Treballar amb / després de la COVID-19

El teletreball està esdevenint la nova realitat laboral de milers de treballadors. En l'actual marc de relacions, això implica més hores extres, estrès i dificultat per organitzar-se

Treballar amb / després de la COVID-19

Treballar amb / després de la COVID-19

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El teletreball està esdevenint la nova realitat laboral de milers de treballadors. En l'actual marc de relacions, això implica més hores extres, estrès i dificultat per organitzar-se

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El tema d’aquesta sessió és com la pandèmia de la Covid ha afectat el món del treball i quines conseqüències pot tenir a curt i mitjà termini. Com sabem, la pandèmia ha trasbalsat el món del treball: les restriccions per evitar la propagació del nou coronavirus, des del distanciament social fins als confinaments passant per l’ús generalitzat de la mascareta o els controls diaris de temperatura, han obligat a moltes empreses a reorganitzar-se o a aturar la seva activitat per complet, i, allà on ha estat possible, passar al teletreball, al que més endavant tornaré amb més deteniment.

El caràcter transnacional de moltes d’aquestes companyies ha facilitat la transmissió ràpida del virus fins convertir-lo en una pandèmia, una característica assolida en aquesta fase recent del capitalisme que coneixem com a «globalització». A conseqüència d’això, s’han experimentat interrupcions en les cadenes de fabricació i distribució globals, que geogràficament són en ocasions molt distants, i quan s’ha reprès la producció s’han produït colls d’ampolla, provocant turbulències a l’economia mundial.

En alguns sectors hem vist xifres que esparveraven. En el sector de l’aviació, per posar un exemple, l’Organització d’Aviació Civil Internacional (ICAO), una de les agències de l’ONU, va calcular al març pèrdues d’entre 198 mil i 273 mil milions de dòlars. En els mesos següents van succeir-se els anuncis de plans de reestructuració que passaven per l’eliminació de llocs de treball al sector de l’aviació o el de l’automòbil després de conèixer-se pèrdues multimilionàries: 4.500 llocs de treball a easyJet al maig; 15.000 a l’empresa de subministres de l’automòbil ZF, també al maig; 6.000 llocs de treball a BMW al mes de juny; o 9.500 llocs de treball al Grup MAN al mes de setembre. No totes les empreses han perdut amb aquesta crisi. Les grans beneficiàries han estat, com és notori, les empreses de software, les de comerç electrònic i les d’oci digital. Amazon és sens dubte el cas més conegut: segons Forbes, la fortuna personal del seu fundador, Jeff Bezos, va passar de 115 mil milions de dòlars al mes de gener a 200 mil milions de dòlars al mes d’agost, una xifra sense precedents a la història. Però també han registrat guanys importants Alphabet (el nom del conglomerat del que forma part Google), Microsoft o Facebook.

En el cas de l’oci digital han guanyat les plataformes de continguts, com ara Netflix. Encara que Disney ha vist caure un 6% els seus ingressos respecte el 2019, amb una pèrdua de gairebé 3 mil milions de dòlars vinculada al tancament dels parcs temàtics, Disney+, el seu servei de continguts, ha ascendit a 73 milions de subscriptors. I tot i que no se’n parla tant, les empreses de videojocs també ha sortit reforçades: segons Nasdaq, als Estats Units són ja 224 milions de persones les que destinen 14 hores setmanals a aquesta activitat d’oci, quan a l’any 2018 hi dedicaven 12 hores setmanals. Això s’ha reflectit, per exemple, a les accions d’empreses com Nintendo, però també a les d’altres companyies com Electronic Arts o Activision Blizzard que, pel que sembla, ara han tornat a baixar, com en el cas de Netflix, per l’anunci de les vacunes contra la Covid.

teletreball
Foto: pixabay.com

Arribats aquí, cal introduir un matís important: aquesta situació, de la que aquestes dades són, no cal dir-ho, només unes pinzellades molt generals, correspon als països desenvolupats, però no és en cap cas extrapolable a la resta del món, i m’agradaria comentar-la ni que sigui ràpidament. Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), al tercer trimestre del 2020 es van perdre 345 milions de llocs de treball a escala mundial. En una economia mundial tan interconnectada com l’actual, la caiguda del consum als països desenvolupats ha tingut un impacte en sectors tan diferents com el petrolífer a països dependents de la seva exportació, com Nigèria, o el tèxtil a països com Bangla Desh, Sri Lanka, Myanmar o fins i tot Romania, que forma part de la Unió Europea. Segons una estimació de l’OIT, només a l’Índia fins a 400 milions de persones podrien estar en risc de pobresa a causa de la seva condició de treballadors a l’economia informal.

