Poulantzas i l’art de la defensa: una política contracíclica per fer front a la crisi

Davant d’aquest panorama sorprèn l’optimisme catastròfic dels que veuen en l’esclat del coronavirus el gran esdeveniment que derrotarà al neoliberalisme. En un moment com aquest resulta important recuperar el pensament polític de Nikos Poulantzas

Poulantzas i l’art de la defensa: una política contracíclica per fer front a la crisi

Poulantzas i l’art de la defensa: una política contracíclica per fer front a la crisi

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Davant d’aquest panorama sorprèn l’optimisme catastròfic dels que veuen en l’esclat del coronavirus el gran esdeveniment que derrotarà al neoliberalisme. En un moment com aquest resulta important recuperar el pensament polític de Nikos Poulantzas
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

És un moment estrany aquest. Vivim una crisi que posa Europa en una disjuntiva que crèiem externalitzada a les llunyanes perifèries del planeta. La salut, la vida, de l’enorme majoria de la població es veu amenaçada pels privilegis d’una exquisida minoria que aprofita la crisi com una mena de salt endavant.

L’Estat intervencionista fa acte de presència, d’una manera més radical encara que en el 2008, generant una solució rendista a la crisi i obrint un nou cicle d’endeutament, com sosté  Iolanda Fresnillo, en sortir al rescat d’empreses i terratinents immobiliaris a la vegada que endeutant a llogaters i llogateres. La sortida rendista es radicalitza al quadrat quan davant la falta d’ingressos per aquest rescat veiem als països mediterranis exigir el mateix mal al que condemnen als seus pobles. L’endeutament com a solució a la falta d’ingressos i davant la negativa a retallar despeses militars o financeres, tal com suposaria una moratòria seguida d’una anul·lació del deute la manera de l’Argentina d’Alberto Fernández.

Davant d’aquest panorama sorprèn l’optimisme catastròfic dels que veuen en l’esclat del coronavirus el gran esdeveniment que derrotarà al neoliberalisme. Aquesta perspectiva té el seu revers en el cinisme fatalista del que Trostki acostumava a dir, en el seu estil mordaç, que «les discussions sobre el descoratjament reflecteixen generalment el descoratjament dels observadors mateixos» (1980 [1931]: 74). Ambdós estats d’ànim renuncien a la política sia a l’espera de que passi quelcom sia pel desig que res succeeixi.

Per això, en un moment com aquest resulta important recuperar el pensament polític de Nikos Poulantzas; un de tants grecs exiliats a França per culpa de la dictadura dels Coronels a Grècia (1967-1974).

Foto: pxfuel.com

Poulantzas, tenint al cap els canvis que veia en el seu país nadiu però també en el seu país d’acollida, la França sacsejada pel cop d’Estat de De Gaulle el 1959, va tractar d’analitzar les característiques dels Estats d’excepció que brollaven de l’onada autoritària dels 60. Onada que va esclatar en la Itàlia dels anys de plom, en els estats d’excepció d’una dictadura franquista que ja era en si mateixa un regim d’excepció, en les guerres colonials del Portugal de Salazar a Angola i Moçambic, en l’ocupació militar d’Irlanda del Nord per part de l’Estat anglès… Però també en d’altres indrets; en les guerres d’Algèria i Vietnam, a més a més del cicló de cops d’Estat arreu de l’Amèrica Llatina amb els cops produïts a la República Dominicana el 1963, a l’Equador, Bolívia i Brasil el 1964, a l’Argentina el 1965. Cosa que va dur a René Zavaleta a parlar d’una etapa de dissolució de «les experiències populistes representatives», etapa seguida d’un cicle de «constitució dels règims autoritaris». Representant per a Zavaleta una erupció «d’hegemonia negativa» fruit de l’autoritarisme estatal d’excepció (veure a 2015 [1982]: 291-320).

