Socialitzar les cures. Contra el realisme domèstic

El ciber-socialisme i el feminisme podrien confluir en la lluita revolucionària a causa de les possibilitats que l'economia planificada ofereix per a la proliferació massiva de comunes urbanes. Què són i per què haurien d'interessar a la causa feminista?

Socialitzar les cures. Contra el realisme domèstic

El ciber-socialisme i el feminisme podrien confluir en la lluita revolucionària a causa de les possibilitats que l'economia planificada ofereix per a la proliferació massiva de comunes urbanes. Què són i per què haurien d'interessar a la causa feminista?

«Actualment, per a les dones negres i per a totes les seves germanes blanques de classe obrera, la idea que la càrrega del treball domèstic i de la cura dels fills pugui ser descarregada de la seva esquena i assumida per la societat conté un dels secrets miraculosos de l’alliberament de les dones. L’atenció a la infància i la preparació del menjar haurien de ser socialitzades, el treball domèstic hauria de ser industrialitzat, i tots aquests serveis haurien d’estar a l’abast de les persones de classe treballadora».

Angela Davis. Dones, Raça i Classe. 1981. Capítol XIII

I

La majoria de feministes socialistes, anarquistes i radicals del segle XX creien que la supressió definitiva del que ara anomenem patriarcat era indissociable de la superació de l’economia domèstica privada o individualitzada. Avui, no obstant això, aquests debats han desaparegut del mapa polític. Helen Ester, secundant-se en Dolores Hayden i fent un ús original del conegut concepte de Mark Fisher, denomina a aquesta situació realisme domèstic. El disseny espacial de la llar aïllada en el qual les tasques domèstiques són -en teoria- responsabilitat o bé dels adults de la família nuclear, o bé de les seves criades, ha esdevingut tan comú i acceptat que ningú sembla capaç d’imaginar que puguem viure d’una altra manera [Helen Hester. Promethean Labors and Domestic Realism. 2017].

Òbviament, aquesta absència de radicalitat no és problema exclusiu del feminisme. La tendència socialista es troba en hores baixes en general. Fins fa ben poc, ningú dins l’esquerra semblava prendre’s seriosament res que no fos intentar salvar els mobles d’una socialdemocràcia zombi [Andrew Kliman. Post-Work: Zombi Social Democracy with a Human Face? ]. No ha sigut fins als darrers anys quan hem assistit a una onada de recerca sobre la possibilitat d’una planificació socialista de l’economia superadora dels errors del segle passat [Fréderic Legault i Simon Tremblay-Pepin. Un breu esquema de tres models de planificació democràtica]. Els mercats, els diners i la propietat, malgrat dècades de bombardeig mediàtic i acadèmic, tornen a estar en qüestió.

La intenció d’aquest breu article és intentar transmetre les potencialitats que aquests nous debats tenen per a la causa feminista, així com a reavivar recerques més profundes sobre la qüestió. El cibercomunisme planteja que les economies planificades podrien fer fer eclosionar formes alternatives d’organitzar la reproducció social, el treball domèstic, les cures. Després d’un breu repàs per la història d’iniciatives similars, intentarem explicar com, però abans necessitem una breu introducció que recordi la rellevància d’aquestes qüestions.

II

Per quina raó voldríem canviar la forma en la qual funcionen les nostres llars? Si no som capaços de respondre a aquesta pregunta, aquest escrit no tindria sentit. El feminisme socialista fa temps que ve desmitificant les nostres llars i explicant que en aquestes, a més d’amor filial, hi ha jerarquies i dinàmiques de dominació explícites i implícites.

El capitalisme té com a principal fonts de riquesa als ecosistemes i a la compra-venda de força de treball. Però aquesta última no apareix sense més, com els xampinyons1. Necessita protecció, aliment, atenció i educació; és a dir, necessita cures per a desenvolupar-se i recuperar-se. Aquestes tasques són en part realitzades avui per les escoles i instituts, però sobretot per l’entorn familiar privat, el qual ha estat històricament caracteritzat per una divisió sexual del treball en el qual les dones (mares, àvies, germanes, etc.) s’encarregaven de les cures i els homes treballaven per a portar ingressos a casa [Friedrich Engels. L’origen de la família, la propietat privada i l’estat. 1884]. Després de l’experiència de la Segona Guerra Mundial i l’entrada de les dones al món laboral, aquesta estructura es va trastocar però va conservar la seva forma essencial: a més de les seves noves ocupacions, les dones han continuat carregant amb les responsabilitats domèstiques donant peu al fenomen de la doble jornada. Arriben de treballar i comencen a fer el menjar, posar rentadores, atendre la resta de familiars, netejar, etc. Totes aquestes activitats són infravalorades i invisibilitzades. Rares vegades se’ls reconeix mèrit, però tothom nota quan falten [Lourdes Benería. Reproducció, producció i divisió sexual del treball. 1981].

