Search
Close this search box.

Xavi Milian: «El federalisme espanyol amb què es vol aliar el republicanisme català és un projecte històricament fracassat»

Conversem amb l’historiador Xavi Milian sobre el seu recent llibre, on aporta una genealogia particular del catalanisme polític i les seves ramificacions fins a dia d’avui que trenca amb mites conservadors i espanyolistes

Xavi Milian: «El federalisme espanyol amb què es vol aliar el republicanisme català és un projecte històricament fracassat»

Conversem amb l’historiador Xavi Milian sobre el seu recent llibre, on aporta una genealogia particular del catalanisme polític i les seves ramificacions fins a dia d’avui que trenca amb mites conservadors i espanyolistes

Xavi Milian (Reus, 1984) és periodista, historiador i doctor en Dret. Ha publicat recentment el llibre Una nova panoràmica de la història del catalanisme (Pagès Editors), a més de ser autor d’altres títols i curador de la reedició de L’incendi perdurable. La qüestió nacional a l’Estat espanyol d’Andreu Nin i de la col·lecció el Fil Roig de l’editorial Tigre de Paper, recentment anunciada.

A Una nova panoràmica de la història del catalanisme podem resseguir els processos històrics que han possibilitat que a dia d’avui, al principat de Catalunya, pensem en termes nacionals. Milian rescata i fa dialogar autors amb tesis historiogràfiques amagades sota l’ombra del relat oficial del catalanisme. També desmunta alguns dels mites fundacionals de la història del catalanisme, especialment el que fa referència al paper central de la burgesia o la idea del pacte com única possibilitat de progrés per a Catalunya.

Quina és la tasca historiogràfica que volies emprendre amb la publicació del llibre?

El llibre parteix de dos objectius: per una banda, fer una invitació als historiadors que estudien el catalanisme a recuperar autors que han estat silenciats i que aporten un relat de la història complementari a l’oficial. És a dir, obrir dins del camp de la historiografia un nou impuls en la història del catalanisme, més rigorós, holístic i complet.

Per altra banda, el llibre és el resultat d’un pla d’investigació que vaig fer fa dos anys i que m’ha permès tenir una panoràmica general per aprofundir en la investigació de períodes concrets i personatges concrets de la història del catalanisme. És una carta de presentació de la meva tasca investigadora.

Més que plantejar una alternativa al discurs oficial, el que vull és recuperar l’amplitud de la visió del catalanisme. Als vuitanta, amb el triomf de l’autonomisme, Jordi Pujol diu: «La història ja està feta». I la història és: Jocs Florals-Bases de Manresa-Mancomunitat-Cambó, Tarradellas i Pujol. El que intento és recuperar els treballs historiogràfics d’altres autors que ja trenquen amb la visió reduccionista de la burgesia i les classes dominants, rescatant tot el pensament i l’acció de les classes populars al llarg de 150 anys i el paper que han tingut les esquerres en la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans.

Una de les figures que sotmets a crítica és Enric Prat de la Riba i el seu paper com a gran constructor del catalanisme polític. A la ciutat on visc, té dedicada una avinguda de més de dos quilòmetres, mentre que els carrers de Pi i Maragall o de Valentí Almirall són vials anecdòtics.

Permet-me que et digui abans que, a Reus, el carrer Prat de la Riba no és molt llarg però és molt cèntric i és on viu l’alcalde. El carrer Valentí Almirall existeix des de fa poc, és un passatge resultant de l’enderroc d’unes cases, de poc més de 100 metres.

No s’ha de negar el paper que va desenvolupar Prat de la Riba en el catalanisme, però s’ha de valorar el que han fet cadascun d’aquest personatges mitificats per la historiografia oficial. Prat de la Riba té un paper molt important, no sols com a teòric sinó com a president de la Mancomunitat. Igual que Francesc Cambó, però també s’ha d’explicar el seu suport al cop d’Estat de Primo de Rivera i de Franco.

També s’ha d’explicar el paper de personatges com Almirall, Anselm Clavé, Joaquim Maurín i Andreu Nin: tot un  seguit de teòrics i d’homes polítics que tenen una intervenció més que destacable en l’evolució de les idees o protagonitzant fets que estan completament amagats en la història del catalanisme. El que pretenc no és treure-li el carrer a Prat de la Riba si no, per dir-ho d’alguna manera, que hi hagi gent que tingui un carrer digne de la seva contribució a la història.