Les conseqüències d’aquesta situació podrien ser potencialment catastròfiques i anar des d’un deteriorament de les condicions de treball si milions de persones decideixen renunciar als seus drets laborals per tal de tenir una feina i ingressos fins a un augment de la inestabilitat política i social a mesura que milions de persones vagin engruixant les files de desocupats i desposseïts. Val a dir que la bretxa també serà de gènere, ja que en crisis com la que vivim les dones treballadores corren més riscos de perdre la seva feina que els homes, especialment en els països en vies de desenvolupament, ja que hi són més presents a la subocupació i a l’economia informal.

Amb això ja quedaria una mica més complet el marc general. Durant les primeres setmanes de confinament, sobretot a les xarxes socials, i possiblement només a les xarxes socials, vam ser testimonis d’un optimisme digne de millor causa que es repeteix a cada crisi i que dona per fet que, per alguna fatalitat, les nostres relacions socials milloraran i els governs abandonaran els seus postulats neoliberals i portaran a terme mesures keynesianes per reactivar l’economia. Optimisme digne de millor causa perquè qui creu això normalment no s’atura a pensar quin és el suport i quina la capacitat de mobilització dels sindicats, dels partits d’esquerres i dels moviments socials, ni quin el grau de consciència i formació dels seus afiliats i simpatitzants. Sí que és cert, però, que la pandèmia podria arribar a servir perquè molts treballadors prenguin consciència dels seus drets, per exemple, quan els empresaris no prenen mesures de seguretat suficients contra el contagi. Hem vist protestes d’aquesta mena en diversos sectors arreu del món, des de la sanitat fins a la logística, i segurament en veurem més. Però si hi ha una presa de consciència, aquesta podria, és clar, desenvolupar-se posteriorment, sempre i quan hi hagi les organitzacions capaces de canalitzar la voluntat de canvis dels treballadors.

En aquest context, fer pronòstics és un exercici arriscat. Un article de The New York Times resumia bé un dels possibles escenaris al senyalar com durant la pandèmia s’havien destruït molts llocs de treball i com s’havien creat molts llocs de treball nous. Una obvietat. Però, com s’afanyava a senyalar d’immediat, la majoria dels llocs de treball que s’han creat han estat «en el sector de baixos salaris: com a conductors de repartiment, com a treballadors de magatzems i com a personal de neteja». Aquesta és una tendència que també hem vist al nostre país, com no ha passat a ningú desapercebut. La imatge de repartidors en bicicleta, o riders, com se’l coneix en l’argot empresarial, d’empreses com Glovo o Deliveroo, s’ha convertit en diària a les ciutats del Principat. Encara que els mitjans de comunicació han denunciat tant les condicions abusives cap als seus empleats, que una sentència del setembre del Tribunal Suprem considera com a falsos autònoms, com cap als seus clients, amb comissions als locals de restauració que poden arribar al 35% i el 42%, res això no sembla haver augmentat la consciència dels consumidors.

Les grans beneficiàries han estat, com és notori, les empreses de software, les de comerç electrònic i les d’oci digital

Tot això ha passat, en fi, mentre, en termes generals, les condicions laborals a la resta de sectors, tant d’àmbit públic com privat, lluny de millorar, han empitjorat, fins i tot en aquells treballs considerats essencials durant la pandèmia i més exposats al risc de contagi, però també en els llocs de treball amb atenció al públic, amb una major agressivitat de determinats clients, abusos de tota mena per part dels superiors o condicions higièniques insuficients. La inseguretat laboral i la incertesa sobre què passarà i quina mena de canvis i seqüeles, algunes d’elles possiblement permanents, deixarà la pandèmia, generen angoixa i ansietat entre molts treballadors.

