¿Què ha passat a Xile? Les lliçons d’un procés constituent fallit

Davant el rebuig a la nova constitució xilena, sotmesa fa escassos dies a referèndum, entendre i pensar els errors comesos en la direcció i gestió del procés constituent Xilè esdevé una tasca de fonamental importància per evitar repetir-los en experiències pròximes.

¿Què ha passat a Xile? Les lliçons d’un procés constituent fallit

Davant el rebuig a la nova constitució xilena, sotmesa fa escassos dies a referèndum, entendre i pensar els errors comesos en la direcció i gestió del procés constituent Xilè esdevé una tasca de fonamental importància per evitar repetir-los en experiències pròximes.

Les reformes econòmiques de Pinochet, durant els anys 70 i 80, convertiren Xile, fins avui, en un dels models neoliberals més salvatges de la regió. Enfront d’aquesta realitat, l’esclafit social, iniciat el 18-O de 2019, va posar de nou sobre la taula la històrica demanda de l’Assemblea Constituent per aprovar una Constitució que substituís la pinochetista de 1980 i va forçar a la coalició oficialista de dretes Chile Vamos i part de l’oposició a signar el Acuerdo por la Paz Social y la Nueva Constitución, que incloïa la convocatòria d’un referèndum d’activació del procés.

Amb l’objectiu de poder convocar el plebiscit i habilitar el procés de redacció de la Constitució, es va procedir a una reforma constitucional (Llei 21.200, de 23 de desembre de 2019), on s’incloïa el plebiscit i la regulació del procés a seguir. L’Octubre de 2020, la ciutadania xilena es va pronunciar en referèndum, amb una majoria aclaparadora, a favor de la redacció d’un nou text (78,28%) per part d’una Assemblea Constituent (79%), de manera que, al maig de 2021, el president Piñera va convocar a eleccions a Convenció Constitucional, obtenint majoria absoluta les esquerres.

No hi ha dubte que s’obria una oportunitat per a revertir el neoliberalisme. Oportunitat que es va consolidar amb la victòria del candidat del Frente Amplio, Gabriel Boric, en les eleccions presidencials de 21 de novembre de 2021, celebrades en ple funcionament de la Convenció. Tanmateix, després d’un any de treball, el projecte de Constitució presentat ha estat, el 4 de setembre de 2022, majoritàriament rebutjat en referèndum (61,86%). El No ha guanyat en les 16 regions del país.

Però, per què la gent ha votat en contra del projecte de Constitució? Què ha passat per què una Convenció Constitucional que va començar amb fort recolzament ciutadà s’anés deslegitimant a mesura que passaven els mesos?

Font: Wikimedia Commons

Resultaria superficial i de gran manca d’autocrítica afirmar que es deu a que, a Xile, la gent és de dretes o ha estat manipulada per les mentides dels mitjans de comunicació. Seria absurd pensar que la mateixa majoria que el 2020 votà en massa a favor d’activar un procés constituent, el maig de 2021 elegiren una Convenció amb majoria absoluta de les esquerres i el novembre del mateix any trià un President d’esquerres, s’ha convertit a la dreta, en només set mesos. Difícilment podem entendre les causes del desastre sinó som capaços de fer autocrítica i posar sobre la taula la mala direcció i gestió que determinada esquerra institucional ha fet del Procés Constituent. Podem esmentar quatre grans límits del procés que han actuat com a neutralitzadors d’un potencial contingut transformador i il·lusionant del projecte constitucional: 1) Les lligadures del procés constituent; 2) La cultura política de l’esquerra constituent i la inexistència de Constitució econòmica; 3) La composició i metodologia de funcionament de la Convenció constitucional; i, 4) L’absència de conflicte social i la participació domesticada; Aquests quatre límits actuaren com a neutralitzadors d’un contingut constitucional transformador amb capacitat d’il·lusionar a la gent. Prendre’n nota resulta indispensable per a evitar repetir-los en futurs processos. Detinguem-nos-hi.

