Una alternativa als Pirineus és possible

Mentre governs i empresaris es barallen per capitalitzar la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern 2030, una plataforma ciutadana treballa per implementar un canvi de model socioeconòmic que tingui en compte la feina, la terra i la vida.

Una alternativa als Pirineus és possible

Mentre governs i empresaris es barallen per capitalitzar la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern 2030, una plataforma ciutadana treballa per implementar un canvi de model socioeconòmic que tingui en compte la feina, la terra i la vida.

Durant les últimes setmanes, també propiciat per la falta de neu als Jocs Olímpics de Beijing, han esclatat tot de notícies al voltant dels Jocs Olímpics d’Hivern als Pirineus per la candidatura de l’any 2030. Una enquesta feta per la Generalitat de Catalunya deia que tres de cada quatre catalans estaria a favor dels Jocs. Els principals arguments a favor d’organitzar-los són «la promoció i internacionalització que obtindria el Pirineu, el creixement econòmic, el turisme, les millores en infraestructures i la creació de nous llocs de treball». També «evitar la despoblació i l’envelliment, millorar els serveis sanitaris i les telecomunicacions, recaptar més ajudes i inversions, potenciar el primer sector, evitar incendis i millorar l’accés a l’habitatge».

Paral·lelament, s’ha estat parlant d’una pugna existent entre els governs de Catalunya i Aragó pel que fa al nom oficial del projecte. O el que acaba sent el mateix, una pugna pel lideratge dels jocs. En una reunió feta durant la mateixa setmana on tot tornava a esclatar com no ho feia des de l’estiu, el president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco insistia que els Pirineus tindran els seus Jocs Olímpics d’Hivern, però perquè això passi cal «unitat, diàleg i respecte a tots els que formen la candidatura». Per altra banda, el president de l’Aragó, Javier Lambán, suspenia la trobada amb el president català, Pere Aragonès, per considerar-la una enganyifa. Amb tot, a l’Aragó volen presentar una candidatura conjunta a través del Comitè Olímpic Espanyol, i per això demanen ajuda al president estatal, Pedro Sánchez i del ministre d’esports, Miquel Iceta, a qui se’ls hi demana fer de mediadors. A la comunitat autònoma de Catalunya, en canvi, parlen d’una candidatura en exclusivitat amb algunes col·laboracions. Independentment dels objectius, Aragonès ha lamentat que Lambán suspengués la reunió. Per la seva banda, el Comitè Olímpic Espanyol ha declarat que cal fer una candidatura de país, Espanya, liderada pel govern central juntament amb dues autonomies i defugir de projectes de ciutat i de regió.

Més enllà de les pugnes polítiques entre comunitats, als Pirineus hi ha una altra realitat de la dels despatxos. Per una banda, l’enquesta del govern català, feta a partir de 1.500 entrevistes telefòniques, 300 de les quals a les comarques implicades, assegura que el 74,6% dels veïns dels Pirineus troben «interessant o estratègica» la celebració dels Jocs. Però, per altra banda, des de fa tres anys i encara amb més força des d’aquest estiu, als Pirineus s’ha creat una xarxa contrària a la celebració d’aquests. Una xarxa que confronta aquesta celebració, però que alhora planteja també la necessitat d’un canvi de model econòmic a la zona.

Entenent aquesta divisió materialitzada a través de la Plataforma Stop Jocs Olímpics 2030, el govern català vol realitzar un referèndum durant aquesta primavera a les comarques de l’Alt Pirineu i Aran. En total votaran els habitants de 77 municipis, amb un cens global d’unes 63.000 persones, ja que incorporen la possibilitat de votar a partir dels 16 anys. Tres comarques, el Berguedà, el Solsonès i el Ripollès, quedaran excloses de la consulta i els veïns de la zona s’han queixat, ja que tot i que no seran escenari dels Jocs, declaren que el seu desenvolupament els afectaria igual.

No obstant les intencions del govern català, el president del COE, Alejandro Blanco, criticava el referèndum afirmant que «no està previst pel Comitè Olímpic Internacional» i que no es poden fer consultes vinculants. La portaveu de la Generalitat, Patrícia Plaja, defensava que es «tindrà en compte» l’opinió dels territoris prepirinencs perquè podran participar en les comissions estratègiques.