Aquest deteriorament de les condicions laborals inclou també a bona part dels qui treballen (o treballem) en règim de teletreball. Una vegada més, i en van unes quantes, aquí hem vist com la visió idealitzada prèvia a la pandèmia que molts tenien del teletreball ha xocat amb la realitat. Una visió, com explicaré d’aquí un moment, que no era una elaboració enterament pròpia, sinó que havia estat cultivada pels mitjans de comunicació, fins al punt que semblava, si se’m permet la broma, que amb el teletreball s’assoliria un equilibri social no molt diferent a aquella descripció de la societat comunista que feia Karl Marx a La ideologia alemanya en la qual tothom podria «caçar pel matí, pescar a la tarda, criar bestiar al vespre i exercir la crítica després del sopar». Mesos després molts han comprovat en carn pròpia que el teletreball no els permet disposar del temps lliure que els havien promès per llegir més, cultivar velles i noves aficions o fins i tot passar més temps amb la família estant a casa seva, i no diguem ja «caçar pel matí, pescar a la tarda, criar bestiar al vespre i exercir la crítica després del sopar».

teletreball
Foto: Flickr – Daniel Grosvenor

Per començar per allò més obvi: no tothom pot teletreballar. Susan Hayter, assessora de l’Organització Internacional del Treball (OIT), va constatar mesos enrere com els treballadors «amb salaris més elevats tenen més possibilitats d’escollir treballar remotament, mentre que aquells amb salaris més baixos no tenen cap possibilitat». Només a França s’ha calculat que poden recórrer a aquesta modalitat de treball un 60% dels treballadors especialitzats, però només un 1% dels treballadors sense especialització o que porten a terme treballs manuals. Com a conseqüència, hem vist com s’han originat focus de contagi, per exemple, a moltes empeses de processament d’aliments. La situació als escorxadors industrials alemanys ha estat motiu de crítiques als mitjans de comunicació. A aquests escorxadors treballen molt immigrants d’Europa oriental —sobretot de Romania i Bulgària— en condicions que no permeten el distanciament físic. A més, els seus salaris són tan baixos que es veuen obligats a viure en pisos compartits entre molts on aquest distanciament físic és pràcticament impossible després de la feina.

Però entre els treballadors de coll blanc també trobem que el teletreball està ben lluny de ser la solució òptima que ens han presentat els utopistes tecnològics durant aquests darrers mesos i durant aquests darrers anys. Els avantatges, reals o suposats, del teletreball acostumen a presentar-se si fa no fa com segueix: el teletreball permet treballar còmodament des de la pròpia llar, organitzar de manera flexible l’horari laboral, conciliar la feina amb el treball domèstic i la vida familiar, evitar el contacte amb col·legues desagradables, etcètera. Des dels mitjans de comunicació el teletreball s’ha promocionat dintre del marc del que John Hartley va anomenar «ideologia del domèstic», una ideologia de post-guerra que tenia com a finalitat convertir la llar «en alguna cosa més que un habitatge, més que un refugi», per transformar-la en «un estil de vida en si mateix i les activitats que devia sostenir». En aquests mateixos articles els inconvenients generalment es redueixen més o menys a aquesta enumeració: la capacitat dels propis treballadors per organitzar el seu horari laboral, per mantenir una disciplina i per evitar la temptació de procrastinar. Com haureu notat, els inconvenients es carreguen sobre les espatlles del treballador, i només sobre les espatlles del treballador.

            Però amb això també s’oblida, o es vol oblidar, que el treball també és per a milions de persones un espai important de socialització, amb tot el que això implica. No sorprèn que el teletreball sigui un model tan ben valorat per moltes empreses: com les organitzacions sindicals han palesat, l’atomització social dificulta l’organització sindical. Dificulta, també, les inspeccions laborals per comprovar que les condicions laborals són les adequades. En aquest cas difícilment pot parlar-se de «condicions òptimes» perquè una oficina és un entorn millor o pitjor dissenyat per fer eficaç el treball i una casa no ho és, i podríem anar més lluny per dir que no hauria de ser-ho, sobretot pel benestar psicològic dels treballadors que han de fer front a una sèrie de problemes coneguts per qualsevol que hagi realitzat teletreball i que detallaré més endavant.

            A més, com sabem pels casos dels autònoms i falsos autònoms, el teletreball pot acabar desplaçant algunes despeses als propis treballadors, que han de córrer, així, amb les despeses d’electricitat, telèfon i en no poques ocasions el seu propi equip informàtic. De les prestacions de l’equip informàtic, i de com fer-lo servir apropiadament, així com de l’ample de banda d’una connexió a Internet, poden dependre oportunitats laborals, el que evidencia novament la bretxa digital, que és generacional però no només, i segurament també l’eixampla. Aquesta mateixa setmana, sense anar més lluny, hem vist com el servei de Google no funcionava i molts treballadors no podien accedir als seus documents emmagatzemats en el «núvol», el que planteja preguntes no només relatives al teletreball, sinó també a la tendència monopolística de les empreses digitals.