Una política defensiva que pretengui posar fi a l’emergència social en lloc d’apel·lar a la Constitució del 78, d’això ja se n’encarrega la judicatura, hauria d’aliar-se amb aquells que aposten per la Renda Bàsica Universal, el Pla d’Emergència Social i la vaga de lloguers

L’hegemonia negativa de Zavaleta i l’autoritarisme d’excepció de Poulantzas malden doncs per a pensar aquest procés pel qual el pacte social de postguerra llaurat a Europa i a Amèrica Llatina estava sent desmuntat amb una repressió estatal que cercava derrotar manu militari els fonaments socials i polítics d’aquells pactes. És per això que Poulantzas va interpretar que tot allò era l’inici d’una contraofensiva oligàrquica per a posar fi als equilibris de força, els pactes socials i les conquestes aconseguides fins llavors. D’aquí el seu interès en el període d’entreguerres dels 20 i dels 30 i en les diferents formes d’Estat d’Excepció resultants de les crisis econòmiques i polítiques.

Poulantzas publicà el 1970 «Feixisme i dictadura: La III Internacional front al feixisme» amb la voluntat de fornir una estratègia política que evités els errors de les esquerres d’entreguerres i que alhora permetés vèncer la contraofensiva elitista i autoritària dels 60.

Tot i que Poulantzas no hagi vist la seva obra reeditada, i en català ni tant sols s’hagi traduït res, crec que aquests motius valen prou la pena com per a recuperar aquest teòric d’una política emancipadora en temps de crisi. Encara més en un moment en el que necessitem, d’una banda, una política defensiva vers l’autoritarisme d’excepció i, per l’altra banda, una política econòmica contracíclica front a la crisi.

El mètode històric per al pensament estratègic

En els darrers temps s’ha generalitzat una moda analítica que rebutja tant l’anàlisi històrica com l’anàlisi de les estructures de poder. Fet que condueix a una suspensió sistemàtica de l’estratègia afavorint un tacticisme que espera l’arribada miraculosa d’un esdeveniment en el qual se’ns diu que amb les eines de comunicació política adequades i el corresponent màrqueting discursiu es podria produir del no-res una articulació de demandes adherides a un subjecte popular delerós de ser interpel·lat.

Aquest esquematisme abstracte evidentment té poc a veure amb el materialisme discursiu de Laclau[i] (2015 [1977]) i encara menys amb els conceptes estratègics amb els que Gramsci volia dibuixar maneres de vèncer i guanyar a l’adversari, d’acord amb Massimo Modonesi.

Foto: pxfuel.com

De fet, recorda bastant al mecanicisme evolucionista de la II Internacional i la seva manera de pensar allò polític com si fos una mena de procés en el qual les condicions de possibilitat per a l’acció i per al canvi depenen de qualsevol cosa tret de les persones. O fins i tot l’esquematisme de certs dirigents de la III Internacional que es pensaven que Rússia era el model universal de transformació i la resta d’escenaris polítics nacionals poc més que provetes de laboratori en les que implementar la fórmula patentada.

Poulantzas raonava per això que aquest optimisme catastròfic consistent en esperar asseguts el gran moment anava acompanyat d’una despolitització d’allò econòmic. Fenomen que en els inicis de la crisi de 2008 va ser criticat justament pel seu caràcter postpolític, és a dir, com a operació ideològica per a justificar les retallades socials, les polítiques d’endeutament i despossessió com si de tècniques neutrals es tractés[ii].

A més a més, l’optimisme catastròfic desestima el caràcter victoriós de l’ofensiva neoliberal de 2008-2012 i la seva connexió històrica amb l’onada llarga dels 60 i els 70. Ja que en el cas dels països mediterranis, però també dels d’Europa de l’Est, la inserció dependent a la Unió Europea és la causa de la desindustrialització, de la crisi fiscal, de l’intercanvi comercial desigual entre el centre alemany i les perifèries mediterrànies i per tant de la dependència d’inversions i préstecs públics i privats del centre cap a la perifèria. Això explica la jerarquia econòmica, política i estatal existent a la UE i en la seva estructura econòmica i monetària amb les conseqüències que Costas Lapavitsas resumia sintèticament així:

«Aquesta jerarquia està vinculada principalment a la dominació d’Alemanya, tant sobre les altres economies del centre com sobre les de les perifèries. A causa de les seves institucions, de les seves normes i del seu funcionament, la UEM [Unió Econòmica i Monetària europea] ha permès a Alemanya aconseguir un predomini considerable, i una posició privilegiada, una balança comercial amb enormes excedents, i una posició privilegiada com a creditora per excel·lència. Sobre aquesta base, Alemanya ha esdevingut la nació dominant en l’interior de la UE i la força hegemònica a Europa.»[iii]

La concepció segons la qual «desintegració econòmica=ofensiva del proletariat» confonia una crisi de direcció de les elits dominants amb un símptoma de debilitat

Fins i tot una victòria electoral no canvia en absolut la situació a la defensiva en la que es pot trobar un bloc de poder contra hegemònic. No per casualitat Syriza va guanyar les eleccions de 2015 amb un programa econòmico-polític, el Programa de Tessalònica, amb el lema de pal·liar la crisi humanitària i reconstruir l’Estat del Benestar.

N’hi ha prou amb recordar la humiliació a la que van sotmetre a Yorgos Papandreu, primer ministre grec socialdemòcrata, Sarkozy i Merkel en atrevir-se a anunciar un referèndum sobre el deute i el segon memoràndum. I que després hauríem de veure patir en el mateix Tsipras durant 2015 i en especial després del referèndum del 5 de juliol sobre el tercer memoràndum.

Foto: pxfuel.com

El millor atac és una bona defensa

Per això, la necessitat de tenir en compte en política la «dissimetria irreductible de l’ofensiva i de la defensiva» (Poulantzas, 1973 [1970]: 80). És més, tota concepció estratègica que verdaderament ho sigui «està fundada sobre aquesta distinció» (Poulantzas, 1973 [1970]: 81).

En el cas del retrocés defensiu la dinàmica consisteix en què «està marcat per l’estratègia de l’adversari, és a dir, per la seva ofensiva estratègica» (Poulantzas, 1973 [1970]: 81).

En el seu moment, encara que la socialdemocràcia d’entreguerres tingués la major part de responsabilitat per la seva incapacitat d’oferir respostes contracícliques a la crisi econòmica i a l’emergència social, a més a més de la seva connivència amb la judicialització de la política i la deriva policíaca, l’esquerra representada per la III Internacional no deixava de tenir part de culpa també.

Com assenyala Poulantzas, la concepció segons la qual «desintegració econòmica=ofensiva del proletariat» confonia una crisi de direcció de les elits dominants amb un símptoma de debilitat (1973 [1970]: 84).

Les accions conservadores de la socialdemocràcia, el gir autoritari de les dretes clàssiques i el sorgiment d’una extrema dreta de tipus feixista no estaven preludiant «una confessió de debilitat de la burgesia sinó una consagració, durant una bona temporada, de la seva força» (Poulantzas, 1973 [1970]: 84).

L’economia de guerra duta a la pràctica, d’un keynesianisme militar a efectes pràctics, no va ser sinó la manera concreta per la qual es va establir la intervenció de l’Estat en l’economia per a superar l’excepcionalitat i establir allò com el nou ordre de les coses. I és que l’Estat d’excepció encapçalat per les extremes dretes d’entreguerres tenia una clara finalitat com aviat haurien de descobrir des d’Àustria fins a Grècia, des de França fins a la Rússia soviètica.

Foto: pxfuel.com

«És qui no vol parlar d’imperialisme que hauria de callar també respecte al feixisme» dirà Poulantzas 1973 [1970]: 7) en resposta a la dita de Horkheimer segons el qual qui no vulgui parlar de capitalisme no hauria d’atrevir-se a parlar de feixisme.

Tot el que sempre vas voler sobre l’Estat d’Excepció i mai et vas atrevir a preguntar

¿Però quins són els elements que enceten una crisi de la mena que hi hagi sectors socials demanant un Estat d’Excepció?

