Aquest mes d‘octubre de 2021 ha deixat unes xifres d’inflació record. A la Zona Euro ha superat els 4 punts percentuals, la xifra més alta des de que l’any 1997 es van començar a publicar dades d’inflació a nivell europeu. A l’Estat espanyol la xifra ha superat els 5 punts, la inflació més alta dels darrers 30 anys. Als EUA ha superat el 6,2%. Les autoritats competents a una banda i altra de l’Atlàntic s’han afanyat a insistir públicament de què es tracta d’un fenomen passatger, matisen. Als EUA, la Reserva Federal ha anunciat la retirada de bona part dels estímuls econòmics que s’havien desplegat contra la recessió associada a la pandèmia de la COVID-19. El Banc Central Europeu, per la seva banda, sembla que de moment no tocarà els tipus d’interès, però les incògnites i la incertesa sobre la futura evolució de l’economia internacional son considerables.

Què és això de la inflació?

La inflació no és una preocupació nova. Son molts els moments en que, al llarg de la història, la inflació ha sigut un element que ha dificultat la bona marxa de l’economia, donant lloc per altra banda a situacions curioses associades a la pèrdua de valor del diner fins a límits que poden resultar fins i tot còmics. La inflació ha estat històricament problemàtica ja que la seva existència genera tot una sèrie de problemes a la població del territori que l’experimenta. Principalment i tenint en compte que les empreses solen poder traslladar als preus dels seus productes els augments dels costos, la inflació és un depressor salarial, ja que els treballadors cobren igual però els preus que paguen per comprar tot allò que necessiten per viure son més elevats, reduint el que es coneix com a salari real. Tot i així, és un problema també per altres agents: els creditors veuen com els crèdits que se’ls deuen es redueixen de valor amb el temps, igual que els estalvis o altres actius financers. Com a problema associat a la dinàmica econòmica, és susceptible de ser objecte de correcció a través de polítiques econòmiques de diversa naturalesa per part de les persones que ocupen o han ocupat llocs de responsabilitat en aquest sentit. Tot i així, i com en tot el conjunt del pensament econòmic, no existeix avui en dia un consens sobre la seva naturalesa, les seves causes i per tant, les seves solucions, sinó que tot el que podem trobar son diverses aportacions que rarament estableixen un debat entre si.

Seguint un ordre cronològic, trobem l’explicació clàssica, que es focalitza en els salaris com els causants. En aquest sentit, parla d’inflació de demanda (quan uns salaris excessius augmenten la demanda del conjunt de béns i serveis produïts per una economia, i aquesta economia, que ja suposem que ja estaria produint al màxim de la seva capacitat, ha de pujar els preus per simple acció d’oferta i demanda) o de costos (quan aquests salaris excessius augmenten els costos de produir mercaderies o serveis i aleshores, els venedors n’han de pujar el preu final de compra).

Posteriorment, altres escoltes de pensament hi faran aportacions o directament en faran una altra interpretació. Per una banda, els autors neoclàssics seguiran entenent la inflació com una conseqüència del nivell salarial excessiu. El motiu, gens sorprenent venint d’aquesta escola de pensament, posa en relació els salaris amb el nivell d’atur: els mercats laborals massa regulats o amb sindicats forts fan que existeixi un desequilibri en el mercat de treball i per tant, un desaprofitament de recursos. Si els salaris baixen i es situen al punt d’equilibri entre oferta i demanda de treball, el nivell d’atur baixarà perquè les empreses es podran permetre contractar més treballadors i l’economia ocuparà el màxim dels seus recursos disponibles. Per altra banda, els monetaristes, consideren que la inflació és únicament un fenòmen monetari i que per tant, la causa i solució de la inflació es trobarà senzillament en l’emissió de diners: si se n’imprimeixen més dels necessaris hi haurà inflació perquè hi haurà més diners en circulació pel mateix nombre de mercaderies que es compren i es venen; si se n’imprimeixen de menys, passarà el fenòmen contrari, els preus baixaran.