Les lligadures del procés constituent

El primer error per part de l’esquerra institucional xilena es produí quan el 2019, en ple auge de l’esclafit social i amb una correlació de forces més favorables que mai, acceptaren les condicions imposades per la dreta, mitjançant reforma constitucional, per desenvolupar el procés constituent. La Llei 21.2000 de reforma constitucional no només es va conformar com una norma habilitadora del procés, sinó també de disciplinament del mateix. En ella s’inclouen diversos articles pensats per a neutralitzar el possible potencial rupturista de la Convenció, entre els quals trobem: A) La definició de la Convenció  com poder no sobirà sotmès a límits de contingut; B) L’establiment d’una majoria de dos terços de vots per a l’aprovació de la Constitució i la possibilitat de reversibilitat del procés; i, C) La fixació de límits a les disposicions transitòries de la nova Constitució destinades a mantenir la vella supertestructura estatal. Tal Llei va ser aprovada amb els vots de l’esquerra avui al Govern. Anem per parts.

A) La primera lligadura imposada per la Llei 21.200 va ser buidar a la Constituent de sobirania i establir-li limitacions de reforma de determinats aspectes de l’anterior Constitució, així com d’actes del poder Executiu i judicial constitutius del model econòmic del país. Entre ells, les sentències judicials fermes i executades i els tractats internacionals vigents ratificats per Xile.  En el moment d’instal·lar-se la Convenció, es trobaven ratificats i en vigència a Xile diferents acords multilaterals (Tractat de l’Organització Mundial del Comerç), acords de lliure comerç, així com acords bilaterals d’inversió amb més de 50 països. L’obligatorietat de respectar els mateixos va impossibilitar a la Convenció Constitucional reorientar el model econòmic de lliure comerç en el projecte de Constitució, ni tampoc redefinir la geopolítica i nous socis estratègics en termes comercials.

B) En addició a l’anterior, la reforma constitucional va establir que la Convenció havia d’aprovar el nou text per un quòrum de dos terços dels seus membres. Així mateix, es va fixar que si el resultat del referèndum ratificatori del projecte fos negatiu, continuarà vigent la present Constitució pinochetista. Aquests mecanismes estaven pensats, originàriament, per a atorgar possibilitat de veto a la dreta sobre l’esquerra. I, en segon lloc, al no tenir, la dreta, cap interès ni incentiu per a negociar ni arribar a cap acord en res, ja que el no acord és la manera que tenia per a fer valer, per defecte, la seva posició, situarien a aquesta és una posició d’avantatge respecte l’esquerra. Negar els seus vots era la manera d’imposar la seva voluntat, això és, la vella Constitució.

C) Una altra de les lligadures que la Llei 21.200 va imposar va ser relativa a la qüestió de les disposicions transitòries a incorporar en la nova Constitució. Coincidint encara en ple període de treball de la Convenció, es van celebrar eleccions presidencials i legislatives. En les primeres, Gabriel Broic del Frente Amplio va obtenir la victòria. Però, en les legislatives, la coalició amb més vots, en totes dues cambres, va ser la dretana Chile Podemos Más, obtenint la dreta forta presència i capacitat de veto en totes dues cambres. Amb aquest context, i d’acord amb la lligadura citada, les disposicions transitòries del nou projecte constitucional, mantenen en vigència el Poder Executiu i Legislatiu, triat amb anterioritat a l’aprovació de la Constitució, i retarda l’entrada en vigor del nou text en aquesta part, fins al 2026. Els governadors regionals i els consellers regionals també es mantenen fins a 2025. A més, manté en vigència el vell procediment legislatiu regulat en la vella Constitució fins a l’11 de març de 2026. Es tracta d’un procediment caracteritzat per l’exigència de majories qualificades que atorguen poder de veto a la dreta. També es mantenen en tots els seus càrrecs tots les autoritats dels òrgans autònoms i jutges d’alts tribunals designats per l’anterior govern de dretes. Així com tota la legislació. Mentre que, en qualsevol procés, la nova Constitució té una clàusula derogatòria que estableix que tota la legislació que contradigui el nou text queda automàticament derogat, en el cas xilè s’estableix que tota la normativa vigent seguirà en vigor mentre no sigui derogada, modificada o substituïda, la qual cosa resulta impossible amb un legislatiu on la dreta té poder de veto. El retard de l’entrada en vigor parcial de la nova Constitució, el manteniment de la vella superestructura estatal fins a 2025 o 2026 i la permanència de tota la legislació fins que no existeixi nova legislació que la substitueixi, eliminava tota possibilitat que el nou text servís per a transformar res.

