Mireia Vehí: «Volem l’amnistia per conduir aquest país a una realitat republicana»

Entrevistem Mireia Vehi, coautora d'Amnistia. Propostes per a un debat necessari (Tigre de Paper, 2021). Parlem sobre l'amnistia, la naturalesa de l'Estat i les opcions de canvi per l'independentisme.

Mireia Vehí: «Volem l’amnistia per conduir aquest país a una realitat republicana»

Entrevistem Mireia Vehi, coautora d'Amnistia. Propostes per a un debat necessari (Tigre de Paper, 2021). Parlem sobre l'amnistia, la naturalesa de l'Estat i les opcions de canvi per l'independentisme.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquesta entrevista a Mireia Vehí, diputada al Congrés per la CUP i sociòloga,  xerrem amb una de les autores del llibre que acaba de publicar Tigre de Paper: Amnistia. Propostes per a un debat necessari (2021). Un dels llibres que en la línia de Sortim de l’UCI: Proposta per una sanitat pública (Tigre de Paper, 2020) encerta a abordar el problema de l’Estat com un problema polític en totes les seves dimensions i estructures. En aquest cas, gràcies al llibre i a la conversa amb la Mireia Vehí, amb la qüestió de l’autoritarisme estatal, la presència organitzada de forces d’extrema dreta en els aparells de l’Estat i els reptes de l’amnistia i l’autodeterminació per vehicular el canvi de règim a una transformació efectiva de l’Estat i de l’actual deriva reaccionària. Els atacs lgbtifòbics, l’assassinat de Samuel, la repressió als independentistes i republicans, la condemna a Isa Serra i a Jaime Palomera i dos veïnes del Sindicat de Llogateres dibuixen l’actual deriva i els enemics en el punt de mira de l’Estat i l’extrema dreta. Parlem d’aliances, del futur polític dels Països Catalans, de l’exemple de Nova Caledònia i d’Escòcia com a referent. I malgrat tot hi ha molts temes pendents que m’hauria agradat plantejar com per exemple el paper de Xirinacs o Paco Letamendia «Ortzi» en les discussions sobre la Llei d’Amnistia del 77, una llei de punt i final que poc té a veure amb la proposta de les autores. Com alenada de fons, planeja en tota l’entrevista la qüestió republicana a Catalunya com a tradició teòrica i estratègia política, que malgrat l’enorme revival dels darrers temps, i a Catalunya compta amb l’obra mestra d’Antoni Domènech, només Vidal Aragonés s’ha atrevit a abordar en català la nostra pròpia tradició republicana revolucionària amb Francesc Layret: Vida, Obra i Pensament (Tigre de Paper, 2020). En tot cas, gràcies al temps de la Mireia ha estat possible aquesta conversa de luxe a la seu de la CUP nacional en el mateix dia que els zapatistes arribaven a Barcelona recordant-nos que d’altres mons són possibles gràcies i per mitjà de la lluita social.

Bloc I: Autoritarisme, amnistia i autodeterminació

En el vostre llibre abordeu en tota la seva complexitat la deriva autoritària de l’Estat espanyol monàrquic que està afectant al mateix Sindicat de Llogateres. A l’hora d’abordar la situació repressiva actual proposeu l’amnistia com a solució política i alhora com a via per a despenalitzar el dret a l’autodeterminació. Donat el caire social i polític de la repressió veuríeu possible convèncer els grans sindicats, com CCOO i UGT, així com l’esquerra sindical, CGT i IAC, en una campanya conjunta amb els moviments socials i el conjunt de les esquerres? I al conjunt de l’Estat?

Mireia Vehí: Per parts, aquesta mateixa setmana l’Audiència Provincial de Madrid ha donat la raó a Vox i diu que no només poden utilitzar la paraula «menes», que això ja és discriminatori i racista d’entrada, sinó que a més a més els menors no acompanyats són un problema. Això és un pronunciament totalment racista de l’Audiència Provincial. La Juana Rivas, no fa gaires dies, va entrar a presó per agafar els seus fills i endur-se’ls del seu marit que la maltractava.