És senzill veure quina concepció té dels diners aquesta escola monetarista. Segons els monetaristes, els diners son neutrals, ja que en absència d’ingerència estatal, l’economia sempre es situa en el seu òptim i produeix al seu màxim, utilitzant al màxim i de forma òptima tots els recursos amb els que compta, i per tant, un augment de diners en circulació només augmentaran els preus, sense tenir cap mena d’efecte en l’economia real.

Els economistes keynesians tenien una concepció de l’efecte del diner en l’economia oposada als monetaristes. L’escola keynesiana és una escola de pensament més intervencionista i per tant, més enfocada a la política econòmica, i plantejava l’existència de la inflació en el marc d’un dilema polític entre la inflació i l’atur. Al contrari dels neoclàssics, els keynesians observaven que a més atur existia menys inflació, ja que existia menys demanda i l’economia no es trobava en creixement; i a menys atur, existia més inflació. Es coneix com la Corba de Phillips i el mecanisme és senzill: si hi ha més diners en circulació els preus augmentaran i els salaris també. D’aquesta forma, es produirà el que es coneix com la il·lusió monetària: la sensació de majors salaris augmentarà la demanda, que produirà uns beneficis aparentment majors i augmentarà així la inversió de les empreses. És a dir, l’impacte positiu de la inflació en la demanda agregada es traduirà en un major creixement econòmic i aquest creixement es traduirà en menys atur. A mesura que l’economia s’acosti a una situació de plena ocupació, si no s’aplica alguna política que persegueixi l’efecte contrari, l’economia no podrà créixer al ritme que creixerà la demanda, de forma que els preus augmentaran per sobre del desitjat. A aquesta situació en que existeix un excés de consum els keynesians també li diuen inflació de demanda. En aquest moment, caldrà reduir el nivell de diners en circulació, una responsabilitat que recau en el banc central a través d’augmentar els tipus d’interès, fet que redueix el volum de diners que els bancs comercials posen en circulació a través del crèdit. Una altra cosa que es podrà fer és reduir el consum que es pot controlar políticament de forma més directa: el consum de l’Estat. O el que és el mateix, aplicar una política fiscal restrictiva, reduint la despesa pública.

La Bèstia Negra dels neoliberals

La Unió Europa, amb especial rellevància als països de la Zona Euro, han vetat de forma creixent des de la dècada dels 70 la política fiscal en el nom del no intervencionisme, tant a nivell unitari com en cada un dels Estats membres. Lluny d’exigències de caràcter científic, es tracta d’una posició ideològica que s’acosta més a posicions monetaristes que no pas a posicions keynesianes. Tot i així, la posició del Banc Central Europeu tampoc ha estat netament monetarista, ja que s’ha valgut dels tipus d’interès com a mecanisme de política econòmica, concretament de política monetària. Aquest fet respon a un desenvolupament teòric posterior al dilema plantejat pels keynesians en la Corba de Phillips, plantejat per autors neoclàssics davant la convivència d’inflació i d’atur de forma simultània durant la crisi econòmica dels anys 70. Segons autors com Milton Friedman, aquest nou fenomen —al qual es va anomenar estanflació— tenia la seva causa en el fet que aquest impacte positiu en l’economia de la quantitat de diners en circulació es donaria només en el curt termini. A mesura que passés el temps, aquesta il·lusió monetària desapareixeria i aquesta relació inversa entre inflació i atur desapareixeria, de forma que els diners esdevindrien neutrals novament, coincidint així amb els monetaristes.

Actualment, hi ha veus que plantegen que existeixen força semblances amb la situació d’estanflació dels anys 70. Amb una economia que no ha recuperat la bonança anterior a la crisi del 2008, tornem a trobar-nos novament amb unes xifres d’inflació força elevades. Això està passant després d’anys de que el BCE mantingués els tipus d’interès molt baixos, precisament per buscar aquest impacte positiu en l’economia. Tot i així, sembla que aquestes polítiques no han tingut efecte, ja que l’economia es trobaria en el que es coneix com la trampa de la liquiditat. Parlem de trampa de la liquiditat quan els diners no arriben a l’economia real per més que els tipus d’interès siguin baixos, a causa de la negativa dels bancs comercials -que no son simples intermediaris, sino capital financer amb una agenda pròpia per extreure guanys- i a causa de les  poques expectatives d’inversió que ofereix l’economia real en comparació als guanys que s’extreuen de l’especulació financera.

