Sol dir-se que el Comunisme aspira a una societat sense classes (classless), sense Estat (stateless) i sense diners (moneyless). La primera consigna s’entén, la segona, malgrat moltes confusions, també, però la tercera no deixa de generar confusió. Què significa abolir els diners? Volem tornar al troc? La nostra proposta consisteix en una «economia de regal»? A continuació respondrem a aquestes preguntes i més. En particular veurem com els bons laborals ens permeten eliminar l’intercanvi entre persones com a mecanisme de distribució.

Resulta obvi que tota societat necessita produir per a poder reproduir-se a si mateixa. Volem aliments, medicines i altres tipus de béns per a poder tenir vides plenes i satisfactòries. Per a això resulta necessari ampliar i replicar els instruments de treball. En el mode producció capitalista això es duu a terme, però d’una forma que no sols provoca injustícies i patiment, sinó que en última instància pot portar-nos a l’extinció com a espècie.

El mode de producció capitalista presenta com a pilar fonamental la propietat privada dels mitjans de producció. Com a conseqüència, les diferents unitats productives han d’anar al mercat, tant per a comprar a unes altres els inputs que requereixen com per a vendre les mercaderies que els seus treballadors amb tals inputs i instruments de producció han produït. Per descomptat, el treballador rep una compensació salarial que, encara que significativament menor que el valor que ha afegit, li permet anar al mercat a comprar béns de consum. Així, les esferes de producció i circulació queden inexorablement lligades.

Tot i així, malgrat aquesta simbiosi manifesta, resulta freqüent que la crítica cap al capitalisme recaigui desproporcionadament sobre la forma de propietat que prenen els mitjans de producció, deixant indemne així el procés de circulació i apartant la reflexió de possibles alternatives als diners com a unitat comptable. Un exemple notori serien els defensors del socialisme de mercat com David Schweickart [18].

Aquest article pretén ser una crítica a l’acceptació del mercat com a entitat econòmica neutral, presentant una possible alternativa als diners en forma de bons laborals. A més, esbossarem per què al nostre judici les crítiques habituals dirigides cap als bons laborals no tenen fonament.

El mercat des de la Econofísica

Una de les crítiques més sòlides cap a la desigualtat estructural generada pel mercat, ja hi concorrin cooperatives socialistes o prominents magnats, la presenten Dragulescu i Yakovenko (2000) en el marc de l’Econofísica [17]. L’econofísica és una disciplina que proposa implementar conceptes propis de la física, principalment procedents de la física estadística, en l’estudi de fenòmens econòmics. Utilitzar aquestes tècniques resulta factible, pel fet que en el mercat concorren de manera descoordinada centenars de milers de compradors i venedors, creant gran complexitat i tendència al caos. Així, es fa possible establir analogies entre les accions dels agents econòmics i  el moviment també caòtic de les partícules d’un gas [2] [13-15].

El model de Dragulescu i Yakovenko comença amb una economia senzilla amb un nombre de persones i diners constants, on cada actor es caracteritza pels diners que posseeix. Considerant que el nostre objectiu és avaluar la tendència econòmica que imposa el mercat, suposem que cada persona parteix amb els mateixos diners inicials. D’aquesta manera es descarten efectes imputables a desigualtats d’origen que puguin emmascarar l’acció del mercat.

Resumidament, la forma en la qual es proposa que interactuaran aquests agents econòmics és la següent: aleatòriament es prenen dos actors (un comprador i un venedor), es tria a l’atzar un preu p per a la transacció i es redueix els diners que té el comprador en p unitats, rebent-lo el venedor. Mutatis mutandis, aquesta interacció és anàloga a la d’un gas ideal, les partícules del qual intercanvien energia en lloc de diners.

A la pràctica es comprova que les simulacions sempre convergeixen a una distribució dels diners tremendament desigual on la majoria de persones acaben amb molt pocs diners i una petita minoria acapara la resta. En concret, la distribució de diners a la qual evoluciona el sistema és una distribució exponencial decreixent, coneguda en física com a distribució de Boltzmann. Quan el sistema aconsegueix la distribució exponencial, es diu que el sistema ha arribat a l’equilibri  estadístic [2].

