No és coronavirus, és poca plusvàlua per tant de capital

Amb l'actual crisi sanitària (i aviat econòmica) amb el pretext del coronavirus, caldrà reorganitzar-se i estar alerta perquè no s’aprofiti per salvar els guanys dels propietaris del Capital a costa nostra.

No és coronavirus, és poca plusvàlua per tant de capital

No és coronavirus, és poca plusvàlua per tant de capital

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Amb l'actual crisi sanitària (i aviat econòmica) amb el pretext del coronavirus, caldrà reorganitzar-se i estar alerta perquè no s’aprofiti per salvar els guanys dels propietaris del Capital a costa nostra.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’economia capitalista amenaça tempesta a nivell global. El coronavirus COVID-19 està obligant als estats a prendre unes mesures per tal de garantir la salut pública, control de personal i limitació de la mobilitat. Aquestes polítiques sanitàries en un mode de producció on la majoria de la població som simple força de treball al servei de la propietat privada, poden ser del tot perjudicials per la producció global. El dilluns 9 de març de 2020 l’IBEX35 es desplomava per sota els 8000 punts només obrir, iniciant així una tendència que es va seguir perpetuant les següents hores, superant inclús les xifres rècord que s’havien assolit amb la votació favorable al Brexit. Unes hores més tard, Wall Street tancava per tal d’aturar la caiguda de més del 7% que es va registrar només obrir, en una acció que s’utilitza per tal d’evitar pànics borsaris.

Igual que afecta als éssers humans, l’amenaça del coronavirus per l’economia global respon a les contradiccions intrínseques del sistema capitalista

A la vegada, les xarxes bullien entre teories de la conspiració i profecies sobre el futur proper de l’economia global mentre molts es preguntaven, incrèduls, com era possible que només un virus fos capaç de posar de cap per avall tot un sistema productiu d’abast mundial. Si el sistema està actualment posant-se o no de cap per avall no és una pregunta que es pugui respondre de forma categòrica. No es coneix encara l’abast que pot arribar a tenir aquesta pandèmia ni quin impacte tindrà en termes econòmics, socials o polítics. Per altra banda, l’economia és una ciència social i no és possible fer prediccions. Tot i així, sí que es pot plantejar sota quines condicions és més probable que una alteració, com pot ser aquest virus, pugui fer trontollar l’economia mundial i acabi desenvolupant una crisis d’abast global. Igual que afecta als éssers humans, l’amenaça del coronavirus per l’economia global respon a les contradiccions intrínseques del sistema capitalista, és a dir, el que en el cas dels humans serien les seves patologies prèvies.

Breu història d’un sistema esgotat i malalt: les finances com a remei i malaltia

En els darrers 50 anys, el sistema financer ha experimentat un creixement exponencial. El punt de partida és el gir neoliberal posterior a la crisis dels 70, quan el model d’acumulació de postguerra va mostrar la seva caducitat, i va començar a desregular-se el sistema financer. Des d’aleshores l’economia real i l’economia financera han eixamplat les seves diferències tant en volum de negoci com de beneficis. L’expansió de les finances no només ha estat quantitativa, sinó que també ha estat qualitativa: les finances tenen una influència creixent en el conjunt de la dinàmica econòmica. Des d’una òptica marxista entenem aquest procés com la resposta del capital per reorganitzar-se amb l’objectiu de recuperar la taxa de guany perduda a partir de la crisi de finals dels anys 60 i els anys 70.

Aquesta reestructuració va suposar la ruptura dels consensos polítics, nacionals i socials que conformaven l’Estat del Benestar i es van imposar arreu del món les polítiques d’ajustament salarial. Pel que aquí ens ocupa, en relació als efectes que ha tingut el coronavirus a les borses, es va trencar la corretja de contenció pel sector financer que suposava la regulació del sistema monetari internacional de Bretton Woods. Bretton Woods fou el sistema monetari internacional més estable que s’ha conegut i la seva característica principal, els tipus de canvis fixes en relació al dòlar i a l’or exigíen d’un control estricte de la moneda en circulació i dels moviments de capitals. Una vegada colapsa es desregula progressivament la banca comercial, les divises passen a cotitzar en mercats de valors i les seves dinàmiques son carn d’especulació i els moviments de capitals entre països es liberalitzen, la qual cosa consolida la internacionalització dels sectors financers antigament nacionals. Aquesta desregulació generalitzada del sector responia a la creença de què les finances podrien ser la font de beneficis que pogués fer recuperar la dinàmica alcista de l’etapa posterior.

Foto: pixabay

Tot i així, no s’aconsegueix recuperar la taxa de guany del període anterior en cap moment. Al contrari, sembla que aquesta presenta una tendència a la baixa permanent durant tot el període. Però degut a la desregulació dels sistema financer la diferència entre els beneficis no financers de les empreses (de l’economia real) i els beneficis procedents de la seva activitat financera (economia fictícia) s’ha ampliat de forma continuada, en una tendència només interrompuda en períodes de recessió. L’any 2008, per exemple, els beneficis financers van mostrar un nivell per sota dels beneficis no financers de les empreses, però la recuperació dels nivells anteriors va ser força ràpida, amb diferències depenent del país. Què és el que passa en aquests moments? Que tot el capital fictici (com podrien ser accions sobrevalorades, preus de pisos sobrevalorats per la bombolla immobiliària o productes derivats amb un valor comptabilitzat en base a la hipòtesis d’uns beneficis futurs que es revelen impossibles en temps de crisi) que s’havia creat durant l’etapa d’expansió en la dinàmica del sector financer, es destrueix i només queda el que realment és tangible, el capital físic.

Abans que la Xina detectés el primer brot de COVID-19, les previsions de creixement que elaboraven les principals agències i institucions mundials ja eren força pessimistes.

Sembla mentida que el capital es pugui comprar i vendre o comptabilitzar en balanços empresarials si és fictici, però aquí rau la principal font d’inestabilitat intrínseca del sector financer. La desregulació del sector financer va permetre la creació de tota una sèrie d’instruments financers nous associats al producte financer tradicional i per excel·lència, el crèdit, ja que en definitiva, la funció del sector financer és senzillament fer d’intermediari entre aquells que tenen excedent de diners i en volen treure un rendiment i aquells que necessiten finançament per invertir o comprar. Aquests instruments son de comptabilització molt dubtosa i no està regulada i moltes vegades respon únicament a les lleis d’oferta i demanda, la inversió no té perquè realitzar-se i convertir-se en un producte real i tangible, i el seu valor pot ser només promeses de beneficis futurs. Què comporta? Comporta que quan deixa d’haver-hi demanda de diner i de productes financers, quan deixen d’haver-hi espais on invertir, s’assequen els mercats financers. És a dir, que es perd la “confiança”. Ningú vol comprar res als mercats de valors i per tant, els preus de tots aquells productes que havien sigut font de tants beneficis es desploma. Es destrueix el capital fictici i només queda allò que és tangible. A més, cal afegir el comportament procíclic del sistema financer: si el preu està baixant, el pànic a que segueixi baixant em portarà a vendre els actius financers que tingui, fet que farà baixar encara més el preu, provocant el que es coneix com un pànic borsari.

L’impacte del COVID-19 en el malalt

I en quin punt està l’economia real, allò que és tangible? Abans que la Xina detectés el primer brot de COVID-19, les previsions de creixement que elaboraven les principals agències i institucions mundials ja eren força pessimistes. Es detectava un dinamisme molt dèbil i símptomes d’alentiment del ritme de creixement en el conjunt d’economies de la OCDE i també dels països emergents. Els índex de producció industrial s’estaven desplomant en el conjunt de la OCDE i el rendiment dels productes financers emesos per governs o empreses mostraven actualment més rendiment a curt termini (ja que estan menys demandats per la por d’una pròxima recessió) que a llarg termini. Sempre que aquest últim indicador, el dels títols emesos, sol mostrar aquesta tendència que aparentment contradiu la racionalitat econòmica, hi ha hagut recessió a curt o a mitjà termini. El consum, per altra banda, ja es mostrava limitat per l’ajust salarial que hem anat acumulat des dels 70 i empitjorat amb l’austeritat imposada arran de la Gran Recessió del 2008.

Foto: Wikipedia – Sistema12

I en aquest marc, com pot afectar el coronavirus? Mentre existeixin diners fent voltes pels mercats financers, les empreses o les famílies es poden endeutar. El sistema financer serveix de salvavides provisional i fictici a un sistema productiu que no és capaç de créixer des de fa anys. A través de l’endeutament i de l’obtenció de beneficis ficticis el sistema porta a terme una fugida endavant que al futur amplifica la caiguda, ja que afegeix els problemes associats a l’endeutament, un endeutament actualment pels núvols a nivell mundial. En aquest marc, qualsevol alteració pot fer trontollar al sistema, com ho són les mesures associades a la contenció del coronavirus i l’empitjorament de les previsions econòmiques poden generar el pànic borsari que fa falta per enfonsar aquest castell de cartes.

El context és el d’una economia mundial desbordada de liquiditat, de capital que no troba on invertir-se i que ha hagut de creat valors ficticis per continuar creixent i no col·lapsar. Les polítiques econòmiques des dels anys 70 enlloc de controlar els evidents perills del sistema han decidit deixar el control a l’oferta i la demanda i desregular els mercats financers.

En aquest marc, qualsevol alteració pot fer trontollar al sistema, com ho són les mesures associades a la contenció del coronavirus

A més a més, les polítiques monetàries perpetrades per la Reserva Federal d’EUA o el BCE aquests darrers anys encara han empitjorat més la situació. Hostatges del dogma monetarista, s’han dedicat a emetre liquiditat a un sistema financer i amb l’objectiu d’incentivar l’economia han destinat encara més diners a la dinàmica financera. Enlloc de reactivar una demanda que no estava significativament deprimida, han finançat la compra d’encara més actius financers amb els crèdits a interès negatiu (es paga per endeutar-se!). S’ha introduït encara més llenya al foc, més liquiditat per invertir en uns actius que quan baixin de preu, no podran servir per retornar el deute que es va contraure per comprar-los.

Foto: Flickr – Rodrigo Gómez

Que els tipus d’interès no tinguin cap efecte en la demanda es coneix com la trampa de la liquiditat i davant d’això es necessita fer ús de la política fiscal, és a dir, d’altres tipus de mesures de caràcter aparentment més polític. En aquest sentit, com que la caiguda i desacceleració de l’economia és ja un fet, els governs estan anunciant paquets de polítiques per tal de combatre els efectes del coronavirus, evitant pronunciar la paraula maleïda “crisi”.

Caldrà reorganitzar-se i estar alerta perquè no s’aprofiti les noves campanes de crisis per salvar els guanys dels propietaris del capital a costa nostra.

El remei: la certesa de que no hi ha remei

La concreció d’aquestes polítiques i les que previsiblement vindran dependrà del que depèn tota la història: de la lluita de classes. De moment la patronal ja ha començat a moure fitxa i Foment del Treball sortia el 10 de març demanant l’abaratiment de l’acomiadament, rebaixes fiscals i eliminació de la taxa turística. El govern espanyol comença a prometre flexibilitat laboral, flexibilitat en els impostos, crèdit a les empreses, la UE ha promès 25.000 milions d’euros per ajudes a les empreses i teòricament sanitat (tot i que de moment només ha detallat la part d’inversió empresarial).

I les classes populars què? Les classes populars ens trobem en un moment a la defensiva, ja devastades per les polítiques restrictives en resposta a la crisis de 2008 no ens podem permetre seguir esclaves dels marcs que imposa la pertinença a la UE i a la Zona Euro on assegurar la taxa de guany passa per sobre les nostres vides. Caldrà reorganitzar-se i estar alerta perquè no s’aprofiti les noves campanes de crisis per salvar els guanys dels propietaris del capital a costa nostra. A la vegada, caldrà saber aprofitar la finestra d’oportunitat que podria significar una nova crisi sistèmica per tal d’explorar veritables solucions allà on es troben: fora del marc capitalista.

Foto de portada: Wikipedia – FDV
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista, membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa

Comentaris

No és coronavirus, és poca plusvàlua per tant de capital

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.