La proposta d’amnistia que nosaltres plantegem és per al moviment independentista organitzat, tant popular com institucional, des del 2012 fins l’actualitat

En una setmana en la que s’ha assassinat a un jove per ser gai, i a Sant Cugat s’ha produït una altra agressió per les mateixes raons, mostra que no és només que la justícia vagi contra tot tipus d’activistes sinó d’un gir a la dreta extremadament conservador a Espanya i a les estructures que configuren l’Estat; com la judicatura, l’opinió pública…,que van contra tot allò que suposi una dissidència vital. Estem parlant de la gent racialitzada, dels migrants, dels mariques, les bolleres, les trans, dels indepes… Estem parlant de tot allò que qüestioni el marc normatiu del poder. Hem d’abordar el gir a la dreta que s’està produint a Espanya en termes institucionals però també a nivell popular.

Respecte si podríem fer una campanya per l’amnistia a nivell espanyol, segurament sí. Si féssim una campanya per l’amnistia d’àmbit espanyol no aniríem cap endavant sinó endarrere. Una de les propostes nostres que vam fer en la Llei d’Amnistia que vam presentar amb els altres partits, ERC i JxCat, consistia en que hi poséssim una disposició addicional per a derogar la llei d’Amnistia del 1977. De tal manera que es poguessin investigar els crims del franquisme. Si aconseguim una llei d’Amnistia, aquesta ha de mirar al passat i evidentment ha de tenir perspectiva espanyola en el sentit que vagi al cor del problema principal de l’Estat espanyol: que no hi ha hagut una ruptura democràtica amb la dictadura.

De fet, fa no res ha sortit la sentència sobre el cas d’Isa Serra. Aquest podria ser un exemple actual que podria fer interessant l’amnistia per a certs sectors de l’esquerra madrilenya?

M. V.:La condemna de 19 mesos de presó per aturar un desnonament, una acció garantidora de drets, forma part d’aquesta deriva ultraconservadora i també d’una dinàmica correctiva que duen a terme la Fiscalia i la judicatura en termes col·lectius: no estan condemnant a la Isa Serra només. La judicatura està dient a totes les persones per molt que tinguin un càrrec i per molt que tinguin poder públic que s’atreveixin a curtcircuitar una ordre judicial per desnonar una família rebran la mateixa resposta què és la pena de presó. Això és el mateix que està fent la judicatura amb la condemna al Sindicat de Llogaters.

La proposta d’amnistia que nosaltres plantegem és per al moviment independentista organitzat, tant popular com institucional, des del 2012 fins l’actualitat. Ara bé, hi ha un debat, que és si aquesta amnistia hauria d’aixoplugar casos com els que cites, i que nosaltres resolem entenent que aquesta amnistia va al cor de la configuració de l’Estat i del poder i que, per tant, tindria efectes en el com el poder respon a la dissidència organitzada amb l’objectiu d’aconseguir drets. Des de l’autodeterminació fins a l’habitatge.

Com que el dret a l’autodeterminació va al cor d’un dels elements que nega a l’Estat, com la naturalesa mateixa de l’Espanya democràtica perquè l’article segon de la Constitució parla de la unitat d’Espanya per sobre de totes les coses, el que faria una llei d’amnistia seria anar al cor d’aquesta Espanya no purgada del llegat de la dictadura. La gent ho ha de poder decidir tot.

Allò fonamental no és la unitat d’Espanya sinó la sobirania popular i això entronca amb d’altres qüestions; què passa amb les condemnes a diputats d’esquerres per parar un desnonament? Perquè encara no hi ha una llei d’habitatge malgrat el clam popular per aquest dret?

L’amnistia va al cor d’aquesta Espanya que es construeix d’esquenes a la voluntat majoritària del seu poble, entenent pel seu poble tota la gent que hi ha sota el règim de l’Estat.