Però, què és això de l’equilibri estadístic? A fi d’aclarir-ho, comencem primer recordant el concepte d’equilibri mecànic. En física, diem que hi ha equilibri mecànic quan «la suma de forces i moments, sobre cada partícula del sistema és zero». Un exemple paradigmàtic d’això és una balança de platerets amb pesos: una vegada s’arriba a l’equilibri, tret que una força externa actuï sobre la balança, el sistema (i cadascun dels seus constituents) roman estàtic. Metafòricament parlant, la societat de l’Antic Règim podria assemblar-se a un castell de naips en equilibri mecànic: una societat on trobem estaments ben diferenciats (noblesa, clergat i Tercer Estat), als quals es pertanyia per naixement, i on no era possible la mobilitat social sense provocar un enfonsament de tot el sistema, és a dir, sense provocar una sortida de l’equilibri que donés lloc a una altra estructura diferent després d’un període d’evolució.

Per contra, l’equilibri estadístic propi del mercat és dinàmic. Noti’s que l’equilibri estadístic de mercat sí que permet que els actors del model modifiquin la seva posició en l’estructura social. Això és així ja que les regles imposades permeten als individus continuar duent a terme intercanvis lliurement, variant el seu poder adquisitiu. Per què parlem d’equilibri llavors? La raó és que, encara que els elements individuals canvien contínuament de posició, la distribució desigual dels diners que hem descrit és estable. D’aquesta manera, la mobilitat social de les parts disfressa una veritat descarnada sobre el Tot: la desigualtat econòmica és una condició intrínseca del mercat. El mercat es desvetlla així com un sistema d’assignació extremadament flexible, per al qual les crisis econòmiques no són necessàriament preludis de la seva abolició sinó reajustaments de components individuals prescindibles que, lluny de comprometre la seva estructura, creen les condicions propícies per a un nou creixement [9].

Les deficiències del mercat no serien degudes al paper coercitiu de l’Estat, o a una avaria de l’ascensor social, sinó que apareixen en la seva versió més abstracta. Tot i  això, no cal perdre de vista que la seva aplicació real superposa també desigualtats d’una altra índole. Per exemple, la desigualtat evident per la qual uns individus acaben disposant de la propietat de mitjans de producció mentre que uns altres només poden vendre la seva força de treball.

Sense ànim d’aprofundir en això en aquest article, cal esmentar l’existència de models més complexos on es diferencia el paper de capitalistes, treballadors i aturats, obtenint-se corbes de desigualtat lleugerament diferents però que ratifiquen la nostra posició crítica amb el mercat [2][8] [14].

Dit això, creiem que un sistema socialista de mercat també tendirà inevitablement a reproduir els problemes endèmics del capitalisme. Malgrat haver-se transferit la propietat de l’empresa als treballadors, si l’assignació de recursos entre unitats productives continua sent mercantil, res ens impedeix pensar que la distribució entre actors (interpretats ara com a cooperatives de diferent índole) segueixi encara a la necessitat capitalista de valorització. La producció en el socialisme de mercat, encara que cooperativa, es continua validant al mercat. Per tant, aquelles cooperatives que s’allunyin dels  temps socialment necessaris en la seva producció seran desplaçades de l’economia provocant els mateixos desajustaments que el capitalisme (atur, desigualtats salarials, sobreproducció, crisis recurrents, etc).

Ara bé, per prudència i realisme polític, acceptem el fet que el socialisme de mercat pugui revertir en uns certs avantatges per als treballadors enfront del capitalisme liberal o, fins i tot, ser una via de transició cap a formes més eficients. Malgrat això no podem deixar d’advertir que el mercat és un element difícilment redreçable en la projecció cap a etapes socialistes superiors [7].

Per què els bons laborals en la nostra proposta?

És evident que qualsevol unitat productiva en una economia ha de disposar de la informació sobre els béns i persones que necessita per a produir una quantitat desitjada de productes. El que no sembla tan clar és el motiu de per què és necessari reduir tots els béns reproduïbles d’una economia a alguna unitat comuna (unitat comptable universal). En una economia capitalista aquest paper el realitza els diners. Nosaltres ambicionem una societat capaç d’exercir un control conscient sobre l’economia, en lloc que sigui l’economia la que, mitjançant els cecs i automàtics mecanismes del mercat, l’exerceixi sobre la societat. Conseqüentment, hem d’analitzar les següents qüestions: a) és realment necessari fora d’una economia de mercat una unitat comptable universal – sigui aquesta monetària o no? b) En cas afirmatiu, quina hauria de ser aquesta unitat comptable universal? Seria desitjable i possible desfer-se dels diners?