Una nova tempesta de preus

I en aquest moment, a què es deu la inflació? Ens trobaríem davant d’una inflació de costos, però no de costos salarials, sinó de costos associats a recursos energètics i/o a altres factors productius. Per una banda, veiem com existeixen una seria de colls d’ampolla que poden ser una conseqüència diferida de la frenada al comerç internacional que va causar la pandèmia de la COVID-19: després d’una parada, es reactiva el comerç internacional i l’oferta no dona l’abast a la demanda acumulada en el temps. Però també hi ha autors que consideren que ens comencem a trobar davant d’una situació d’escassetat de recursos energètics i minerals disponibles i/o rentables, fet que accentua la posició de poder dels països o empreses que els produeixen i poden augmentar encara més els preus per tal d’obtenir millors beneficis. Tots aquests factors, alguns conjunturals però emmarcats en una tendència estructural, fan que augmentin els costos de les empreses, de forma que els preus als que es comercialitzen els productes augmenten. Com s’ha comentat, la inflació redueix el poder de compra de la població (els salaris reals), però cal tenir present que si aquest augment dels costos no s’atura, les empreses tard  o d’hora hauran de reduir salaris als treballadors i, tot i així, podria ser que igualment fessin fallida. No son poques les empreses que actualment es troben parades per falta de materials o per la incapacitat de produir sense perdre diners amb els preus actuals de l’energia.

Davant d’això, quines solucions existeixen? Hi ha veus que plantegen la necessitat d’augmentar de nou els tipus d’interès. Tot i així, aquest fet augmenta els interessos dels deutes que s’han de pagar per tornar els crèdits. Actualment, tant les empreses com les famílies o com els Estats es troben molt endeutats, fet que s’ha accentuat amb la pandèmia de la COVID-19. Un augment dels tipus d’interès podria portar a la insolvència bona part de l’economia, una economia que segueix necessitant del crèdit per caminar i que per tant, experimentaria a més una frenada per aquest motiu. Una frenada que podria ser devastadora i que tornaria a fer augmentar l’atur. Les solucions podrien ser diverses, però pràcticament totes es troben lluny del l’espectre ideològic en el que es mouen els dirigents competents en matèria econòmica de la Zona Euro. En primer lloc, un augment dels tipus d’interès s’hauria d’acompanyar de notables reestructuracions de deute, a petita i a gran escala, quelcom que el capital financer no es sol prestar a fer; en segon lloc, s’hauria de dirigir políticament la inversió a través de diversos mecanismes, augmentant inclús la despesa pública, al contrari del que es plantejaria des d’una perspectiva d’inflació de demanda en termes keynesians, on existiria un excés de despesa pública. Tot i així, davant d’una inflació de costos causada per xocs externs i per la dinàmica del lliuremercat capitalista, aquest element que s’ha exposat en diversos articles publicats en aquesta mateixa revista, i que constitueix un mecanisme de política fiscal i d’intervencionisme polític en l’economia, podria ser fonamental. D’aquesta manera, no existiria una aturada de la inversió tant pronunciada i es podria canalitzar cap a sectors que fossin interessants des d’un punt de vista de les necessitats del conjunt, i no només a vistes del capital. Aquests mecanismes es podrien (des de la meva perspectiva necessàriament s’haurien d’acompanyar) d’altres, com per exemple la creació d’una Banca Pública, una reforma fiscal i la nacionalització d’empreses i sectors. 

Tot i així, en absència d’un canvi polític que trenqui amb l’hegemonia neoliberal als òrgans de decisió política i econòmica, la inflació seguirà sent un problema que, com la gran majoria, recaurà sobre les persones treballadores. Històricament entès com un problema associat als salaris, qualsevol política que no passi per trencar amb la dinàmica del lliuremercat en pro de les necessitats del conjunt, agreuja encara més la situació que pateixen les persones treballadores. No només l’augment de preus concentra els seus efectes negatius en els salaris reals, sinó que a més, l’augment dels tipus d’interès serà devastador per la situació econòmica, i com bé sabem, la crisi no la solen pagar els rics.