Search
Close this search box.

Tornar al conflicte: la llengua catalana i la seva urgent (re)politizació

Durant el Procés, l'independentisme es va desresponsabilitzar de la qüestió lingüística. Aquesta factura, cuinada des d'època pujolista, l'estem pagant avui.

Tornar al conflicte: la llengua catalana i la seva urgent (re)politizació

Durant el Procés, l'independentisme es va desresponsabilitzar de la qüestió lingüística. Aquesta factura, cuinada des d'època pujolista, l'estem pagant avui.

L’enèsima sentència de la judicatura espanyola imposant com hem de viure els catalans a Catalunya ha tornat a desfermar una onada d’indignació i crida a la desobediència dins i fora de Twitter que ja veurem quin recorregut té. Aquest cop és el Suprem imposant el 25% de castellà a les escoles catalanes, al juny era el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que  obligava a repartir els enunciats dels exàmens de selectivitat en qualsevol de les llengües cooficials de Catalunya, sense preferències, independentment de quina fos la demanda real de l’alumnat. I al setembre, s’anunciava l’exclusió de la protecció del català dins del text legislatiu sobre l’audiovisual que preparava l’actual govern espanyol —amb el qual ara també mercadegen. 

El cert és però que la cosa ve de lluny, ve d’aquelles primeres campanyes catalanòfobes desplegades pel PP a principis dels 2000, després de l’època recentralitzadora d’Aznar, primer contra l’Estatut al 2006, després amb la Llei Wert al 2012, altra cop des de la Moncloa —per recordar-ne les més emblemàtiques—, on ja abogaven obertament per convertir el català en llengua residual dins l’ensenyament, anunciant així la fi de la immersió lingüística. Tot i l’oposició frontal de la llavors consellera Rigau i el despertar de mobilitzacions massives però puntuals, tant contra de la sentència de l’Estatut l’any 2010, com en defensa de l’Escola en català organitzades per la Plataforma Somescola, s’evidenciava un clima de crispació creixent en la conjuntura preProcés, que responia, en darrer terme, a l’estratègia espanyolista, que Ciutadans desplegaria magistralment, d’ubicar tota la qüestió al voltant de la llengua catalana i la seva defensa, en l’àmbit demagog de les polítiques de la identitat: on la llengua catalana mai no havia estat la llengua de cohesió social, ans el contrari, es presentava com a excloent, discriminatòria i opressora. A més, seguint aquesta mateixa estratègia de confrontació, tant l’acceleració de mesures legislatives anticatalanes des de Madrid, com la batalla cultural liderada per C’s, van plantejar-se obertament en contra del TV3 o de l’ensenyament en català, sota l’acusació de ser culpables de l’adoctrinament social a Catalunya que havia propiciat l’esclat del Procés Independentista. 

Aquest mateix fet deixava al descobert les veritables costures de l’espanyolisme i el seu projecte ideològic, refermant-se en el seu control de les institucions (judicials, constitucionals i policials) —com ho fan ara Casado i Arrimadas reclamanat a Sánchez l’aplicació altra cop del 155— i en la seva convicció política que la seva única viabilitat és a través de la desaparició de tots aquells elements que li suposen una amenaça. 

Del Pujolisme al Procés: la catalanitat dins dels pactes d’Estat

De manera paral·lela a l’ofensiva catalanòfoba PP-C’s, esclatava el Procés Independentista i lluny del que es podia pensar, la consciència lingüística al llarg de la darrera dècada no ha acompassat l’augment de la consciència política del país, i això té i tindrà uns costos importants. L’independentisme es va desresponsabilitzar de la qüestió lingüística per l’obsessió fantasiosa de què l’única manera d’eixamplar les seves bases havia de ser a cop de desnacionalitzar el país, és a dir, deixar al marge tot allò que pugués sonar a «català», començant per la pròpia llengua. Aquest fet, cal sumar-li el marc de progressiva despolitizació que ja venia patint la llengua catalana, com a resultat del que va ser gran part del projecte de normalització autonomista pujolista. Malgrat que és innegable que al llarg dels 80 i els 90, tant la immersió lingüística inseparable del projecte de l’Escola en català, com la creació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, van donar importants resultats en l’aprenentatge de la llengua catalana i el creixement en el nombre de parlants; es va assentar una certa convicció de suficiència, de normalització, que va fer creure a tot un país que ja en tenia prou, que s’havien trobat els encaixos i que ja ho tenia tot fet, encara que hi havia àmbits com el judicial o el cinema on directament ni s’hi havia entrat. 

