Què vol dir ser una nació ocupada? Una proposta pel debat

L’independentisme combatiu va néixer amb un seguit d’intuïcions clau per entendre la situació del domini espanyol sobre el poble català. Aquestes s’explicaven a partir del marxisme reviscolat de la dècada dels seixanta, però la marginació d’aquesta tradició va impedir-ne el seu desenvolupament teòric. Proposem reprendre la necessitat de pensar concretament la subalternitat de la nostra nació des del prisma decolonial contemporani. 

Què vol dir ser una nació ocupada? Una proposta pel debat

L’independentisme combatiu va néixer amb un seguit d’intuïcions clau per entendre la situació del domini espanyol sobre el poble català. Aquestes s’explicaven a partir del marxisme reviscolat de la dècada dels seixanta, però la marginació d’aquesta tradició va impedir-ne el seu desenvolupament teòric. Proposem reprendre la necessitat de pensar concretament la subalternitat de la nostra nació des del prisma decolonial contemporani. 

L’independentisme és un plantejament polític que més enllà de reivindicar el particularisme català, nega la legitimitat històrica d’Espanya com a estat-nació, atès que tal legitimitat es sustenta sobre la negació d’altres pobles. Establir la naturalesa de les relacions de domini entre els diversos pobles de l’Estat (específicament, el domini que exerceix el nacionalisme espanyol sobre la resta de nacions) és doncs un aspecte prioritari per bastir un projecte emancipador. 

Quan neix l’independentisme modern a finals dels anys seixanta, el marc teòric que permet articular aquesta crítica és el marxisme, revitalitzat d’ençà els grans esclats del 68, la filosofia existencialista, les onades feministes, la crítica ecologista i, especialment, l’experiència de les lluites d’alliberament de les colònies europees posterior a la Segona Guerra Mundial. L’independentisme català, com el basc  o el gallec, adaptarà els plantejaments dels pensadors marxistes del Tercer Món, com Mao o Ho Chi Minh, per elaborar la seva crítica i articul·lar el seu programa polític. L’independentisme era, doncs, fonamentalment antiimperialista i per tant establia una relació estructural entre lluita de classes i alliberament nacional. En el cas català, per tant, la dominació espanyola era equivalent a dominació del Capital, per la qual cosa la lluita d’alliberament obtindria, necessàriament, una forma socialista en estar capitanejada per la classe obrera catalana, capaç de trencar l’alienació espanyolista i capitalista a la qual es veia sotmesa com a classe fonent-se en una sola lluita. Segons la mateixa declaració política de principis del PSAN: «l’ocupació espanyola és l’instrument del domini del capitalisme sobre el nostre poble, i la garantia contrarevolucionària, alhora que l’instrument de la seva despersonalització nacional.» 

Aquesta concepció assumia la visió projectiva i totalitzant del marxisme de l’època, que atorgava a la classe treballadora (llavors clarament identificable com a subjecte polític) el paper d’enterrador de totes les opressions. No obstant, si bé el procés d’alliberament a Catalunya ha adquirit amb el temps un caràcter eminentment progressista i amb clara participació popular, no es pot afirmar que prefiguri, mecànicament, una lluita per la societat socialista «en si». Des de l’independentisme revolucionari sovint s’ha volgut fer aquesta reducció, sigui obviant el caràcter interclassista del moviment o bé menyspreant les seves concrecions organitzatives per no revestir una fraseologia «socialista». Els independentistes d’esquerres no podem renunciar a la crítica a l’economia política per dotar-nos d’arguments clau per la pugna política i per ajudar a radicalitzar el moviment, però a través d’ella no podem explicar, en els nivells d’abstracció que requereix, la nostra situació de subalternitat.  

Així doncs, és obligatori enriquir la nostra conceptualització de la dominació que exerceix l’Estat espanyol sobre el poble català sense trencar amb les intuïcions genuïnes de l’independentisme combatiu, el qual va encertar de ple en dues caracteritzacions clau: la definició d’un Estat assimilador i un poble resistent, amb una identitat configurada a partir d’un procés històric particular, i la necessitat de la via rupturista (en la forma que sigui) per dur a terme l’emancipació. Una relació de dominació que no era només pròpia de la dictadura, la qual constituïa una fase més d’una llarga història de domini que s’estenia a través de la ruptura fallida de la Transició i el nou Estat autonòmic. 