Per a Poulantzas aquest procés crític, encara que origini diferents tipus d’Estat d’excepció no és el mateix Primo de Rivera que Mussolini ni la dictadura franquista que la dictadura grega dels coronels comparteix certs epicentres sísmics:

  1. El Parlament com a escenari de lluita política legítima reconegut per l’Estat i els blocs de poder deixa de ser el principal lloc de disputa del poder.
  2. Té lloc un procés de dissociació entre el poder real i el poder formal.
  3. A la vegada que es produeix una progressiva substitució dels partits pels grups de pressió.
  4. Gir tecnocràtic dels mètodes de govern parell a les emissions ideològiques per a justificar i transformar el rol de l’Estat: «El costat tecnocràtic de la ideologia imperialista es manifesta de manera creixent amb la insistència en la “tècnica” i els “especialistes”, en l’Estat “tècnic” neutre, en el “capitalisme organitzat”» (Poulantzas, 1973 [1970]:114)
  5. Suspensió de la distinció jurídica d’allò privat i d’allò públic obeint a una reorganització del poder en les seves «formes diferencials de funcionament» (Poulantzas, 1973 [1970]: 360) que converteix en paper mullat el marc jurídic perquè ni el sistema ni els seus aparells judicials són suficients per a gestionar la crisi d’autoritat.
  6. Centralització i concentració del poder estatal. Atorgant un protagonisme a una de les branques de l’Estat que dona la forma concreta al règim d’excepció específic (Poulantzas, 1973 [1970]: 372-373).
  7. L’hegemonia negativa de Zavaleta apareix també en Poulantzas com a procés pel qual la repressió no sols s’intensifica sinó també la ideologia que l’anima. I la ideologia autoritària pren forma i continguts en funció de la branca de l’Estat protagonista; el militarisme si es tracta de l’exèrcit, la judicialització si es tracta de la magistratura…etc. (Poulantzas, 1973 [1970]: 373-374).

La distinció, doncs, de les diferents menes de règim d’excepció té a veure amb aquest procés de reorganització de l’Estat i amb els protagonismes que s’hi assoleixin (Poulantzas, 1973 [1970]: 375). Per exemple: el protagonisme de l’exèrcit és el fonament de les dictadures dirigides per una burocràcia militar mentre que en el cas del bonapartisme es tracta d’un autoritarisme dirigit per autoritats i administracions civils[iv].

El més important, tanmateix, és que tot aquest procés comporta que l’ofensiva de l’adversari oligàrquic aconsegueix convertir la situació defensiva del camp democràtic i popular en una situació catastròfica escomesa per una sèrie de derrotes.

«Un acord és un acord. Dura en la mesura que serveix per a la fita per a la qual es va acordar». Per aquest motiu Trotski recomanava a l’esquerra alemanya no confondre la política defensiva amb una política legalista i constitucionalist

Ofensiva que busca l’aïllament del contrari, la seva divisió interna, la seva paràlisi efectiva i la desmobilització amb tal de tancar-lo en el camp econòmic-corporatiu mentre la lluita pel poder s’esdevé més política que mai. Ja que si «una derrota pot ben bé significar una batalla no entaulada en el moment adequat» la característica distintiva de la derrota catastròfica és sobretot la següent:

«Una derrota de la classe obrera no pot mesurar-se simplement perquè hagi fracassat en el seu propòsit de prendre el poder de l’Estat –“en fer la revolució-, (…), sinó igualment perquè no hagi sabut imposar, en una crisi declarada, objectius polítics ‘possibles’ -que no arriben eventualment fins a la presa del poder de l’Estat- implícits en tota estratègia a llarg termini» (Poulantzas, 1973 [1970]: 156)

Foto: pxfuel.com

Trotski en les seves anàlisis sobre Alemanya va formular una perspicaç i lúcida línia defensiva, com li van reconèixer Laclau i Poulantzas, basada en una política d’aliances en defensa de les llibertats i els drets que el Partit Comunista Alemany menyspreava com a «burgeses o reformistes»:

«Un pot posar-se d’acord amb el diable, amb la seva àvia i fins i tot amb Noske i Grzesinky. Amb l’única condició de no lligar-se les mans.» (1980 [1932]: 83) […] «Els compromisos són admissibles i, sota certes condicions, obligatoris. Tota la qüestió rau en quin sia l’objectiu, per a que servirà el compromís, com el consideraran les masses; quins són els seus límits.» (1980 [1933]: 226)

Tenint clar, per cert, que: «Un acord és un acord. Dura en la mesura que serveix per a la fita per a la qual es va acordar» (Trotski, 1980 [1933]: 229). Per aquest motiu Trotski recomanava a l’esquerra alemanya no confondre la política defensiva amb una política legalista i constitucionalista, per a això ja existia el reaccionari Tribunal Suprem, sinó al contrari, enlloc de defensar la Constitució de Weimar, aconsellava arribar a compromisos per a «cridar a la defensa de les posicions materials i intel·lectuals que la classe obrera ha conquerit ja en l’Estat alemany.» (1980 [1930]: 26). Per a, d’aquesta manera, fent front als partits de la «desesperació contrarevolucionària», oposar un «partit de l’esperança revolucionària» (Trotski, 1980 [1930]: 15).

El confederalisme defensiu a Catalunya i a Espanya

Tarannà ben arrelat a Catalunya i a Espanya en tota una generació de dirigents, a diferència d’Itàlia o d’Alemanya, com Pestaña, Peiró, Seguí, Maurín, Companys o Macià. Els dirigents de la força motora del canvi social, constitucional i estatal ho tenien ben clar. Com és el cas del cavaller de la Trista Figura, segons el sobrenom de Seguí:

«Davant d’una força cal oposar-ne una altra. Front a un moviment regressiu, un altre de progressiu. Vers a una captació de totes les fonts de la llibertat i del progrés de les dretes, cal oposar una rotunda i ben orientada oposició de les esquerres que impedeixi aquesta captació que es pretén.» (a Lera, 1978: 231)

Ángel Pestaña que, segons el seu biògraf polític; «quan es tractava de treballar per a l’ensorrament de la monarquia es mostrava sempre enèrgic i decidit» (Lera, 1978: 228), definia així el rumb a seguir per a la més important força popular del moment:

«La nostra missió és ambientar el país contra la Monarquia i la Dictadura i seria molt destraler per part nostra rebutjar als desenganyats amb Primo de Rivera i Alfons XIII» (a Lera, 1978: 228)

Proposta política a la que no eren indiferents personalitats com Macià o Companys. Companys alhora de forjar una aliança entre classes mitges i treballadores, entre forces nacionals progressistes i moviments socials i sindicals, diria a la CNT:

«Si creieu que teniu prou força per a fer la revolució social, feu-la, jo no serè un destorb. Si compreneu que en aquesta hora l’única revolució possible és una evolució política radical que us doni un ampli marge per a les vostres propagandes societàries, ajudeu-me.» (a Lera, 1978: 267-268)

Foto: pxfuel.com

Aquesta perspectiva naixia d’una clara consciència compartida del que havia suposat la dictadura bonapartista de Primo de Rivera i la seva desforestació del bosc cooperatiu, associatiu i sindical, existent fins aleshores. I a la vegada tenint clar quines eren les forces destructores del moment enlloc d’escometre fantasmes en un principi inexistents, com faria l’esquerra alemanya d’entreguerres:

«És absolutament exacte que l’espectre del feixisme o de la dictadura s’enlaira amb freqüència, i no sols per part de les forces declarades de dreta, amb la fi de frenar l’impuls revolucionari de la classe obrera i de les classes populars. Són ben conegudes les diverses formes que pot revestir aquest xantatge del feixisme: el feixisme pot així esdevenir, fins i tot per a les forces d’esquerres, en un fantasma purament apologètic.» (Poulantzas, 1973 [1970]: 426)

Encara que molts elements d’anàlisi de Poulantzas hagin quedat pendents, crec que allò cabdal de la seva anàlisis sobre la crisi i l’Estat d’excepció ha quedat exposat amb prou claredat