Font: Izquierda Diario

A pesar que totes aquestes lligadures estaven establertes en la Llei 21.200 de reforma constitucional que establia el procediment a seguir per la Convenció, el moment d’instal·lació de la mateixa i d’aprovació del seu reglament de funcionament hagués estat una oportunitat per tal de que, d’acord amb la teoria clàssica del Poder Constituent, la Convenció Constitucional amb majoria absoluta de les esquerres hagués procedit: 1. A aprovar una declaració reivindicant el seu caràcter de Poder Constituent sobirà i plenipotenciari, expressió directa de la voluntat popular manifestada en referèndum; i, 2. A aprovar, en exercici dels seus poders plenipotenciaris, un reglament de funcionament que revertís totes les lligadures. No fer-ho per por a confrontant al poder constituït, va ser el primer error d’una Convenció que ja va néixer com a poder limitat.

La cultura política de gran part de l’esquerra institucional xilena i la inexistència de Constitució econòmica

El segon límit neutralitzador del caràcter transformador del projecte de Constitució és la cultura política del bloc d’esquerres majoritari a la Convenció. Entendrem aquí per cultura política el conjunt de creences sobre la Constitució i les seves funcions, la manera d’entendre la política i les pautes de comportament que aquest bloc va manifestar en la seva actuació en el si de la mateixa durant el procés de redacció del nou text. Aquesta cultura política va estar caracteritzada per dos trets principals: A) La cultura dels grans acords i el no conflicte; i, B) La concepció procedimentalista de la democràcia plasmada en una preocupació prioritària per la part orgànica i despreocupació per allò econòmic.

A grans trets, els diferents enfocaments de la teoria política han presentat el progrés de les societats des de dues grans teories oposades: les teories de l’harmonia social i les teories del conflicte. Gran part del bloc polític d’esquerres va percebre la redacció de la nova Constitució com un canvi al país per la via de l’harmonia social, no del conflicte. Aquesta aposta per l’acord social no va ser una decisió estratègica conjuntural sinó una característica definitòria de la manera d’entendre la política per part d’aquesta esquerra xilena durant les últimes dècades, que tindria el seu origen en la pràctica política normalitzada per la Constitució de 1980.

Amb l’objectiu d’impedir que el model polític i econòmic imposat per la dictadura pogués ser transformat per un eventual Poder legislatiu amb majoria de l’oposició democràtica, la Constitució de 1980 va establir l’exigència de quòrums qualificats per a l’aprovació de lleis. Aquests quòrums legislatius han acabat imposant al país una cultura política basada en la idea que qualsevol decisió imposada per la majoria en una votació dividida, és una cosa contrària la democràcia que crispa la situació política. Així, negociar fins que la decisió de què es tracti sigui acceptable per a tots i no afecti seriosament els interessos de ningú, és entès com la marca de l’acció política virtuosa. Fins i tot en aquells moments històrics en els quals el centreesquerra o l’esquerra ha pogut prendre decisions sense haver de comptar amb el suport de la dreta, durant la presidència de Bachelet (2006-2010 i 2014-2018), no s’ha atrevit a fer-ho.

