Notes per a una interpretació de la crisi de relació entre Catalunya i el Regne Borbònic d’Espanya[i]

S’han complert quatre anys de l’1 d’octubre de 2017. Alguns molts recordeu les imatges de l’intent de referèndum d’autodeterminació que fou il·legalitzat i reprimit brutalment pel ministeri de l’interior. La recent detenció de Carles Puigdemont a l’ Alguer el passat dia 23 de setembre, us haurà refrescat la memòria i és una mostra de com n’estem de lluny pel que fa al tancament del conflicte.

Son esdeveniments enlluernadors. L’enlluernament produït per esdeveniments d’aquest estil sol impedir tenir una visió global del conjunt del conflicte, copsar-ne la dinàmica, el seu ritme de desenvolupament, la seva direcció de marxa, els objectius reals del contendents i les successives modificacions de les correlacions de forces.

La qüestió de l’anomenat «procés català» es una de les manifestacions més punyents de la crisi del règim espanyol de 1978[i]. En aquesta breu intervenció no disposo de temps per a tractar l’altre vector de la crisi del règim: el fenomen del 15-M i del populisme[ii]. Un vector de crisi que avui sembla estar en retrocés i subalternització. Malgrat que diversos estudis assenyalen que a Catalunya hi hagué una clara interrelació entre ambdós fenòmens, la meva breu intervenció d’avui no pot dedicar temps a aquesta qüestió.

Però més enllà de la qüestió del seu efecte en la crisi del règim, el «procés català» és una manifestació del fracàs de la creació d’un estat-nació en alguns dels dominis del Regne Borbònic d’Espanya.

Preparar la intervenció d’avui m’ha portat a posar-me la següent pregunta: la interpretació de l’anomenat Risorgimento, és a dir la construcció de l’estat-nació italià, que fa Gramsci com una revolució passiva[iii] és aplicable al fracàs de la construcció de l’estat-nació en alguns dels territoris inclosos en l’actual Regne Borbònic del d’Espanya?

No pretenc fer ara i aquí un exercici d’història comparada, que segurament aportaria nombrosos elements d’indubtable interès. Em refereixo més bé a reflexionar políticament sobre les analogies i les diferències entre ambdues construccions estatal-nacionals i tractar d’usar aquesta reflexió com a eina d’anàlisi política.

Sóc conscient de la dificultat que comporta intentar fer un exercici d’aquest estil. Al nostre país tenim un exemple de comparació massa mecànica entre la relació del Piemont i la resta d’Itàlia durant la construcció de l’estat-nació i al llarg de la història de la Itàlia Unida i la relació de Catalunya i la resta del Regne d’Espanya durant el segle XIX i el primer terç del segle XX. Em refereixo a la tesi de Jordi Solé Tura[iv] Catalanisme i revolució burgesa[v]. Encara més mecànica és la interpretació que alguns fans actuals de Solé Tura que no s’han molestat ni a llegir-lo.

Considero que l’aparell conceptual gramscià ens proporciona eines per a una interpretació eficient d’un fenomen social i polític complex com és el catalanisme popular i la seva relació contradictòria i sovint antagònica amb els interessos polítics, socials, econòmics i culturals de la fracció de la burgesia espanyola assentada a Catalunya. En la mesura que em sigui possible, evitaré usar la locució «burgesia catalana».

Aquesta intervenció és un intent d’usar l’aparell conceptual gramscià per a proposar una interpretació de la relació de Catalunya amb l’estat Espanyol i de les perspectives que s’obren després de l’anomenat «procés». Es tracta de pensar Catalunya amb l’ajut de Gramsci. Així doncs, a lo llarg de la xerrada apareixeran els següents conceptes d’origen gramscià: bloc històric, hegemonia, coerció, consens, revolució passiva, classes subalternes, jacobinisme, transformisme, conformisme i qüestió meridional. Espero que aquells que no coneixeu l’obra de Gramsci més enllà dels memes d’internet comprendreu el sentit d’aquests conceptes pel context en que els usaré. D’aquells de vosaltres que si que coneixeu l’obra de Gramsci espero que veureu que l’ús que en faig és substancialment adequat. Si no és així, el torn de preguntes i de debat està per a qualsevol aclariment.

