Netejo les restes de l’esmorzar abans de sortir de casa i a l’hora de travessar la porta em trobo amb una dona llençant les escombraries que algun veí deu haver contractat, la saludo tímidament. Surto per anar a visitar a l’àvia, que com sempre haurà anat a comprar peix, que sap que m’encanta però que quasi no en menjo, i a casa seva petarem la xerrada fins a l’hora de dinar, ella cuinarà i jo pararé i recolliré la taula, i el meu avi —que al cap de molts anys ha assumit alguna tasca— omplirà el rentavaixella quan acabem. Quotidianitats que vivim, algunes fan mandra, altres tendreses i altres es fan perquè algú les paga.

Quin rol juguen aquestes quotidianitats, el treball que fem a les llars, va ser un dels punts més candents dins del marxisme al voltant dels anys 60 i 70, quan el marxisme era el marc teòric dominant dins de l’esquerra. Es va discutir sobre qui es beneficiava del treball femení, els homes o el capital, si el treball domèstic generava valor, si hi havia explotació dels homes sobre les dones i si les dones constituïen una classe. D’aquests debats se’n van derivar tensions sobre les pràctiques polítiques, replantejaments sobre quin era el subjecte de lluita i organització, i van replantejar-se les mateixes categories del marxisme.

Algunes reminiscències ens arriben, i 50 anys més tard ens retornen (si és que mai van marxar) les propostes sobre com pagar pel treball domèstic, provinent de la campanya Wages For Housework (Salari pel Treball Domèstic), que ens proposaven Selma James, Maria Dalla Costa i Silvia Federici entre altres. Elles van representar algunes de les posicions més conegudes dins d’aquest debat, venien a plantejar que el capitalisme és un sistema que ho subsumeix tot, fins i tot la producció de persones. Les persones no només necessiten un salari, calen molts processos perquè un treballador neixi, creixi, s’alimenti, es socialitzi i es trobi, en definitiva, cada dia en condicions físiques i psicològiques adequades per anar a treballar. Tasques que majoritàriament eren assumides per dones, que sense cap mena de remuneració dedicaven la seva vida a la cura dels altres: homes i persones dependents.

Una important cita de Marx a El Capital constituí uns dels pilars de la teoria de Dalla Costa i James: «El valor de la força de treball, igual que el de qualsevol altra mercaderia, es determina pel temps de treball necessari per la producció, i per tant, per la reproducció d’aquest article específic». A partir d’ella interpreten que dins del temps de treball necessari s’hi havia d’incloure el temps que les dones dedicaven a cuidar a la seva família, i per tant, s’havia d’analitzar aquest temps de treball amb la mateixa lògica que es feia amb el temps destinat a la resta de mercaderies.

Partint de la consideració que l’explotació es dona pel treball impagat que aconsegueixen els burgesos dels treballadors, James i Dalla Costa fan un paral·lelisme amb el treball domèstic: les dones dediquen hores a produir homes, a produir treballadors a canvi de res. Un temps de treball que consideraven que aportava valor a la força de treball, una força de treball que després aniria a les fàbriques i empreses a ser explotats per capitalistes. Donen la imatge que cada aspecte de la vida i reproducció dels treballadors forma part d’una fàbrica gegant, de la qual els capitalistes se’n beneficien.