Aquesta situació és més o menys assumible per a les rendes altes i mitjanes, ja que poden pagar per assistentes privades, residències per a gent gran, guarderies, etc, però és un autèntic drama per a les famílies obreres, a les quals les mares i les àvies es desviuen per portar-lo tot cap endavant. Les campanyes culturals de l’esquerra i altres iniciatives legislatives per equiparar les baixes per maternitat i paternitat han ajudat a co-implicar els homes en aquestes tasques, però no garanteixen una distribució equitativa efectiva, i el que és pitjor, deixen intactes els problemes que l’economia domèstica individual genera a nivell social.

El que diferents teòriques han encertat a denominar crisi de les cures és un problema social a escala mundial que genera un patiment incalculable en la població [Tithi Bhattacharya. Social Reproduction Theory. Remapping Class, Recentering Oppression. 2017]. Esmenar-ho és una cosa que hauria d’importar a qualsevol. I és que l’economia domèstica privada és una institució extremadament ineficient en l’ús de temps i recursos, incapaç d’adaptar-se a les reestructuracions demogràfiques que s’estan donant. La caiguda en picat de la natalitat, lligada a les dificultats vitals per a aconseguir una estabilitat laboral, ha provocat un envelliment generalitzat de la població. Els pares i mares combinen dobles jornades de cures i horaris laborals cada vegada pitjor pagats que deriven en estrès crònic i desatenció intermitent d’aquells que necessiten ser cuidats. Al no poder pagar serveis privats d’assistència, nens i ancians pateixen una solitud forçada amb greus conseqüències psicològiques. El cas de la tercera edat és especialment preocupant, ja que la deterioració de les pensions públiques fa encara més depriment la seva situació [Helen Hester i Emma Dowling. The future of care. 2021].

Com dèiem al principi, això porta denunciant-se per part dels sectors més radicals del feminisme des de fa més d’un segle. Autores tan dispars en el temps i l’espai com són Aleksandra Kolontái -encara que ella no es considerava «feminista» [Alexandra Kollontai. La dona en el desenvolupament social. 1921], Shulamith Firestone [Shulamith Firestone. La dialèctica del sexe. 1970] o Savvina Chowdhury [Savvina Chowdhury, Peter Bohmer i Robin Hahnel. El treball reproductiu en una societat participativa socialista. 2021] han teoritzat sobre la necessitat d’organitzar comunalment el domèstic; de socialitzar les cures. Si bé això no acabaria d’un cop de ploma la resta de problemes que el feminisme aborda, faria molt més fàcils i efectives les seves campanyes culturals.

III

Malgrat la desmemòria que avui patim, la veritat és que hi ha hagut múltiples intents històrics de socialització d’allò domèstic. Com podrà apreciar-se tots han anat lligats a experiències de planificació socialista en els quals la reconfiguració de l’urbanisme i l’arquitectura d’interiors ha jugat un paper clau.

Al segle XIX, diferents successores owenistes i fourieristes del que es coneix com a socialisme utòpic van dissenyar models d’habitatges en els quals experimentaven formes diferents de gestionar les tasques de la llar. Una de les millors lectures que hi ha referent a això és The Grand Domestic Revolution, de Dolores Hayden, on es narra l’experiència concreta dels EUA amb aquesta mena d’iniciatives [Dolores Hayden. The Grand Domestic Revolution: A History of Feminist Designs for American Homes, Neighborhoods and Cities. 1982]. Les «feministes materialistes» que s’esmenten en el llibre són les primeres a plantejar que la transformació espacial de la llar donaria lloc a una mena d’habitatge molt més equitatiu i sofisticada, tecnològicament i estètica, que el típic habitatge burgès victorià. Les bugaderies i cuines ben equipades dels hotels i altres espais comercials exemplificaven per a elles la possibilitat d’optimitzar el seu treball, per la qual cosa van promocionar la formació de comunitats d’entre cinquanta i cinc-centes persones en blocs d’apartaments, grans hostals i finques rurals.