A Catalunya, el símptoma més notable de la crisi del règim del 78 ha estat el vertiginós ascens i l’aparent consolidació social d’un moviment popular independentista. Un indicador d’aquest creixement és l’ascens electoral de l’independentisme  en molt pocs anys entre el 9, 5 % a les eleccions autonòmiques de 1995 i el  4’2 % de l’any 1996 a les generals  fins a gairebé el 51,1 % en les darreres eleccions.

Es tracta d’un símptoma, no de la causa d’allò que ens està passant. Les dades electorals son més útils que les enquestes electorals o d’opinió. Ens informen de coses més profundes. Per exemple, ens informen dels canvis experimentats en la mentalitat popular, o sigui en el sentit comú, d’amplíssimes masses que, des de la victòria convergent a les eleccions autonòmiques de 1980, és a dir durant més de quaranta anys restaven tranquil·les, dins d’un conformisme poc crític amb el règim vigent. La seva visió política de les relacions entre Catalunya i el regne d’Espanya es resumia en allò que coneixem com a «peix al cove». És a dir cicles polítics curts basats en el següent recorregut: mobilització-negociació-millores en el sistema autonòmic.

Si unim a les dades electorals l’anàlisi de l’evolució de les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió  i un anàlisi del cicle de mobilitzacions desenvolupades a partir de la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010 fins l’amarga victòria de l’ 1 d’octubre de 2017, és fàcil constatar l’activació política d’amplíssimes masses i la seva irrupció a l’espai públic reclamant una ruptura democràtica i republicana amb la monarquia borbònica. També ens informen de l’existència d’una densa xarxa d’associacions culturals, socials, esportives i de tota mena que provenien del fer país pujolià que han crescut en nombre i que han variat la seva funció seguint el ritme de la mobilització ascendent entre 2010 i 2017. Tot plegat ens informa d’un fenomen del màxim interès: una densa societat civil que formava part del règim vigent que progressivament l’ha posat en qüestió fins a confrontar-s’hi obertament.

La fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya no oblidà mai un principi que ens va ser assenyalat per Pierre Vilar: per a la burgesia, la pàtria és el mercat

El sentit ascendent de les mobilitzacions, la seva creixent autonomia política no es pot comprendre menystenint aquesta capacitat d’organització social i cultural de la societat civil. L’assumpte no és pot reduir a una manipulació per part dels aparells propagandístics de la burgesia catalana. És quelcom més profund i de més llarg abast. És quelcom que per a ésser comprès necessita recórrer a allò que l’escola francesa dels Annales anomena la llarga durada històrica. Aquesta és al mirada que intentaré  usar durant l’estona de xerrada que em resta.

Vagi per endavant una primera tesi que no tinc temps per a demostrar: la burgesia catalana no ha estat mai independentista, no ho és i previsiblement no ho serà.

No va ser independentista ni l’any 1640, ni durant la guerra de Successió (1700-1714, ni durant els segles XVIII, XIX i XX[vi]. Per contra, la burgesia industrial catalana participà amb entusiasme en el  moment fundacional de la nació espanyola moderna: les Corts de Cadis de 1812. Aquell fou un intent revolucionari de formació d’un estat-nació modern frustrat per l’absolutisme de Ferran VII. Millor dit, fou frustrat per l’Antic Règim, si anem més enllà de definir els fenòmens històrics per la simple agència de les grans (o menudes) personalitats.

La burgesia industrial catalana va maldar durant tot el segle XIX per a què Catalunya jugués a Espanya una funció similar a la que desenvolupà el Piemont a Itàlia[vii]. El seu programa era, bàsicament, el proteccionisme[viii]. Però va fracassar en el seu intent. El proteccionisme no convenia a les restants fraccions de la burgesia espanyola.

Però hi hagué una enorme diferència entre Espanya i Itàlia. A Itàlia el Piemont imposà el proteccionisme contra els interessos del Mezzogiorno, mitjançant allò que aquell meridionalista amb qui Gramsci debatia, Guido Dorso[ix] anomenà la «conquesta règia» de la resta de la península itàlica[x]. Aquest no fou el cas espanyol. El proteccionisme i la burgesia catalana foren derrotats per altres fraccions burgeses de la resta d’Espanya. De tota manera, cal remarcar que la derrota del proteccionisme a Espanya no va beneficiar el Migjorn espanyol. Si més no, pel que fa a les seves classes subalternes. El Migjorn espanyol tingué una destí històric similar al Mezzogiorno italià.