            Tot i que en alguns països han començat les primeres iniciatives legislatives per regular-ho, i que algunes empreses presten bona part dels dispositius electrònics necessaris per portar a terme el treball, els precedents conviden més aviat a la desconfiança. Només cal recordar com l’accés de milions de persones a Internet a la dècada dels noranta, en absència d’altres mesures, i més aviat en presència de mesures regressives en el món laboral, no ens ha portat a cap utopia tecnològica, sinó que la duració de la jornada laboral, així com el control de les empreses sobre els seus empleats, no només s’ha mantingut, sinó que en moltes ocasions s’ha intensificat a causa d’aquestes mateixes eines tecnològiques, també en aquells que treballen des de casa, per exemple mitjançant programes que supervisen l’ús del teclat, el cursor o el temps que el monitor està encès abans que s’activi el protector de pantalla.

            Des que vaig publicar aquell article del que parlava al començament fins ara moltes de les queixes habituals d’aquells que treballen en casa ja han estat recollides pels mitjans de comunicació. Parlem, per exemple, de la difuminació dels límits temporals i espacials entre treball i vida personal: a casa, sobretot si el treballador no disposa d’una habitació pròpia —molts treballen des del seu dormitori o des del seu menjador, i hi ha qui ho fa fins i tot sobre la taula de la cuina—, el treballador pot veure’s sotmès a interrupcions constants de la seva família o companys de pis. Parlem, també, de l’exigència de les empreses cap als seus treballadors de presentar plena disponibilitat per respondre correus electrònics i trucades de telèfon, interferint en justament una de les promeses del teletreball i que havia de facilitar-nos la vida: en la conciliació familiar i personal.

            Segons una enquesta recent a més de sis mil treballadors realitzada per la DGB, la central sindical alemanya, només a un 15% dels empleats amb un lloc de treball físic se’ls demana estar disponibles fora de la seva jornada laboral, mentre que entre aquells que fan teletreball el percentatge s’eleva a un 40% i entre aquells que treballen atenent al públic a més d’un 50%. Segons aquest mateix informe de la DGB, que es va publicar fa un parell de setmanes, les hores extra són habituals en aquesta modalitat de treball, en la qual se superen les jornades de més de 48 hores setmanals: en concret, passa entre el doble i el triple de vegades que entre els empleats que tenen un lloc de treball físic. Hores extra que, com acostuma a passar, no es paguen. A la presentació de l’informe de la DGB es va destacar que només a un terç de les empreses que ofereixen la modalitat de teletreball hi ha disposicions que el regulen.

teletreball
Foto: pxhere.com

            Finalment, parlem de pèrdua de motivació i sensació d’aïllament i soledat per problemes en la comunicació amb altres membres de l’equip, mediatitzades com estan per serveis de missatgeria telefònica o programes de videoconferència. La manca de motivació no només porta per regla general a un treball mal fet, sinó a que els treballadors, si tenen l’oportunitat, canviïn de feina, i amb això genera inestabilitat laboral. No són pocs els casos que acaben en l’anomenat síndrome de desgast professional, popularment conegut com a burnout, i, si el treballador no respon a les demandes dels seus caps, pot ser acomiadat sense contemplacions i sense el temor a esperar cap resposta. Al cap i a la fi, entre ells i els seus companys de feina no existeixen gairebé vincles emocionals i segurament ni tant sols han hagut de veure’s en persona. Tot el que cal, per dir-ho així, és pitjar una tecla.