En conseqüència, la Constituent xilena no va transcórrer en una lògica de camp de lluita entre diferents grups conformats al voltant de l’afirmació i defensa del seu projecte polític de classe en conflicte per imposar-ho sobre el del seu enemic. Sinó d’acord amb un lògica ciutadanista on cada convencional percebien la seva funció allí, no com la imposició dels seus interessos polítics, sinó com l’obligació de cooperar amb la resta de convencionals, independentment del seu color polític, amb l’objectiu de  redactar una Constitució que respongués a l’«interès comú». El Procés Constituent no va ser percebut per aquests com un procés de lluita de classes, sinó com una reactualització de la noció hegeliana de civisme o civilitat com a conjunt de pràctiques individuals apropiades en ares al bé col·lectiu. Més que com a camp de lluita, la Convenció era percebuda pels seus actors, d’acord amb el miratge de la tradició filosòfica del republicanisme democràtic burgès, com a arena pública en la qual les classes i els enclassaments han desaparegut com per encant i els membres del qual actuaven com a concertants al marge de la seva identitat política a través de l’intercanvi d’arguments racionals i la cerca de l’interès general, per al qual el conflicte és un obstacle a vèncer mitjançant el diàleg. Més que com a acte d’imposició de Poder per part de la majoria sobre la minoria, gran part dels convencionals del bloc d’esquerres percebien la Convenció com un regne imaginari en el qual individus representants i portadors en el seu interior de l’interès general discuteixen i aproven articles fent abstracció del lloc que cadascú ocupa en l’estructura social real.

Aquesta concepció, plasmada en la defensa dels dos terços i la cultura dels grans acords, va ser un altre dels elements que va contribuir a desactivar qualsevol possible caràcter transformador del text constitucional.

Font: Wikimedia Commons

Però, a més, a això se li sumava l’existència, en gran part del bloc d’esquerra i centreesquerra, d’una concepció procedimentalista de la democràcia, que va fer que el seu principal interès es va centrar molt més en la voluntat de reforma de la part orgànica de la Constitució de 1980 que no en la qüestió de les garanties de drets i la Constitució econòmica, considerades aquestes últimes, fins i tot, com una qüestió secundària.

Això també té una explicació històrica. Des que es va reinstaurar el règim post-dictatorial en 1990, la principal preocupació i reivindicació de les forces polítiques democràtiques havia estat desmilitaritzar la institucionalitat estatal, amb forta presència i capacitat d’influència dels militars, i eliminar els anomenats enclavaments autoritaris establerts per la dictadura en la Constitució de 1980 per a impedir al poder legislatiu democràtic naixent capacitat de modificar res, ni desenvolupar la seva pròpies decisions polítiques. Després de 33 anys i malgrat les reformes constitucionals produïdes entre 2006 i 2019, això no s’havia pogut aconseguir del tot.

Amb tal història, la Convenció va ser vista per part de l’esquerra institucional com l’oportunitat definitiva per a acabar aquesta tasca, per això va centrar la seva atenció principal, especialment, en la reforma de la part orgànica de la Constitució i menys en la qüestió de les garanties dels drets i la Constitució econòmica. Existeixen evidències clares que proven aquesta tesi. Entre elles, la distribució temàtica de les comissions del Reglament General, on s’organitza el funcionament de la Convenció en set comissions temàtiques. Tres de set es dediquen a la part orgànica de la Constitució, però el que, segurament, resulta més cridaner és veure que es dedica una comissió a “Sistemes de Coneixements, Cultures, Ciència, Tecnologia, Arts i Patrimonis”, però, no obstant això, no existeix una comissió sobre règim econòmic destinada a establir els principis bàsics que regulen el sistema econòmic d’un país i, especialment, aquells que estableixen els paràmetres de la intervenció de l’Estat en el mercat. La qüestió econòmica va ser considerada, en tot moment, com una qüestió secundària.

La qüestió del model econòmic apareix com un afegit al final del nom de la Comissió 5 anomenada «Comissió sobre Medi Ambient, Drets de la Naturalesa, Béns Naturals Comuns i Model Econòmic», que va abordar, gairebé íntegrament, temes mediambientals i en la qual el perfil professional i vital dels seus membres és també, íntegrament, el de persones amb trajectòries i càrrecs en les lluites o àrea mediambiental i dels drets indígenes que per deformació professional, inevitablement, parteixen d’una subordinació de l’econòmic a l’ambiental. A més, el poc interès a tocar qüestions estructurals de l’economia es va fer evident, també, en el fet que el principal col·lectiu de l’esquerra a l’interior de la Convenció, el del Frente Amplio, decidís no enviar cap dels seus 16 convencionals a integrar aquesta comissió. El mateix va succeir amb el principal col·lectiu del centreesquerra, el col·lectiu Socialista. Dels seus 17 membres només va postular a la Comissió 5 a María Castillo Boylet, biòloga no militant del Partit Socialista, qui s’havia presentat com a candidata a la Convenció en qualitat de independent, en la «Lista de Independientes de Coquimbo», i que, posteriorment una vegada ja començada la Convenció, es va integrar al Col·lectiu socialista. Més enllà d’ella, el Partit Socialista no va enviar cap dels seus convencionals militants orgànics a defensar un projecte econòmic nacional alternatiu al neoliberalisme en aquesta comissió. La seva prioritat va ser també les comissions de la part orgànica.