Una segona diferència notable entre ambdós casos consisteix en que el Regne d’Espanya perdé les seves colònies d’ultramar i maldava a dures penes per a conservar el nord del Marroc, en el mateix període que Itàlia es llançava a la conquesta de Líbia, d’ Abissínia i dels Balcans.

Ara bé, un element comú entre Itàlia i Espanya es que si a Itàlia el discurs nacionalista italià va ser impulsat durant el Risorgimento per la burgesia industrial del Piemont, en el Regne d’Espanya una de les forces principals de creació i d’impuls del nacionalisme espanyol fou la burgesia industrial catalana[xi]. La fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya no oblidà mai un principi que ens va ser assenyalat per Pierre Vilar: per a la burgesia, la pàtria és el mercat[xii].

Malgrat els enormes i dramàtics canvis en els equilibris de forces entre les diverses fraccions burgeses espanyoles produïts per la integració a la Unió Europea i per la  mundialització de l’economia, la burgesia catalana encara no ha oblidat aquest criteri. N’hi ha prou de llegir les anàlisis i les propostes de les organitzacions i institucions on se socialitza i on funciona com a fracció de classe: el Foment del Treball i el Cercle d’Economia[xiii].

Actualment no ha canviat de posició, ni ho farà. Potser ja fa molt de temps que ha renunciat a l’objectiu de representar la fracció territorial hegemònica respecte a les altres fraccions burgeses espanyoles i simplement es prepara per lluitar per la supervivència. Potser una part d’aquesta fracció burgesa ja no és pròpiament catalana sinó que s’ inserta en l’economia financera global. Potser de catalana solament li queda el nom i, en molts casos, ni tant sols la seu. La qüestió és que aquesta fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya, l’upper Diagonal, ni és independentista ni, previsiblement, ho serà.

Vagi per endavant també una segona tesi que tampoc tinc temps per a demostrar aquí: és un error identificar l’anomenat «procés» endegat per la fracció catalana de la burgesia espanyola amb l’objectiu de renegociar el seu lloc dins del règim del Regne d’Espanya amb el moviment popular independentista. El «procés» tenia un caràcter instrumental, tàctic, oligàrquic. Tan sols pretenia renegociar un lloc al sol.  En la fase actual segueix pretenent el mateix.

Per la seva banda, el moviment popular independentista té una composició social més propera al poble treballador, defensa un programa democràtic-popular d‘assemblea constituent d’un nou estat republicà i, en la seva immensa majoria té un projecte de país que, d’acord amb la terminologia gramsciana podem definir com a nacional-popular. Cal reconèixer que el referèndum no havia estat mai volgut ni per la burgesia, ni per les dividides direccions del món post-convergent i, ni tant sols per la direcció d’ERC. El referèndum fou arrencat per la pressió del moviment popular independentista. Un cop les àmplies masses envaeixen l’espai públic se solen produir fenòmens d’autonomia política que pressionen a les elits a transitar més lluny del que aquestes pretenien arribar.

Els grups socials que no tenen un projecte propi d’estat i d’ordre social alternatiu, acaben essent subsumits i integrats en el procés de canvi controlat del règim. Les seves elits sorgides des de baix, acaben o bé cooptades o bé marginades.

Així doncs, em sembla un error fer amalgama, com fan alguns, entre dos components del moviment tan diferents entre ells. Fer aquesta amalgama significa oblidar que en el si del moviment independentista hi ha una disputa permanent per  la direcció política i pel projecte intel·lectual i moral del moviment, és a dir pel projecte de país. Fer aquesta amalgama em sembla renunciar a pensar Catalunya tal com és.

Així doncs, repeteixo: per a analitzar la persistència de la rebel·lió catalana ens cal un anàlisi històric de llarga durada. En el breu temps que hem queda intentaré donar un esquema d’allò que vull dir.

Tres revolucions passives amb un genocidi intercalat

Proposo entendre l’actual Regne Borbònic d’Espanya com una formació social o el que ve a ser el mateix, allò que Gramsci anomenava amb la locució un bloc històric. L’existència d’un estat determina que aquest sigui un marc de la lluita de classes[xiv]. El fet de ser un marc operatiu de la lluita de classes li confereix automàticament a aquest Regne Borbònic el caràcter de ser un estat-nació. El procés històric de construcció d’un estat-nació requereix de quelcom més que de l’existència d’un estat. Requereix que la revolució burgesa culmini amb la derrota de l’ Antic Règim i amb un cert protagonisme de les classes subalternes. Requereix més consens i menys coerció.

