes són el garant de la sobirania del partit.

Així, situats al nord-oest de la Xina a la regió de Yanan, el PCX va mantenir un paper secundari durant la guerra, deixant que fossin les forces del KMT les que es dessagnessin davant els japonesos. D’aquest període el més important per a la història del partit és la seva experiència de govern i reforma organitzativa a Yanan.

L’any 1942 el partit impulsa la «Campanya de rectificació de Yanan», la seva primera gran campanya de mobilització ideològica de masses, en un estil que el caracteritzarà al llarg de la seva història. Aquesta va suposar la consagració de Mao al capdavant del PCX, eliminant aquells elements que s’hi resistien i inaugurant els primers «processos d’autocrítica». És també durant aquest període que s’estipula la lògica organitzativa del PCX, que l’ha caracteritzat fins als nostres dies. El Partit Comunista Xinès va adoptar un model que molts han comparat al de l’Església Catòlica, basat en una forta homogeneïtzació i centralització doctrinal però alhora una àmplia descentralització executiva.

Serà aquí també on es formula la política cultural del partit, amb el famós discurs sobre art i literatura de Yanan. Mao postula que l’art s’ha de posar al servei de la revolució socialista i que els artistes han d’aprendre i representar la vida de les masses camperoles. Aquest discurs va situar les bases del «realisme socialista» xinès i la posterior ruptura amb les tradicions estètiques xineses adoptant l’art soviètic. Però sobretot, Mao potser sense ser-ne conscient en aquell moment va posar la primera pedra per als esdeveniments traumàtics de la Revolució Cultural.

En el seu moment, l’experiència d’aquests anys no es va veure com el preludi del que vindria després. Tot el contrari. De Yanan es ressaltava l’esperit comunal i la camaraderia, i es veia com un període d’innovació revolucionària, de germinació d’una democràcia de base, i sobretot de bon govern del partit comunista.  El periodista nord-americà Edgar Snow i la seva famosa obra Red Star Over China, van jugar un paper crucial en transmetre aquesta visió – tot i que ell va escriure sobre el temps immediatament previ a Yanan. Snow va esdevenir el millor ambaixador de Mao al món, aconsseguint que fins i tot les autoritats nord-americanes li tinguessin més simpaties a ell que a Chiang Kai-Sheck, qui s’havia guanyat una fama d’autoritari, corrupte i maldestre. Alhora, a la Xina les traduccions de l’obra d’Snow van fer del comunisme de Yanan l’estampa que molts xinesos tenien del que seria un govern del PCX.

El naixement de la «nova Xina»

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, tant Washington com Moscou volien un acord entre comunistes i nacionalistes. Però ni Mao ni Chiang estaven disposats a cedir davant l’altre. Les armes decidirien el futur de la Xina, i al principi aquestes van donar la raó al KMT. Però en un gir dels esdeveniments el rebatejat Exèrcit d’Alliberament Popular va imposar-se als nacionalistes en una serie de batalles crucials el 1948 i el 1949.

Les restes del KMT van haver de refugiar-se a l’Illa de Taiwan on esperaven amb estoïcisme lliurar la seva darrera batalla contra l’exèrcit roig. Ara bé, la Guerra Freda i el canvi d’orientació de l’administració Truman, els va salvar el coll.  Amb el suport dels Estats Units, la República de la Xina va poder sobreviure a Formosa i mantenir la representació internacional del poble xinès a les Nacions Unides. Però el somni de Chiang d’algun dia alliberar la Xina continental dels comunistes mai es faria realitat.

Ara bé els comunistes estaven lluny de tenir el control absolut sobre el continent. La proclamació de la República Popular Xinesa l’1 d’Octubre del 1949, va tirar endavant gràcies a una coalició de diferents forces democràtiques i nacionalistes, liderades pel PCX. Aquesta era una aliança nacional-popular, que cercava refermar la independència de la Xina i emprendre el rumb cap a la seva modernització.

En teoria, el poder havia de ser compartit. De fet, aquests partits avui encara existeixen i tenen representació al Congrés Nacional del Poble —la cambra legislativa de la República Popular. En els seus inicis la seva funció era la de representar sectors de la petita burgesia i la burgesia nacional patriòtica. Com veurem més endavant, a la pràctica la supressió d’aquests sectors durant els cinquanta i seixanta, així com l’apertura del PCX a estaments «capitalistes» a finals dels noranta, ha fet que la funcionalitat d’aquests partits hagi perdut fins i tot la seva rellevància testimonial. Però és important esmentar-los perquè ens ajuden a comprendre les claus de la victòria comunista a la Xina.

Més enllà de la victòria militar Mao va saber jugar les seves cartes. Curiosament, molts dels que es van decantar pels comunistes, ho van fer per por a l’autoritarisme del generalissimo Chiang Kai-Shek i per ressentiment davant la corrupció del seu govern. A diferencia del PCX, el KMT era en si mateix una coalició diversa, que mai va desenvolupar una doctrina ideològica tan sòlida com la marxista. A més, havia absorbit antics senyors de la guerra per a garantir un ampli control del país. Per mantenir unida la seva coalició, Chiang va haver de fer els ulls grossos davant pràctiques que finalment van repercutir negativament en el suport social cap al seu govern.

Per contra, els comunistes gaudien d’una bona organització, que els havia permès barrejar-se amb les capes camperoles i obreres del país, fent una important tasca de propaganda ideològica. Aquesta capacitat organitzativa anava unida a una forta ètica i disciplina militant, que destacava davant la corrupció del KMT. Això els va fer guanyar acceptació entre les classes mitjanes urbanes. I per sobre de tot tenien una fe sòlida, emmarcada amb un programa de modernització socialista per a la «nova» Xina, en consonància amb els vents de canvi que arribaven amb la desfeta dels imperis colonials. Quina va ser la traducció d’aquestes esperances a la realitat ho veurem a la propera entrega.

Foto de portada: Wikimedia commons
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg, centrat en geopolítica i la Xina.

Comentaris

100 anys del Partit Comunista Xinès: la Revolució

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.