Segona onada: segueix sense ser coronavirus. Per assegurar la vida, dirigim la inversió

Abordar la futura recuperació o la gestió més immediata de la cadena d’impagaments que pot originar la segona onada de la COVID-19 exigeix plantejar un programa que contempli una major direcció política de la inversió, de la producció i de l’economia en general. És a dir, parlar de política industrial.

Segona onada: segueix sense ser coronavirus. Per assegurar la vida, dirigim la inversió

Segona onada: segueix sense ser coronavirus. Per assegurar la vida, dirigim la inversió

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Abordar la futura recuperació o la gestió més immediata de la cadena d’impagaments que pot originar la segona onada de la COVID-19 exigeix plantejar un programa que contempli una major direcció política de la inversió, de la producció i de l’economia en general. És a dir, parlar de política industrial.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquest article és el primer d’una sèrie que, sota el nom Debat sobre la necessària política industrial per a Catalunya publicaran diversos economistes entre les pàgines de: Sobiranies i les de Catarsi Magazin

La crisi provocada per la pandèmia ha evidenciat, després de dècades on ha imperat la doctrina del lliure mercat de la mà del neoliberalisme polític, que el mercat pot no tenir les eines per fer front a situacions que reclamen posar les necessitats de la població al centre dels objectius socials de la producció. Actualment, a les portes de la segona onada, les persones treballadores reclamen mesures que permetin fer front a l’impacte econòmic que tindran noves restriccions, mesures que s’afegirien als préstecs concedits pels principals bancs comercials amb l’aval de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO). Aquests préstecs van fer augmentar notablement la liquiditat de les empreses, però tot i així, mesos més tard i davant l’amenaça de nous confinaments, no sembla que el sistema productiu sigui capaç de fer-hi front. Si bé és cert que no hi ha hagut un marge de temps suficient, les quantitats d’euros dels que han disposat les empreses a través de l’endeutament tampoc s’han destinat a inversions que fessin més robusta la nostra economia, posant de manifest —novament— que l’existència de liquiditat no és suficient per assegurar la inversió productiva o la creació de llocs de treball.

Abordar la qüestió de la futura recuperació o de la gestió més immediata de la cadena d’impagaments que pot originar la segona onada de la COVID-19 exigeix plantejar la necessitat d’un programa que contempli una major direcció política de la inversió, de la producció i de l’economia en general. És a dir, parlar de política industrial. Normalment, quan es parla de política industrial, es planteja la necessitat de revertir la tendència a la baixa del pes de les manufactures en el conjunt de la indústria. Si bé podem considerar que existeixen arguments de sobra per refutar les teories que situen en el mercat les causes d’aquesta tendència que s’ha experimentat a nombrosos països del món, cal tenir en compte les causes concretes si el que es pretén és revertir-la. En el cas de l’Estat espanyol i per extensió dels Països Catalans, trobem el punt d’inflexió en la tendència amb l’entrada a la Unió Europea (UE).

La conformació del mercat comú europeu associa països i empreses amb sistemes productius i nivells de competitivitat molt diversos, amb uns països del centre tradicionalment més competitius i un sud i est amb una condició relativament subordinada o perifèrica, amb grans dificultats degut a la competència dels països asiàtics. Pel que fa a l’Estat espanyol, que es situa dins d’aquest segon grup, la integració al mercat comú va suposar l’exposició de l’obsoleta estructura productiva espanyola —desenvolupada en el marc de l’Estat franquista—- a la competitiva indústria centre europea, produint-se, aleshores, un procés de desindustrialització i d’especialització productiva en productes de baix valor afegit, de baixa productivitat i de baixos salaris que contrastava amb el que passava a països del centre com Alemanya, on s’experimentava el procés contrari. Tot i així, amb l’entrada a la UE —i sobretot a partir de l’adopció de la moneda única, que implicava la liberalització dels moviments de capital— s’esperava que es produís un flux de capital cap a les zones que en presentessin un dèficit més gran, un capital que permetés l’acumulació d’aquest i el desenvolupament econòmic en aquella regió. La mateixa UE justifica l’obertura del compte de capital per tal d’assegurar una inversió molt més eficient. Segons aquesta visió, s’hauria d’haver produït un flux de capital des d’aquells sectors o indrets amb  major excedent (i per tant, rendibilitats més baixes) cap a sectors o indrets amb un de menor (i per tant rendibilitats més altes) fins que la rendibilitat (és a dir, la possibilitat d’obtenir guanys) fos igual als dos territoris.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Si bé podem afirmar que efectivament es va produir una entrada de capital en forma d’inversió estrangera directa, el que la teoria no explica és cap on van aquests fluxos, ni es justifica (ni existeix cap sentit de causalitat lògic en el marc del lliure mercat) que hagin d’anar en pro del desenvolupament d’una indústria d’alt valor afegit o una indústria o sector interessant des d’un punt de vista de desenvolupament social. És més, la racionalitat de l’homo economicus ens diria el contrari del que semblava apuntar el relat oficial: els riscos de desenvolupar una indústria des de la inferioritat en termes competitius de la que partia l’Estat espanyol son elevats i els beneficis difícilment realitzables, i és per això, entre altres causes que cal buscar en les particularitats institucionals del centre i de la perifèria europea, que el destí de la inversió va ser principalment el sector immobiliari, un sector amb oportunitats de benefici molt més immediates i molt més elevades que qualsevol altra inversió productiva.