A Espanya això no va ser així. La història contemporània del Regne d’Espanya és la història de tres revolucions passives amb un genocidi intercalat[xv]. A continuació faig una breu i esquemàtica cronologia d’aquestes tres revolucions passives.

La primera d’aquestes tres revolucions passives s’iniciaria amb el fracàs de la constitució de 1812 i de la revolució de 1820, i es consolidaria amb la revolució liberal de 1835, una revolució per dalt sense la participació de les classes subalternes.  Aquest període de revolució passiva arribaria fins a 1868.

El fracàs de la revolució de 1868 i de la primera república, assenyalaria l’inici d’una segona revolució passiva que es produeix entre 1873 i l’adveniment de la Segona República, l’any 1931. Un període anomenat en la historiografia com la Restauració.

En el si d’aquesta segona i llarga revolució passiva les classes subalternes varen iniciar un lent moviment d’ascens i d’irrupció a l’espai públic que anà creixent amb el temps. Els instruments de lluita i d’associació que les classes subalternes varen anar construint foren l’associacionisme, les cooperatives, els sindicats, els ateneus, les vagues, les manifestacions o els moviments camperols de demanda de la terra. Adoptaren diverses formes polítiques que anaven des del republicanisme democràtic i federal, al socialisme i l’anarquisme.

Les classes dominants espanyoles, inclosa la fracció de la burgesia catalana, varen tractar de frenar aquest ascens amb mètodes coercitius i violents com foren la Setmana tràgica, el Trienni Negre (1920-1923) i la dictadura de Primo de Rivera. Però el moviment obrer i camperol i el republicanisme varen aconseguir fer un avenç extraordinari amb la proclamació de la Segona República.

S’iniciava així un procés democràtic-revolucionari que podria haver arribat molt lluny. Aquesta irrupció de les masses a l’espai públic, aquest potent ascens de les classes subalternes tan sols va poder ser primer frenat i després eradicat a través d’una guerra feixista contra el pobleque assolí el caràcter de genocidi. Era el genocidi intercalat entre la segona i la tercera revolucions passives. Les conseqüències culturals d’aquest genocidi encara perduren entre les velles i les noves generacions. El xantatge de la violència encara juga un rol desmoralitzador i desmobilitzador de gran eficàcia. Gramsci ja ens va advertir que la coerció és un factor de consens.

Amb el pas del temps un cop consumat el genocidi i estabilitzat el règim feixista, la burgesia anava prenent consciència de què un règim d’excepció no és una forma política de dominació estable. Per a estabilitzar la dominació, a més de l’imprescindible i mai prescindit «monopoli de la violència», cal un consens que vagi més enllà del terror.

A les darreries del franquisme l’ascens de la lluita obrera, pagesa i popular unida a la internacionalització de l’economia feia necessari un canvi en la forma de dominació. Es va iniciar la tercera llarga revolució passiva que es va consolidar amb la gatopardiana constitució de 1978. Con li diu Tancredi a don Fabrizio: «Si nosaltres no participem també, aquests tipus son capaços d’encaixar-nos la república. Si volem que tot segueixi igual, cal que tot canviï» [xvi]. La constitució del 78 era un reflex jurídic de la correlació de forces no solament entre burgesia i classe obrera, sinó també entre les diverses fraccions territorials de la burgesia espanyola. Era un reflex d’una determinada constitució material de la societat.

Tota revolució passiva s’acaba consolidant a través de fenòmens de transformisme. Aquest és el nom que es dona a Itàlia a l’actitud subalterna dels sectors polítics sorgits de la classes populars durant el Risorgimento. Els grups socials que no tenen un projecte propi d’estat i d’ordre social alternatiu, acaben essent subsumits i integrats en el procés de canvi controlat del règim. Les seves elits sorgides des de baix, acaben o bé cooptades o bé marginades. La constitució i el conjunt del règim del 78 era un reflex d’allò que Gramsci considera una característica de les revolucions passives: la manca de jacobinisme. En aquest cas, la manca de jacobinisme de l’esquerra espanyola i catalana.