En un mercat laboral on hi ha un percentatge d’atur de dues xifres, com és el cas de l’espanyol, si un treballador «es crema» o es fa massa gran i massa lent com per suportar els ritmes de treball que s’exigeixen, l’empresari el substitueix per un altre, sense més. En aquest punt cal destacar la importància, encara que sembli una obvietat, de la regulació laboral, ja que en la seva absència les empreses també estan lliures de cobrir les despeses de salut dels treballadors en el cas que emmalalteixin per treballar sota aquestes condicions. No està de més recordar aquí l’aguda observació de Gramsci en contra de la falsa distinció entre treball físic i treball intel·lectual, ja que en les societats modernes bona part del treball que considerem físic és, també, intel·lectual, perquè necessita un cert grau d’instrucció per a l’operació de maquinària, etcètera, i el treball intel·lectual és físic, ja que el treballador passa moltes hores en una determinada postura física que, sota determinades condicions, que per desgràcia estan molt esteses, té conseqüències per a la seva salut. Aquestes conseqüències són a aquestes alçades prou conegudes per tothom: manca d’higiene postural que deriva en dolors musculars i d’articulacions (des de mal d’esquena i lumbars fins al síndrome de túnel carpià), sedentarisme, mala alimentació, migranyes, trastorns de l’alimentació i de la son, sobrepès, hipertensió, potencialment diabetis, etcètera. Un impacte que, amb freqüència, com hem dit, acostuma a carregar-se sobre el propi treballador, acusant-lo de no saber organitzar el seu propi temps per cuinar de manera saludable o realitzar activitats físiques, quan les condicions en realitat no li permeten o el seu salari dificulta l’accés a instal·lacions esportives i menjar saludable de manera regular. Wolfgang Harich deia que la malaltia dels miners és la silicosi, i la dels treballadors intel·lectuals, les cardiovasculars. D’això fa ja més de quaranta anys, però la frase continua sent vigent.

Per tot el que he anat comentant, deia a un article que vaig escriure sobre aquest tema que mentre que el treballador es creu a sovint que s’ha alliberat del jou empresarial i reprès les regnes de la seva vida (incloent, en no poques ocasions, els que creuen que per ser autònoms s’han convertit «en el seu propi cap»), des de les empreses se’ls ha despullat de pràcticament tots els seus atributs humans, incloent-hi el seu cos i la seva cara, i se’ls ha convertit, imaginàriament, en pura força productiva. I, com deia, si no compleix amb els resultats, se’l bescanvia per un altre.

Abans he citat un informe de la DGB realitzat durant la pandèmia, però ja abans de la pandèmia una consultora estatunidenca va realitzar al mes de març un estudi entre més de 1.000 empleats, 505 d’ells en règim de treball. El resultats d’aquest estudi són molt interessants. De mitjana, aquells que treballaven des de casa ho feien 1,4 dies més per mes, o uns 16,8 dies més a l’any, que aquells que treballaven a l’oficina. De la mateixa manera, aquest estudi calculava que els empleats en una oficina perdien una mitjana de 47 minuts diaris en distraccions, sense comptar les pauses per menjar o prendre un cafè, davant els 27 minuts d’aquells que treballaven des de casa. És a dir, que el teletreball pot ser més intensiu que el treball a un lloc físic.

Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), al tercer trimestre del 2020 es van perdre 345 milions de llocs de treball a escala mundial.

Aquest estudi també demostrà que els empleats en oficines socialitzaven més amb els seus col·legues, en concret fins a una hora diària de conversa no relacionada amb la feina, mentre el temps es reduïa a 29 minuts per als qui treballaven des de casa. Aquí cal mencionar que la interacció social també afavoreix el treball, no només el benestar mental del treballador, ja que permet ampliar la nostra xarxa de contactes personals i professionals, que al seu torn ens pot ajudar a resoldre problemes més complexos. Sense interacció social els treballadors també se senten menys compromesos amb un projecte i perden de vista els objectius i la motivació. I sense interacció social més enllà del treball, limitada a una sèrie d’aplicacions que funcionen amb algoritmes basats en les nostres preferències de navegació anteriors, no hi ha lloc per als encontres casuals ni amb persones d’opinions diferents i fins i tot enfrontades a la nostra, que poden deparar-nos sorpreses o forçar-nos a estudiar les nostres pròpies posicions al respecte d’un tema, i tot sembla molt més ordenat i avorrit.