Centrem-nos en la primera qüestió. En economies modernes, on les diferents unitats productives necessiten inputs fabricats per unes altres i existeix un excedent suficient per a reproduir a escala ampliada l’economia, és necessari que existeixi 1) una certa coordinació entre les diferents branques productives i 2) mecanismes de retroalimentació entre les diferents unitats productives i la resta de la societat. Per a veure-ho més clar, ens plantegem la següent qüestió: com podríem comparar de manera objectiva la productivitat de diferents branques industrials, per exemple, d’una sucrera i una fàbrica de diamants? Essent el sucre i el diamant objectes heterogenis i necessitant fins i tot tipus de béns diferents semblaria una qüestió fútil tret que considerem una «substància» comuna a tots els tipus de béns reproduïbles, per exemple, la quantitat de petroli directe o indirecte que cada tipus de bé necessita per a ser produït, o les emissions de CO2 acumulades que cada tipus de bé requereix per a la seva producció. En el primer cas, en mesurar els costos reals de tots els béns d’una economia pel seu consum de petroli, estaríem considerant el petroli com a bé ulterior. Així, maximitzar la productivitat seria minimitzar la quantitat de petroli per unitat de producte. No obstant això, no necessàriament hauríem d’excloure del pla altres restriccions reals sobre l’economia. En el segon cas, en mesurar els costos reals de cada tipus bé per la seva «petjada ecològica», de manera anàloga, productivitat seria sinònim de reducció d’emissions de CO₂ per unitat de producte.

Addicionalment, els treballadors, nens i jubilats han de consumir part del producte social. Per tant, és necessari proporcionar una «cistella de la compra» a cada nucli familiar/individu. Per aquestes raons i altres, és virtualment impossible coordinar una economia moderna sense ‘homogeneïtzar’ els diferents tipus de productes, és a dir, taxar-los en alguna unitat comuna a tots ells.

Quin creiem que hauria de ser aquesta unitat? El treball, mesurat en hores. Per falta d’espai no podrem argumentar per què necessàriament ha de ser aquest, però el lector interessat en alguns dels arguments i temes relacionis pot consultar abundant material sobre el tema[3-7], [13] i [16]. Aquí ens acontentem amb dir que el treball és un recurs finit molt valuós en una economia, l’assignació de la qual a les diferents branques i tasques és fonamental i que a més, desitgem minimitzar –per ser els temps de treball una cosa indesitjable per a la majoria mentre el temps lliure, en contraposició,  una cosa desitjable per a tots. Taxant tots els béns reproduïbles amb les hores de treball social directe i indirecte necessari per a la seva producció obtenim una unitat comptable universal. A Matemáticas para planificar una economía[1] expliquem dues formes precises de fer-ho.

Ara, el producte social passa a ser una certa quantitat d’hores de treball cristal·litzat en un conglomerat d’objectes i serveis que permetin satisfer alguna necessitat. És obvi que una porció relativament gran dels treballadors no pot persistentment consumir més hores de treball de les quals proporciona a aquest producte social i que no tot el producte social pot ser consumit pels treballadors –perquè ha d’haver-hi una caixa comuna per a fer front a catàstrofes imprevistes, expandir i mantenir els mitjans de producció, proporcionar serveis públics com educació, sanitat i transport, proveir per als que no puguin treballar…etc. És necessari també que hi hagi mecanismes de retroalimentació entre la producció i el consum. Addicionalment, considerem fonamental no sols per l’interès de la majoria, sinó també per a eliminar la font dels principals conflictes socials, que el temps de totes les persones es consideri igual d’important i que tots les persones amb possibilitat de treballar aportin al fons comú la mateixa quantitat de treball.

Tal com Marx proposava[11]:

«La jornada social de treball es composa de la suma de les hores de treball individual; el temps individual de treball de cada productor per separat és la part de la jornada social de treball que ell aporta, la seva participació en ella. La societat li lliura un bo consignant que ha rendit tal o tal altra quantitat de treball (després de descomptar el que ha treballat per al fons comú), i amb aquest bo treu dels dipòsits socials de mitjans de consum la part equivalent a la quantitat de treball que va rendir. La mateixa quantitat de treball que ha donat a la societat sota una forma, la rep d’aquesta sota una altra diferent.»