Trotski amb el seu estil àcid ho diria encara més clar. Assenyalant, a més a més, el problema de confondre en cada etapa quin és el principal rival:

«amb els seus repetits errors i derrotes, la direcció del partit comunista s’ha desacostumat a les perspectives i als objectius ambiciosos. Ahir subestimava les seves pròpies possibilitats; avui subestima de nou les dificultats: Un perill es veu així multiplicat per l’altre.» (1980 [1930]: 13-14) […] «La sobreestimació del feixisme per la direcció comunista ha donat origen a una de les causes del reforçament posterior d’aquell.» (1980 [1930]: 16)

Encara que molts elements d’anàlisi de Poulantzas hagin quedat pendents, crec que allò cabdal de la seva anàlisis sobre la crisi i l’Estat d’excepció ha quedat exposat amb prou claredat com per a poder acabar aquest article amb un repàs a les més recents dinàmiques existents a Espanya.

Una llarga marxa cap a l’autoritarisme elitista prolongat

El més cridaner a Espanya ha estat el desenvolupament desigual i combinat d’un règim «plurinacional» d’excepció. És a dir, en determinats moments l’Estat espanyol ha aplicat, com a mesura de contenció, un estat d’excepció a nivell territorial; amb particular intensitat a Euskalherria des de la implantació del Pla ZEN (Zona Especial Nord) el 1983 per a imposar una legislació de contrainsurgència amb el desenvolupament, fins i tot, de grups paramilitars, la persecució judicial exhaustiva i arribant fins i tot a la prohibició de partits amb la Llei de Partits de 2002 (Ó Broin, 2015 [2004]: 87). Una intensificació tal que, segons explica Ó Broin, sols en:

Foto: pxfuel.com

«L’any 2000 va ser testimoni de més de 700 detencions per motius polítics, que van resultar en 200 persones empresonades i 800 persones multades per participar en manifestacions il·legals. Els organismes de drets humans van comptabilitzar 81 denúncies de tortura.» (2015 [2004]: 129)

En el cas català, a partir de l’1 d’octubre de 2017 es va desencadenar una campanya de repressió civil, administrativa i policíaca, de dimensions fins i tot majors per concentrar-se en un espai de temps més breu.

Aquesta mena de persecució judicial i policial també ha estat aplicada selectivament a Andalusia. En concret, amb la mira posada en el Sindicat Andalús dels Treballadors. Convertint així el SAT en «el sindicat més reprimit d’Europa, amb 700 membres imputats, 900.000 euros en multes i condemnes a presó que sumen 400 anys», com explicava Diagonal.

La crisi del coronavirus no comporta per si mateixa l’esclat d’un Estat d’excepció autoritari generalitzat. Ara bé, el pla oligàrquic de sortida a la crisi acompanyat de mesures judicials repressives, fins i tot a Madrid amb la condemna a presó d’Isa Serra per tractar d’aturar un desnonament, i d’una retòrica bel·licista per exigir obediència a unes autoritats administratives i judicials, assenyala una indubtable intensificació d’aquest procés.

El desallotjament de la Ingobernable és sens dubte un altre pas d’aquest bonapartisme progressista pel qual el Gobierno sembla intentar sotmetre a l’ordre les institucions desafiants. Acció de govern acompanyada per una centralització estatal del poder, de facto, per a respondre a la crisi. De fet, el mateix intent de ressuscitar els pactes de la Moncloa recorda a aquells fallits intents a Itàlia i a Grècia per a dur a terme els plans d’austeritats sense cap mena d’oposició durant la crisi de 2008-2012.

Una política defensiva que pretengui posar fi a l’emergència social en lloc d’apel·lar a la Constitució del 78, d’això ja se n’encarrega la judicatura, hauria d’aliar-se amb aquells que aposten per la Renda Bàsica Universal, el Pla d’Emergència Social i la vaga de lloguers. Potser aquesta sigui la única manera de conquerir una aliança republicana de diferents sectors socials, i de les esquerres nacionals i madrilenyes, capaç de vèncer a l’autoritarisme centralista i tecnocràtic que fa de l’endeutament la seva estratègia d’acumulació per despossessió.

Foto: pxfuel.com

Jorge Moruno recordava fa poc que «ningú com la brúixola de Lenin per a intentar fer-nos una idea sobre el que suposa pensar la política en temps convulsos». Sent això completament cert, aquesta genialitat de Lenin es concretava en una articulació defensiva democràtica i confederal, malgrat tota llunyania geogràfica, amb tal que aquesta brúixola fos una tribuna popular:

«que sap reaccionar davant de tota manifestació d’arbitrarietat i opressió, allà on sigui que es produeixi i a desgrat de quin sigui el sector o la classe social afectada; que sap englobar aquestes manifestacions en un quadre únic de brutalitat policial i explotació capitalista; que sap aprofitar el fet més petit per a exposar davant de tothom les seves conviccions socialistes i les seves reivindicacions democràtiques»(a Cliff, 2011 [1975]: 108).

Article publicat originalment a Viento Sur
Foto de portada: pxfuel.com

Referències

Cliff, Tony. Lenin: La construcción del partido (1893-1914), El viejo topo, Barcelona, 2011 [1975].

Laclau, Ernesto. «La especifidad de lo político» a Política e ideología en la teoría marxista: capitalismo, fascismo, populismo, Siglo XXI, Madrid, 2015 [1977], pp. 53-88.

Laclau, Ernesto. «Fascismo e ideologia» a Política e ideología en la teoría marxista: capitalismo, fascismo, populismo, Siglo XXI, Madrid, 2015 [1977], pp. 89-164.

Lera, Ángel Mª de. Ángel Pestaña: retrato de un anarquista, Argos, Barcelona, 1978.

Ó Broin, Eoin. Matxinada: historia del movimiento juvenil radical vasco, Txalaparta, Nafarroa, 2015 [2004].

Poulantzas, Nicos. Fascismo y dictadura: La III Internacional frente al fascismo. Siglo XXI, Madrid, 1973 [1970].

Trotsky, León. «El giro de la Internacional Comunista y la situación en Alemania» a La lucha contra el fascismo: el proletariado y la revolución, Editorial Fontamara, Barcelona, 1980 [1930], pp. 11-30.

Trotsky, León. «Alemania, la clave de la situación internacional» a La lucha contra el fascismo: el proletariado y la revolución, Fontamara, Barcelona, 1980 [1931], pp. 63-76.

Trotsky, León. «Por un frente único obrero contra el fascismo» a La lucha contra el fascismo: el proletariado y la revolución, Editorial Fontamara, Barcelona, 1980 [1932], pp.77-85.

Trotsky, León. «El único camino» a La lucha contra el fascismo: el proletariado y la revolución, Fontamara, Barcelona, 1980 [1933], pp. 201-249.

Zavaleta, René. «Problemas de la determinación dependiente y la forma primordial» a La autodeterminación de las masas, ed. Luis Tapia, CLACSO-Siglo XXI, Buenos Aires, 2015 [1982], pp. 291-320.


[i]L’antologia de Laclau conté, de fet, dos assajos en discussió amb Poulantzas i la seva concepció de l’Estat, la crisi i dels Estats i règims d’excepció..

[ii] Com retratava aquí Errejón, Íñigo. «¿Qu é es el análisis político? Una propuesta desde la teoría del discurso y la hegemonia», Revista Estudiantil Latinoamericana de Ciencias Sociales, volumen 01 2011-2012, pp. 1-16.

[iii] Lapavitsas, Costas. «Un centro y dos periferias: las consecuencias de la hegemonía alemana en la Unión económica y monetària», publicat a Viento Sur [online] el dos de juliol de 2019. Disponible aquí: https://vientosur.info/spip.php?article14951

[iv] Sent en el cas del feixisme el d’una estatització d’un funcionariat civil que conforma un aparell ideològic i repressiu; la policia política, que dirigeix l’Estat d’excepció feixista (Poulantzas, 1973 [1970]: 375).

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Comentaris

Poulantzas i l’art de la defensa: una política contracíclica per fer front a la crisi

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.