Aquesta experiència de domini fou conceptuada de manera diferent en altres entorns nacionals igualment oprimits per l’Estat espanyol. Fou en el cas gallec i andalús que s’adoptà l’enfocament colonial per part de les esquerres nacionalistes per a explicar el subdesenvolupament econòmic d’ambdues nacions. El vessant historiogràfic ha sigut clau per a definir els processos de colonització. En el cas gallec i andalús, la subjecció de les rendes de la terra per part d’elits foranes és el que explicaria llur situació colonial, que es reproduiria en termes culturals i explicaria l’endarreriment econòmic i la subalternitat política d’ambdues nacions. No obstant, pensadors com Xosé Manuel Beiras van descartar aquest enfocament  pel cas del Principat atès que aquest va aconseguir endegar un procés industrialitzador reeixit i elaborar un programa econòmic propi, no sotmès a les elits metropolitanes. 

En el cas català, aquesta dimensió ha estat poc explorada, si bé els estudis al voltant de les filiacions de les elits catalanes de finals del XVIII i primera meitat del XIX mostren una clara subalternitat al projecte nacional espanyol. Això canviaria amb la crisi de l’Estat liberal de la segona meitat de la centúria, moment en què es va radicalitzar el llenguatge regionalista i va donar peu a configurar la particularitat catalana com a alternativa nacional. Així doncs, la idea d’una elit compromesa amb el projecte espanyolista, els reclams particularistes de la qual han de ser entesos només en termes d’interessos de classe, s’adiu força amb una dinàmica pròpia de relacions colonials, encara que les elits locals no siguin de l’ètnia ocupant que detenta el poder de l’Estat. L’espanyolisme i la seva dinàmica assimiladora, com bé planteja n’Àlvar Hervalejos, obté una dimensió diferent a la simple integració per coerció. La reproducció dels marcs de l’estat-nació assimilador i de la subalternitat de la resta de nacions es podria haver donat de forma progressiva i amb el beneplàcit de les elits regionals: es podia i es pot fer espanyolisme en català. 

En tot cas, la nostra voluntat no és emprar el marc decolonial per explicar la història contemporània de Catalunya o la seva configuració (indiscutible) com a realitat nacional, sinó per comprendre, ara i aquí, els processos que fan de la catalanitat una identitat subalterna dins el marc espanyol. Marc dins el qual tota proposta d’articulació sobirana d’aquesta nació és assumida com una qüestió secundària o directament com una amenaça. Reduir la qüestió que ens ocupa a explicar els processos que han configurat l’economia catalana és, des del nostre entendre, reduir-nos a una part del relat. Les dinàmiques de subalternitat que experimenta la societat catalana, començant per la llengua i acabant amb la negació de l’autogovern, no tenen per què reduir-se a l’esfera d’allò que es considera vulgarment  «economia» i per això ens cal ampliar el focus. 

En quins aspectes, doncs, si no és estrictament la relació econòmica o un determinat estatuts econòmic dels catalans com a «ètnia», podem parlar de Catalunya com a colònia? En aquest punt val la pena fer algun esment a aquells trets que els estudiosos conceben com a propis de les societats colonials i comparar-los amb la situació actual dels catalans dins de l’Estat. Pels següents, prenem la referència de Pablo González Casanova (2006): 

–  Territori sense govern propi. 

–  Situació de desigualtat davant les elits i ètnies dominants.

–  L’administració i responsabilitat jurídico-política és de les classes dominants o els seus subalterns.

–  Els seus habitants no participen dels alts càrrecs de l’administració, si no és en condició d’assimilats.  

–  Els drets dels habitants, llur situació econòmica, la política social i cultural és regulada i imposada pel govern central.

–  Existeix una diferència ètnica o racial entre el colonitzat i qui domina el govern central.

–  La majoria de colonitzats pertany a una cultura diferent i parla una llengua diferent a la «nacional». 

Certament, seria difícil plantejar això fa vint anys, amb un procés de normalització política i unes institucions recuperades després de la llarga nit franquista. Llavors podíem dir que l’autogovern oferia una esmena parcial a molts d’aquests trets que hem exposat. Els fets recents, però, ens obliguen a matisar força l’eufòria pujolista del desplegament autonòmic. No cal esmentar-los tots, però tant la intrusió judicial en la política lingüística com la suspensió sistemàtica de lleis amb un calat social considerable aprovades al Parlament, serien bons exemples de la ficció que ha estat l’autogovern i l’evidència que el poble català es troba mancat de sobirania per a poder no tan sols autodeterminar-se, sinó per dur a terme un projecte de país alternatiu a aquell que té reservat com a perifèria de l’Estat. La qüestió de la sobirania i el seu exercici per part de les comunitats polítiques i culturals és, com diu Jule Goikoetxea, allò que esberla els mites liberals. 

El procés independentista català de la darrera dècada va deixar entreveure algunes d’aquestes costures, fent palès tant els límits propis de les institucions catalanes, com la capacitat i el desacomplexament polític, judicial i policial de l’Estat espanyol alhora d’executar les seves funcions en tant que Estat dominador. El fet d’haver subestimat això, mentre s’engruixia i es projectava un fals miratge de normalitat democràtica que, en el pitjor dels casos, havia de ser resolt per Europa, no només ens va portar a perdre la «guerra», sinó a no ser capaços ni d’entendre que aquesta s’estava lliurant.