Un dels autors que rescates és el també reusenc Pere Anguera. Quina és la seva aportació en la historiografia del catalanisme?

No és dels autors que més destaco però sí té una contribució fonamental per dues qüestions. La primera, sobre la naturalesa del carlisme: encara hi ha historiadors que defensen que el catalanisme s’explica per l’aparició del carlisme. El propi Anguera i Josep Fontana van dedicar diversos estudis en demostrar que això no era així, perquè el carlisme al segle XIX defensava l’herència felipista.

La segona aportació és l’estudi de l’origen del catalanisme, no amb l’objectiu de retrocedir fins a les coves de Talteüll, sinó en fixar realment com el catalanisme va adoptar un caràcter polític. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.

Pere Anguera també és important per entendre com en el sexenni revolucionari les esquerres adopten postures protocatalanistes. A més, com a fill de Reus, trenca amb la visió barcelocèntrica de la història del país. A finals de segle XIX, és la segona ciutat catalana més important en termes demogràfics i econòmics. Anguera estudia el sorgiment del moviment obrer i del catalanisme a Reus, per tant és una aportació indispensable.

Foto: Clara Barbal

De la mateixa manera, no podem explicar tampoc la història del moviment republicà federal sense mirar l’Empordà, on apareixen personatges com Abdon Terrades, centrals de l’origen i desenvolupament del republicanisme. Com tampoc podem passar per alt que Salvador Seguí, Lluís Companys i Francesc Macià, noms escrits en lletres d’or en la història del país, provenen de les comarques de l’Urgell i les Garrigues, menystingudes per la historiografia com a perifèria del país.

De la diferència entre catalanitat i catalanisme en parles al llibre a través dels estudis de Fèlix Cucurull. Ara deies que hi ha indiscutiblement una continuïtat històrica de la identitat catalana, però quina és la teva tesi sobre el naixement del catalanisme?

Faig una prèvia perquè és important ubicar-nos. Com dius, no és el mateix catalanitat que catalanisme. Igual com no són equivalents catalanisme i nacionalisme, tot i que se l’ha associat pel caràcter pejoratiu del terme nacionalista. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalista.  No aspira a crear un estat nació, com els nacionalismes italians i alemanys, sinó que fracassa a l’hora d’ocupar llocs de poder a Madrid per poder defensar els seus interessos econòmics, fer d’Espanya el seu mercat, i erigir-se com a classe nacional des de la perifèria. El que fan és crear uns partits polítics a la perifèria per influenciar a Madrid perquè cedeixi als seus interessos econòmics. És pur regionalisme.

Dit això, per una banda hi ha la tesi reduccionista que diu que el catalanisme és obra de la burgesia industrial, que al segle XIX neix per la riquesa acumulada de comerciants i menestrals.  Hi ha tesis més globals que diuen que aquesta és una de les potes del naixement del catalanisme, però també s’ha de tenir en compte el moviment carlí i el moviment republicà federal.

Jo el que plantejo és que el carlisme el deixem de banda, perquè és un cas tradicionalista molt específic i el catalanisme polític és un projecte modernitzador. Els dos pares que comparteixen la criatura —republicanisme i burgesia—, el que dic jo és que la burgesia no s’integra políticament en el catalanisme fins que no es perd la guerra de Cuba.

A diferència d’altres països, la burgesia catalana no crea el seu partit polític fins el segle XX. A què es dedicava, fins llavors? A construir una patronal econòmica per defensar el seus interessos a Madrid —Foment del treball nacional—.  Això ho veiem a dia d’avui, amb la construcció de l’aeroport, la burgesia catalana al segle XIX fa el que Josep Sànchez Llibre: des del poder econòmic, influir les decisions polítiques, però fins al segle vint no constitueixen el seu partit. Al segle dinou la burgesia participa dels partits dinàstics estatals per intentar que Catalunya augmenti l’autogovern polític per defensar millor els seus interessos econòmics.

El republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avui

Mentrestant, el republicanisme federal, ja cinquanta anys abans és un projecte polític que no és catalanista perquè és d’abast estatal, però defensa un autogovern per Catalunya que supera en escreix el que defensa la Lliga Regionalista als anys trenta del segle XX, és a dir, vuitanta anys després. Per tant, ressalto el paper d’aquesta petita burgesia, Almirall, Feliu Codina, Clavé, liderats per Pi i Maragall. Aquí hi ha una de les anomalies, i és que Pi i Maragall és català però desenvolupa el seu pensament i el seu projecte polític a Madrid. 

Això ens ha costat d’entendre i possiblement és el motiu pel qual se l’ha exclòs dels principals carrers de les ciutats, però per mi és el polític català més important del segle XIX, i no Joan Prim, que tot i ser del meu poble no fa una contribució teòrica i pràctica a l’alçada de Pi i Maragall.

La meva tesi és que la paternitat del catalanisme deriva d’una evolució del republicanisme federal, que després del fracàs de la primera república veu que no és possible construir una estructura federal per l’estat. Per tant, el que fa és abandonar aquest intent i defensar l’autogovern de Catalunya, per forçar des d’aquí que l’estat espanyol es pugui modernitzar. No és un projecte nacionalista, el que diuen és que Catalunya té el «deure moral» de liderar la reforma de l’estructura territorial de l’estat, tenir una autonomia i una independència el màxim amples possible i des de Madrid només es gestioni allò propi dels estats, la moneda, la política exterior, etcètera.

Valentí Almirall. Foto: Wikipedia

Així, el republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avui. Defensen un exèrcit català, defensen que els catalans decideixin la seva participació en guerres on intervingui Espanya, defensen que la política econòmica es decideixin des d’aquí, que les infraestructures es gestionin des d’aquí. No defensen un estat independent, però sí un estat català dins d’una república federal amb una sobirania similar a un estat independent, més semblant a una confederació.

Situes com a data decisiva en la configuració de catalanisme el 1880, any en què es celebra el Congrés Catalanista.

Aquesta data és decisiva perquè per primer cop es planteja des de la societat la necessitat d’un organisme propi dels catalans per actuar en política, és a dir, la necessitat de tenir uns instruments propis, al marge de l’estat, que defensin els interessos polítics de la societat catalana. És interessant la reacció a aquest congrés: quan Almirall el convoca, ell mateix posa de relleu l’existència de diferents interessos econòmics que es materialitzen en contradiccions polítiques. Al 1880 hi comença a haver un conflicte no sols obrer si no dins la burgesia, entre la industrial i la petita. La industrial s’acomoda al règim conservador, defensa la restauració borbònica que ha acabat amb la primera república, mentre la petita burgesia el que vol fer és la revolució democràtica a l’estat espanyol. Al convocar el congrés, Almirall rep el boicot del vigatanisme, liderats per Josep Torras i Bages, les classes més conservadores de les zones rurals de Catalunya. També el boicotegen els defensors d’un catalanisme conservador però de caràcter més modern, urbà, industrial, que cristal·litzarà en la Lliga Regionalista. La iniciativa del Congrés la pren el republicanisme federal, que vol abandonar el projecte d’àmbit estatal i crear-ne un d’autòcton, i rebrà el boicot dels que s’han elevat des de la historiografia oficial com a pares del catalanisme. Quina contradicció!

És a dir, al llarg del segle XIX, la burgesia catalana com a classe emergent s’agrupa per defensar els seus interessos enfront Madrid, sense cap interès de que aquells interessos fossin del conjunt de la nació.

Això és així fins el 1892, quan es redacten les Bases de Manresa, que no deixa de ser el Congrés Catalanista d’Almirall convocat per la burgesia. Fins aquell moment no es plasma en un paper el projecte polític de la burgesia, per això la historiografia ha considerat les Bases com el naixement del catalanisme, quan el seu naixement és dotze anys abans, al meu parer i el de diversos historiadors.

Si mirem el que diuen les Bases de Manresa i quina és l’ambició del seu projecte polític, està a anys lluny del Congrés Catalanista i del propi projecte de constitució del republicanisme federal pel que fa a l’autogovern de Catalunya.

