Per situar-nos: l’Operació Garzón es va iniciar la matinada del 28 al 29 de juny. En les primeres vint-i-quatre hores ja hi va haver set detinguts, i quasi cada dia es repetia la notícia de noves detencions. Si bé la intensitat màxima fou al juliol, l’operació, amb arrestos i citacions, no es clouria fins a finals d’any. Ben aviat es va saber el tarannà que s’hi gastava dins de les casernes. Els relats de les tortures patides pels primers detinguts i empresonats van arribar ràpidament a tot el moviment independentista. Més enllà que l’abús fos pràctica habitual en l’aplicació de la llei antiterrorista, la Guàrdia Civil actuava sense límits, esperonada per un aclaparador clima de permissivitat. Manava la premissa que per preservar l’èxit dels Jocs tot s’hi valia. Trenta-vuit persones detingudes durant l’estiu, amb escorcolls, pistola en mà, a les seus de l’MDT i del setmanari El Temps. Al desembre l’operació es tancava, havent assolit els més de cinquanta detinguts, a Catalunya i al País Valencià, disset dels quals empresonats. Una darrera dada per acabar de situar el just context: l’any 1993 un total de vint-i-sis independentistes catalans eren a les presons de l’estat, engarjolats per aquella operació o per d’altres d’anteriors. Vint-i-sis presos polítics catalans i uns quants més a l’exili. Continuem.

El silenci imperant de llavors

El suport enorme als Jocs Olímpics es blindava amb un ferri tancament de files entorn del discurs oficial. Calia vendre Barcelona i Espanya al món i calia fer-ho amb vestits de lluentons i bona cara. Apartar dels carrers els sectors díscols només es podia fer amb la desproporció de les detencions, que anaren molt més enllà de l’estricta Esquerra Independentista, per provocar por a l’independentisme combatiu i als sectors polítics més propers, tot i que no afins, com Esquerra Republicana o el Partit dels Comunistes de Catalunya.

Es comptava, per a l’èxit de l’operació, amb la imposició d’un discurs únic, impulsat per diaris com El País o La Vanguardia, i que no va ser contradit, sinó reforçat, per altres mitjans com l’Avui o TV3. Exemplar va ser la censura imposada al programa «l’Orquestra», de Jordi Vendrell, de Catalunya Ràdio. El divendres, 10 de juliol, els contertulians van criticar l’Operació Garzón i el govern «sociata» de l’època. A petició del PSC, CiU va suprimir el programa que, el dilluns, 13 de juliol, ja no va poder emetre. El silenci al preu que fos.

A poc a poc, els relats de les tortures arribaven i indignaven la militància de base, i algun líder polític trencà el silenci i es mullà, també des de les files d’ERC. Però la línia oficial marcava recordar que bona part dels detinguts havien confessat i eren a la presó, tot ometent, o també qüestionant, el relat de la declaració sota tortura. Fins i tot, un acte organitzat pel que avui en diríem la societat civil, va omplir amb més de 2.000 persones el Palau de la Música de Barcelona. Va ser el 15 de juliol. Cap mitjà en va parlar. Cap, tret del diari El Punt, que havent estat afectat amb la detenció del seu redactor, es va implicar fins a l’extrem d’organitzar un concert multitudinari, a la Devesa, a Girona, el 29 de juliol. El Temps, també afectat per l’escorcoll i la detenció d’un periodista seu, tampoc va callar. És just també recordar que, anys més tard, i de la mà de periodistes com David Bassa o Sònia Bagudanch, o del portal Llibertat.cat, han vist la llum llibres imprescindibles i documentals que posen tothom al seu lloc.

Curiosament, i aquí anem, serà amb l’auge del «Procés» que seran rescatats alguns d’aquests treballs i trobaran per fi acollida en els mitjans de comunicació de masses d’avui. El programa «l’Orquestra» va ser homenatjat al «Catalunya Migdia», també de Catalunya Ràdio, 25 anys després d’aquell darrer programa. Això va ser, per tant, el 2017, en ple «Procés». Som-hi.

L’operació Judas

El 23 de setembre de fa cinc anys arrenca l’operació que acabarà amb 9 persones detingudes, set de les quals, empresonades a Soto del Real. Posteriorment, amb l’avenç de la instrucció, i fins avui dia, hi ha 13 persones encausades pel magistrat del Jutjat Central d’Instrucció núm. 6 de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón. Les acusacions apunten a diversos delictes relacionats amb terrorisme. Les defenses denuncien maltractaments, obstrucció al dret de defensa i confabulacions de fiscalia i jutges per trobar explosius i plans militars on no hi havia més que gent vinculada als CDR.

Amb aquesta operació no es tractava de garantir la pau olímpica de cap esdeveniment, sinó de fer-nos empassar la sentència olímpica de les condemnes als líders del procés. S’anunciava la publicació de la resolució del judici per a mitjans d’octubre i calia actuar. L’objectiu: imposar por i silenci. El mètode, el mateix: detencions sota l’acusació de terrorisme, és a dir, anem a sac. El problema: la manca d’organització armada. I la sorpresa: la manca de control sobre els mitjans de comunicació.

Des de principis del denominat procés, periodistes, programes i mitjans sencers, s’han fet molt més permeables i sensibles al món independentista. A mesura que el fenomen del «català emprenyat» anava llistant greuges de les innombrables discriminacions que patim com a poble, pel que fa a recursos, infraestructures, competències, protecció de la llengua, etc, creix també la sensibilitat cap a l’abús que des del sistema de justícia s’imposa a allò que no combregui amb la visió unitària i unitarista de l’estat.

Arribada l’operació Judas, i evidentment gràcies a la resposta coordinada de molta gent i entitats polítiques i socials, on Alerta Solidària hi aporta el granet de sorra que pot, el discurs oficial sobre el perillós grup terrorista s’esquerda i, simplement, no qualla. Gent de base fins a alcaldes. Diputats i activistes. I també, vet aquí, periodistes. Un ampli sector de la societat catalana no s’ho empassa i surt al carrer. La premsa també, o bona part d’ella. En tot cas, molt més nombrosa que no pas la que s’erigí en heroica excepció en aquella altra operació repressiva de fa trenta anys.

Les persones represaliades en l’Operació Judas tenen la causa oberta, a l’espera del judici, però a diferència d’altres ocasions del passat, la sentència mediàtica només els l’ha imposada el front periodístic unionista. Així, hem pogut veure els detinguts parlant a la televisió, entrevistes als advocats a la ràdio, i un ampli ressò als mitjans digitals. Alguns direu que no n’hi ha prou, i és cert. Se n’hauria d’estar parlant més i a diari perquè la instrucció continua, avança, cap al judici, i amb ella el patiment injust i injustificat de les persones represaliades i les seves famílies. Però toca adonar-nos també que hi hagut alguna cosa que s’ha fet bé i que ha donat bons resultats.

Han estat anys de picar pedra i, si se’m permet, apuntaré a mode d’homenatge, a les mateixes persones represaliades pel jutge Garzón. N’hi ha moltes més d’abans que elles que han fet la tasca imprescindible de seguir sense rendir-se al desànim ni a la resignació autonomista. Però, a 30 anys de l’Operació del 92, recordar que van ser els mateixos torturats els que van impulsar la campanya de sensibilització i denúncia del que havien patit, remuntant el silenci eixordador del pujolisme i del margallisme de l’època, és just i necessari.

I més enllà d’ells, és clar, i amb mèrits per repartir a tort i a dret, destaca l’esforç d’una militància periodística que ha bastit diaris, setmanaris, revistes de tota mena, i sempre crítics i alternatius. Aprofitant l’escletxa d’internet i una major sensibilització de la societat que, a base de cops de porra, desperta espantada aquell 27 de maig de 2011, amb el desallotjament de Plaça Catalunya de Barcelona, del moviment dels Indignats; el 16 de febrer de 2012, amb les càrregues contra els estudiants, en la Primavera Valenciana; o, entre molts altres episodis, les càrregues de fa 5 anys, del 1r d’octubre, contra el referèndum d’independència. L’operació mediàtica que intentà, infructuosament, condemnar per terrorista a Tamara Carrasco, o els titulars sobre els comptes tant secrets com falsos de Xavier Trias a Suïssa, entre moltes i moltes altres pífies, han contribuït a fer impossible el silenci còmplice que va imperar l’estiu del 92.

La societat, diguem-ne que una part prou important i segur que molt més nombrosa que fa 10, 20 o 30 anys enrere, està força més sensibilitzada a la realitat dels abusos de l’Estat. Ha vist vídeos de les agressions al carrer de diversos cossos i agents policials. Coneix la pràctica dels atestats falsos o exagerats. Sap de la desproporció d’acusacions que encapçala la fiscalia contra simples manifestants. Avorreix que la Generalitat de Catalunya participi de l’acusació contra independentistes. S’ha iniciat en política penitenciària. Ha fet un curs accelerat en drets humans aplicats en l’esfera interna i internacional. I ha madurat assumint com actua l’Estat amb les seves clavegueres, amb els seus Pegasus, els seus infiltrats, amb els seus inspectors corruptes i els seus periodistes a sou. La societat catalana, o un part prou apreciable, sap, en definitiva, que el règim polític del Regne d’Espanya es fa dir democràtic, però no ho és. Que l’Estat fa pudor i que res que vingui de les seves entranyes pot ser creïble.

En aquest context va irrompre l’Operació Judas. I després Urquinaona. I el Tsunami Democràtic i les seves mobilitzacions, exitoses i efímeres. Bona part de la premsa, evidentment no tota, ni tan sols tota la que signifiquem en el bloc independentista o sobiranista, però una prou important i suficient, no va claudicar al discurs oficial que parlava de terroristes, violents i dolents. Va saber contextualitzar i remarcar les contradiccions que clamaven al cel. Per posar un exemple, de molts, a la televisió pública, al programa FAQS aparegué l’Eduard Garzón, represaliat de l’Operació Judas, en 19 minuts d’entrevista feta al Casal Independentista de Sabadell. Un context, una realitat, molt distant de la que teníem fa just 30 anys.

Si fa tres dècades l’excepció honrosa van ser els qui contradeien la versió oficial, amb l’Operació Judas, l’excepció, dins les files del sobiranisme o independentisme també ha existit, però per donar credibilitat a l’Estat. Antològica va ser la fotuda de pota de Joan Tardà. Ell, que havia estat dels més visibles líders d’ERC a trencar el silenci a favor dels independentistes detinguts en l’Operació Garzón, condemnava ara a la presó els detinguts de l’Operació Judas, tot titllant-los de bojos, en una entrevista. Va fer-se seves les versions oficials de la premsa del règim, reduint els detinguts d’activistes dels CDR a persones amb malalties mentals. Ben bé a contracorrent de les seves pròpies bases i tancant files amb les tesis oficials de l’Estat. Un símptoma més del viratge d’ERC, i un avís per a navegants.

I doncs, i ara què?

Tocant de peus a terra, podem preveure futures operacions repressives. Es pot preveure encara que només sigui per estadística pura. De nosaltres dependrà que aquestes arribin en un context de societat anestesiada o poble preparat. De contextos més durs ens n’hem sortit i ara, que hi ha més independentistes que fa 20 o 30 anys enrere, i que hem après tots, per fi, que l’Estat defensa i defensarà els seus privilegis i el seu imperi per tots els mitjans necessaris, ho tornarem a fer, combatrem el discurs oficial i continuarem enfortint les xarxes de contrapoder que ells, des de Madrid i des de Barcelona, malden per desfer.

La repressió política necessita un relat i uns mitjans de comunicació perquè la societat que rep l’impacte hi combregui. Cal la complicitat del periodisme per construir un bloc sòlid que, d’una banda, justifiqui i legitimi l’acció de l’Estat, i en segon terme, condemni, abans de judici, els qui han rebut el cop. La premsa és imprescindible per assolir la dimensió política que pretén la repressió, que no és altra que avisar contínuament del mal que ens espera si gosem passar-nos de la ratlla. La premsa, denominada també el «quart poder», és un element clau per a l’èxit de la repressió i, a l’invers, per a l’èxit de l’emancipació.

Els canvis operats tots aquests anys, i que en aquest article valorem, són també coneguts per l’enemic. Així és que no ens estranyi que mentre ens van distraient amb falses promeses i batalletes de saló, ells feinegen, redibuixen el front mediàtic a la seva conveniència i treballen per dissoldre l’empoderament independentista, encara massa minso, aconseguit els darrers anys.

Alerta Solidària

Entrevista FAQS:

Documental «l’Operació Garzón contra l’independentisme català»