Pla del primer pis de l’habitatge comú construït per la Comunitat Oneida, Kenwood, Nova York, 1861-1878: 1, oficina i guarda-roba; 2, sala de recepció; 3, biblioteca; 4, sala d’estar inferior; 5, dormitori individual; 6, dormitori compartit; 7, quart d’habitació; 8, saló o taller; 9, taller; 10, menjador; 11, menjador addicional; 13, 14, sales d’estar; 15, cuina de la guarderia; 17, guarderia; 18, 21 22, passadissos; 19, vestíbul; 23, porxo, 24, torre.

En aquests nous falansteris les tasques domèstiques acostumaven a rotar-se, obtenint dret a una part del salari dels integrants que treballaven fora de l’entorn comunitari. S’ha arribat a parlar de l’existència d’entre unes 2000 i 3000 comunes d’aquest estil al llarg de la història dels EUA [Yvonne Daley. Què va passar amb les comunes dels Estats Units? 2021]. Moltes de les quals tenien empremta religiosa i la continuen tenint, unes altres han estat assimilables al moviment hippie i altres són quelcom semblant a «nius» per a cooperatives de treballadors. De fet, l’intent de crear micro-illes d’emancipació perviu avui en els projectes de les denominades «ecoviles», en les quals s’intenta usar la denominada low tech per a aquests fins.[Juan Victor Macanás Muñoz. Ecoviles: reflexions, feminisme i passeig audiovisual. 2017] No obstant això, el principal problema d’aquests plantejaments és que manquen d’una projecció sociopolítica àmplia i pequen de ser el pla de vida personal d’uns pocs activistes. La dona obrera hauria d’esperar a la menys idealitzada però més efectiva experiència del «socialisme real» per a parlar d’iniciatives a gran escala.

(a) Mansió de la Comunitat de Oneida, Nova York. (b) Colònies de Amana, Lowa. (c) Comunitat Hancock Shaker, Massachusetts. (d) Comunitat Twin Oaks, Virginia.

Als començaments de la Unió Soviètica, i principalment a causa de la influència del Jenotdel (Departament de Dones treballadores i Dones Pageses) liderat per Aleksandra Kolontai i Inessa Armand, l’alliberament de la dona prendria un lloc central en la política bolxevic. A aquest efecte, van imaginar una societat en la qual els menjadors comunitaris, les guarderies i les bugaderies públiques reemplaçarien el treball no remunerat de les dones a la llar. Com detalla Wendy Goldman a Women, State and Revolution, les dones del Jenotdel es van disposar a reformar la societat mitjançant lleis que a vegades xocaven amb la realitat material, especialment amb les estructures tradicionals de la pagesia soviètica ja que, per exemple, les noves lleis de divorci dissenyades per a la vida en ciutats no contemplaven adequadament l’estatus de la propietat pagesa en comú [Wendy Z. Goldman. Women, the State and Revolution Soviet Family Policy and Social Life, 1917–1936. 1993].

Una de les idees més cridaneres de l’època, i impulsada per Kolontai, va ser la socialització de la cura dels petits i, en particular, dels orfes deixats per la guerra, coneguts com besprizornost. Kolontai veia la socialització de cures com a part del seu programa per a construir una forma superior de família, i aquests centres semblaven indicats per a ser el primer pas. Malgrat la destrucció de la guerra i la falta de recursos, es van construir nombrosos centres de cura, on es va arribar a donar recer (encara que en condicions bastanta llunyanes a l’ideal) fins a un quart de milió d’orfes. Amb l’arribada de la Nova Política Econòmica en 1922, es tancarien molts d’aquests centres a causa de la falta de fons i es veuria el seu impacte real: sense aquests centres, moltes mares no podien cuidar dels seus nens i treballar al mateix temps. Les dones casades es van quedar a casa, reintroduint la dependència del salari dels seus marits. I moltes mares solteres o vídues de guerra es veurien obligades a abandonar als seus fills als carrers al no poder combinar les tasques domèstiques i laborals.

El 1930, el Jenotdel seria abolit, ja que la qüestió feminista va ser (erròniament) catalogada com solucionada en considerar-se que l’eliminació de la propietat privada, combinada amb les noves institucions de l’estat, havia solucionat els problemes que afrontaven les dones. Encara que els drets de les dones sofririen un altre retrocés amb l’entrada en vigor del codi de la família el 1936, les mesures de l’«estat de benestar» soviètic, després esteses a altres països del bloc socialista, facilitarien la vida de les dones i permetrien la seva incorporació al treball alleujant la doble càrrega. No obstant això, com escriu Kristen Ghodsee a Second World, Second Sex, aquesta no arribaria a desaparèixer, o a ser qüestionada culturalment. Encara s’esperava que fossin elles les que s’ocupessin de les feines de casa als països socialistes, i la qüestió feminista seria de poca importància a gairebé tots els països del bloc excepte a Bulgària, on hi havia una organització femenina de masses que tenia relativa independència del partit comunista i publicava un diari on es discutien les preocupacions de les dones [Kristen Ghodsee. Second World, Second Sex Socialist Women’s Activism and Global Solidarity during the Cold War. 2019]. 