Font: govern.cat

Amb tot, des de la Plataforma Stop Jocs Olímpics 2030 consideren que la profunditat del debat no està en els Jocs, si no en què es vol per la zona. Declaren obertament que la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern «Barcelona – Pirineus» és un projecte que no respon a les necessitats del Pirineu i que, fins ara, s’està duent amb opacitat, sense declarar quines afectacions hi haurà. En aquest sentit, Pau Lozano, un dels portaveus de la Plataforma, apunta que, pel que fa al referèndum, no es pot convocar una consulta sense fer públic abans el projecte i també que no es poden excloure dues de les comarques més afectades simplement perquè «l’oposició als Jocs Olímpics hi és més forta». Segons Lozano, des de la institució defensaran sempre els Jocs, ja que les administracions sempre estaran a favor de rebre una injecció de diners. No obstant això, també apunta que pel que fa a càrrecs electes sí que hi ha bastanta divisió: «allà on hi ha més dependència del turisme i de la neu, que potser és on justament haurien de voler diversificar, és on té més suport la candidatura perquè l’economia depèn d’allò. El sector empresarial ho rep com una entrada d’ingressos i per ara la gent ho viu com que li repercutirà positivament».

La conclusió, més enllà d’enquestes del Govern, és que hi ha una divisió clara. Alguns a la contra, hi són per no voler fer-ho amb l’Aragó, altres per temes de model socioeconòmic i altres també, com un altre element que inclou entre la seva negativa la Plataforma, destaquen que apostar per uns jocs olímpics d’hivern en un context d’emergència climàtica és una greu irresponsabilitat. El tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya avisa que la temperatura pujarà entre 0,7ºC i 2,1ºC i que la precipitació caurà un 6,8% entre els 2031 i el 2050. Aquestes dades indiquen que les estacions d’esquí pirinenques, que ja depenen notablement de la producció artificial de neu, no seran viables a mitjà termini i, per tant, troben que no té sentit abocar-hi més inversions. De fet, ara mateix, les estacions d’Esquí Espot, Port Ainé i Port del Compte ja no són viables de forma natural.

És important també ressaltar que un terç del pressupost públic que el ple del Parlament aprova destinar a la regió, s’acaba gastant directament en el manteniment de les pistes d’esquí i l’activitat que produeixen. Lozano apunta que la decisió d’injectar diners a les pistes i mantenir aquest model és polític i que és necessari canviar aquesta perspectiva. Si es decidís prioritzar un altre model i rebés aquesta injecció de diners, també funcionaria i és per tant un tema de voluntat.

Mentre això no passi, caldrà que segueixen assenyalant que dependre únicament d’un motor econòmic és un error. Ara mateix, l’Alt Pirineu i l’Aran és la vegueria amb major dependència del turisme, que en algunes comarques quadrupliquen la mitjana de Catalunya. Alhora, presenta les xifres més baixes de renda per càpita. Si la mitjana de Catalunya és de 14.534 euros, a l’Alt Pirineu i l’Aran aquesta xifra baixa fins als 8.366 euros. Pel que fa als sectors d’activitat, amb dades del 2018, a la Cerdanya, el sector serveis ocupa un 77% del PIB respecte a un 21% d’indústria i construcció i un 2% d’agricultura. Al Pallars Sobirà les dades són similars. Un 71% de serveis, un 26% d’indústria i un 3% d’agricultura. A l’Aran aquestes dades augmenten el sector serveis fins a un 79%, respecte a un 21% a la indústria i la desaparició de l’agricultura. Del sector serveis a aquestes tres comarques, una quarta part està ocupada per hostaleria. Davant aquest panorama, des de la Plataforma defensen que vincular una regió únicament al turisme porta que aquesta es caracteritzi per una elevada precarietat laboral, temporalitat i salaris baixos. A més, també apunten que el cost de la vida s’encareix, un fet que agreuja l’èxode rural i l’envelliment de la població.

En aquest sentit, un estudi, que feia públic a principis d’aquest passat estiu la Universitat de Lleida, afirma que el Pirineu concentra la majoria de pobles amb risc de despoblament. Dels 200 municipis catalans que estan en situació crítica, diu també, el 90% es troben a la demarcació de Lleida. Les localitats en risc es concentren, majoritàriament, a les comarques com els Pallars, el Solsonès, l’Alt Urgell, la Noguera o el Berguedà. El mateix estudi, vinculava això a la dependència i evolució del procés de terciarització de l’economia catalana que, amb dades del 2019, ja comptava amb més del 78% dels llocs de treball ubicats al sector i parlava d’haver arribat al seu límit a determinades zones de muntanya. L’estudi també dibuixa una estreta relació del sector serveis i l’ocupació femenina a nivell comarcal, el que ens condueix a alertar també aquí sobre la feminització de la pobresa en tant que el terciari és descriu com un sector precari.