Les videoconferències són un bon exemple: fins i tot els que formem part d’una generació acostumada a aquesta mena de programes no acabem d’acostumar-nos del tot, sobretot a les videoconferències on participa més d’una persona, o quan estem dirigint-nos al focus de la càmera sense cap mena de resposta, sense cap mena de feedback, més enllà d’un senyal que ens indica que la càmera funciona, i que recorda inquietantment al HAL 9000 de 2001. Els elements de distracció són més temptadors que en una conversa real: qualsevol pot escapolir-se discretament per consultar el seu correu electrònic o les seves notificacions als comptes en xarxes socials o serveis de missatgeria. Fins i tot els elements de l’habitació, com una llibreria, un quadre o un cartell, o un moble, poden ser motiu de distracció. I com esmentàvem de passada abans al parlar de la bretxa digital, molts treballadors han de fer videoconferències des de casa seva en habitacions que no disposen de la il·luminació adequada o amb el risc de ser interromput per una altra persona. Això últim pot donar lloc, en el millor dels casos, a una situació còmica, i d’aquestes en circulen unes quantes a les plataformes de vídeo on line, però pot ser decisiu en una entrevista de treball, posem per cas.

teletreball
Foto: pixabay.com

Molts treballadors s’han queixat també de la successió de reunions virtuals sense cap altra finalitat que controlar que els treballadors estan a casa o simplement perquè «la resta també ho fa», en una nova forma de «presentisme laboral» que, com l’anterior, redueix també la productivitat. Els treballadors que no estan familiaritzats amb els codis de la comunicació virtual en absència d’un protocol clar poden cometre errors que generin un conflicte laboral de major o menor envergadura i, potencialment, els faci perdre el treball. La multitasca, com sabem, pot acabar generant estrès i pèrdua de concentració.

Tornant a l’estudi estatunidenc, el percentatge de treballadors que va respondre que tenia problemes per conciliar la seva vida laboral i personal, un 29%, era superior al d’aquells que treballaven en una oficina, que era un 23%. Finalment, quan s’entrava en preguntes concretes en aquest capítol, pràcticament tots i cadascun dels percentatges eren pitjors per al teletreball respecte al treball a l’oficina: estrès excessiu durant la jornada laboral (54%-49%), elevat nivell d’ansietat (45%-42%), procrastinació (37%-35%), abandonament de la tasca per l’estat mental del treballador (31%-30%), abandonament de la feina abans de temps per sentir-se sobrepassat (26%-17%), evitar interactuar amb altres treballadors (23%-29%), dificultat a l’hora de gestionar les emocions en el treball (21%-21%), saltar-se la feina degut a la baixa motivació (18%-17%).

Per ser clars: no es tracta d’oposar el treball a un lloc de treball físic al teletreball per rebutjar un o l’altre. En una altra enquesta feta a Alemanya, realitzada aquest cop pel Ministeri de Treball i Assumptes Socials, dos terços dels enquestats van pronunciar-se a favor d’una setmana laboral ‘híbrida’, és a dir, dividida entre el teletreball i el treball físic a l’oficina, per poder treure el major rendiment als avantatges que ofereix el primer. Tot i valorar aquests avantatges, la majoria dels enquestats també demanava que es reduïssin les jornades de teletreball, ja que volien tornar a estar en contacte amb els seus col·legues de feina, és a dir, que valoraven l’aspecte social del treball que he citat fa un moment i que és una de les qüestions possiblement més oblidades pels mitjans de comunicació i per l’acadèmia, que sembla que han naturalitzat la reducció del treball al treball assalariat —independentment de la forma del contracte entre l’empleat i l’empresari— per obtenir una remuneració econòmica.

Hi ha un altre aspecte interessant del teletreball que vaig tocar a l’article per a Contra el diluvio i Catarsi pel qual he estat convidat a parlar aquí que és l’ecològic. Del teletreball també s’ha dit que ajudaria en la lluita contra el canvi climàtic al reduir o fins i tot eliminar el desplaçament fins al lloc de treball. S’ha arribat a dir que el teletreball té el potencial de modificar l’arquitectura de les oficines, en particular com es distribueixen els espais interiors i les zones de treball. En aquest punt cal advertir que les oficines d’espais oberts que avui tant es critiquen eren presentades fins no fa gaire com un avenç respecte als despatxos tancats, i que els espais oberts, lluny de promoure la transparència, van contribuir a una major sensació de vigilància entre els treballadors: no només dels seus superiors, sinó també en potència dels seus propis companys de treball.