Paral·lelament, la República Popular de la Xina va dur a terme el seu propi camí. Durant el primer període maoista, la col·lectivització de la reproducció social es va dur a extrems que no es van replicar en altres països, especialment en les comunes agrícoles. Un dels objectius de la construcció de les comunes era l’alliberament de les dones del treball domèstic, i per a això es tornarien comunitàries moltes de les tasques exercides per elles com l’educació, les cures dels menors i la preparació i distribució de menjar. Aquesta última mesura, va ser possible mitjançant l’obertura d’al voltant de 2.6 milions de menjadors comunals, on en general la gent podia presentar-se i menjar el que volgués. Aquest experiment utòpic no va sobreviure molt de temps, i tristament ara les cantines són conegudes com una causa de la fam de 1958-9. Això es deu principalment al fet que es va centralitzar la distribució de menjar en mans de poca gent, i a causa d’una implementació i gestió defectuosa es va aguditzar la mala situació existent durant el Gran Salt Endavant, combinada amb males collites en un país ja pobre i famolenc. Malgrat la insistència de Mao, els menjadors comunals serien desmantellats a principis dels seixanta [Gene Hsin Chang i Guanzhong James Wen. Communal Dining and the Chinese Famine of 1958–1961. 1997]. 

Un menjador de les comunes populars

D’aquest període quedarien moltes institucions que alleugerien la càrrega de la reproducció social, majorment suportada per les dones. Durant la Revolució Cultural, un segon període utòpic donaria un renovat ímpetu a les mesures col·lectivistes, expandint la sanitat pública en un país on era pràcticament inexistent, encara que el major focus d’aquest període seria el de derrocar les barreres culturals que lligaven a les dones als treballs domèstics i els hi impedien realitzar molts oficis. Per a això es promulgarien mesures com les baixes de maternitat i s’obririen moltes escoles [Donen Connell i Donen Gover. China: Science Walks on Two Legs. 1974; Ruth Sidel Victor W. Sidel, Women and Child Care in China: A Firsthand Report. 1973]. Moltes d’aquestes mesures serien revertides al final de la dècada dels setanta, amb les reformes de Deng Xiaoping [Dongping Han, The Unknown Cultural Revolution: Life and Change in a Chinese Village. 2008].

Treballadors preparant menjar a una comuna xinesa

IV

Tot i que les experiències esmentades van suposar avanços notables en la situació de la dona, no van estar lliure de serioses limitacions i inconvenients. Les illes de socialisme dels utòpics van caure en l’oblit del seu propi aïllament. Els esforços de l’URSS per desenvolupar serveis públics per a les dones van ser encomiables, però tot i que els va facilitar molt més la vida que a les seves homòlogues occidentals, no va acabar d’assegurar una repartició efectiva de les tasques domèstiques. Les comunes agrícoles de la Xina maoista van intentar atacar l’arrel d’aquests problemes de manera molt més radical, però en el seu intent es van passar de frenada i van generar formes de vida potser massa intrusives i poc compatibles amb les exigències de privacitat que avui entenem com a bàsiques.

Malgrat tot, vies intermèdies pretenen aportar el millor dels dos mons. El 1993 Paul Cockshott i Allin Cottrell van publicar Cap a un Nou Socialisme, una obra sistemàtica on s’exposen els fonaments tècnics i institucionals d’una planificació socialista de l’economia actualitzada per les noves tecnologies digitals [Paul Cockshott i Allin Cottrell. Cap a un Nou Socialisme. 1993]. Al capítol 12 titulat La Comuna plantegen que el ciber-socialisme i el feminisme podrien confluir en la lluita revolucionària a causa de les possibilitats que l’economia planificada ofereix per a la proliferació massiva de comunes urbanes. Què són i per què haurien d’interessar a la causa feminista?

Les comunes urbanes són estructures arquitectòniques on es combina la socialització de les tasques domèstiques a través de menjadors, bugaderies, guarderies i serveis de neteja comunals, etc. amb pisos i habitacions individuals en les quals les famílies i els seus integrants disposen de tota la privacitat que necessitin. Les seves potencialitats són vàries.