I per tant: «El certificat de treball representa solament la part individual del productor en el treball col·lectiu i el seu dret individual a la part del producte col·lectiu destinada al consum» [12].

Aquesta proposta consistent en l’elecció de la unitat comptable soluciona d’una vegada moltes dificultats; permet ajustar els objectius de producció en temps real sense necessitat d’«endevinar» els patrons de consum de tots els individus de manera exacta, perquè la despesa de bons de treball ens permet saber la demanda efectiva de la població, ajustant el pla als canvis de preferència que puguin donar-se. Restringeix també el consum de les persones de manera compatible amb els objectius democràticament fixats, prioritzant la satisfacció de les necessitats considerades bàsiques de tots els integrants de la societat. I és també un sistema desitjable per a béns considerats luxosos perquè qui vulgui consumir-los haurà d’aportar al producte col·lectiu un equivalent del seu propi temps de treball.

A mesura que el fons comú va creixent en relació al producte social, la importància dels bons de treball en la distribució del producte col·lectiu va decreixent. Només amb un fons comú gran podem fer la famosa consigna comunista ‘a cadascú segons les seves necessitats’ realitat.

Objeccions habituals als bons

A vegades es critica els bons laborals equiparant-los als diners, sostenint que l’abolir aquest mentre es reintrodueixen ‘per la porta posterior’ els bons laborals seria un simple canvi de nom. Aquesta crítica s’ha repetit tant des de l’esquerra com des de la dreta, aprofitant aquesta última per a concloure que els diners són irreemplaçables.

La crítica liberal sosté que no existeix alternativa al capitalisme mentre que la d’alguns comunistes es basa en equiparar el Comunisme amb la implantació màgica del Cel a la Terra, indescriptible i inimaginable. Conseqüentment, per a aquests últims seria fútil tractar de descriure el funcionament d’un mode de producció capaç de substituir els mecanismes del mercat i on la societat controli el metabolisme social. Totes dues crítiques coincideixen en acceptar que no hi ha proposta intel·ligible que pugui superar l’estat actual de les coses.

Per a nosaltres, en contraposició, els bons laborals formen part d’una proposta més àmplia que tracta de fer factible la superació del capitalisme. Per a contestar adequadament a la crítica liberal s’hauria de demostrar la viabilitat i superioritat del nostre model. Per a contestar als segons hauríem de mostrar, addicionalment, que el nostre sistema elimina de facto l’explotació de l’home per l’home, la producció de mercaderies i, a més, és capaç de fer de l’emblema «De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats» realitat. Aquesta rèplica seria molt més ambiciosa del que aquest article pretén. Ens acontentem en el que resta amb confrontar la crítica per la qual els bons laborals són un equivalent universal que funciona com a compensació salarial.

Aquest escepticisme es basa en el fet que el treballador «rep» uns tiquets (bons laborals) que canvia per uns certs béns a la tenda pública, qualitat que els fa superficial i sospitosament semblants a un salari. Els certificats de treball serien, per tant, simple «diner laboral» que es cobra pel treball realitzat.

Comencem desmentint que els bons laborals són un equivalent universal. Aquests, al contrari dels «diners laborals» que proposava Proudhon, pressuposen que tots els mitjans de producció pertanyen a la societat en el seu conjunt – no existeix propietat privada dels mitjans de producció. En particular no hi ha subjectes independents que puguin intercanviar béns entre ells ni comprar força de treball – l’habilitat per a treballar. Els certificats de treball no poden circular, estan associats a persones concretes, només s’obtenen treballant i es reben en proporció a les hores de treball aportades al producte social (excepte deduccions per al fons comú). Un cop adquirits els béns de consum amb aquest «treball cristal·litzat» equivalent al treball aportat, els bons de treball es «cancel·len». Així, els bons laborals funcionarien de manera similar a un bitllet d’avió: una assignació de seients a persones amb noms i cognoms per a un viatge concret. Per tant, els certificats de treball només poden adquirir béns de consum, però no qualsevol bé de consum, només els que el pla social acorda a priori produir i posar a la disposició dels ciutadans via certificats de treball.