Molts han comprovat en carn pròpia que el teletreball no els permet disposar del temps lliure que els havien promès per llegir més, cultivar velles i noves aficions o fins i tot passar més temps amb la família estant a casa seva

S’ha dit del teletreball que té fins i tot la capacitat de modificar plans urbanístics per complet, afavorint la descentralització i la creació «d’oficines satèl·lit», i el disseny d’entorns més amables per al ciutadà, en detriment de l’especialització per barris i els coneguts gratacels d’oficines de vidre als districtes empresarials. Hi ha qui ha vaticinat la mort de les grans ciutats i un desplaçament de treballadors a zones rurals i ciutats petites i mitjanes, facilitat per l’accés a les noves tecnologies. Aquests arguments, però, tenen exclusivament en compte el transport individual en automòbil i obliden el transport públic i col·lectiu. Fins i tot així, una reducció dels desplaçaments tindrà un impacte en els treballs relacionats amb el transport i l’abastiment, per exemple, en els locals de restauració que es dedicaven a proveir aquests treballadors en el seu camí al lloc de treball o durant la pausa per menjar. Als Estats Units, per exemple, es calcula que aquests llocs de treball són un de cada quatre. Donat el cas, podria molt bé passar que aquests treballs de cambrers es perdessin en favor del subministrament a domicili, com ha passat durant la pandèmia. De manera semblant, la incapacitat per resistir la crisi econòmica causada per la Covid i l’auge del comerç electrònic podrien portar al tancament de moltes botigues i fins i tot de centres comercials sencers, de la mateixa manera que l’increment de l’ús de plataformes de continguts ha accelerat el tancament de sales de cinema.

Pel que fa a les mesures urbanístiques, moltes d’aquestes segurament han estat pensades amb bona intenció, però com ha denunciat recentment l’antropòleg José Mansilla, estan dissenyades amb una orientació vertical en la qual la «participació» es redueix a avalar un projecte o un altre que se’ns presenta ja tancat, com si fos una opció de compra. En aquest sentit, l’esquerra institucional, o la «nova política», si així voleu anomenar-la, s’assembla bastant als socialistes utòpics que dissenyaven falansteris i colònies obreres que els obrers ignoraven o rebutjaven. Com criticava Mansilla, un dels problemes de l’anomenat «urbanisme tàctic» és que aquestes millores tenen un impacte en el mercat immobiliari, que no es regula de la mateixa manera que altres mercats, i, en conseqüència, es revaloritza el sòl i s’acaba expulsant dels barris a la mateixa gent a la que, en teoria, anaven destinades aquestes mesures. Aquí cal recordar que l’abaratiment de la producció d’ordinadors personals portàtils i la disponibilitat de la connexió a Internet ens van portar anys enrere a l’aparició de la categoria de treballadors digitals amb una alta mobilitat, fins al punt de que alguns d’ells van saltant de país en país. Aquests ‘nòmades digitals’, ‘classes creatives’ o expatriats internacionals —un col·lectiu que la ciutat de Barcelona busca atreure des de fa anys—, en ocasions amb salaris elevats —si més no, respecte a la població local—, tenen al seu torn un impacte en el mercat immobiliari i fins i tot l’estructura mateixa als barris —ja que les seves preferències influeixen en quins comerços sobreviuen i quins no—, funcionant com a punta de llança en processos de gentrificació a aquestes alçades ja prou estudiats. Mansilla ironitzava sobre aquesta estratègia a una entrevista afirmant que, a la ciutat de Barcelona, serviria per garantir que els locals seguirem sent els cambrers dels que vinguin.

teletreball
Foto: pxhere.com

Torno a la qüestió ecològica per mencionar un altre exemple dels problemes que pot comportar el teletreball i com hem naturalitzat l’accés als dispositius electrònics. El 22 de març els mitjans de comunicació informaven que Bank of America i Wells Fargo havien anunciat el tancament de totes les seves oficines a l’Índia per enviar els seus empleats a continuar treballant des de casa. El problema, com no va tardar en descobrir-se, és que no tots els empleats disposaven d’ordinadors portàtils ni tauletes amb les quals realitzar la seva feina. Només Wells Fargo compta amb uns 20.000 treballadors a l’Índia, segons dades del 2019. Cal preguntar-se quina és la despesa no ja econòmica, sinó ecològica de multiplicar la xifra de dispositius —la fabricació dels quals exigeix un elevat consum d’energia i l’ús del qual incrementa considerablement el consum d’electricitat— en comparació amb un sol equip informàtic en un centre de treball que pot ser compartit per diversos empleats i que, a diferència dels primers, acostuma a tenir una vida útil més llarga.

