Per guanyar l’amnistia necessitem una estratègia antirepressiva

Pensar una estratègia antirepressiva des de l’independentisme ens obliga a tenir clar els escenaris, els actors i el caràcter de les mobilitzacions a endegar.

Per guanyar l’amnistia necessitem una estratègia antirepressiva

Pensar una estratègia antirepressiva des de l’independentisme ens obliga a tenir clar els escenaris, els actors i el caràcter de les mobilitzacions a endegar.

Amb l’Eulàlia Reguant escrivíem ara fa més de tres anys un article sobre estratègia antirepressiva que publicàvem en català a Crític () i en castellà a El Diario. Suposo que llegíem en aquell moment —que ara sembla que fa una eternitat— just després del processament executat per Llarena en el judici del procés i el reingrés a presó de Forcadell, Bassa, Romeva, Rull i Turull, la necessitat de parlar d’estratègia antirepressiva com a moviment. En aquell text assenyalàvem com la «desescalada» de l’independentisme no havia servit per mitigar la repressió, ja que aquella cruel decisió s’adoptava en un dels moments més desmobilitzats, i proposàvem articular una estratègia basada 1) en la unitat i suport incondicional a les persones represaliades, 2) en una estratègia jurídica que inclogués la perspectiva política i 3) en altes dosis d’internacionalització.

Segurament aquest esquema continua essent vàlid avui —malgrat la complexitat de la situació— i pot explicar almenys en part perquè els presos polítics independentistes ja no són a la presó, però en tot cas caldrà reconèixer que allò que ha passat ha estat sense predefinir prèviament una estratègia antirepressiva com la proposada. És una autèntica paradoxa que en un país en què la vida política ha estat absolutament centrada en la qüestió repressiva —des de l’empresonament dels Jordis fins al seu alliberament el passat dia 23—  i en canvi no s’hagi fet en cap moment política antirepressiva de debò, almenys una política com a moviment, unitària, amb un discurs únic tal com demanàvem llavors. És clar que s’han fet coses en aquest terreny i que hi ha hagut campanyes i accions que han donat els seus fruits però molt poc del que ha passat ha estat abordat com a política de país per part del conjunt del moviment i amb una lectura compartida del que era necessari en cada ocasió —i per tant amb uns objectius tàctics i estratègics concrets—.

Les tres idees proposades les podem fer evolucionar avui una mica més a partir del que ha passat en aquests tres anys. Tots tres elements (internacionalització, transversalitat i mobilització política) són eines per a mitigar la repressió però al mateix temps totes tres reforcen el conflicte per tres vies diferents: la internacionalització, el legitima en termes de dret a l’autodeterminació; la transversalitat construeix un espai de contrapoder polític i la mobilització política genera hegemonia cultural independentista.

La internacionalització

Només podrem aconseguir que l’Estat cedeixi en algun punt si obtenim aliats i complicitats internacionals, no hi ha cap dubte, i una bona via d’aconseguir-ho és precisament en la discussió sobre la repressió, perquè cada vulneració de drets que provoca l’Estat per represaliar l’independentisme és un motiu més de legitimació del subjecte polític i de consolidació del dret a l’autodeterminació, per això és important treballar-ho, treballar-ho bé i amb perspectiva estratègica perquè la internacionalització pot resoldre la repressió en el cas concret i pot ser la clau de volta de la legitimació del dret a l’autodeterminació.

Aquí tenim un problema d’actor quan acudim a fora. Hi ha evidentment les relacions polítiques que puguin fer les organitzacions polítiques/partits, però és còmode i convenient que existeixi un actor que en matèria de drets humans i qüestió repressiva pugui treballar amb rigor i mirada llarga en el marc dels organismes internacionals i europeus. Ara mateix això no existeix i hem d’acudir a tercers demanant que ens facin les coses. Entenc que aquest és un tema imprescindible de resoldre a curt termini i està clarament vinculat a l’apartat següent.