És precisament ara, en aquest moment de desorientació històrica, política i intel·lectual en el que ens trobem, que toca fer aquella feina que l’independentisme d’esquerres no va fer a principis de la dècada anterior. Aquesta tasca, no és altra que la de recuperar, més enllà de centenaris i celebracions institucionals, alguns dels nostres pensadors i crítics, que ja en el seu moment, havien adreçat moltes de les qüestions que aquí ens plantegem. En la línia per exemple de Xavier Ferré Trill, qui ha analitzat la totalitat de la pràctica literària de Manuel de Pedrolo, des de la voluntat decolonitzadora que aquesta presentava. Les cròniques colonials i les d’una ocupació publicades en diversos diaris, entre 1981 i 1982, i 1998 respectivament, han de ser recuperades ara com a textos fundacionals de la crítica i el pensament decolonial que ens proposem articular com a catalans. Pedrolo va tenir sempre clar que: 

«qualsevol que exerceix poders sobre una comunitat que no els hi ha concedit voluntàriament i el desenvolupament de la qual compromet, estableix una situació de dependència característicament colonial». (1982) 

D’aquesta manera, l’escriptor segarrenc entenia el marc de la Transició espanyola i la imposició de les autonomies com una nova forma político-administrativa de caràcter pseudocolonial, que per bé que, com s’ha dit, atorgava certes quotes d’autogovern, especialment en territoris industrialment i econòmicament més rics com eren Catalunya i el País Basc, sempre estaven subjectes a la conveniència i a les necessitats de l’Estat. D’aquesta manera s’instava al poble català a creure que teníem una «història comuna», i que molts dels processos d’assimilació i aculturació que portàvem dècades patint (bilingüisme, espanyolitat, substitució cultural, etc.) -evidentment també per pròpia rendició- eren els efectes naturals de pertànyer a una mateixa comunitat política. 

El pensament que ha cedit a la colonització, deia Pedrolo, segurament ja coneixedor de la crítica decolonial iniciada als 60 amb autors com Franz Fanon, és el pensament que, capturat, accepta la destrucció en lloc de rebel·lar-se i combatre-la, i es resigna a transmentre, com si fossin d’elaboració pròpia, i sense sospesar-les críticament, totes aquelles raons que segrega el cervell que l’ocupa. Així doncs, el que ens proposem des de Catarsi és començar a elaborar nous marcs de pensament crític que ens permetin reconèixer i desnaturalitzar les relacions de dominació que ha exercit i exerceix l’Estat sobre els nacionalismes perifèrics en general, i en concret, sobre el català, amb la finalitat de poder pensar i entendre la nostra pròpia condició de subalternitat. La importància de desplegar i vincular un marc polític i sociohistòric a la dominació colonial espanyola dins dels límits territorials de l’Estat espanyol, també pretén superar una lectura identitària i estàtica del fenomen colonial, i alhora també, plantejar noves conceptualitzacions i teoritzacions que, en cap cas, es volen equiparar a les lògiques i dinàmiques dels pobles del Sud global. Partim doncs d’un enfocament relacional que ens ha de permetre identificar quines són les dinàmiques de poder centre-perifèria que es generen en relació a la producció cultural i a l’exercici de la sobirania, tan de manera exògena com endògena. Sense negar doncs, que existeix també, tal com planteja García-Fernández (2019), pensador decolonial andalús, una dialéctica de la colonialitat, a partir de la qual cal entendre que, almenys al Principat de Catalunya, ha estat víctima del colonialisme intern de l’Estat, però també com les seves pròpies institucions autonòmiques són productores i reproductores de racismes i esquemes colonitzadors que exerceixen i perpetuen certes violències i discriminacions per raons d’origen i de classe. És urgent i necessari que l’esquerra sobiranista i independentista d’aquest país comenci a incorporar algunes d’aquestes reflexions, a fi de poder entendre part dels fracassos i dels desencerts polítics que hem viscut al llarg de la darrera dècada, i alhora, també per explicar, des del conflicte, aspectes que tenen a veure amb el declivi o el desús de la llengua catalana, la castellanització de la societat o les imposicions judicials en el terreny educatiu, per mencionar-ne només alguns. 

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín. Militant del Sindicat de Llogateres

Militant del Sindicat de Llogateres. Membre del consell de redacció de Caràcters i actualment treballant amb una tesi sobre els imaginaris de la precarietat en el context postcrisi dins la narrativa catalana actual.

Comentaris

Què vol dir ser una nació ocupada? Una proposta pel debat

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.