«Per què les feministes reflexionen sobre el treball? Què fa que el treball, o l’activitat laboral, sigui una lent tant potent a través de la qual contemplar el món?»

El concepte treball ha estat una temàtica central per les feministes des del sorgiment del mateix moviment al s. XVIII. En la darrera dècada, en un context de crisi capitalista i impuls del feminisme, la temàtica ha recuperat centralitat i ha avançat en el desenvolupament teòric. És en aquest moment quan una de les visions del feminisme socialista es bateja com a Teoria de la Reproducció Social: una anàlisi político-econòmic del treball femení on figures com Lise Vogel, Susan Ferguson, Tithi Bhattacharya, Cinzia Arruzza i Nancy Fraser, però també Maria Mies, Silvia Federici o Leopoldina Fortunati han tingut i estan tenint un important paper.

Des d’aquesta perspectiva Susan Ferguson escriu el llibre Mujeres y Trabajo (Sylone, 2020), que segurament, sigui el millor treball fet fins avui dia des de la Teoria de la Reproducció Social.

A simple vista el llibre ens podria semblar l’enèsima revisió històrica del feminisme, però se’ns presenta des d’una perspectiva diferent a l’habitual. Ferguson, un cop ha conceptualitzat el Feminisme de la Reproducció Social com aquell que analitza la relació entre treball reproductiu i productiu de valor des de l’economia política, buscarà les arrels d’aquesta concepció en gairebé 300 anys de teoria feminista. Enlloc de resseguir la història política del feminisme (el format més habitual), fa l’exercici de resseguir la construcció teòrica del feminisme socialista i marxista.

Aquest exercici la porta a detectar dues perspectives diferenciades: el feminisme de la igualtat crític i el feminisme de la reproducció social. Dues visions socialistes on la primera es mantenia molt vinculada al feminisme liberal de la igualtat i concebia l’alliberament de les dones des la participació política i l’accés al mercat de treball, i l’altre partia de l’economia política i donava major centralitat a la necessitat de socialitzar i treure de la subordinació a la dinàmica del capital els treballs reproductius. Dues visions que s’han anat entrecreuant i que no han presentat una història precisament lineal.

L’autora situa l’origen del feminisme de la reproducció social, o sigui, de la visió econòmica del treball femení, en les aportacions dels socialistes utòpics Anna Wheels i William Thompson a inicis del s. XIX. Segons Ferguson: «van assentar les bases de la trajectòria del feminisme de la reproducció social en insistir en què el treball femení es considerava part de la producció general de riquesa». Això implicava situar del debat feminista en una arena diferent, la de l’economia política. Aquest gir fonamental «permet desplaçar el focus analíticde la divisió sexual del treball a la relació entre treball femení (reproducció social) i treball assalariat, productiu (creador de valor) en el sentit capitalista» (p. 147).

No obstant, el feminisme socialista imperant va donar-li continuïtat a les teories de Bebel i Engels, i no van saber apreciar les aportacions d’aquests socialistes utòpics. La tradició socialista assenyalava la separació entre producció i reproducció en el capitalisme, i enteniaque sota el capitalisme el treball necessari per viure queda sotmès indirectament a la dinàmica i necessitats del capital. Una tipologia de treball que majoritàriament ha recaigut a l’esquena de les dones i que la tradició socialista majoritària ha tractat de forma secundària.  Situant el focus en la dependència de les dones respecte als homes, l’aïllament social i la penositat del mateix treball; tal i com feia el feminisme de la igualtat. Utilitzaven un enfocament humanista al voltant de la justícia, i teoritzaven la construcció de classe i gènere com a parts de dos sistemes que s’enllacen entre ells (el capitalisme i el patriarcat) i que en l’àmbit polític situaven l’alliberament de les dones com a element secundari davant la unitat de classe. En canvi, ignoraven o donaven poc pes a la funció social del treball reproductiu i la relació d’aquest amb sosteniment del capitalisme, un tema que tindrà un gran pes als anys 70’s.