El punt diferencial amb qui utilitza les categories de Marx i qui no —com James, Federici i Dalla Costa— ve donat pels significats totalment diferents que se’ls hi dona a les paraules. Mentre popularment es coneix el concepte de treball necessari com allò imprescindible per viure, el concepte marxista té un significat totalment diferent. El treball necessari de Marx fa referència al temps que és necessari, segons la capacitat productiva que té cada societat, per produir una mercaderia qualsevol. En el cas anterior, la mercaderia força de treball. Tornant a agafar com a base la cita de Marx, fem referència al treball socialment necessari per al capitalisme. És a dir, dins de tota la capacitat productiva que té la societat, aquella part de temps que es destina a produir les mercaderies necessàries per mantenir en vida el treballador. És igual la qualitat dels productes i si són essencials i imprescindibles per viure o no. Allà on nosaltres podem veure un got d’aigua, el peix que em fa l’àvia, una ampolla de vodka o diazepam, el capitalisme només veu mercaderies produïdes en un temps determinat. Si aquestes mercaderies formen part de la cistella bàsica del conjunt de treballadors, s’assumirà com a necessari per a la reproducció d’aquests. No importa ni la tipologia ni la qualitat. En el mateix paràgraf d’El Capital en que es parla de com es determina el valor de la força de treball hi ha una segona part en què queda clar què és socialment necessari i què no:

«El temps de treball necessari per la producció de la força de treball és resolt en el temps de treball necessari per la producció d’aquests mitjans de subsistència, o, dit d’una altra manera, el valor de la força de treball és el valor dels mitjans de subsistència necessaris per la conservació del posseïdor d’aquesta».

Bàsicament ens ve a dir que el valor de la força de treball es determina pel cost de producció dels mitjans de subsistència; de les mercaderies que s’utilitzen per la producció i reproducció de la força de treball. Aquest «cost» l’hem d’interpretar com una mitjana del temps que es destina a produir els béns que consumim. Per ser precises, és el temps de treball abstracte que contenen aquestes mercaderies. Es dona una estandardització de la producció de cada tipus de mercaderia. L’única manera de conèixer quin és el temps de treball abstracte en que s’ha de produir una mercaderia és posant totes les mercaderies al mercat, a competir entre elles. Segons quines es comprin es podrà conèixer quin és el temps que la societat valida que «s’ha» de dedicar a cada producte.

En el cas del treball domèstic no existeix un mercat de mestresses de casa i treballadores de la llar que fan treballs estandarditzats i comparables, de fet, una de les particularitats del treball domèstic és que es personalitza. Per tant, encara que es pagués per fer aquesta tasca o la necessitem per viure no entraria en la definició marxista de treball productiu generador de valor, ja que no hi ha un treball abstracte ni valor de canvi. Pel capitalisme no tot el treball que es paga és productiu, el mateix passa amb el funcionariat, amb les treballadores de la sanitat i de l’educació.

Es considera que la canadenca Margaret Benston l’any 1969 va escriure el primer article d’èxit des del marxisme en què es plantejà el paper de la dona en relació amb el treball domèstic.

La idea que plantejaven les membres de la campanya Salari pel Treball Domèstic, que el treball de les mestresses de casa era productiu, ja havia estat prèviament plantejada a principis del. s. XIX per Anna Wheeler i William Thompson, socialistes utòpics, però qui es coneix que va dur aquest plantejament en el si d’una organització obrera va ser Mary Inman. Als anys 30 Inman escriuria diferents articles al diari del Partit Comunista d’Estats Units defensant que alimentar, vestir, criar són treballs productius per al capital.

En aquell moment el plantejament no va transcendir gaire, tot i que algunes corrents del feminisme de la igualtat li van donar continuïtat, plantejant com els homes s’estaven beneficiant del treball gratuït de les dones. La qüestió hauria d’esperar a la segona onada del feminisme.

Després de la segona guerra mundial, amb la incorporació massiva de dones casades al treball remunerat i les grans mobilitzacions pels drets civils i polítics, en el si de les organitzacions obreres es comença a discutir l’opressió de la dona, el paper dels homes i es centra l’atenció en el treball domèstic. Aquests debats van dur fortes tensions, amb la conseqüència que algunes feministes socialistes i comunistes van abandonar les organitzacions mentre d’altres es mantenien buscant l’encaix entre l’organització mixta i el feminisme amb la teoria marxista. En aquell moment es començaria a conceptualitzar el treball domèstic, a indagar en les categories tradicionals del marxisme, plantejar què produeix valor i què no, i quin paper juga el treball domèstic dins del sistema capitalista i patriarcal.