Els interessos que primen són els de classe, per tant la burgesia utilitza els instruments que millor els defensen. En el seu moment va ser el Foment del Treball Nacional, i després de la guerra de Cuba serà la Lliga de Catalunya —després Lliga Regionalista—. Cambó utilitzarà l’espantall del catalanisme i del separatisme a les corts de Madrid no per arrencar quotes d’autogovern per Catalunya, sinó aranzels proteccionistes i altres mesures que la burgesia volia per defensar els seus interessos econòmics.

El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalista

A les dues primeres dècades del segle vint hi ha un republicanisme catalanista incipient que comença a fer ombra a la Lliga. Cal recordar que l’assemblea de parlamentaris de 1917 i la campanya per l’autonomia de 1919 s’acaben resolent amb la repartició de ministeris a gent de la Lliga. Aquí s’acaben les seves ànsies autonomistes: és a dir, en el moment que es creua un moment de crisi social, política i econòmica i la Lliga lidera l’oposició al règim espanyol, tot s’acaba amb què el règim els dona ministeris. Com popularment es diu, se’ls veu el llautó.

Això també constata el fracàs del projecte de catalanisme interclassista d’Almirall.

És la tan proclamada «unitat» d’avui: renunciar als interessos de classe per fer un projecte catalanista que pugui arrencar i, a partir d’aquí, ja ho discutirem tot. Aquí Almirall fracassa, com després fracassa la Solidaritat Catalana, una coalició que aconsegueix 41 dels 44 diputats al Congrés i que acaba trencant-se, entre d’altres coses, perquè la burgesia s’oposa als pressupostos republicans de l’Ajuntament de Barcelona, que impliquen retirar l’església de l’ensenyança dels col·legis de Barcelona. Per tant, la religió i els interessos particulars de la burgesia acaben trencant una unitat estratègica que havia aconseguit l’hegemonia del catalanisme i havia escombrat tots els partits dinàstics i el caciquisme del mapa electoral català. Són reflexions històriques que ens aboquen a la crua realitat actual.

També és important destacar el paper d’Almirall no només com a promotor del primer Congrés catalanista, si no com a fundador del primer periòdic en llengua catalana —el Diari Català (1879)—. O  com a fundador de la primera agrupació excursionista de Catalunya. Més enllà de la seva trajectòria política, té un paper de promotor cultural important, no només des de les institucions, sinó que és el creador d’estructures populars que tindran molta rellevància durant el segle dinou i vint. Només cal recordar que vuitanta o cent anys després les agrupacions excursionistes són un nucli de resistència al franquisme, i dia d’avui continuen sent clars elements de construcció nacional. Almirall té una visió molt global sobre el catalanisme, no sols s’ha de reduir a la lluita política des de les institucions, si no que abraça projectes periodístics, socials i culturals. Almirall és el gran productor cultural de Clavé, Serafí Pitarra i de grans noms de la cultura popular catalana. És un personatge que cal estudiar molt més, igual que Clavé, que també té un paper polític molt destacat en el desenvolupament del republicanisme federal i de l’inici del catalanisme.

Estàtua de Serafí Pitarra al final de la Rambla. Foto: Wikipedia

Aquí entrem en el terreny de la cultura com a avantsala del projecte polític del catalanisme i del mite de Renaixença, que expliques al llibre que no era més que una corrent cultural burgesa quan les classes populars ja parlaven el català.

No són teories elaborades per mi, no trec d’altres autors que han quedat en l’oblit. El primer que faig és destruir el mite de que la Renaixença suposi això, renàixer: no s’ha mort res, per tant res pot renàixer.

Les classes dirigents catalanes es van castellanitzar amb el regnat de Carles III, l’únic rei borbó que intenta acontentar-les. És un procés que també veiem al País Valencià i a les Illes Balears, on malauradament va ser més profund que aquí. Els Jocs Florals i la Renaixença suposen només una recuperació de la cultura elitista catalana: en cap cas, això implica que es deixés de fer literatura i cultura en català. Però qui manté aquesta són les classes populars, amb el teatre i el cant, perquè són registres orals. De poesia i de novel·la n’hi ha molt poca, perquè les classes populars no estan alfabetitzades i no poden consumir-la.