Abans has comentat la incidència que podria tenir una llei d’amnistia en l’àmbit de la memòria i com que això coincideix amb la plataforma que ha presentat Pili Zabala sobre els GAL i el cas de Lasa i Zabala. En proposar una Comissió de la Veritat es podria imitar la tasca argentina d’investigació de tots els crims de la dictadura, i no només, com reclama Pili Zabala?

M. V.: Que a Espanya hi hagués una Comissió de la Veritat seria una gran notícia. Perquè la batalla arran de la llei d’amnistia de 1977 és que impedeix que es puguin investigar els crims del franquisme. De fet, al mes de gener d’aquest any Comissions Obreres arriba al Tribunal Constitucional manant que s’investiguin les tortures de dos dels seus militants fundacionals i el Tribunal Constitucional s’hi nega perquè hi ha vigent la llei d’amnistia del 77 i suposaria anar contra els fonaments de la Constitució. Hi ha moltes associacions que han dut el litigi de la llei d’Amnistia a organitzacions internacionals de drets humans perquè Espanya en el mateix moment en que firma la llei d’amnistia firma el Pacte de Drets Civils i Polítics de l’any 77. I el Pacte de Drets Civils i Polítics, que és un pacte europeu, diu que en els casos en que hi hagi tortures, tractes cruels, inhumans o degradants, no es poden amnistiar els delictes. Aquesta és la batalla a l’Estat espanyol, amb els GAL, amb tots els assassinats que hi va haver.

La repressió franquista a Espanya va ser liderada i accionada fonamentalment pels jutges. No va ser com a Xile o Argentina que els principals protagonistes de la repressió eren els militars. Aquí qui signava sentències de mort eren els jutges. Trencar el pany i forrellat que Espanya té amb els torturadors de la Dictadura no és només asseure persones concretes és reconèixer que el poder judicial espanyol va ser un element fonamental de la repressió franquista, que aquest poder judicial no ha tingut purga i que, per tant, passa tot sencer a la democràcia, que això mateix passa amb els alts càrrecs policials i a més molts dels alts ministres franquistes passen a consells d’administració de les empreses de l’Ibex 35.

Al llibre expliquem què passa amb el senyor Baltasar Garzón que era un dels jutges que fa la vista grossa davant les tortures del 92 però se l’acaba inhabilitant per dos temes. Un és atrevir-se a posar escoltes a la Gürtel, a la corrupció del Partit Popular i del seu ús il·legal dels mitjans públics, i l’altre és aixecar les fosses del franquisme. És un avís per a no tocar els elements fonamentals del poder, aquest és el litigi que hi ha al darrere.

En relació amb l’anterior pregunta, de fet, al llibre expliqueu que en el franquisme es van aprovar 78 amnisties per a delictes fiscals del funcionariat de la dictadura i tres més del mateix estil en l’actual règim, aprovades pel PSOE i el PP (1984, 1991 i 2012, beneficiant aquesta darrera a més de 31.000 persones involucrades en casos de corrupció). Perquè al progressisme, com és el cas del PSOE, li resulten acceptables les amnisties fiscals però no contra la repressió política?

M. V.: Nosaltres fem un exercici d’anàlisis històriques de la proposta d’amnistia i aquest exercici té dues raons. La primera és explicar que l’amnistia no és un rara avis a les democràcies europees ni tampoc a la democràcia espanyola. Volem desmuntar que el mite de l’amnistia com a una cosa impossible. No és impossible, s’ha fet moltíssimes vegades. El segon motiu té a veure amb la pregunta; ara mateix tant el PSOE com el PP convergeixen en dir que la llei d’amnistia no es pot tombar i per tant no hi pot haver mai més amnisties a Espanya però, en canvi, en cap moment qüestionen les amnisties fiscals. La última del PP va acabar al Tribunal Constitucional i el Tribunal Constitucional la va suspendre no per un criteri polític sinó per un defecte de forma!