El resultat de tot això és que el projecte constitucional xilè de 2022 no conté, pràcticament, Constitució econòmica, sense la qual resulta impossible transformar la base estructural del model neoliberal heretat del règim anterior.

La composició i metodologia de funcionament de la Convenció constitucional

Altres elements que van dificultar poder redactar una Constitució trencadora amb el model neoliberal i contribuiren a deslegitimar la Convenció van ser: A) La composició de la Convenció Constitucional, caracteritzada per la fragmentació de grups sense projectes polítics alternatius integrals; i, B) L’organització del cronograma del treball i lògica de funcionament intern.

Si bé el dia de la instal·lació de la Convenció la major part dels convencionals estaven agrupats en les cinc grans coalicions electorals (Vamos Chile, Apruebo Dignidad, La lista del Pueblo, Lista del Apruebo i Independientes por una Nueva Constitución), més alguns altres independents i els escons reservats indígenes; a pocs mesos de la seva inauguració, els seus integrants ja s’havien dividit, enemistat, fragmentat i reagrupat en una enorme quantitat de grups petits anomenats “Colectivos”. A la fi de novembre de 2021, al cinquè mes de funcionament, ja existien 16 colectivos diferents, dels quals el més nombrós no sumava més de l’11% dels vots de la Convenció.

Aquesta fragmentació sobrevinguda s’explica, en part, pel propi sistema electoral. El règim electoral binominal majoritari definit a Xile per la dictadura havia incentivat, tradicionalment, als partits a conformar grans coalicions per a competir en les eleccions presidencials i del Congrés. Si bé aquest sistema va ser modificat per la Llei núm. 20.840 de  2015, el nou sistema va mantenir uns certs elements de binominalidad. Tal lògica es va mantenir en les eleccions a la Convenció constitucional, on es va aplicar el mateix sistema electoral que pel Congrés de diputats.

Aquest sistema electoral, sumat a la cultura política de les grans coalicions, explica per què els partits polítics es van presentar a les eleccions constituents a través de grans fronts electorals que incloïen en el seu interior a partits molt diferents. Això provoca que una vegada triats i amb la Convenció constitucional en marxa, les seves diferències els van portar a fragmentar-se en múltiples col·lectius. La fragmentació va dificultar enormement poder arribar a acords en moltes ocasions.

A aquesta fragmentació i vetos creuats se li sumava, a més, que l’àmplia majoria dels colectivos no tenien un projecte politico-ideològic alternatiu integral de Constitució, sinó simplement algunes reivindicacions parcials sectorials que defensar. En processos constituents anteriors com el de Bolívia (2006-2009), la conformació de l’Assemblea Constituent va anar precedida d’un treball previ de discussió i aprovació d’un projecte politico-ideològic integral de Constitució per part de l’esquerra. En el cas xilè, per contra, existeixen diversos elements que van fer que això no fos així:

D’una banda, part de les coalicions presentades a les eleccions constituents, com la dels Independientes por una Nueva Constitución, etc. eren candidatures merament instrumentals no programàtiques o la suma d’individualitats independents i, per tant, sense projecte polític definit. Dels 155 membres electes, 48 convencionals provenien de llistes independents als partits polítics (31%) i 40 més van ser elegits en paperetes de partits en els quals no militaven, ascendint el percentatge d’independents al 57%.

D’altra banda, ni tan sols aquelles forces més orgàniques i articulades com el Frente Amplio, que al desembre de 2021 guanyaria les eleccions presidencials, no disposaven de programa polític ni d’una proposta de Constitució prèvia per escrit.