La segona onada feminista fou un moment emocionant en el camp de producció teòrica. El feminisme de la reproducció social es converteix en un important pol d’atracció i debat dins del feminisme socialista, però amb una excessiva preocupació pel treball domèstic no remunerat. Un tema que ha tingut continuïtat en l’actualitat però de forma més complexa i matisada, ja que assumeix que la reproducció de la força de treball té lloc en molts més àmbits que el domèstic -en la producció de valor, en les comunitats i l’estat, també hi ha reproducció social- i que a més, manté una relació contradictòria entre el capital i la vida. El capitalisme necessita  disposar de força de treball, però no es fa càrrec de la seva producció, sinó que la deixa «externalitzada» a les formes d’organització de la classe treballadora.

Gran part d’aquestes aportacions provenen del feminisme negre. Elles són les primeres en evidenciar que la participació de les dones al mercat laboral no era alliberador  i que el feminisme de la igualtat no se sostenia, ni es pensava per a totes les dones. Les afrodescendents que havien sobreviscut com a treballadores domèstiques a l’esclavatge i posteriorment eren assalariades també de les llars blanques. Elles introdueixen que el treball domèstic remunerat, igual que tot el treball, reprodueix servitud i discriminació racial. També replantegen el paper que tenen les llars per a les dones, i entren a polemitzar directament aquelles visions que les feministes blanques creien que eren experiències universals. Mentre que les blanques conceptualitzaven el treball a la llar com esclau, i espai d’aïllament i penúria, el feminisme negre el presenta com un espai propi, l’espai més lliure per a les dones negres, ja que no estava sota control directe ni de l’esclavista en el passat ni pel capitalista en l’actualitat, i cada minut que guanyaven per a la seva reproducció eren moments que no produïen per a tercers. A més, l’experiència d’organització de les llars diferia totalment de les dones blanques, per a elles eren espais comunitaris de socialització. Aquesta és la principal evidència que les llars i el treball domèstic (remunerat i no) no són universals, sinó construccions històriques que tenen en comú ser espais de contradicció entre el capital i la vida.

Enlloc de resseguir la història política del feminisme (el format més habitual), Ferguson fa l’exercici de resseguir la construcció teòrica del feminisme socialista i marxista.

Aquesta visió del feminisme negre contradiu la del marxisme autònom (representat per les protagonistes de la campanya internacional Wages for Hosework) dels anys setanta, que donava gran pres a la mestressa de casa i entenia el treball domèstic com a part de la cadena de producció del capitalisme. D’altra banda, hi trobem continuïtat teòrica en el feminisme marxià de les autores del Feminisme per al 99%, on Ferguson s’hi situa. Elles entendran la reproducció de la vida com a part diferenciada de la producció de valor en un sentit capitalista: per al capital la vida de la força de treball és una necessitat que no controla de manera directa, sinó que la deixa «externalitzada» al control i la voluntat de viure i reproduir-se del propi ésser humà, per a l’ésser humà en aquests espais de vida hi troba més marges de llibertat i capacitat de decisió, però a la vegada xoca amb els límits que li imposa la pròpia dinàmica del capital:

«els recursos vitals estan constrets pels salaris (i els límits crediticis), el temps disponible per a menjar, dormir, ajudar a les criatures amb els deures, jugar i altres activitats, solen venir condicionats per la jornada laboral assalariada; la pressió del rendiment en el treball determina sovint si algú està de festa tota la nit o va al gimnàs i després torna a casa a dormir» (p. 153-154).

En resum, Susan Ferguson destaca com el capitalisme ha robat a la gent els mitjans pels quals es crea i se sosté la vida, i genera pautes socialment determinades per reproduir la força de treball i mantenir les classes dominants que enllacen amb les opressions que vivim. Però destaca la contradicció sota la qual els processos per reproduir la vida es troben en circuits diferents de la producció de valor, i per tant són circuits on és possible que les persones i la societat puguin resistir-se a la degradació de la vida i al sotmetiment total per tal d’afirmar-se i confrontar el capital. L’estratègia que ens proposa és la d’organització i lluita, la construcció de vincles entre comunitat, lloc de treball i moviment; i la implicació en les vagues reproductives i laborals són exemple de tàctiques on dona aquesta triple aliança.

Foto de portada: pxhere.com