En la publicitat dels fabricants es destaca, com sabeu, la capacitat d’emmagatzematge d’aquests dispositius i la possibilitat d’executar diverses tasques amb ells com a part del seu saldo positiu en l’aspecte ecològic, però es calla convenientment que estan enfocats més a un ús individual que col·lectiu. En aquest respecte resulta convenient recuperar el concepte ‘d’anticomunista’ proposat per  Harich, a qui he esmentat abans. Cito: «Defineixo com anticomunista aquell mitjà de consum que no podria mai ser consumit, fossin quines fossin les condicions d’organització de la societat, per tots i cadascun —sense excepció— dels integrants de la societat», per la qual cosa, continuava, «en cas que es volgués prolongar indefinidament la seva producció, faria impossible la transició al comunisme, atès que aquest exclou per definició un consum vinculat a diferències d’ingrés i privilegis».

s’ha observat que un règim de treball híbrid o fins i tot només de teletreball pot ser positiu per a moltes dones

Els problemes del teletreball des d’una perspectiva ecològica no acaben aquí. Com recollia fa anys Bloomberg, es pot tenir un edifici ecològic molt eficient en una ciutat on la gent camina o fa servir el transport públic, però si els qui treballen des de casa seva encenen la calefacció a tota la casa, aleshores el balanç ecològic és negatiu. Així, continuava aquest mitjà, la paradoxa seria que només els treballadors que viuen lluny de l’oficina, i que del contrari haurien d’anar en automòbil, contribueixen a una reducció global de la contaminació, mentre que els que caminen o agafen el transport públic incrementarien les seves emissions treballant des de casa. Tot això, cal insistir, sense entrar en qüestions com l’obsolescència planificada o, en un pla ideològic, la cultura de consum.

Vaig acabant. Res d’això constitueix, per descomptat, un rebuig frontal al teletreball. Aquest no és per se negatiu. Per exemple, s’ha observat que un règim de treball híbrid o fins i tot només de teletreball pot ser positiu per a moltes dones, que molts cops se senten pressionades per decidir entre la seva feina i la família i acaben prioritzant aquesta darrera. Però també podria ocórrer que en aquest model híbrid fossin els homes els qui s’acabessin imposant un cop més a les dones per les raons ja adduïdes, a saber: que aquestes acaben donant preferència a la família i tinguin menys temps per assistir presencialment al lloc de treball, la qual cosa donaria un avantatge als seus col·legues masculins en aquest àmbit. En els darrers mesos hem vist també com han tornat a debatre’s alternatives, des de programes de treball públic fins a una renda bàsica universal o la reducció de la setmana laboral a quatre dies (o cinc dies amb sis hores diàries) amb el manteniment del salari, que a Alemanya ha defensat el president de IG Metall —el principal sindicat del sector industrial—, Jörg Hofman, i que a Espanya han proposat Más País i Unidas Podemos i que el PSOE ja ha rebutjat. Però tot això depèn, com tota la resta, del marc de relacions socials i laborals en el qual s’implementi. En l’actual marc de relacions podria molt bé ocórrer que, en comptes de portar-nos a les utopies tecnològiques d’alliberament individual, reciclades dels anys noranta, ens portés a escenaris d’una major explotació laboral i un major control i desintegració socials.

És possible que algú arribi a la conclusió que he accentuat més els aspectes negatius dels canvis en el món del treball que la Covid pot ocasionar que no pas els positius. Accepto la crítica. Si és així, només ho he fet impulsat per la voluntat d’intentar corregir la visió, al meu parer excessivament optimista, que s’ha transmès sobre el teletreball, per exemple, a l’inici de la pandèmia, i que després molts dels mitjans de comunicació s’han vist obligats a corregir a mesura que la realitat s’ha imposat. En el futur immediat potser ens trobem amb una correcció similar respecte a les perspectives de la «reconstrucció» i «recuperació» econòmica que veiem en boca d’alguns polítics i periodistes.

Ponència realitzada al curs Conflictologia 2020: la Covid i altres pandèmies del sistema, organitzada pel Servei Civil Internacional de Catalunya, 17 de desembre del 2020.
Foto de portada: pixabay.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i traductor. Ha publicat, conjuntament amb altres autors, La quinta Alemania (Icaria, 2013) i El último europeo (La oveja roja, 2014)

Comentaris

Treballar amb / després de la COVID-19

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.