En tot cas, el que està fent el PSOE és una de les raons del Partit Socialista Obrer Espanyol que és aguantar el règim. El Partit Popular té molt poc sentit d’Estat quan li dona la gana i quan ha de cremar les naus les crema. El partit fonamental que té sentit d’Estat és el PSOE i és el PSOE qui pot tolerar amnisties fiscals, i a la oligarquia espanyola per a que pugui continuar acumulant, però en cap cas pot tolerar amnisties polítiques contra la repressió perquè és una esmena a tot el que fa l’Estat per a garantir la unitat d’Espanya i per a garantir que el poder ha d’estar allà on ha d’estar. Al final, la unitat d’Espanya té una part simbòlica-cultural però també hi ha un altre punt que és que l’Estat espanyol en la seva forma centralitzada és la defensa també d’interessos de determinades elits.

Hi ha una situació política molt interessant que esmenteu que podria fàcilment comparar-se amb la situació actual al Congrés. El 1981 amb Miterrand de president i amb una majoria parlamentària del PSF i del PCF s’aproven tres lleis d’amnistia, en el conjunt de la dècada, que alliberen a 6.200 presos i preses polítiques anarquistes, de sindicats com la CGT, també  independentistes corsos, bretons i bascos. Si malgrat totes les diferències la socialdemocràcia francesa i el partit comunista francès van acceptar l’amnistia com a proposta política, per què Podemos no es planteja obligar al PSOE a cedir al Congrés tenint en compte el precedent francès?

M. V.: Perquè no tenen prou força. Podemos en vàries ocasions ha manifestat la seva simpatia cap al plantejament de l’amnistia. De fet, la nova candidata, Iolanda Diaz, fa un parell de dies va fer unes declaracions que jo crec que no s’ha atrevit a fer ningú a l’esquerra espanyola; que en Puigdemont no ha de ser un problema en la taula de diàleg, un gir de guió totalment diferent. Ara bé, Podemos no té poder dins del govern, l’única persona que ha fet polítiques concretes ha estat la Iolanda Diaz perquè la resta de ministeris, apart de la Llei Trans, no han fet res més. Estan molt bé les declaracions públiques però no tenen poder i el paper que tinguin és més que qüestionable des d’una perspectiva transformadora.

En el cas francès, en una de les tres lleis s’amnistia fins i tot a l’Acció Directa. Hi ha una llei d’amnistia no ja per a Algèria o Nova Caledònia o per Còrsega sinó pels anarquistes i per la gent organitzada que havia participat d’una lògica d’acció directa i de comandos que feien servir la lluita armada per a desestabilitzar al govern francès.

Al llibre citeu el cas de Nova Caledònia i el seu conflicte amb l’Estat Francès on la llei d’amnistia es vincula amb un referèndum d’autodeterminació. Podríeu explicar una mica més el cas? Podria ser un exemple per al que esteu plantejant?

M. V.: El més interessant d’aquest cas és que estem parlant d’un cas concret actual en el que es vincula l’amnistia amb aquesta idea de canvi de règim i que la gent pugui votar. A més coincidirà en el temps amb el referèndum escocès. Un dels arguments que ens sol dir el PSOE és que l’autodeterminació és una qüestió colonial o de descolonització i no té sentit que un poble com el català al·legui el dret a l’autodeterminació perquè es un dret circumscrit als pobles subjugats de manera colonial. A Nova Caledònia és cert que hi ha un procés de descolonització però no és així en el cas d’Escòcia que és un poble com el nostre en un Estat modern, europeu, sense un passat colonial.

I a més sota el mandat del líder amb qui es compara Pedro Sánchez; Emmanuel Macron.

M. V.: Exacte! El cas de Nova Caledònia és especialment interessant, ja que la llei d’amnsitia que aprova la República Francesa als 90 —i que refrenda tota la població francesa— inclou el dret a l’autodeterminació, i a NC ja va celebrar-se un referèndum el 2018 i un altre el 2020. La llei sorgeix de les negociacions del govern amb els independentistes canacs, que el 1988 assaltaren una comissaria, acció en la qual van morir 19 independentistes i quatre membres dels Cossos i les Forces de Seguretat de l’Estat.

A vegades s’ha plantejat una dicotomia entre els indults i l’amnistia. S’ha volgut fer valdre els indults com a solució política eficaç enlloc de defensar l’amnistia.