Es considera que la canadenca Margaret Benston l’any 1969 va escriure el primer article d’èxit des del marxisme en què es plantejà el paper de la dona en relació amb el treball domèstic. Per a ella les mestresses de casa produïen valors d’ús imprescindibles pel procés d’acumulació del capital, però les seves tasques no tenien valor de canvi, ja que no hi havia un salari ni un benefici capitalista en la relació que s’establia entre homes i dones en el si de les llars. Benston considerava que el treball domèstic era part de l’organització precapitalista que s’havia mantingut fins a l’actualitat per la necessitat de reproduir els treballadors. Tot i que es podrien adoptar altres formes per reproduir la mà d’obra, l’organització patriarcal permetia que això passés sense fer grans canvis en la societat i així el sistema mantenia la gratuïtat de la reproducció, ja que es tractava d’un procés massa costós perquè el sistema capitalista pogués sostenir-se si el pagava.

Les membres de la campanya Salaris pel Treball Domèstic veien en la impossibilitat del capitalisme per pagar tota la reproducció social, la possibilitat d’acabar amb el sistema a la vegada que s’alliberava a les dones de la dependència econòmica respecte als seus marits. D’altra banda, les feministes negres feia dècades que denunciaven i criticaven aquesta aposta, la seva realitat era molt diferent. Elles sempre havien treballat, durant l’esclavisme i posteriorment, és més, una de les principals feines als Estats Units era fer de treballadores de la llar, és a dir, el treball reproductiu remunerat ja existia i no les feia ni més lliures ni acabaven amb el capitalisme.

Angela Davis afegirà a la crítica anterior que havia sigut la industrialització el que havia separat el treball domèstic del treball mercantil, i que per tant no es podia concebre el treball domèstic com a part de la maquinària capitalista, en aquesta imatge de fàbrica de treballadors que presentaven les autores del Treball domèstic. Segons ella el treball domèstic és un prerequisit per estar vius, una necessitat que té la classe obrera i són un conjunt de tasques que s’ubiquen fora de la dinàmica d’acumulació capitalista. Al capital li és igual en quines condicions creixen els treballadors i quants d’ells moren mentre al procés productiu no hi falti força de treball. Amb aquesta argumentació invalidava que el treball domèstic fos productiu pel capital, i indirectament la idea que estava sorgint del feminisme radical que les dones eren una classe (des de l’esclavisme que havien treballat com els homes i no compartien la trajectòria de vida de les dones blanques de classe mitjana).

Vogel portava a desviar la centralitat que estava tenint qui es beneficiava del treball domèstic (si homes o el capital) per retornar a la teorització sobre quina funció social realitzava el treball domèstic en relació a la classe treballadora i les dinàmiques del capital. 

Però dins d’aquest ball d’idees utilitzant conceptes marxistes, pràcticament ningú havia estudiat a Marx amb profunditat. Aquest és l’exercici que faria Lise Vogel l’any 1983. L’autora revisaria escrupolosament el marxisme clàssic de Marx, Engels, Lenin i Clara Zetkin i arribaria a les mateixes conclusions que Benston i Davis: el treball domèstic no genera valor, ni formava part de la cadena de producció capitalista. Vogel analitza el treball domèstic en relació a la classe obrera, i reconeix en ell un procés útil i necessari per a la pròpia classe. Per al capital és un temps de treball que no es contempla, això forma part d’una contradicció del sistema: perquè hi hagi sistema cal força de treball viva, però perquè hi hagi vida calen elements fora del sistema que la permetin produir i reproduir-la. I tot el temps destinat a la vida és temps que la classe treballadora no és productiva per al capital. Mentre la classe treballadora pressiona per ser més que força de treball i viure millor i més lliures el capitalisme ho fa en la direcció contrària, la  lluita i tensió entre el capital i la vida és lluita de classes que situa en ampliar aquest temps per a l’autoreproducció i creixement.