En primer lloc, en assignar les tasques a un grup reduït de persones, professionalitzant-les o rotant-les entre els membres de la comunitat, s’assegura donar un cop mortal a la divisió sexual del treball, discriminadora de les dones. Dit d’una altra manera, en garantir que la major part de tasques com la neteja i la cuina la realitzen agents comunals ajustats als criteris d’aquesta comunitat assegurem que aquest treball no acabi recaient en les dones.

En segon lloc, gaudim dels meravellosos beneficis de les economies d’escala. És molt més eficient en termes de temps i recursos que una persona cuini per a cent persones que cadascuna d’aquestes cent cuini per a si mateixa. Així mateix, les escales grans permeten l’aplicació de criteris científics i tecnològics amb major facilitat. En socialitzar el menú, per exemple, podem assegurar-nos que els integrants de la comuna accedeixin a una dieta equilibrada, així com d’invertir en instal·lacions millors que no podrien costejar individualment. Pot semblar que això reduiria la llibertat de decisió de cadascú, però la clau d’això és que cada comuna urbana decidiria per si mateixa com concretar les recomanacions públiques de sanitat i usabilitat. Tornant a l’exemple de la cuina, hi ha centenars de milers de possibles receptes que podrien ser vàlides i no hi ha cap raó per a no oferir diverses opcions el mateix dia.

La infància i la tercera edat es beneficiarien de l’espai comunal fins i tot amb la caiguda de la natalitat, ja que, en optimitzar la gestió de les tasques, es disposaria de més temps per a atendre’ls, i cosa que és més important: en generar espais comunals d’oci i supervisió, assegurem un acompanyament, des del bressol fins a la tomba, de tot el veïnatge, amb el que es desenvoluparien relacions molt més estretes.

És possible que, fins i tot havent explicat això, es pensi que les comunes urbanes seran pisos en els quals tres o quatre famílies viuen amuntegades. Per a fer-nos una idea del que implicaria potser és interessant recordar l’experiència de la Viena Roja entre 1919 i 1934, malgrat amb totes les seves limitacions.

Karl-Marx Hof vist des de l’aire

A Principis del Comunisme, Friedrich Engels argumentava que la revolució proletària hauria de tenir entre les seves prioritats la «construcció de grans palaus en les finques de l’Estat perquè serveixin d’habitatge a les comunes de ciutadans que treballin en la indústria i l’agricultura i uneixin els avantatges de la vida a la ciutat i en el camp, evitant així el caràcter unilateral i els defectes de l’una i l’altra» [Friederich Engels. Principis del Comunisme. 1847]. Doncs bé, el govern del Partit Socialdemòcrata dels Treballadors no va aconseguir suprimir la distinció entre camp i ciutat, però va construir el més semblant als palaus obrers que ha existit; palaus per a les obreres seria el més correcte. Edificis descomunals com ara el Karl-Marx-Hof alberguen uns 1300 habitatges individuals amb accés a serveis comunitaris que van des de bugaderies i banys fins a farmàcies. [Irene Armelles Bell. Evolució del model de producció d’habitatge social a Viena. Anàlisi des de la Doble perspectiva socioeconòmica i la de la forma urbana. 2020] En tots ells, «la màxima atenció es posa en els serveis comuns, en l’alliberament de la dona de l’esclavatge domèstic» [Manfredo Tafuri. Das giri Wien. Política i arquitectura residencial a la Viena socialista. 1989].

Un indicatiu de les potencialitats que aquestes institucions tenen envers la crisi de les cures és que segueixen en l’horitzó d’iniciatives com les de l’urbanisme feminista [Dolores Hayden. What Would a Senar-Sexist City Look Like? Speculations on Housing, Urban Design, and Human Work. 1980; Col·lectiu Punt 6. Urbanisme feminista: per una transformació radical dels espais de vida. 2019], que pretén generar aquests espais comunitaris fins i tot dins de l’Estat burgès. Però en el context d’economies de mercat, on només es premien les iniciatives monetàriament rendibles, no troba més que limitacions. No sembla casualitat que un dels únics llocs on s’estiguin duent a terme projectes similars siguin Venezuela [Cira Pascual Marquina i Chris Gilbert: Venezuela, The Present as Struggle: Voices From the Bolivarian Revolution. 2020] i, particularment, la Xina actual, on el sector públic continua tenint un pes considerable en l’economia. Els nous barris-càpsula de regions com Xiong’an guarden similituds més que notables amb l’exposat anteriorment [Serà el nostre futur viure en barris-càpsula a l’estil Xiong’an? 2020]. D’altra banda, el recent «Pla de Desenvolupament Comunitari Integrat» pretén que les administracions regionals fomentin la consolidació de comunitats integrades a partir de l’entramat urbà existent. La idea és desenvolupar serveis comunals estratègicament localitzats a no més de deu minuts caminant que siguin assequibles i permetin la vida en comú [El Consell d’Estat Xinès va emetre l’any passat el 14° Pla Quinquennal sobre la «Planificació de la Construcció del Sistema de Serveis Comunitaris Urbans i Rurals». Un usuari va publicar fa poc un fil explicant les seves concrecions].

Pl`nol prototip d’un barri a la nova àrea urbana de Xiong’an.

Malgrat tot, cal destacar un advertiment essencial de l’urbanisme feminista: com expliquen autores com Liisa Horelli, la socialització de les tasques reproductives no dissol de manera automàtica la divisió sexual del treball. Per tant, són necessàries campanyes culturals que evitin que els serveis comunals de cura siguin principalment exercits per dones, així com que es visibilitzin i es dignifiquin [Col·lectiu Punt 6. Urbanisme feminista: per una transformació radical dels espais de vida. 2019].

V

En definitiva, estem parlant d’un tema extremadament sensible que requereix reflexionar sobre aspectes molt íntims de la psicologia social del nostre món. Quan avui es parla d’aquestes alternatives i la seva història és habitual observar un cert recel que porta a rebutjar-les de pla quan es coneix algun dels seus problemes. No obstant això, és necessari recalcar quelcom que resulta indiscutible: tot i que aquestes propostes distaven de ser perfectes, la situació de la dona va empitjorar -i molt- quan van faltar. Per tant, sembla raonable reflexionar sobre com podríem aprendre dels seus èxits, al mateix temps que intentem no repetir els seus errors.

No cal prendre les comunes urbanes com la solució definitiva als problemes esmentats, sinó com un intent de reobrir el debat sobre aquests temes i combatre el realisme domèstic. Si el socialisme pretén tornar a ser un moviment de masses ha de trobar les forma de radicalitzar els actuals moviments socials entre els quals el feminisme no pot ser ignorat. Per a fer això de manera efectiva, el discurs no pot plantejar-se com un mer atac als límits d’un feminisme hegemònic, sinó com la necessitat de recordar el que la revolució, la planificació econòmica i la veritable democràcia han d’oferir a la meitat de la població mundial. 

Necessitem un urbanisme socialista i feminista. Socialista, en tant capaç de mobilitzar temps i recursos de forma planificada per a objectius multidimensionals que desbordin la rendibilitat, però també la productivitat [Aaron Benavav. Com fabricar un llapis. 2020], i feminista, en tant que conscient i compromès amb què la divisió sexual del treball sigui superada efectivament als espais comunals generats.


Notes

  1. Amaia Pérez Orozco va encunyar el concepte de «treballador xampinyó» per a explicar com la cultura capitalista invisibilitza el treball reproductiu. Segons les coordenades d’aquesta, «l’única població rellevant és l’empresariat i aquella part de les famílies que va al mercat laboral. La resta és una càrrega, socialment desitjable, però econòmicament costosa. La manera d’entendre a les persones treballadores és la que, des de les anàlisis centrades en les cures, hem denominat el treballador xampinyó: aquell que només importa en la mesura en què s’incorpora al procés productiu. No importa on estava abans d’arribar a l’empresa ni on va quan marxa. Es pressuposa que amb el seu salari ho resol tot ja que no té necessitats més enllà d’aquelles que cobreix amb el consum mercantil. Tampoc té responsabilitats sobre el benestar aliè que siguin reconegudes com quelcom que interfereixi o condicioni la seva inserció laboral. No obstant això, aquest treballador xampinyó no és tal: algú s’ha fet càrrec d’ell quan era nen, ho fa quan enmalalteix i ho farà quan envelleixi; d’alguna manera gestiona la seva regeneració diària, tant corporal com emocional» [Amaia Pérez Orozco. Subversió feminista de l’economia. Sobre el conflicte capital-vida. 2019.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Grup de debat per explorar les possibilitats de la planificació econòmica mitjançant l'ús de la tecnologia.

 

 

Comentaris

Socialitzar les cures. Contra el realisme domèstic

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.