Així doncs, al contrari del que es pretenia amb l’adopció de la moneda única, a l’Estat espanyol (i per extensió als Països Catalans) es comencen a produir desequilibris creixents a nivell exterior que exigeixen un endeutament massiu amb l’exterior. És a dir, que la dinàmica de creixement que s’experimenta fins l’any 2008 es finança exteriorment. Com s’ha dit, aquesta inversió exterior es focalitza en el sector immobiliari i malgrat aquests grans fluxos de capital, no s’aconsegueixen superar els problemes de competitivitat i de productivitat de l’estructura productiva espanyola, de forma que la dinàmica de creixement va resultar ser fictícia. En aquest sentit, veiem com si bé augmenta la ratio de mecanització entre el 2000 i el 2008, fet que ens podria fer pensar que s’ha produït una inversió productiva, no va existir cap repercussió posterior en la productivitat. Per què? En primer lloc, perquè la inversió immobiliària no té efecte en la productivitat del treball degut a la seva baixa productivitat sectorial i, en segon lloc, perquè les seves poques connexions amb la producció d’altres productes en funció de les similituds tecnològiques respecte els coneixements tècnics necessaris per produir-los limiten les probabilitats de diversificació del conjunt de l’economia a través de la inversió en el sector (fet que augmenta la possibilitat de monocultiu).  

La major part de la indústria catalana es situa en una posició de relativa subordinació a les grans empreses productores de manufactures mundials. 

Actualment, la lectura que podem fer-ne és similar: facilitar milions d’euros a les empreses no és suficient per assegurar que els invertiran en crear llocs de treball o en millores en la producció. Els preus del lloguer o dels subministres en un país altament rendista com l’Estat espanyol se n’enduran una bona part, i la resta no s’invertirà en una economia tocada pel primer confinament i amenaçada per la possibilitat d’un segon.

Veiem doncs com en absència de direcció política de la inversió i de desenvolupament de política industrial vertical, la dinàmica del mercat tendeix a perpetuar-se intrínsecament, quan, al contrari, els processos d’inversió i desinversió haurien d’estar governats per l’interès general en base a les potencialitats industrials del territori, les necessitats de l’estructura econòmica i el model de desenvolupament econòmic i social. És a dir que, d’acord amb el que apunten Chang i Andreoni en una revisió publicada el 2016 de les principals teories sobre la política industrial i amb els que coincideix plenament Antoni Soy en aquest article publicat a Sobiranies[AB1] , cal l’acció de l’Estat per tal d’alterar aquesta dinàmica intrínseca fonamentada en la lògica de la rendibilitat que regeix el mercat capitalista. I donat que l’Estat és la síntesi de la pugna entre la classe capitalista i la classe treballadora, cal tenir en compte també de quin Estat parlem i quina és la inserció d’aquest en el mercat capitalista internacional. 