El fracàs en la construcció de l’estat-nació en el Regne Borbònic d’Espanya

Aquesta història de tres revolucions passives ha tingut diverses conseqüències de llarga durada en la història dels nostres pobles. Una d’aquestes conseqüències ha estat el fracàs del projecte de construcció d’un estat-nació espanyol. El projecte dels legisladors de la Constitució de Cadis de 1812[xvii] era construir una nació política entesa com a una comunitat de ciutadans lliures i iguals. Era una constitució que bevia del model girondí. Per tant era una constitució per a les elits. Tot i la seva moderació va ser derrotada per l’Antic Règim. O potser, precisament, va ser derrotada per la seva moderació. Deixem-ho aquí.

Així doncs projecte de constitució d’un estat-nació en el sentit francès, com hem vist, va fracassar. La construcció democràtica i revolucionària de la nació espanyola va fracassar. En el transcurs de les tres revolucions passives la burgesia espanyola, inclosa la seva fracció catalana, han constituït un estat la unitat del qual no gaudeix de prou consens a Catalunya, Euskadi i a Galícia. Emulant les paraules pronunciades per Massimo d’Azeglio per a el cas italià[xviii], podríem dir que les tres revolucions passives han construït un estat espanyol que, en determinats territoris potser adquireix un caire d’estat nació, però que, en d’altres, com és el cas català no ha aconseguit «crear els espanyols».

En el cas espanyol, aquest re-ajustaments i bretxes en el règim no han produït en els darrers deu anys, una revolució activa ni han conduit a res gaire diferent de les tres revolucions passives anteriors. Els moviments populars de l’estat espanyol, com en el cas del Risorgimento italià que Gramsci analitza en el quadern 19 i a al llarg dels Quaderns de Presó, han mancat de jacobinisme i no tenien ni la força ni l’energia per introduir canvis profunds i radicals

Periòdicament en el marc del bloc històric espanyol, les diverses crisis socials, polítiques i econòmiques han produït enormes friccions, sacsejades i terratrèmols. Unes sacsejades a les que habitualment anomenem crisis. Com a producte d’importants canvis geo-polítics i econòmics europeus i mundials la darrera sacsejada de les plaques tectòniques es va produir entre els anys 2008-2011[xix]. A causa de moviments de llarga durada, en el marc de la mundialització de l’economia, les plaques tectòniques del bloc històric espanyol s’han anat movent, xocant i re-ajustant.

En el cas espanyol, aquest re-ajustaments i bretxes en el règim no han produït en els darrers deu anys, una revolució activa ni han conduit a res gaire diferent de les tres revolucions passives anteriors. Els moviments populars de l’estat espanyol, com en el cas del Risorgimento italià que Gramsci analitza en el quadern 19 i a al llarg dels Quaderns de Presó, han mancat de jacobinisme i no tenien ni la força ni l’energia per introduir canvis profunds i radicals. Obro parèntesi per a recordar quan falsa és la idea del jacobinisme com a centralisme[xx].

És cert que amb el 15 M i amb el procés a Catalunya es va obrir una bretxa en el règim. Un fort moviment social de contestació exigia un nou procés constituent. Alguns van veure l’aparició d’una crisi fatal del règim. Pensaven que ens trobàvem davant d’allò que Gramsci anomenava una crisi orgànica.

Durant tots aquests anys he advertit reiteradament que no ens trobàvem en absolut en presència d’una crisi orgànica i que el règim gaudia d’enormes reserves socials, culturals i econòmiques. Aquest fenomen, unit a l’absència d’esperit jacobí de l’esquerra espanyola i catalana estan obrint un quart període de revolució passiva i de transformisme. Sembla que  aquest és l’escenari que tenim davant dels nostres ulls.

Aquest impuls avui sembla estar-se esvaint. Al conjunt del regne d’Espanya, després del fracàs de l’ «assalt al cel» a través d’una «guerra-llamp electoral», les forces d’esquerres s’han dividit. La divisió sol ser una conseqüència de la derrota i no pas al contrari. Els diversos sectors del populisme reconeixen implícitament que la ruptura no ha estat possible i competeixen entre elles per a jugar el rol de l’esquerra d’un règim del 78 reformat lleument en qüestions d’usos i costums, o en qüestions de caire sindical però no en el contingut de classe del poder. Alguns reivindiquen un moment laborista com a substitut del moment populista. En qualsevol cas sembla que passem de la «gerra de moviments» a formar part de l’esquerra del règim reformat. Tornen a ressonar les paraules de Tancredi a don Fabrizio.