M. V.: Això té dues raons. Quan nosaltres contraposem l’amnistia als indults ho diem tant per una qüestió quantitativa com qualitativa. La quantitativa és que els indults afecten a nou persones de les més de 3.400 represaliades. Els indults suposen un percentatge molt petit. I la qualitativa és que els indults, i alguns sectors de l’esquerra han reivindicat els indults com l’espai dels Comuns, tanquen el debat. I veiem que un cop aprovats els indults ara s’està parlant d’un nou referèndum sobre l’Estatut.

La profunditat del debat no va a allò que la majoria del país està demanant; que la sobirania recaigui en la voluntat popular i no en les necessitats de l’Estat. En canvi, l’amnistia aborda la demanda d’autodeterminació perquè qüestiona que hagi estat un delicte. No pots castigar un exercici democràtic col·lectiu, el que s’ha de fer és posar unes urnes. Jaume Asens l’altre dia, que després d’haver reivindicat els indults defensava l’amnistia, deia que ara no era el moment d’un referèndum d’autodeterminació. Aquest és l’element qualitatiu que els diferencia. L’amnistia és un moment fundacional d’un nou període polític.

Al llibre, justament, poseu l’èmfasi en que l’amnistia serveix per a defensar el dret a l’autodeterminació ja que podria despenalitzar l’autodeterminació.

M. V.: Anem més enllà. L’amnistia és una proposta que resol la part repressiva però no pot ser de punt i final sinó que ha de ser un element d’inici per poder fer política en llibertat.

L’amnistia ha de ser una reivindicació política que sigui indestriable de la reivindicació del dret a l’autodeterminació. És a dir, a diferencia de 1977 nosaltres no volem que s’acabi res, volem que comenci una altra cosa i poder-ho fer en llibertat per a poder conduir aquest país a una realitat republicana.

Bloc II: Repúbliques, Països Catalans i aliances polítiques

La via per a abordar políticament la repressió de l’Estat, la via cap a un procés republicà català, és la resposta per contrarestar al mateix temps l’estratègia repressiva del PSOE? Tenint present que aquesta estratègia es basa en reduir les aspiracions republicanes catalanes a un conflicte territorial d’un indret concret on es produeix una tensió d’identitats i de convivència entre particulars per tal de traslladar la problemàtica amb l’Estat al conflicte entre individus d’una mateixa societat civil.

Com combatre aquest discurs que evita completament el problema amb l’Estat i la manca de democràcia i de respecte pel dret a l’autodeterminació?

M. V.: L’amnistia és una forma de tornar a conduir a l’arena política allò que els tribunals han posat a l’arena de la invisibilitat. Per nosaltres, quan parlem d’invisibilitat parlem de l’arena judicial, d’uns processos llarguíssims que mai saps com acaben, falta informació, i no permeten que les coses es resolguin de manera popular, col·lectiva i explícita. L’amnistia té aquest component.

Pel que fa a la narrativa del PSOE, és una cosa que ens preocupa molt que la forma d’explicar el que esta passant políticament a casa nostra sigui un conflicte entre particulars, un problema de convivència en el que la gent no es porta bé i un conflicte aquí a Catalunya. Enlloc de parlar de drets i de qui té la sobirania. És un problema perquè realment hi ha hagut una exacerbació d’una certa identitat espanyolista de reacció que respon al procés des de la por i sentint-se cada vegada més espanyola i d’una forma més conservadora. No és una identitat espanyola oberta i transformadora és una espanyolitat reaccionària de defensa. Això ho representa molt bé Ciutadans, per exemple. Penso que va ser un error en el seu moment ignorar Ciutadans. Ha estat un error ignorar això perquè han tingut un paper fonamental, no només en el debat polític sinó en la judicialització de la política i en la deriva que acaben tenint el PSOE i el Partit Popular.