Lise Vogel també va apel·lar a revisar el marxisme. Pel capital la classe treballadora no té edat, ni orígens, ni sexe, ni gènere, però en canvi el procés de la seva reproducció recau, en gran part, sobre les espatlles de les dones, ja sigui com a mestresses de casa o com a treballadores domèstiques o feines relacionades amb l’atenció personal i les cures. Calia que el marxisme abordés la divisió sexual del treball i la dominació dels homes sobre les dones, donar-li centralitat a com produeix i es reprodueix aquesta força de treball.

Vogel portava a desviar la centralitat que estava tenint qui es beneficiava del treball domèstic (si homes o el capital) per retornar a la teorització sobre quina funció social realitzava el treball domèstic en relació a la classe treballadora i les dinàmiques del capital.  Des de la visió de la funció social per força s’havia de mirar més enllà de la llar. Parlar de la reproducció fora de la família era un trencament amb molta literatura feminista del moment que centraven la reproducció en la figura de la mestressa de casa. Ampliava què volia dir reproduïr a la classe treballadora així com els subjectes implicats en aquest procés. L’anàlisi de Vogel incloïa processos que passen en l’àmbit mercantil, els serveis públics i la comunitat com són l’alimentació, a les guarderies i escoles, a la sanitat, la neteja, etc. Així com analitza altres formes d’opressió i jerarquies existents dins de la classe treballadora més enllà del gènere.

Aquesta visió amplia on se situa la reproducció social i els subjectes implicats, i presenta l’interior de la classe obrera complexa i diversa. Permetia ampliar la concepció de qui era el subjecte de la classe obrera i els àmbits de lluita . La perspectiva de Vogel suposava un canvi de rumb en la discussió i una coherència teòrica amb el marxisme que permetia caminar cap a la generació d’una teoria de la totalitat que expliqués les dinàmiques de funcionament complet del sistema i la interrelació amb totes les formes d’opressió amb les quals convivim.

Tot i la profunditat de les seves idees, la publicació de Lise Vogel va tenir poc impacte en el seu moment. Havia arribat posteriorment a una gran quantitat de publicacions que utilitzaven els conceptes més populars del marxisme canviant de significats i negant la capacitat explicativa del marxisme. Un marxisme sense marxisme com el feminisme materialista de Christine Delphy o Ann Ferguson que generava una gran confusió pel que fa a l’ús de categories i significats. A més, s’havia expandit la idea de Heidi Hartmann que «les categories marxistes són cegues al gènere» i moltes militants i activistes renunciaven al marxisme i a les grans narratives. El context social també canviava als 80 amb el gir neoliberal: cau la Unió Soviètica, Tatcher i Reagan arriben al poder, sorgeix el neoliberalisme i s’expulsa al marxisme de l’acadèmia, i a nivell de moviment obrer les organitzacions d’esquerres perdien poder i quedaven desorientades i l’activisme es tancava per replantejar-se a si mateix. Es passa pàgina dels debats sobre el treball domèstic i l’encaix del feminisme i el marxisme, així que les publicacions posteriors passaran bastant inadvertides, però no desapareixeran. Fa pocs anys algunes autores com Susan Ferguson, David McNally, Tithi Battacharya, Nacy Fraser, Cinzia Arruzza han recuperat Lise Vogel ampliant l’enfocament del marxisme sota el paraigua de la Teoria de la Reproducció Social.

Per saber-ne més…

Hennessy, R e Ingraham, C. (1997). Materialist feminism. A reader in Class, Difference And Women’s Lives. Ed. Routledge, New York.

Davis, A. (2005) [1981]. Mujeres, Raza y Clase. Ed. Akal. Madrid.

Vogel, L. (2013) [1983] Marxism and the oppression of women. Toward a Unitary Theory. Ed. Haymarket Books, Chicago.