Font: Wikimedia Commons

Tres anys enrere, es va començar a teixir una campanya amb aquests elements com a eix central. Repetidament, es posava a debat el tema dels jocs. Ja va passar amb les candidatures del 2022 i la del 2026, però en veure que de cara al 2030 tot agafa més velocitat, la gent implicada en la campanya va fer que aquesta esdevingués plataforma. El tret distintiu que els va alertar va ser la formalitat en les declaracions de Pere Aragonès, que va enviar una carta al COE explicant les intencions de ser seu olímpica. La Plataforma ho té clar: no volen ser-ho.

Sense saber l’impacte real que tindran els Jocs als Pirineus, ja que no s’ha desenvolupat encara un model ni s’ha llistat quines infraestructures caldrà, ni quina inversió s’haurà de fer, des de la Plataforma entenen que tot moviment anirà encaminant a reforçar un model. Pau Lozano assenyala la necessitat que les inversions a la zona vagin dirigides cap a una altra direcció: «el canvi climàtic farà que el sector sigui cada cop més inviable, no podem seguir reforçant aquest model on el turisme ha anat guanyant pes i ha anat col·laborant en la destrucció del territori, però sobretot a incrementar la precarietat a nivell laboral», denuncia. I és que totes les feines vinculades al turisme a la zona, tant d’hivern com d’estiu, són temporals. Conseqüentment, aquest model també porta a un encariment de les bases materials per a la vida, com per exemple l’accés als pisos. «Hi ha pobles que doblen o tripliquen la població en cap de setmana o en temporada d’hivern… Aquell entorn, tot el sistema de mobilitat, està enfocat a allò: a què se’t col·lapsin les carreteres els divendres i els diumenges», explica Lozano per denunciar també les mancances en la xarxa de transports. I és que amb tot, quan una regió està creada per a algú altre i no per aquells que hi viuen, els problemes locals no es tenen en compte.

Hi ha tot un gruix de gent que sí que els vol tenir en compte i més enllà de la Plataforma Stop Jocs Olímpics que és una aposta clarament a la contra, s’han començat a fer un seguit de trobades en clau constructiva. L’objectiu? Teixir una estructura organitzativa en l’àmbit de Pirineus: «és un dels reptes que tenim al davant. A nivell de distàncies, de pandèmia, s’ha anat complicant i no anem al ritme que voldríem. De punta a punta, de Pont de Suert a Ripoll, t’estàs una pila d’hores». De fet, tres hores i quaranta minuts si agafes l’eix pirinenc.

Tot i les dificultats, aquesta alternativa ja s’està començant a construir i ho està fent a partir de la iniciativa Pirineu 2030 que pretén generar un seguit de debats a les comarques dels Pirineus. Es va fer una primera trobada just abans de l’inici del confinament per Covid i s’han fet un parell de trobades més des d’aleshores. La primera va tractar sobre model econòmic i canvi climàtic. El debat es va centrar en la necessitat del canvi de model socioeconòmic des d’un punt de vista social, però també ambiental, ja que el sistema està esgotat. El segon debat va tractar sobre model territorial i turístic i va desgranar que l’actual model turístic no està generant un impacte positiu. Lozano assenyala aquí que primer s’ha de decréixer: «el turisme ha de ser una activitat extra que ajudi a fer funcionar la resta de l’economia i la societat, però no pot ser un motor ni l’única pota on sostenir-se». La tercera jornada va tractar sobre serveis públics i va evidenciar el dèficit de serveis que disposa la gent que viu al Pirineu. «A part de la precarietat i les llistes d’espera, a aquests problemes s’hi sumen les distàncies o que fins i tot alguns especialistes no els tens. A més, els professionals per viure aquí, molts cops cobren fins i tot menys», diu Lozano.

Queda encara per calendaritzar un debat sobre el sector primari i secundari i probablement hi haurà encara un altre sobre l’eix cultural. La idea és acabar tenint una proposta de model alternatiu a nivell de Pirineus. Mentre Stop Jocs Olímpics diu que no vol els jocs, Pirineus 2030 diu el que vol a canvi. Així, intenten a través de les taules diversificar els ponents i crear una xarxa tan àmplia com sigui possible.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Carla Benito és periodista. Treballa al Catalunya Plural i el Diari del Treball i ha coordinat durant tres anys el Diari de la Sanitat. Col·laboradora de la Directa.

Comentaris

Una alternativa als Pirineus és possible

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.