Ara procedim a desmentir que els bons laborals són una compensació salarial. Per a això cal entendre què és una compensació salarial en primer lloc. Per molt que els liberals s’obcequin amb el contrari, un salari no és un pagament pel treball o servei realitzat. És la remuneració pel lloguer de l’habilitat per a treballar per un nombre determinat d’hores. Els salaris són, per tant, un cobrament per la venda d’una mercaderia especial, la força de treball i conseqüentment estan subjectes a les lleis de l’oferta i la demanda. En particular, dues persones poden (passa sistemàticament) rebre salaris molt diferents per un mateix nombre d’hores de treball fins i tot tenint qualificacions semblants i estant ocupats al mateix sector. A més, quan existeixen salaris i unes condicions tecnològiques determinades el comprador de força de treball és capaç d’obtenir més diners del que ha gastat en inputs, instruments i força de treball, obtenint així un benefici que li permet repetir el procés, fins i tot de forma ampliada, i/o consumir béns. Amb la nostra proposta, en contrast, tots els integrants de la societat reben el mateix nombre de «tiquets» pel mateix nombre d’hores de treball i obtenen en retorn una forma diferent del que han aportat a la societat, (excepte allò destinat al fons comú). Així, els treballadors en el seu conjunt adquireixen tots els béns de consum que han produït, excepte els destinats a malalts, nens i jubilats.

A la nostra proposta la distribució de riquesa no seria doncs una distribució de Boltzmann –tal com hem comentat prèviament, la distribució de riquesa d’una societat mercantil sense producció de nous béns. Existiria, no obstant això, una certa desigualtat minvant derivada de necessitats objectives diferents (que s’haurien de corregir a través de l’ús del fons comú) i de la preferència per treballar més per a poder consumir més.

És fonamental garantir que la planificació de l’economia sigui democràtica i que el nostre treball sigui canalitzat de forma racional i conscient, decidint col·lectivament en què es fa servir i en quines proporcions, en altres paraules, que sigui directament social. Per a això, resulten crucials les propostes de participació democràtica del cibercomunisme, com les de Nicolas D. Villareal[8]. Quan la societat prengui les regnes del seu destí i la pluralitat de veus dels seus components parlin, dialoguin i decideixin com un tot, ja sigui amb bons laborals o sense ells, s’haurà abolit l’explotació de l’home per l’home.

Notes:

[1] Cibcom. Matemáticas para planificar una economía (2022).

[2] Cottrell, Allin F. ; Cockshott, Paul ; Michaelson, Gregory John ; Wright, Ian P. & Yakovenko, Victor. Classical Econophysics (2009). Routledge.

[3] Cottrell, Allin F. ; Cockshott, Paul. Why Labour Time Should Be the Basis of Economic Calculation (2006).

[4] Cottrell, Allin F. ; Cockshott, Paul. Labour value and socialist economic calculation (1989).

[5] Cottrell, Allin F. ; Cockshott, Paul. Economic Planning Computers and Labour values (1999).

[6] Cockshott, P. ;  Renaud, K. Humans, robots and values. Technology in Society, 45, pp. 19-28 (2016).

[7]  Cockshott, P ; Zachariah, David. Classical labour values-properties of economic reproduction (2018).

[8] Nicolas D. Villareal. The Social Architecture Model, now with fixed capital: my research in agent based models and classical econophysics (2022).

[9] Nieto, Maxi ; Cockshott, Paul. (2017). Ciber-comunismo. Planificación económica, computadoras y democracia.

[10] Martínez Marzoa, Felipe (1983), La filosofía de El capital, Abada.

[11] Marx, Karl. Crítica del Programa de Gotha (1875).

[12] Marx, Karl. El Capital I (1867).

[13] Farjoun, Emmanuel D. ; Machover, Moshé ; Zachariah, David. How Labor Powers the Global Economy (2022). Springer.

[14] Wright, I.: The social architecture of capitalism (2005). Physica A 346, 589-620. Physica A: Statistical Mechanics and its Applications. 346. 589-620. 10.1016/j.physa.2004.08.006.

[15] Wright, Ian P., Implicit Microfoundations for Macroeconomics (2008). Economics Discussion Paper No. 2008-41.

[16] Wright, Ian P., Why Machines Don’t Create Value (2021). Cosmonaut.

[17] Dragulescu, A.; Yakovenko, V. Statistical mechanics of money. Eur. Phys. J. B 17, 723–729 (2000).

[18] Schweickart, David ; Ollman, Bertell ; Ticktin, Hillel & Lawler, James M. (1998). Market Socialism: The Debate Among Socialists. New York, NY, USA: Routledge.