Tot i que Felip V prohibís la llengua catalana, hi ha una part de la cultura que resisteix. El teatre n’és el cas paradigmàtic: al segle XIX elevem Pitarra perquè acaba sent el dramaturg més important previ a Àngel Guimerà, però abans d’ell trobem  dramaturgs com Josep Robrenyo que escriuen les obres en català. La contradicció que plantejo és: mentre adulem els Jocs Florals, que eren un grup de gent que un cop l’any recitaven poemes en català i la resta de l’any s’escrivien cartes en castellà, aquests dramaturgs cada setmana omplien teatres on es feia teatre en llengua catalana.

La Renaixença no és tal, és la renaixença de la cultura elitista. Hi ha un substrat cultural de teatre i cant que l’historiografia dominant ha menystingut i és la que fa que hi hagi una continuïtat cultural en llengua catalana malgrat les prohibicions. A més a més, aquesta cultura no és neutra políticament, podríem dir una mica que el teatre popular català és el Polònia del segle XIX, productes de sàtira política que a través de l’humor critiquen la societat burgesa i el jocfloralisme com a cultura que es dedica a fer alabances del passat. Hi ha aquesta divisió entre el tradicional nacionalisme romàntic i el liberal, entre si el nacionalisme s’ha de legitimar amb la història i reclamar les proeses de la història antiga i medieval, o si el nacionalisme s’ha de basar en la voluntat del present i per tant del futur.

Amb el fracàs de l’opció interclassista, la Lliga guanya pes en el catalanisime però comença a guanyar espai una esquerra catalana amb nous actors polítics, provinents dels republicanistes federals més radicalitzats.

La petita burgesia i la classe obrera, tradicionalment organitzats en el republicanisme federal, poc a poc passen en massa al republicanisme catalanista. L’hegemonia del republicanisme, fins l’arribada de Lerroux, és catalanista: per tant ja no participa d’un projecte d’àmbit estatal, si no d’un àmbit estrictament català.

Aquest republicanisme català acabarà confluint als anys 30 en Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb el separatisme dels anys vint. Per tant, el republicanisme evoluciona des de mitjans del segle dinou, quan impulsa un projecte federal que fracassa i es desplaça cap a un republicanisme catalanista. Durant el període del Sexenni, en què existeix el sufragi universal masculí, el partit republicà federal arrasa a Catalunya, mentre arreu de l’estat treu una misèria de vots. Aquesta és una de les constants històriques que es mantenen fins a dia d’avui i que certes esquerres, com Podemos o els comuns, ignoren en la seva defensa del projecte federal.

Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.

El republicanisme federal mai ha arrelat a l’estat espanyol, sinó que ha estat un projecte d’origen català, que va intentar estendre’s arreu de l’estat espanyol per tal de fer una reforma territorial i va fracassar, igual que durant la segona república i la negativa del republicanisme espanyol a trencar amb el centralisme monàrquic.

Davant el cop d’estat de Primo de Rivera, Cambó va ajornar l’agenda autonòmica i va donar -li suport.

Aquest és el paper constant de la Lliga al llarg del primer terç del segle vint: primar els seus interessos econòmics als nacionals. En un moment de conflicte social, quan s’implanta el pistolerisme de la patronal i hi ha bombes al carrer, Cambó i companyia prefereixen una dictadura que acabarà perseguint la llengua catalana que defensar l’avenç de l’autogovern. Amb Franco ja és definitiu, ja sabien el que passaria amb la llengua i l’autogovern de Catalunya, però treballen i aboquen els seus recursos a donar suport als qui protagonitzen el cop d’estat del 1036 per erradicar el procés revolucionari. Ells no volen que Catalunya esdevingui un estat independent o que Catalunya tingui major autogovern, el que volen és defensar els seus interessos econòmics. Els fets d’octubre del 1934 és una mostra més, és la Lliga qui porta al tribunal de garanties constitucionals la llei de contractes de conreu: prefereixen defensar els interessos de la classe terratinent que defensar la sobirania del Parlament de Catalunya.

Al pactisme de la Lliga durant la dictadura de Primo de Rivera i pel desenvolupament històric del capitalisme sorgeixen actors nous en el sí del catalanisme: socialistes, anarcosindicalistes i separatistes. Com es reconfigura el catalanisme?