Pel moment, la bretxa es manté oberta a Catalunya. La persistència de la rebel·lió catalana i el seu ressorgiment en els darrers deu anys és una resposta popular davant el greu atac a les promeses mai complertes de la Constitució del 78. La forma social, política i cultural que ha adoptat aquesta rebel·lió és el catalanisme popular, en la seva variant independentista. Aquest fet està determinat per la mancada construcció d’un estat-nació espanyol. Avui, per a dos milions de catalans, la solució és la independència. Recordem que no ho era fa només dotze anys. El catalanisme popular no sempre fou, majoritàriament, independentista.

Davant aquesta realitat, el PSOE pretén realitzar canvis epidèrmics. En línies generals, coincideix amb les organitzacions de l’alta burgesia catalana: el Cercle d’Economia i amb Foment de Treball. La post-convergència encara no ha acabat el seu procés de recomposició. La lluita a mort entre els diversos subjectes polítics per a representar aquest espai està lluny d’haver acabat.

Una part de les forces tant de l’esquerra catalana i l’espanyola propugna la refundació d’un estat-nació espanyol sobre la base d’una confederació pluri-nacional[xxi]. Davant d’aquesta lloable i desitjable pretensió cal advertir que no serà una operació fàcil. El fracàs en la construcció d’un estat-nació com a producte de tres revolucions passives no es pot resoldre amb una quarta revolució passiva. Sé que aquesta no és la proposta d’aquestes sectors.

Però, com deia Gramsci: «Qui vulgui el fi ha de voler també els mitjans»[xxii]. Un intent d’aquest estil sol podria tenir èxit si es produís la convocatòria d’una assemblea constituent republicana en el conjunt de les terres d’Espanya. Una assemblea constituent republicana que obrís pas al principi democràtic d’unió lliure dels pobles a través de l’exercici del dret d’autodeterminació, així com la llibertat per a tots els presos polítics i exiliats.

L’arrel gramsciana de propostes d’aquest estil li semblarà evident a qualsevol que hagi llegit la carta que Gramsci adreçà des de Moscou als membres del CE del PC d’ I., el dia 12 de setembre de 1923 on deia: «… hem de donar importància especialment a la qüestió meridional, és a dir a la qüestió en què la relació entre obrers i camperols es posa no solament com una relació entre classes, sinó especialment com un problema territorial, és a dir com un dels aspectes de la qüestió nacional. Personalment crec que la consigna “govern obrer i camperol” ha de ser adaptada a Itàlia així: “república federal dels obrers i dels camperols”» [xxiii]. Tampoc pot estranyar a qui conegui l’informe sobre les opinions que Gramsci sostenia a la presó, adreçat per Athos Lisa a la direcció del PC d’I l’any 1933. Segons Lisa per a Gramsci, l’ Assemblea Constituent era «el dit a la nafra»[xxiv].

Els temps han canviat radicalment. Els principis, no.

Notes

[i] Text de la intervenció feta el dia 1 d’octubre de 2021, al congrés Gramsci nel mondo di oggi, celebrat a Càller, Ghilarza i Ales (Sardenya) els dies 30 de setembre, 1, 2 i 3 d’octubre del mateix any. Veure vídeo a: https://www.youtube.com/watch?v=CE8PRiA0gwY , entre 1 h. 37 m. i 1h. 51 m. El mateix text ha servit de base per a la intervenció feta a Sabadell el dia 21 d’octubre del mateix any en la primera sessió del Seminari Republicanisme i Procés Constituent, organitzat per l’Associació Sabadell per la República, es pot veure el vídeo aquí: https://www.youtube.com/watch?v=Gla98dWcG7Y&t=1704s

[i] El lector italià gaudeix d’una excel·lent crònica i anàlisi d’aquest anys a Marco Santopadre, La sfida catalana. Cronaca di una rivoluzione incompiuta, Milano, Pgreco Edizioni, 2018.

[ii] Tinc ben present la intervenció del company Anxo Garrido feta fa en la Conferència Gramsci nel mondo di oggi  en nom de l’ Asociación Española de Estudios Gramscianos-IGS-España que ha ofert un excel·lent panorama sobre aquesta qüestió .