I, finalment, d’altra banda, els Colectivos dels moviments socials (Movimientos Sociales Constituyentes, Coordinadora Constituyente Plurinacional y Popular, La lista del Pueblo, etc.) estaven integrats per una multiplicitat de convencionals provinents de moviments socials diversos amb demandes micro pròpies de la seva parcel·la d’actuació però sense un projecte polític unitari d’impugnació global i integral del sistema articulat.

A aquesta fragmentació, se li sumà l’aprovació, per part de la Convenció, d’un cronograma de treball i d’un Reglament amb una lògica de funcionament interna que han resultat nefastos.

El cronograma de treball va establir que dels 12 mesos dels que es disposava per redactar el text, els primers set mesos es dedicarien a tasques d’aprovació dels reglaments interns, escolta de la ciutadania i difusió territorial del procés, sense entrar en discussió i aprovació de contingut constitucional. Això, no només generava la sensació pública, amplificada per la dreta, de que els convencionals no avançaven en res, sinó que obligà a discutir i aprovar els 499 articles del primer esborrany de Constitució en tan sols quatre mesos, fent que una gran part d’articles s’acordessin i aprovessin, amb presses, arran de negociacions i acords improvisats entre poques persones en els passadissos durant els recessos del ple, sense major deliberació ni debat. I la resta de parts es mantinguessin igual o sense masses modificacions que les ja previstes en la vella Constitució, ja que no hi hagué temps per discutir-les.

I respecte a la lògica de funcionament intern, la manera de conformar les comissions temàtiques a Xile va ser diferent de la que s’acostuma a usar en les cambres legislatives de tot arreu. No es garantia, en les comissions, el mateix joc proporcional de majories i minories que hi havia en el ple. D’acord amb l’art. 70 del Reglament general, la manera de conformar les comissions consistia en que cada convencional manifestava a quina comissió volia anar i aconseguia el suport d’uns altres per ser nomenat a aquesta. Això feia que en cada comissió existissin majories i minories polítiques diferents i aquestes també eren diferents a les del Ple, i més encara en una convenció tan fragmentada amb grups amb molt pocs convencionals. D’aquesta manera, el fet de que després de llargs processos de negociació s’aconseguís aprovar, per dos terços, una proposta d’articulat en la comissió, al arribar al ple, com que el joc de majories era diferent, aquesta no obtenia dos terços, essent rebutjada i retornada, fent absolutament dificultós aprovar qualsevol cosa.

En resum, la divisió de l’esquerra en múltiples Colectivos i convencionals amb demandes-fragment aïllades no integrades en un projecte unitari i integral de Constitució, unit a la mala organització del cronograma de treball i la lògica de funcionament de la Convenció, va contribuir a la deslegitimació social de la Convenció.

Font: Jose Pereira

L’absència de conflicte social i la participació domesticada

Un altre dels factors que permet explicar l’absència d’una Constitució antineoliberal és, en el cas xilè, la forma de la intervenció ciutadana en el procés constituent. La Convenció constitucional xilena afirma haver estat una de les més participatives de la història. No obstant això, la tesi que defenso és que la Convenció va transcórrer en un clima de coparticipació però no de lluita social, que són coses diferents. Això va fer que no existís el que, segurament, és un dels principals elements radicalitzadors de qualsevol procés: el conflicte social.

La lluita i la coparticipació social són dues formes diferents d’intervenció de la societat en l’espai polític. Aquestes es diferencien per la seva motivació, la seva materialització i la seva funció.

D’una banda, la lluita social es caracteritza per tenir una motivació ideològica estretament vinculada: en primer lloc, a una crítica a l’ordre estatal i econòmic neoliberal; i, en segon lloc, a una estratègia de transició, a un desbordament de les estructures estatals, les institucions polítiques i les seves relacions de distribució, per a reorganitzar formes alternatives d’apropiació, gestió, organització i direcció de recursos i processos socials i polítics. La lluita social és, en resum, la politització dels diferents tipus d’escassetat o precarització social, de la qual emana una acció col·lectiva conflictiva que desborda els espais institucionals estatals per a crear noves realitats. Aquesta es materialitza en escenaris de desordre, ja que el seu objectiu és desorganitzar el vell ordre per a organitzar un nou. La funció que exerceix és la de generar moviment transformador i/o democratitzador.