En tot cas, en l’àmbit internacional cal explotar a fons tots els efectes de la repressió política. És a dir, no és possible reprimir i al mateix temps respectar els drets humans, evidentment quan l’Estat ubica el conflicte en exclusiva en la via repressiva, necessita vulnerar drets humans. Per tant quan nosaltres reivindiquem drets humans o drets civils i polítics, el que estem fent indirectament és forçar que l’Estat torni el conflicte a la via política i el resolgui políticament. D’aquí la importància dels drets. (Hi ha una certa sensació estranya en tot això per a una generació política que vam donar poca importància a la qüestió dels drets humans com a concepte polític a reivindicar a casa nostra; potser perquè en el conflicte a EH o a Cuba era un concepte del qual s’havien apropiat sectors antagònics o potser perquè una part important de l’esquerra marxista ha tingut dificultat per reconèixer la importància de la democràcia política en els règims socialistes.)

Foto: Wikimedia Commons

El tema dels drets com a dic de contenció del poder és una idea que per la gent d’esquerres sempre hauria de ser molt atractiva. Des de la seva significació com a victòria antifeixista en acabat de la 2a Guerra Mundial fins a la seva reelaboració actual des de Ferrajoli i el garantisme d’entendre els drets —que han estat conquerits un a un pel moviment popular— com a contenció de totes les formes de poder no només del poder estatal sinó també del poder econòmic empresarial, és un camp que és nostre i que, dotat de contingut, ha de ser un àmbit estratègic.

Però per això és convenient la centralitat de la qüestió dels drets en el discurs polític en el benentès que la qüestió dels drets humans tampoc no pot ser concebuda com una finalitat en si mateixa, nosaltres entenem sempre els drets en el marc d’un conflicte i hem d’evitar en el marc de la denúncia de la repressió independentista les reivindicacions de drets i llibertats que no se situïn ara i aquí en el marc d’un conflicte concret per tal d’obtenir la resolució favorable d’aquest conflicte. Com ens recordava Bonaventura da Sousa Santos

«el dret no pot ser ni emancipatori ni no emancipatori. Els que poden ser emancipatoris o no són els moviments, les organitzacions dels grups cosmopolites subordinats que reinterpreten el dret per avançar en les seves lluites».

Per tant, i sempre en el marc d’una anàlisi estratègica —que ha de poder valorar què pot tenir èxit i què no, perquè també cal evitar derrotes a fora que són utilitzades per l’Estat— cal trepitjar tots els tribunals, organitzacions i oficines possibles per anar construint un marc favorable a l’exercici del dret a l’autodeterminació i que vagi constatant una a una totes les vulneracions de drets provocades per l’Estat, perquè a més no és un marc progressiu sinó que probablement és simultani, és a dir, la millor manera d’obtenir una victòria davant d’un tribunal europeu és haver treballat prèviament el context de forma multilateral llaurant el terreny on voldrem plantar després la llavor d’aquell litigi.  

Els actors

Si fem una anàlisi de l’acció antirepressiva al Principat en relació a l’independentisme institucional i de carrer, podem començar afirmant que no existeixen espais de treball sòlids conjunts entre partits, ni entre entitats (en sentit ampli, més enllà d’OC i ANC), ni tampoc entre partits i entitats. És cert que, ha existit fins a cert punt, especialment als carrers, una determinació clara a acompanyar i fer costats a totes les persones represaliades i que des d’aquesta perspectiva les convocatòries de concentracions, actes i accions de suport han gaudit d’una certa transversalitat, però ha estat molt espontània perquè no ha provingut pas d’un espai de treball permanent de coordinació entre els diferents actors.

El govern Torra-Aragonès tampoc ha fet ni liderat res en aquest sentit i ni tan sols ha sabut reaccionar davant d’aquesta situació, amb la gravetat que ha suposat la gestió de la conselleria d’Interior en matèria d’ordre públic (és a dir, d’agressió i exercici de violència descontrolada contra manifestants i posterior exercici de l’acusació contra els mateixos en processos penals) com un dels problemes més visibles i que depenien i depenen només de decisions polítiques que no s’han volgut adoptar per la por a enfrontar-se als sindicats policials amb hegemonia clara de l’extrema dreta. Però fins i tot més enllà d’això és un govern que ha perdut l’oportunitat de fer accions i polítiques que fossin útils al moviment, com per exemple un «cens» de persones represaliades, una feina que es podia fer des de la institució —amb les seves limitacions— i que avui ens permetria conèixer unes dades que no tenim i que ens obliga a parlar sempre de 3.000 represaliats a partir de còmputs manifestament incomplerts que es fan des de la societat civil.

L’amnistia ha de ser entesa com un punt de partida, com un comptador a zero que permet després materialitzar l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Els partits polítics independentistes han tingut rols diferents, això em sembla important insistir-ho una vegada rere l’altra perquè sovint una part de l’independentisme cau en aquell error que tots els actors polítics són iguals, i això aplicat al nostre cicle al Principat seria profundament injust. Aquí cada actor ha estat el reflex de la seva pròpia història política en el decenni anterior a l’1-O. Així mentre que Junts i ERC han centrat la seva acció política antirepressiva en els càrrecs electes institucionals represaliats dels seus respectius àmbits polítics; la CUP ha dedicat esforços ingents a donar cobertura a la repressió de l’independentisme de carrer, una bona part agrupada al voltant dels CDR i Tsunami Democràtic, en un marc en què ha tingut un paper importantíssim Alerta Solidària, l’organització antirepressiva de l’Esquerra Independentista on es troba enquadrada la CUP. Alerta ha estat també promotora de la figura dels grups de suport locals per a diferents grups de persones represaliades per tal de fomentar l’autogestió i ha procurat suport jurídic i comunicatiu a totes aquelles persones que s’hi han adreçat.

Foto: Wikimedia Commons

Han tingut un paper també destacat, entre molts altres actors, Òmnium Cultural que més enllà de construir una estratègia de defensa del seu president en la causa general de l’1-O en una lògica que anés més enllà de la seva persona concreta, ha dedicat molts recursos a iniciatives internacionals en organismes de drets humans i ha estat la gran impulsora de la campanya sobre l’amnistia. S’ha de fer esment també a una eina que amb les seves mancances i limitacions ha estat extremadament útil que és la Caixa de Solidaritat que ha permès recollir milions d’euros per fer front especialment a la repressió dels càrrecs institucionals i també, durant un temps, a una part de les despeses d’assistència jurídica dels detinguts de l’independentisme de carrer.

Com a darrer actor d’aquest escenari cal parlar dels advocats i advocades, que hem assumit un rol exagerat en l’esfera política i comunicativa; segurament provocat per la incompareixença dels actors polítics. Més enllà de supòsits de persones preses, en què pot tenir una certa lògica que els advocats parlin per aquells que no poden parlar directament als mitjans —i tot i així és evident que va ser un error no constituir, com en altres moments de repressió a l’independentisme amb presos, una Comissió de Portaveus, tal com va suggerir l’August Gil Matamala, que pogués desenvolupar aquesta funció—; en tot cas, per a aquells que es troben en llibertat, no pot continuar recaient aquesta hiperrepresentació constant als advocats. La política s’ha de fer en primera persona per part dels subjectes polítics represaliats. Fer-ho com ho estem fent, no ens fa cap bé. I a més distorsiona la repressió política. Si en aquest embat les victòries són dels advocats, de què serveixen? Les estratègies han de ser dibuixades pel moviment perquè les victòries i les conquestes puguin ser del moviment, convertint els advocats en meres eines d’aquest procés, i no pas a la inversa.

Fa temps que el debat està pendent, cal rediscutir a fons la qüestió antirepressiva. I a més, malgrat les dificultats en la forma que s’ha de fer aquest debat, toca fer-ho amb una certa transparència i control democràtic, amb el màxim d’actors possibles. Potser en un moment en què la repressió s’ha col·lectivitzat tant i s’ha multiplicat tant numèricament, tindria sentit crear noves eines per fer-hi front que poguessin permetre articular estratègies col·lectives en la direcció que sempre hem dit, com un boomerang, de donar-li la volta a la repressió i fer-ne una eina contra l’Estat. Potser no cal res nou i només cal redefinir el paper de cadascú, però ara mateix fa l’efecte que hi ha àmbits i qüestions que no estem abordant i que ens fan més vulnerables davant l’única proposta que té l’Estat per a l’independentisme: la repressió.

En un interessant article en què posava en relació els processos constituents a l’Amèrica Llatina i a les Repúbliques Bàltiques, Albert Noguera plantejava que l’independentisme havia d’assumir una estratègia intersticial. És a dir, que en lloc de buscar l’enfrontament directe dediqués els esforços a la construcció d’una institucionalitat paral·lela, el que en altres termes hem anomenat contrapoder, per tal de reforçar l’estructura material quan es produeixi el proper embat. Des d’aquesta lògica, aquest actor únic o plural en matèria repressiva té molta importància. Si en la construcció d’estructures de defensa antirepressiva (econòmiques, jurídiques, polítiques i  de cures en l’àmbit psicosocial) sabem bastir quelcom sòlid, no només haurem vençut l’efecte immediat de la repressió, sinó que haurem sabut bastir una de les primeres estructures republicanes. 

Mobilització antirepressiva

Acompanyant, doncs, la idea de l’actor antirepressiu incomplet que tenim i del marc internacional com a escenari a tenir sempre en compte, cal treballar una agenda d’accions i campanyes que ens permetin avançar en la denúncia de la repressió i per tant en el seu debilitament. La gent del país hi és, és molt receptiva a propostes de mobilització i a més en aquests darrers anys s’ha polititzat extraordinàriament en aquest àmbit. De fet, una de les nostres més grans mobilitzacions de referència, la vaga i les manifestacions del 3-O, va tenir un marcat caràcter antirepressiu com a protesta per les càrregues policials del dia 1-O fet que va permetre que anés més enllà de l’independentisme estricte. En aquest marc, com en tots els espais polítics, cal tenir iniciativa i no anar només a redós de les patacades de l’Estat, fent propostes que s’encarin cap al marc de drets i d’autodeterminació. La campanya del Jo acuso, per exemple, de preparació del judici al Suprem, va ser un bon instrument per ubicar el debat en el concepte de judici polític i en transmetre aquesta actitud d’iniciativa i de passar a l’atac i segur que és un dels elements que permet la convocatòria de vaga general el dia que comença el judici —de vegades no donem prou importància a algunes accions contundents que com a moviment portem ja a l’esquena en la lluita contra la repressió—, vaga general que es va repetir la setmana de la sentència del 14 d’octubre.

Una altra de les propostes que ha llançat l’independentisme és la de l’amnistia. Aquesta era una proposta molt necessària per marcar com a moviment un objectiu sobre les bases prèvies de resolució del conflicte. L’amnistia ha de ser entesa com un punt de partida, com un comptador a zero que permet després materialitzar l’exercici del dret a l’autodeterminació. L’amnistia és una eina utilitzada pel govern Mitterrand els 80 o a Portugal durant els 90, és una reivindicació històrica al nostre país en diversos períodes de la història contemporània i l’amnistia és sobretot una solució col·lectiva i política que permet extreure del terreny de la «neutralitat» dels jutges allò que correspon a la política, retornant-ho a un parlament amb llums i taquígrafs. També és una aposta necessària en termes conjunturals, per tal de desactivar els indults en termes de relat i col·locar-los com a mínim davant del mirall. En tot cas és evident que és una proposta de màxims però permet perimetrar molt bé la situació i donar un enfoc polític al conjunt.

Foto: Wikimedia Commons

Aquests són només dos exemples de campanyes importants que saben contextualitzar el moment en què ens trobem i que aprofiten per posar conceptes damunt de la taula i socialitzar-los al màxim en sectors molt amplis. Això ens permet aprofitar l’embat repressiu per créixer políticament i per intentar construir hegemonia cultural en termes gramscians en un moment en què la repressió es troba a l’ordre del dia. Evidentment per tal de donar resposta a tots els fronts repressius caldrà fer campanyes de tota mena, n’hi haurà de nacionals i n’hi haurà de pensades per a un cas concret. En tot cas la clau a l’hora de pensar les mobilitzacions, sigui a l’escala que sigui, és pensar-les com a mínim en aquestes dues dimensions: tot el que passa a fora de la sala, hem de buscar la forma que hi entri durant el judici (i viceversa) i tot el que passa en el procediment judicial ha de ser utilitzat en termes col·lectius per generar consciència política cercant els conceptes, marcs i idees que superin l’autoconsum i ens permetin arribar al màxim de gent possible.

En conclusió, en l’àmbit antirepressiu tenim molt de camí per córrer i a més de fer-ho amb grans potencialitats que reverteixin a enfortir el moviment, però cal fixar una estratègia col·lectiva i cal discutir-la amb tothom o, si això no és possible, com a mínim amb aquella part del moviment que vulgui abandonar la no-estratègia actual.

Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Advocat i ex-diputat del Parlament de Catalunya

Comentaris

Per guanyar l’amnistia necessitem una estratègia antirepressiva

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.