[iii] Antonio Gramsci, Quaderni del carcere, edizione critica dell’Istituto Gramsci. A cura di Valentino Gerratana, Torino, Einaudi Editore, 1975, Quadern 1, tom III, planes 1959-2078. Desgraciadament, encara no hi ha edició en català d’aquest quadern. Per a el lector en castellà, vull assenyalar l’excel·lent síntesi del pensament gramscià respecte d’aquesta qüestió escrita per Giaime Pala, La fuerza y el consenso, Granada, Comares, 2021. D’altra banda per a una datació dels quaderns més actualitzada que la de l’edició de 1975, es pot llegir l’article de Fernando Zamorano, , in:

[iv] Jordi Solé Tura fou un dels més eminents traductors i introductors de l’obra de Gramsci tant al català com al castellà durant els difícils anys del tardo-franquisme. Veure Giaime Pala: La recepción del pensamiento de Antonio Gramsci en España (1956-1980), in: AAVV, Giaime Pala, Antonino Firenze, Jordi Mir (editores), Gramsci y la Sociedad intercultural, Vilassar de Mar, Montesinos, 2014, pp. 185-200.

[v] Jordi Solé Tura, Catalanismo y revolución burguesa, Madrid, Editorial Cuadernos para el Diálogo, 1974. Re-edició a El Viejo Topo, 2017 amb pròleg de Javier Cercas, introducció de Joan Botella Botella i post-faci de Borja de Riquer. El divendres 5 de maig de 2017 es va celebrar la jornada Cinquanta anys de catalanisme i revolució burgesa, organitzada pel GREF-CEFID  de la UAB amb motiu de l’ aniversari de la publicació del llibre de Jordi Solé Tura. L’acte va tenir lloc a la Sala d’Actes de la Facultat de Filosofia i Lletres i va comptar amb intervencions de Joan Botella, d’Isidre Molas, de Borja de Riquer i Francesc Vilanova. Es poden veure aquestes conferències a https://www.youtube.com/playlist?list=PLf1uCE2q-hJubPJPYI3KnByF13-jyTNas 

[vi] Veure: Joan Tafalla, Apunts per a una anàlisi de classe sobre les actituds de la burgesia radicada a Catalunya envers el procés, 16 de febrer de 2019 a:  https://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2019/02/amb-la-benediccio-de-foment_16.html

[vii] Veure: Joan Tafalla: España/Cataluña: pueblo/nación/estado (siglos XVIII-XXI),  17 de març de 2018, en castellà.

[viii] Joan-Lluís Marfany, Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença, Barcelona, Edicions 62, 2017.

[ix] Guido Dorso, La rivoluzione meridionale, Torino, Einaudi Editore, 1955,  p. 6.

[x] Sobre el rol del proteccionisme en la construcció de la Itàlia moderna, veure: Antonio Gramsci, Alcuni temi della questione meridionale, in La costruzione del partito comunista, 1923-1926. Torino, Einaudi Editore, 1978, pp. 137-158. També nombrosos textos inclosos a la selecció Scritti sulla Sardegna, Nuoro, Ilisso, 2008.

[xi] Joan-Lluís Marfany, Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença, ob. cit. , pp. 881-903.

[xii] Pierre Vilar, Sobre els fonaments de les estructures nacionals, in  Estat, nació, socialisme. Estudis sobre el cas espanyol, Barcelona, Curial, 1982, p. 19. Vilar potser no està de moda, però està vigent.

[xiii] Veure Joan Tafalla, La burgesia no posa mai tots els ous al mateix cistell, https://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2018/09/sobre-lart-de-no-posar-tots-els-ous-en.html . Tant sols cal llegir les seves anàlisis i les seves propostes en les organitzacions i seus on es socialitza i on funciona com a fracció de classe: la patronal Foment del Treball: Foment del Treball Nacional, Institut d’Estudis Estratègics de Foment, Informe de Coyuntura, julio de 2021, Entender el momento. Aprovechar la recuperación. Evitar la euforia. Prioridades ante una nueva legislatura en Catalunya: https://www.foment.com/es/items/institut-destudis-estrategics-1r-informe-conjuntura/. Molt important tenir en compte el Cercle d’Economia. Document consensuat per les diverses fraccions de clase de  la burgesia espanyola radicades a Catalunya: Agenda reformista en beneficio de las nuevas generacioneshttps://cercledeconomia.com/es/nota-dopinio-agenda-reformista-en-benefici-de-les-noves-generacions/ . És important una anàlisi de l’evolució de la burgesia catalana entre 2007 i l’actualitat per a comprendre els seus objectius, la seva direcció de marxa, les seves reivindicacions i les seves propostes. Ningú podrà concloure que la independència forma part del seu programa.