A banda del que implica aquesta inserció perifèrica en el marc de la Unió Europea i aquesta especialització en el sector serveis de l’Estat espanyol, cal tenir en compte quina indústria queda i quin lloc ocupa en les cadenes globals de producció. Què son aquestes cadenes? Tal i com s’ha comentat anteriorment, actualment la producció de mercaderies es duu a terme principalment per grans empreses transnacionals que fragmenten la producció dels seus productes al llarg de diversos països per tal de maximitzar els seus guanys esquivant legislacions laborals o mediambientals massa estrictes. Es conformen llargues cadenes de productors i de compradors que a la vegada son productors per altres empreses fins arribar a la seva comercialització. El poder de les empreses matriu (les que hi posen la marca i s’encarreguen de la seva comercialització) sol ser tant alt que poden imposar uns preus determinats a les empreses que els hi produeixen parts del seu producte final, uns preus que al seu torn determinen les condicions laborals de les seves treballadores, així com poden exercir també xantatges diversos a nivell de legislació sobre els Estats on s’ubiquen aquestes fàbriques proveïdores. A la vegada, el desenvolupament de la indústria es limitarà a les exigències tècniques de la producció de la part concreta del producte final que es produeixi, limitant així el desenvolupament tecnològic del territori. Actualment, a Catalunya no trobem pràcticament cap indústria puntera, de manera que la major part de la indústria catalana es situa en una posició de relativa subordinació a les grans empreses productores de manufactures mundials. 

Foto: Flickr – Fotomovimiento

S’ha d’apostar per una inserció més poderosa en aquestes cadenes de producció? S’ha d’apostar pel desenvolupament d’una indústria que ubiqui la producció únicament dins del nostre territori? Es tracta de preguntes que cal respondre a l’hora de plantejar de quina política industrial estem parlant. No només això, sinó que també cal plantejar quins productes es volen produir i per què. En definitiva, cal saber què es persegueix: una millor inserció que acabi amb la condició perifèrica del nostre territori (fet que suposa un guany notable en termes de sobirania) o el desenvolupament d’un model autocentrat en les necessitats de la població de forma més o menys paral·lela i externa al comerç mundial? Repassant l’argumentari en pro del desenvolupament de les indústries manufactureres recollides en l’article de Sobiranies, semblaria que es planteja la necessitat de reindustrialitzar la nostra economia des d’una òptica productivista i no de sobirania reproductiva. Tot i així, cal tenir en compte que el fet és que si es vol intervenir per tal de desenvolupar aquells sectors estratègics pel desenvolupament humà, cal entendre que hi té un pes determinant aquella indústria que té més vincles amb altres processos productius  i que permet un desenvolupament general de les forces productives.

Al meu parer cal emprendre una política industrial que exigeixi la seva transformació en pro d’un model autocentrat en les necessitats del conjunt de la societat i planetàries

COVID apart, el model productiu català manté prop d’un 25% de la població en una situació de pobresa, 14’4% de treballadors pobres i milers persones sense accés a l’habitatge al conjunt dels Països Catalans. Deixa també prop de 100 tones anuals de CO2 a l’atmosfera cada any. Es tracta doncs, d’un model excloent i depredador amb l’ecosistema. Amb tot això, al meu parer cal emprendre una política industrial que exigeixi la seva transformació en pro d’un model autocentrat en les necessitats del conjunt de la societat i planetàries. Que emprengui la reconversió industrial sota criteris d’equitat i sostenibilitat sense destruir llocs de treball. Molt probablement això exigirà relocalitzar la producció de béns essencials, aquells que es produeixen en els sectors estratègics per la reproducció ampliada de la vida i el desenvolupament tecnològic. I això, a més, exigirà d’un fort impuls públic de la mà d’una figura de Banca Pública, que contempli la intervenció o inclogui la nacionalització parcial o total, així com la direcció de la inversió sota criteris d’anticipació i condicionalitat. 

Tal i com s’ha apuntat darrerament, tenint en compte que aquest desmantellament de la producció de manufactures obeeix la lògica d’acumulació del capital, és a dir, la lògica de la major explotació del treball possible, per tal de tirar endavant mesures d’aquest estil caldrà tenir en compte la correlació de forces entre persones treballadores i persones propietàries del capital, una correlació de forces que no es disputa solament a les urnes cada quatre anys, sinó que exigeix d’una coordinació permanent entre la lluita social i la lluita sindical. A més, el context de baixa rendibilitat productiva actual i de més que possible inestabilitat financera a causa del context advers, aguditzarà la pugna pel producte del nostre treball.

Foto de portada: Pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista, membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa

Comentaris

Segona onada: segueix sense ser coronavirus. Per assegurar la vida, dirigim la inversió

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.