Els anys deu són els intents de la petita burgesia democràtica d’agrupar tota l’esquerra. Això fracassa, i al llarg del vint apareixen organitzacions polítiques que van més enllà d’un projecte democràtic. Després de la Revolució russa de 1917, apareixen projectes polítics de caràcter socialdemocràta com la Unió Socialista de Catalunya o directament revolucionari com serà el Bloc Obrer Camperol. A partir dels anys vint i trenta trobem una amalgama de partits, alguns d’ells republicans, d’altres obreristes i de classe; fins i tot en plena de guerra civil, ens trobem militants d’Estat Català afiliats a la CNT. Persones que estan en espais que, amb la perspectiva del present ens semblen contradictoris, però en aquell moment era normal.

Foto: Wikipedia

És l’inici d’aquesta tercera corrent del catalanisme d’esquerres: per contra del que digui Salvador Illa, ser catalanista i d’esquerres és complementari i coherent. És a partir dels anys trenta que es desenvolupa aquest tercer catalanisme d’esquerres i revolucionari, representat a les institucions a dia d’avui per la CUP, mentre CDC recull la tradició del catalanisme conservador i ERC el republicanisme democràtic i liberal.

Al llibre cites el treball historiogràfic d’Albert Balcells, que situa l’independentisme després de 1939 com a única alternativa per la recuperació de la democràcia i l’autonomia catalana.

L’independentisme no és un projecte majoritari als anys trenta, no comença a ocupar espais majoritaris fins el segle actual. És un projecte que defensen una part de les esquerres, de la mateixa manera que el catalanisme va néixer del sector més esquerrà del republicanisme.

Sempre s’ha dit que Francesc Macià va ser el líder més emblemàtic del separatisme i, per tant, que l’independentisme sorgeix d’una burgesia enfadada amb la Lliga. Això és fals, si veiem als anys vint qui forma part dels escamots del complot del Garraf o de Prats de Molló, trobem gent com Miquel Ferrer que tindran un paper destacat en la fundació del BOC, el POUM i després aniran al PSUC. Són els que defensen des dels anys vint que el catalanisme i el socialisme són projectes que van units.

No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme. Al 1956 ja parla de «reconciliació nacional»

Després de la victòria militar de Franco, amb la dictadura, tot el sector que havia protagonitzat el període republicà revolucionari se’n va a l’exili, i és l’independentisme a través del Front Nacional de Catalunya una de les primeres forces que es reactiva. És el catalanisme d’esquerres qui pren la iniciativa. El catalanisme de dretes no arribarà fins consolidada la dictadura, en vistes que no ofereix lloc a la burgesia catalana per mantenir el seu poder polític i econòmic. Llavors sorgeixen figures com Jordi Pujol, que veuen que el franquisme és un obstacle perquè ells recuperin el poder que van tenir al segle dinou i vint. Pujol intenta amb l’autonomisme desenvolupar un «neonoucentisme» per tal de recuperar l’hegemonia social, política i econòmica a mans de la burgesia i no se’n surt. Per una banda, per la feina que ha fet Franco i per altra banda la globalització neoliberal fa que ara mateix no tinguem una classe dirigent política i econòmica autòctona, si no que el poder econòmic i polític està repartit o principalment a mans estrangeres.

També sotmets a crítica el paper del PSUC en la historiografia del catalanisme per les seves concepcions mecanicistes de la història.

Si bé el relat oficial de la historiografia no ha elevat la resistència catalanista al franquisme —almenys no la dels anys quaranta—, sinó que arrenca amb els fets del Palau perquè Pujol és empresonat i serveix per construir el mite patriòtic, aquesta historiografia oficial sí ha mitificat el paper del PSUC.

És cert que el PSUC té l’hegemonia de l’esquerra antifranquista, i és central per entendre la idea «d’un sol poble» i del naixement de les comissions obreres, però s’ha venut un paper que no es correspon a la realitat. L’any 1956, el PSUC parla de «reconciliació nacional», ja apostava per aquest projecte de reforma política i restauració monàrquica que seria la transició. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme.