El que sovint no és té en compte quan ens remetem a aquell període de la nostra història recent, és que el projecte pujolista acceptava no només els pactes transicionals i els fals consens de «normalitat democràtica», sinó que, a més,  portava implícites les lògiques de renúncia nacional (principalment d’aspiració independentista), que en última instància eren lògiques de subordinació a l’Espanya de les autonomies. Quedava avalada així la cooficialitat lingüística, el «café para todos» i la España plurinacional i es tancava per dalt el que després es coneixeria com a “Oasi català”. Normalitzar el país, domesticar-lo, volia dir eliminar tot allò que generava incomoditat, desordre, conflicte (principalment a Espanya, però també a Catalunya), i per tant, calia acabar amb tot allò que sonés a resistència o militància lingüística, cultural, nacional… d’aquesta manera el català s’institucionalitzava i es despolitizava a parts iguals; articulant així també una catalanitat estrictament vinculada al Principat de Catalunya, eliminant qualsevol rastre que pogués remetre a la concepció de Països Catalans, que havia quedat totalment fora dels consensos transicionals. El cost d’aquesta despolitització es fa ara més més evident que mai. 

La defensa de la llengua com a font de conflicte

El que també és clar ara, en moments de derrota postProcés, d’indults de gràcia i de restabliment d’aquella normalitat autonòmica —avalada i sostinguda per ERC—, és que el PSOE, en tant que partit-estat, juntament amb la col·laboració de Podemos i la més que constatada descatalanització del PSC, torna a jugar les cartes de la neutralització ideològica i del nacionalisme banal. Aquestes, per molt que semblin més amables, reprodueixen lògiques similars a les del projecte obertament espanyolista de PP, Cs i Vox, deixant-nos morir d’inanició o directament per substitució. I que l’independentisme, malgrat les darreres promeses institucionals, segueix passant de puntetes pel que seria la qüestió central, çò és, que la defensa de la llengua catalana només pot articular-se a partir d’aquest conflicte amb Espanya, que confronti el seu projecte nacionalitzador i exterminador de la diferència i que recuperi formes de resistència socials i polítiques col·lectives prèvies a l’assentament del règim del 78. 

Dit d’altra manera, l’independentisme ha de vincular la llengua catalana amb un projecte de país lliure que  aspiri a la consecució d’un Estat que la defensi, la promogui i la garanteixi com a llengua d’inclusió i de cohesió social, que aposti per la politizació de la llengua vinculada a una defensa de la sobirania i del dret a l’autodeterminació dels catalans, com una qüestió irrenunciable. 

Mentrestant però, la defensa de la llengua i les crides a la desobediència de les imposicions judicials, policials o polítiques espanyoles no poden quedar només a mercè de la consciència i la voluntat individual dels catalans, sinó que, a banda de la mobilització al carrer, cal també generar o aprofitar estructures col·lectives i populars com ara caixes de resistència, assessorament legal, cobertura sindical, etc. que permetin encarar la lluita i la repressió que vindrà, amb totes les garanties. I que sigui una lluita que també  incomodi, exigeixi i reclami a la Generalitat que desplegui tots els recursos dels quals ja disposa per revisar, repensar i fer complir les seves pròpies polítiques lingüístiques, començant, per exemple, per fer efectiu el propi compliment de l’actual (malgrat que insuficient i precari) model d’Immersió. 

Foto de portada: Flickr – Josep Tomàs

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant del Sindicat de Llogateres. Membre del consell de redacció de Caràcters i actualment treballant amb una tesi sobre els imaginaris de la precarietat en el context postcrisi dins la narrativa catalana actual.

Comentaris

Tornar al conflicte: la llengua catalana i la seva urgent (re)politizació

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau