L’afro, el philly, el conk, els dreadlocks (rastes)… El pentinat és tot sovint, i més en això de les subcultures, ja ho sabem tots, essencial per a generar una identitat. A més de definir una personalitat i estil propis, pot emetre un missatge polític. Com deia el raper KRS One referint-se al Bronx on va créixer, «tots érem pobres, però podíem permetre’ns anar a la perruqueria». El cabell, com el ball, la gastronomia o la vestimenta estan dotats de significat i són en molts casos una resposta política a una hegemonia opressora.

En aquests temps, on les relacions personals, físiques, perden força davant l’augment diari de les noves relacions digitals, és important aferrar-nos a unes certes idees i espais físics que ens permetin ser nosaltres mateixos. Un exemple d’aquesta relació de lloc i persona és la que les barberies han ocupat tradicionalment per als afroamericans, un lloc perquè l’individu i la comunitat creixin, per a aprendre sobre política, desenvolupar una identitat o cultura pròpies i alhora donar suport al teixit i el  comerç locals.

Durant el primer terç del segle XIX, al sud dels Estats Units, els esclavistes feien servir als seus esclaus com a barbers, ja que entenien que aquest era un treball servil —fiant-se, fins i tot, que no els llescarien el coll a navalla—. Els veien com una inversió, arribant en moltes ocasions a portar-los amb ells a altres parts de la ciutat perquè servissin als seus amics o coneguts. Això feia que aquests pocs esclaus, malgrat continuar sent-ho, obtinguessin un ingrés econòmic que d’altres no tenien i que, en molts casos, feien servir per a comprar la seva llibertat o la dels seus familiars; era un petit pas cap a la llibertat. Després de la Guerra Civil estatunidenca, aquest tipus de model de negoci va continuar creixent. Els ara «homes lliures» podien obtenir uns certs ingressos sense realitzar una inversió molt gran, ja que el preu de les eines necessàries i el lloguer dels locals era bastant assequible.

Havent superat fins i tot la Gran Depressió gràcies a la fidelitat dels membres de les seves comunitats, és a partir de la segona meitat del segle XX quan les barberies, degut sobretot a la segregació racial, es van convertir junt amb les esglésies i, més tard, els salons de bellesa, en un espai lliure per als afroamericans. Allà no sols anaven a tallar-se el cabell, sinó a jugar a escacs, a xerrar, a intercanviar informació i fins i tot, a mesura que anava creixent el moviment pels drets civils, a organitzar-se, a discutir sobre política i a llegir la premsa afí. Més endavant, una vegada abolides algunes de les anomenades lleis Jim Crow, la clientela podria haver optat per anar a les barberies dels blancs, però va segur preferint anar a la del veí del seu barri on, a més de saber-se en bones mans, amb un professional que ho sabia tot sobre el seu cabell, també gaudia d’un ambient distès al qual poder parlar de qualsevol tema i sentir-se com a casa. Era com anar a l’església, però amb un ambient més familiar, amb una relació més horitzontal en la qual tothom, i no sols el pastor, podia expressar la seva opinió. Les barberies eren un lloc on conrear la cultura i identitat negres.

És entre l’obrir i tancar de la porta, el soroll de la xerrameca i el de les tisores obrint-se i tancant-se , que gent com Stokely Carmichael, aka Kwame Toure, rep les primeres classes d’educació política en la seva barberia d’Harlem, a la qual continuaria anant totes les setmanes encara després d’haver-se mudat amb la seva família al Bronx, ja que els perruquers irlandesos i italians que proliferaven a aquell barri no sabien què fer amb el seu cabell. Allà, a més de poder escoltar gent parlar amb total llibertat de coses com la NAACP (Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color) sense por que altres veïns anessin a denunciar-los a la policia, va tenir accés a les seves primeres revistes subversives, pamflets comunistes o diaris com el Chicago Defender, fundat per a lectors afroamericans. Uns altres com Martin Luther King Jr. van aprofitar per a escriure els seus discursos allà, o per a organitzar boicots i protestes que posteriorment ajudarien a lluitar contra la segregació racial i la discriminació. Fins i tot un jove Malcolm X va deixar que el seu amic Shorty li fes allà un agressiu conk, a base de sosa calenta i pinta d’acer, i del qual anys més tard es retractaria argumentant que va ser el seu primer pas cap a l’autodegradació.

El moviment pels drets civils i el black power van portar el retorn a uns suposats orígens, a la naturalitat de l’afro o les rastes. O a la seva suposada naturalitat, ja que ambdós estils no eren revolucionaris per se, sinó que, a causa del seu context, eren una crida a un orgull negre que desafiava l’hegemonia blanca, com aquests dandis i els seus reapropiats i cridaners zoot suits o les jaquetes de cuir, les boines i ulleres de sol dels Black Panthers o els colorits dashikis. Al seu moment, tots plegats van ser quelcom important per a retornar aquests atributs d’identitat a la comunitat i transformar-los en una cosa positiva, tot i que acabéssin, lamentablement com tantes altres coses, fagocitats pel sistema capitalista d’una manera o una altra.

Més endavant, passats els anys 60 i ja recuperant-se de la breu moda de la «naturalitat», les barberies van continuar acompanyant a les tendències del moment, formant part activa de la creació d’icones populars com Muhammad Ali o Shaft als 70, o obrint camí dins de l’hip hop als 80 amb el hi-top fade. La influència i rellevància de les barberies ha estat tal que, ja durant els 2000, van ser un dels espais privilegiats per la campanya presidencial del llavors candidat Barack Obama per a realitzar enquestes arreu del país, així com també van ser uns dels llocs escollits pels mitjans de comunicació per a conèixer l’opinió de la comunitat afroamericana durant la campanya a través d’entrevistes als barbers i la seva clientela. Un fenomen anàleg es va donar també als salons de bellesa regentats per dones, que van servir per a construir espais d’apoderament, per a donar llibertat econòmica a les dones i per a fomentar l’activisme, creant espais compartits on parlar lliurement, alhora que contribuïen al progrés econòmic i social de les seves comunitats.

Actualment, la relació de la clientela amb el seu perruquer ha canviat: mentre que la gent de 50 o 60 anys continua passant per allà, encara que sigui a saludar uns minuts i a parlar amb el seu terapeuta particular, els joves es queden fora o esperen amb els auriculars posats, asseguts, centrats en el mòbil. Avui dia les barberies continuen intentant mantenir el seu esperit, continuar sent llocs segurs malgrat tenir-lo tot en contra i veure com la gentrificació arrasa amb tot. Malgrat veure com les forces del mercat (i els seus agents) continuen intentant convertir-les en negocis diferents, pujant-los el lloguer per a així poder excloure finament, sempre sense tacar-se les mans, al tipus de gent que viu en el barri i donar entrada a un públic més concorde al que els voltors immobiliaris i els polítics liberals que els serveixen desitjarien.

En els últims anys, les barberies han servit per a incentivar el vot i han participat també en programes estatals de donacions de literatura infantil, oferint la possibilitat per als nens de llegir mentre els tallen el cabelll. Han participat en projectes conjunts amb metges dels seus barris, cooperant per a realitzar certes proves, com per exemple revisions mèdiques de pròstata, hipertensió o VIH (tristament, i no sense raó, la comunitat negra se sent més segura a la seva barberia que a la consulta d’un metge, normalment blanc, que la jutja constantment i només té cinc minuts per a atendre-li). A poc a poc, estan aconseguint ser fins i tot un lloc segur per a membres de la comunitat LGTBI, en un notable esforç per a trencar amb els rols de gènere associats a la masculinitat tan arrelada en la història de les barberies.

Les barberies continuen sent un espai on la classe obrera afroamericana pot parlar de manera natural sobre política, sobre les seves pors i alegries, on acudeixen joves i adults i es relacionen entre ells sense ser jutjats, podent així créixer personalment i en comunitat. Un lloc on continuar anant, fins i tot després de mudar-se a altres barris, un lloc on portar a fills i nets i on  poder viure moments importants: una entrevista de feina, una graduació o un casament, creant un vincle amb la comunitat que travessa generacions. Fins i tot a ciutats com Detroit, destruïdes pel capitalisme, les barberies continuen servint com a centres neuràlgics per a connectar a persones, compartir problemes i intentar solucionar-los; serveixen, en últim terme, per a mantenir els llaços que fan la comunitat possible. Enfront de totes les hostilitats, han estat, són i seran un nexe comunal, un refugi des del qual afrontarles adversitats de forma compartida.