D’altra banda, i per contra, la coparticipació social es caracteritza per tenir una motivació tècnica. La participació manca aquí de projecte històric i es limita a dinàmiques particulars de participació individual integrades en ordres institucionals «oberts». La coparticipació dels ciutadans es construeix com a concessió d’un dret formal a «ser consultat en» o «formar part de» els processos decisoris de la institucionalitat estatal, però sense que aquesta participació es construeixi a partir del conflicte estructural amb els propis principis d’organització política de la societat i formes de distribució de la riquesa social. El seu exercici es materialitza de manera ordenada i procedimentalizada dins dels canals de la racionalitat institucional. Es tracta d’una pràctica participativa lligada a disposicions normatives i reglamentàries preestablertes, terminis, formularis d’inscripció o queixa, sol·licituds, etc. que la converteixen en un mer procediment tècnic desideologitzat que a, més a més, a Xile es feien a través d’una plataforma digital per internet. En conseqüència, la participació acaba sent no la irrupció popular de la massa en l’escenari polític per a transformar de manera estructural la realitat, sinó la mera implementació del contingut d’un conjunt de normes i procediments institucionals preestablerts. La funció que exerceix no és de transformació sinó de legitimació formal conservadora de la institucionalitat que l’opera.

Com deia, la tesi que sostinc és que si bé, durant els anys previs al plebiscit constituent, es donen certs esclafits socials que conformen episodis de lluita social i que, sens dubte, permeten obrir el procés constituent, la no existència al país, més enllà del moviment maputxe, d’estructures orgàniques fortes capaces de sostenir una acció política prolongada fa que la intervenció de la ciutadania durant l’etapa de redacció de la Constitució adoptés la forma de coparticipació però no de lluita social. Això, com deia  abans, va fer que no existís un dels principals elements radicalizadores de tot procés polític: el conflicte social.  

No deixa de ser sorprenent que en un moment constituent, on s’està redefinint la totalitat articulada de relacions econòmiques, polítiques, socials i culturals, no existeixi cap mena de mobilitzacions ni conflicte als carrers del país. El Procés Constituent bolivià (2006-2009) es va desenvolupar entre enfrontaments socials amb morts i ferits. El mateix es temia que pogués passar en el procés de l’Equador (2008-2009) que, per a evitar-ho, va instal·lar la seu de l’Assemblea Constituent no a Quito sinó damunt d’un turó de difícil accés en el municipi de Montecristi, a la regió litoral de l’Equador, on, malgrat trobar-se a 400 km de la capital, continuaven arribant marxes de sectors diversos. Res d’això va ocórrer a Xile. Difícilment es pot redactar i aconseguir aprovar una Constitució antineoliberal si el treball dels convencionals dins l’Assemblea no va acompanyat de mobilització i conflicte social al carrer.

En resum, el dia 4 de setembre de 2022, s’ha enterrat a Xile una oportunitat històrica per posar fi a la Constitució de Pinochet. Després de la contundència dels resultats del No al referèndum, resulta difícil creure que la dreta estarà disposada a un nou procés Constituent més enllà de meres reformes cosmètiques a la vella Constitució. Entendre i pensar els errors en la direcció i gestió del procés xilè que han conduit a aquesta situació,  és de fonamental importància per evitar tornar a repetir-los en experiències pròximes.


Foto de portada: Wikimedia Commons

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Jurista i politòleg, és professor de Dret Constitucional a la UV.

Comentaris

¿Què ha passat a Xile? Les lliçons d’un procés constituent fallit

1 comentari a “¿Què ha passat a Xile? Les lliçons d’un procés constituent fallit”

  1. Sebastià Tost Jeremias

    Un article que m’ha servit per aclarir-me el que ha passat a Xile, ara ho tinc molt clar, estic totalment d’acord amb l’Albert Noguera, fa un anàlisi molt profund, detallat, com concret, al felicito, articles com aquest son molt necesaris per comprendre els procesos politics, en aquest cas el de Xile

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.