[xiv] Em refereixo al conjunt dels territoris i pobles inclosos en el Regne d’Espanya des de 1714, excloent les colònies perdudes, és clar. Veure Joan Tafalla, Bloque histórico, crisis orgánica y revolución pasiva, 3 de juny de 2017 a: http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2019/11/bloque-historico-crisis-organica-y.html 

[xv] Joaquin Miras i jo mateix vàrem avançar l’any 2013 de manera potser encara una mica esquemàtica aquesta proposta interpretativa, en el nostre fulletó La izquierda como problema, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2013. Cal ressenyar que des de finals de 2017 ambdós co-autors del fulletó vàrem extreure conclusions diferents d’aquella proposta d’interpretació.  Recentment José Luis Villacañas ha proposat una visió similar en una entrevista: https://www.agoncuestionespoliticas.com/entrevista-jose-luis-villacanyas . Les observacions que fa en aquesta entrevista em semblen molt interessants, encara que crec la cronologia que proposa d’una revolució passiva de llarga duració (1835-1978) no permet comprendre la complexitat i l’evolució real del fenomen, ni les fases que ha travessat .

[xvi] Veure: Giuseppe Tomasi di Lampedusa, El Gatopardo, Barcelona, Opera Mundi, 2001, p. 42.

[xvii] Veure Mario Onaindia, La construcción de la nación española. Republicanismo y nacionalismo en la Ilustración, Barcelona, Ediciones B, 2002. Es tracta d’un excel·lent estudi sobre els orígens intel·lectuals de la Il·lustració Espanyola i del projecte de construcció d’un estat-nació implícit en la Constitució de Cadis. De tota manera, l’autor no reflexiona en cap moment sobre els motius del fracàs d’aquest projecte com a producte de  les tres revolucions passives de la historia del Regne Borbònic d’Espanya des de aquell any fins a  avui.

[xviii] Veure Massimo d’Azeglio, I miei ricordi, citat per Alberto Mario Banti, Il Risorgimento italiano, Roma-Bari, Editori Laterza, 2008, pp. 221-222.  Elena Musiani Faire une nation, Les italiens et l’unité (XIX-XXI siècle), Paris, Gallimard, 2018, p. 198. A més, es pot consultar Marcello Fois, L’invenzione degli italiani, Torino, Einaudi, 2021. O l’excel·lent capítol primer del llibre d’ Angelo del Boca, Italiano, Brava gente? Un mito duro a morire, Vicenza, Neri Ponza, 2005, pp. 11-54.

[xix] Varen ser analitzades/anunciades en temps real per part un dels intel·lectuals orgànics més valuosos de l’actual burgesia catalana, Enric Juliana, en un llibre potent La deriva de España. Geografía de un país vigoroso y desorientado, Barcelona, RBA, 2009. Juliana ha estat definit per alguns dirigents de Podemos com un «gramscià de dretes». Els camins de la subalternitat son inescrutables.

[xx] Veure Florence Gauthier, Centralisme jacobin, variment, https://revolution-francaise.net/2006/03/02/29-centralisme-jacobin-vraiment i Lluis Roura, Antijacobinos irredentos, https://elpais.com/diario/1998/05/05/catalunya/894330441_850215.html

[xxi] Veure dues obres de Xavier Domènec: Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013), Madrid, Akal, 2014 i Un haz de naciones. El Estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017), Barcelona, Editorial Península, 2020. Veure: també Gerardo Pisarello, Dejar de ser súbditos: El fin de la restauración borbónica, Madrid, Akal editor, 2021.

[xxii] Antonio Gramsci, Democràcia obrera, article publicat el 21 de juny de 1919 al nº 7 de l’any I de la revista l’Ordine Nuovo, i a Qui vol el fi, vol els mitjans, Jacobinisme i bolxevisme, 1917-1926, Edició de Joan Tafalla, Manresa, Tigre de Paper, 2019, p. 206.

[xxiii] Antonio Gramsci, Vita a traverso le lettere, a cura de Giuseppe Fiori, Torino, Einaudi editore, 1994, p. 46.

[xxiv] Veure Antonio Gramsci, Escritos políticos (1917-1933), Cuadernos de Pasado y Presente, nº 54, México DF, Siglo XXI editores, 1977, p. 379.