Doncs no senyors, el 1956 ja defensava això. I el 1950 el PSUC deia que Joan Fuster era un burgès nazi i que els Països Catalans eren una herència del projecte imperialista de Prat de la Riba. A l’Assemblea de Catalunya va boicotejar que les coordinadores de l’antifranquisme a Catalunya, País Valencià i Illes actuessin de forma conjunta. Diuen que no, que compartir una llengua comuna, ballar sardanes i portar barretina està molt bé però a nivell polític els Països Catalans és una cosa de l’imperialisme i del nacionalisme. Mentrestant, a les Illes i el País Valencià eren precisament els partits d’esquerres qui defensaven el projecte polític dels Països Catalans.

Foto: Clara Barbal

La història del PSUC s’hauria d’estudiar amb més profunditat perquè s’ha mitificat i s’ha fet una versió molt reduccionista. També em sorprenc quan veig alabances a Joan Comorera i el seu nacionalisme. Òbviament va ser depurat del partit i assassinat per delació del PSUC, acusat de nacionalista i de «titista» als anys cinquanta. Però als anys quaranta, Comorera fa unes purgues espectaculars, per ordres del PCE i la Internacional Comunista. Precisament és a Mèxic quan tretze membres del Comitè Central del PSUC abandonen el partit criticant que Comorera és un titella de Carrillo i la Pasionaria.

Insisteixo, no trec cap mèrit al paper del PSUC durant la lluita antifranquista, però en queden molts llibres per escriure i molts aspectes a analitzar. Si les esquerres critiquen el paper reduccionista de la història del catalanisme, són còmplices de la mitificació del PSUC des de la guerra civil fins a la mal anomenada transició democràtica.

Situem-nos en el moment històric del present. El procés independentista ha estat una disputa per l’hegemonia del catalanisme o realment ha estat una conjuntura revolucionària? El catalanisme segueix sent el marc de coordenades que guia l’acció política dels partits catalans?

Intentaré respondre la pregunta en termes historiogràfics i no polítics. El que faig al final del llibre és obrir un tercer capítol que diu: el que hem viscut en els darrers anys, l’anomenat «procés», és un altre cicle històric del catalanisme que pretén aconseguir major autogovern pressionant a Madrid, o és l’inici d’una nova etapa en què el catalanisme abandona definitivament aquesta estratègia i aposta per la república catalana. Com a historiador crec que haurem d’esperar uns anys a respondre aquesta pregunta. No sabem si tornem trenta anys enrere per obrir un nou cicle que acabarà amb una revolta d’aquí trenta anys, però que fracassarà un cop més i ens deixarà a la casella de sortida, o estem parlant que aquesta revolta de l’1 d’octubre ens portarà a una revolució, és a dir, a un trencament amb la història cíclica del catalanisme que cada trenta anys intenta fer el pas definitiu i no ho aconsegueix.

En el cas d’ERC s’ha de veure l’aliança que ha fet amb partits de diferents territoris de l’estat espanyol («Ahora Repúblicas»), o el discurs que fa al Congrés espanyol. És un intent de reeditar el Pacte de Sant Sebastià, un intent de construir aliances entre els partits republicans i d’esquerres de les nacions perifèriques de l’estat —principalment, País Basc i Galícia— que defensen un model alternatiu a l’Espanya centralista. Ens trobem davant de l’antic projecte republicà que s’assaja a principis del segle vint. Hi ha certes esquerres espanyoles que se’ls escapa dir que defensen el federalisme de Pi i Maragall, quan això és mentida. El que defensen és una major descentralització de l’estat, una concessió administrativa, un major autogovern administratiu de cada territori de l’estat espanyol. Pi i Maragall no defensava una simple millora de les competències de cada territori, si no la independència de cada estat per negociar de tu a tu un marc federal de convivència. Per tant, estem parlant de què l’actual federalisme espanyol amb què es vol aliar el republicanisme català és un projecte que s’ha demostrat fracassat als anys trenta i que és menys ambiciós que el republicanisme federal de mitjans del segle dinou.

Foto de portada: Clara Barbal

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Clara Barbal és periodista i guionista

Comentaris

Xavi Milian: «El federalisme espanyol amb què es vol aliar el republicanisme català és un projecte històricament fracassat»

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau