«Amargament decisiva». Així descrivia Joan Fuster—de qui enguany es commemora el centenari del naixement—la importància històrica del nacionalisme espanyol. Al pròleg de Franco i l’Espanyolisme, de Xavier Arbós i Antoni Puigsec, el de Sueca reivindicava la importància de l’estudi de la gènesi, desenvolupament i reproducció de la ideologia que hi ha al darrere del concepte de nació espanyola. Corria l’any 1980 i la temàtica encara distava de ser popular a les investigacions. A una entrevista recent a l’historiador mallorquí Pere Salas publicada al web de Catarsi, aquest apuntava el que Fuster també insinuava: és la fortalesa del nacionalisme espanyol allò que li ha permès mantenir durant llarg temps la seva capa d’invisibilitat.

Encara amb certa timidesa als anys noranta del segle passat, i ja de forma més accelerada les passades dues dècades, l’estudi del nacionalisme espanyol s’ha fet el seu lloc. L’independentisme d’esquerres, aquell que ha crescut en part inspirat pel mateix Fuster, no sembla haver-ne pres gaire nota. Capficat com és natural en la seva pròpia alternativa nacional, la mirada detinguda al desenvolupament de les nacions dominants no ha estat gaire prioritari. La idea que d’alguna manera ha dominat l’ambient ha estat la de considerar la identitat nacional espanyola, sovint tan estridentment present als Països Catalans, com una mena de falsa consciència, sense aprofundir-hi gaire més. Però saber més sobre els seus orígens i expansió sembla prou raonable si el que es pretén és la seva superació. Val la pena escoltar el que la historiografia més recent en diu.

La nacionalització espanyola: un paradigma nascut d’una polèmica

És gairebé impossible fer una aproximació a aquest tema sense topar ràpidament amb les discussions sorgides al voltant el que s’ha anomenat «la feble nacionalització espanyola del segle XIX». Fou l’historiador català Borja de Riquer qui parlà primer en aquests termes, sostenint que l’estat liberal espanyol fracassà en els seus esforços per generar una comunitat sòlida de lleialtat política basada en la idea de la nació espanyola. Les baixes taxes d’escolarització i alfabetització, el pes d’una classe dominant eminentment agrària —grans terratinents— en comptes d’una burgesia industrial, el rebuig popular al servei militar o les disputes pels símbols nacionals en serien algunes de les principals causes. Seria en aquest context que, davant de la crisi generada per les derrotes i pèrdues territorials de 1898, van poder sorgir propostes alternatives de nacionalització a Catalunya i al País Basc.

Ha tingut aquest paradigma un impacte en les visions sobre la qüestió al si de l’independentisme? Segurament no es pot parlar d’un diàleg directe real amb la teoria, ni grans reflexions al respecte. Però la imatge d’un estat espanyol limitat i incapaç, que utilitza «com a principals instruments [nacionalitzadors] La Gaceta de Madrid, l’exèrcit i la Guàrdia Civil», sembla com a mínim familiar. Casa prou bé, sens dubte, amb el lògic èmfasi que habitualment es posa en la innegable capacitat de resistència de la cultura catalana després de la pèrdua de les institucions pròpies a mans del centralisme borbònic. També amb la idea d’un espanyolisme tricorni, mancat de penetració social i capacitat de generar consensos. Un nacionalisme d’estat que hauria necessitat la violència i la fortalesa institucional del franquisme per fer-se mínimament efectiu.

Però no és aquest el panorama que dibuixen la majoria d’investigacions realitzades durant les darreres dues dècades. El contrast amb allò que explica Salas a l’esmentada entrevista és clar. El mallorquí situa el seu llibre L’Espanyolització de Mallorca dins d’un corrent historiogràfic més ampli on inclou Ferran Archilés, Justo Beramendi, Fernando Molina, Javier Moreno, Xosé Núñez Seixas i Alejandro Quiroga. Qui vulgui aprofundir més trobarà una gran varietat ideològica darrere aquesta llista de noms. Però què diuen les noves perspectives i quin paradigma oposen al de feble nacionalització espanyola? Com plantegen el procés històric d’espanyolització als Països Catalans?

Perifèries, subalternitats i espanyolització       

No hi ha, per desgràcia, una obra similar a la de Salas per al conjunt dels Països Catalans al sud de l’Albera. Però de les investigacions disponibles es pot traçar un model general aproximat, que raonablement simplificat es pot explicar amb dues idees força: la concepció bidireccional de les relacions entre centre i perifèria i un nou èmfasi en el paper de la subalternitat. 

En primer lloc, es proposa una revisió i complexificació de la dinàmica centre versus perifèria en el procés d’espanyolització dels Països Catalans. El paradigma de la feble nacionalització tendia a visualitzar una acció unidireccional del centre, condicionat per la seva feblesa econòmica i politicoadministrativa, cap a la perifèria. Salas o Archilés plantegen una relació bidireccional, on participen tant les elits locals —o supralocals— com els nous agents emergents de les perifèries.  

Les elits perifèriques, amb vincles de dependència política i/o econòmica amb el centre, es presenten com un actor clau en la nacionalització. La seva principal funció és la d‘establir una mediació en la relació desigual entre centre i perifèria. Per al centre, aquestes permeten una interlocució eficaç en la relació amb la perifèria adaptant la nova ideologia de la nació als seus codis i imaginaris. Per a la perifèria, l’elit local esdevé una autèntica encarnació del centre, que es converteix així en una realitat quotidiana a la qual pot interpel·lar directament. Així, l’Estat, a més de penetrar en el territori amb institucions directament controlades pel centre —com ara la Guàrdia Civil, que es desplega a partir de 1844—, es fa encara més present a través dels ajuntaments. Aquests es trobaran en mans de notables locals, però aniran incorporant cada vegada més regidors de les classes populars, vinculats als partits polítics nacionals estatals. Tampoc és gens menyspreable, en aquest context local de més difícil accés directe per part de l’Estat, el paper nacionalitzador de la parròquia com a branca local de l’Església catòlica.

Les noves veus que sorgeixen de les perifèries i sovint qüestionen aquesta mediació per part de les elits locals no faran el mateix amb el marc nacional dominant. El republicanisme, per exemple, s’articula a escala nacional espanyola amb el Partido Republicano Federal el 1868. L’esquerra política, de fet, també arriba allà on l’Estat no pot o no vol, contribuint decisivament en la nacionalització de les classes populars socialitzant un discurs reformador en l’aspecte social però inequívocament espanyolista. Així funcionen els projectes educatius impulsats sota l’ombra de l’esquerra, des de la Institución Libre de Enseñanza de Sanz del Río fins a les Misiones Pedagógicas de la Segona República, passant per l’Escola Lliure de Ferrer i Guàrdia. Tots contribueixen a l’alfabetització en castellà i a la difusió de la cosmovisió nacional espanyola, particularment pel que fa a la geografia i la història.

La segona idea-força que convé destacar, molt present als treballs de Salas i Archilés, està relacionada amb aquesta renovada mirada cap a la perifèria. Es tracta d’un major èmfasi en el paper que juga la subalternitat en l’articulació de la identitat nacional espanyola. Així, s’apunta com la incorporació a l’imaginari nacional espanyol de mites, símbols o imaginaris vinculats a l’ètnia no dominant —com ara la figura del rei Jaume I— serveix per fer més eficaç la nacionalització als Països Catalans. Aquestes identitats prenen un caràcter regional, i es processen com a expressions particulars d’espanyolitat al costat d’altres més pròpies del centre nacionalitzador. El mateix pot passar amb identitats locals, com proposa Archilés en el cas dels republicans de Castelló ja cap a finals del segle XIX, en què la identificació amb la localitat esdevé expressió particular de la identificació amb la nació espanyola.

La idea de nacionalització a través del que és subaltern es pot aplicar a tres fenòmens del segle XIX que comparteixen una dimensió de rebuig al centralisme espanyol: la Renaixença, el federalisme i el catalanisme de certs sectors de l’Església catòlica. El primer retornà un grau important de prestigi a la llengua catalana en un context d’imposició del castellà a un nombre creixent d’àmbits. El segon reivindicà el paper polític de les regions davant d’un Estat centralista i centralitzat i arribà, amb el Pacte de Tortosa de 1869 a suggerir una entesa més estreta entre els antics territoris de la Corona d’Aragó. El tercer incorporà la revalorització de la catalanitat, de manera semblant i paral·lela a la Renaixença, al decisiu món de la pràctica religiosa. El que mostren els estudis, però, és que cap d’aquestes tres expressions va qüestionar la nació espanyola com a tal. Més aviat es tractava de visions alternatives de la nació —en el sentit de permetre la seva diversitat cultural i/o descentralització territorial— que no de visions de nacions alternatives.

El paper actiu que van jugar les perifèries en el procés de nacionalització espanyola resulta, per tant, una contribució decisiva a la consolidació del que Michael Billig anomena un topos nacional. La nació esdevé un marc intocable: es pot qüestionar la legitimitat dels seus representants, la idoneïtat d’alguns dels seus símbols o la política dels seus governs, però no el seu marc topològic. Així fou al llarg de tot el segle XIX als Països Catalans, on en diferents territoris van florir moviments tan oposats a l’statu quo com el carlisme o el republicanisme i el cantonalisme. Però el topos nacional, el marc de la nació mateixa queda fora de tota discussió fins al naixement del nacionalisme català, que obrí un fil històric—estudiat entre altres per Fermí Rubiralta— que portà a l’independentisme actual. Des d’aquesta perspectiva, queda obert el debat sobre el paper històric del catalanisme del segle XIX, que sembla estar en l’ambigüitat d’haver contribuït a la nacionalització espanyola, d’una banda, i haver generat les condicions de possibilitat per a la proposta d’una nació catalana alternativa, de l’altra.   

Subtil, progressiva i exhaustiva

Una vegada assentada la idea que la nacionalització espanyola als Països Catalans fou més intensa, o actuà en més àmbits, del que entenia el paradigma anterior, convé recordar dos factors addicionals que la potenciaren. D’una banda, la seva dimensió temporal. De l’altra, la seva vinculació amb el canvi social.

L’espanyolització de les societats dels Països Catalans al sud de l’Albera no començà de cop i volta amb la Constitució de Cadis de 1812. El que apunta Antoni Mas a Llengua, terra, pàtria i nació —i recordava Pere Salas a l’entrevista ja esmentada— es pot generalitzar al conjunt dels territoris afectats. Els vincles amb una monarquia assentada a Madrid/Castella —amb la qual ja comença una relació centre-perifèria—, la importància de la religió catòlica, la conflictivitat amb França o amb el Nord d’Àfrica venen de segles abans. Aquestes són les bases sobre les quals s’assenta l’espanyolització, i a les quals dona un nou significat nacional. A més, el procés és acumulatiu i perllongat en el temps. Un exemple clar d’aquesta dinàmica és l’adopció de la rojigualda com a bandera nacional. La seva oficialització com a tal l’any 1843 estigué precedida per dècades d’adopció gradual: des de 1785 als vaixells de guerra i 1793 a ports com els de Palma, València i Barcelona. La Guerra del Francès (1808-1814) i la Primera Guerra Carlina (1833-1840) contribuïren a la seva popularització i extensió més enllà de l’àmbit naval. Amb els anys, el símbol va colonitzant nous espais, i cap a finals de segle ja es podia trobar en tota classe d’edificis oficials i cerimònies públiques.

Una altra font de fortalesa de la nacionalització espanyola és la seva associació, gairebé inseparable, amb els processos de canvi social. Així ho planteja Alejandro Quiroga, que identifica les grans transformacions socioeconòmiques, culturals i tecnològiques com a generadores d’un «procés d’acumulació de medis nacionalitzadors». Si a principis del segle XIX les vies d’accés a «experiències de la nació» són encara limitades, aquestes es multipliquen durant els cent anys següents, especialment en el trànsit cap al segle XX. En l’àmbit de l’acció política, l’extensió progressiva del sufragi permet la integració de creixents capes socials, que malgrat el caciquisme no deixen d’identificar-se amb uns partits i els seus representants locals definits en termes nacionals espanyols. En l’àmbit cultural, la irrupció progressiva de la cultura de masses nacional espanyola —amb la novel·la, gèneres musicals com la sarsuela, l’esport, la ràdio— va omplint la quotidianitat de la població. La identitat nacional espanyola es desenvolupa en paral·lel a tota una col·lecció de nous vincles socials —als quals també s’adhereix— com ara la consciència de classe, que guanya pes al costat dels tradicionals com la família o la parròquia.

Una batalla (inacabada) per l’hegemonia nacional

Les noves perspectives sobre l’avenç de la nacionalització espanyola als Països Catalans —ens movem, cal repetir-ho, al sud de l’Albera— mereixen reflexions profundes i reposades. Una possibilitat clara és la reconceptualització del nacionalisme espanyol com a exercici d’hegemonia cultural. Aquesta visió gramsciana del fenomen ja l’apuntà Michael Billig a la seva tan citada obra Nacionalisme Banal, en afirmar que «la batalla per la nació és una batalla per l’hegemonia». Això, portat al cas del nacionalisme espanyol, té una doble implicació. D’una banda, vol dir entendre l’espanyolització com a lluita més de posicions que de maniobres. On la construcció de consentiment i la cooptació han anat de la mà del tricorni i la Gaceta. Això no vol dir amagar el paper que ha jugat la violència a diferents nivells durant el procés. És més, aquesta es manifestarà de forma més explícita a mesura que apareguin alternatives nacionals, com la basca o la catalana. Però la primera llei específica contra el «separatisme», que l’incorpora al delicte de rebel·lió, no s’aprova fins l’1 de gener de 1900. La nacionalització espanyola ja ha tingut gairebé un segle per anar blindant el seu marc. D’altra banda, aquesta visió col·loca el nacionalisme espanyol com a part del bloc històric dominant a l’àmbit geogràfic de l’Estat espanyol. Conseqüentment, també es pot entendre com a peça fonamental del sentit comú que envolta un marc de dominació de classe.

Quines aportacions es poden extreure de tot plegat en el debat més ampli sobre la construcció nacional dels Països Catalans? Com a mínim tres. La primera és que les noves perspectives sobre el nacionalisme espanyol ajuden a dimensionar de forma més real i completa el repte que suposa fer-lo retrocedir. El panorama pot ser aclaparador, però aprofundir en el seu coneixement és sempre la primera passa per canviar-lo. «Esperança sense optimisme», que diu Terry Eagleton. La segona conclusió que sembla lògica és que a una hegemonia nacional només la pot vèncer una contrahegemonia nacional. Que, per tant, la política independentista d’esquerres ha de seguir per aquest camí de construcció d’una lògica nacional-popular. Finalment, s’ha d’insistir en el caràcter dinàmic de la nacionalització. La batalla és inacabada en part perquè simplement no atura: la nacionalització és renacionalització. Els mitjans i experiències de nacionalització es continuen acumulant en un nombre creixent d’àmbits quotidians. Si la construcció nacional dels Països Catalans vol tenir futur, necessita generar-ne de propis.