És molt pervers aquest discurs del conflicte de convivència i d’identitats a Catalunya perquè desmunta una de les conquestes polítiques que es van fer als 80 i als 90 per part de l’esquerra catalanista que és que aquí érem un país, que la batalla era per qui guanyava el país. La batalla entre el PSC, el PSUC quan hi era o ICV o Esquerra era per qui guanyava el país no que no fóssim un país. En el seu moment el PSUC aglutina moltíssima de la gent d’esquerres que arriba d’altres punts de l’Estat i que entra en el moviment catalanista des de la pràctica política de dispositius, de partits, que els expliquen que el catalanisme és un futur no un passat. En canvi, el PSOE del que parla es d’un passat, d’aquest espanyolisme ranci, i això també entra en dialèctica amb el catalanisme i que el catalanisme se’n vagi a armaris vells que no il·lusionen a ningú. Hem de parlar a aquesta gent des de l’esquerra i dibuixar un mirall cap al futur i no cap al passat; uns es posen a parlar de Jaume I i d’altres de la Transició i cadascú té el seu conte i nosaltres no volem parlar de contes.

El PSOE ha assumit que a Madrid només guanyarà si els voten aquí, a les nacions sense Estat, però com que tenen assumit que mai governaran, tot i guanyar eleccions, l’arma que els queda és aquesta; la fractura social i això és perillosíssim. Jordi Muñoz relaciona el vot a Ciutadans, a Principi de realitat, amb gent que viu en urbanitzacions aïllades de pobles i ciutats amb tradicions i places, gent que viu al seu xalet que en cap cas generen una dinàmica comunitària allà on viuen. El que hem de fer és mantenir aquesta idea de poble que en un determinat moment esclata a Catalunya i que connecta amb aquella idea de Catalunya que tenia el PSUC, el catalanisme dels 80 i la primera Esquerra Independentista.

Ara que comentes aquest rol de Ciutadans, em ve al cap el cas de la Batalla de València que podria semblar que 40 anys més tard hi ha qui li agradaria que es produís a Catalunya.

M. V.: No crec en cap cas que anem a un escenari d’enfrontament civil. De la Batalla de València el que si que penso que hem de tenir clar, en aquest litigi que tenim amb l’esquerra espanyola; quan nosaltres els diem que Espanya és irreformable i ells ens diuen que nosaltres sols no podem, un dels elements que hem d’aprendre de la Batalla de València és que l’Estat quan perd el poder utilitza l’extrema dreta i això va passar als 80 a València, va passar a Euskal Herria amb el batalló basco-espanyol, en l’1 d’octubre al Principat, al País Valencià i a les Illes es van multiplicar les agressions d’extrema dreta.

Per a Arenal, en un país com Espanya l’amnistia ha d’existir perquè el poder viu d’esquenes a la seva població

L’Estat si que entén la realitat plurinacional quan li convé. L’Estat utilitza totes les armes i quan no arriba, arriba l’extrema dreta perquè l’Estat espanyol avui en dia no pot justificar determinades pràctiques a Europa.

Preneu com a referent de la crítica al dret de gràcia a Concepción Arenal que considerava que aquest justificava la immobilitat del sistema jurídic autoritari. Què representa el pensament jurídic democràtic de Concepción Arenal i en quina mesura us ha servit de guió?

M. V.:  Concepción Arenal ha estat un descobriment brutal. La raó del llibre es deu a què cal una proposta política d’amnistia i cal que tingui contingut. En aquest camí comencem a investigar que s’ha escrit a Espanya sobre el tema i ens trobem totalment orfes fins que arribem fins a dos personatges. Fins als debats jurídics més moderns sobre si l’amnistia es constitucional o no les dues persones que trobem que han treballat la qüestió a l’Estat espanyol una és Concepción Arenal i l’altre és Enrique Linde Paniagua, catedràtic de dret constitucional, d’esquerres i progressista, de la transició espanyola que escriu un llibret, Amnistia y conflictos sociales, on explica la proposta de l’amnistia sempre vinculada en tota la història espanyola als canvis de règim i als conflictes socials i fa una defensa política de l’amnistia abans que es redacti la llei de 1977.

Concepció Arenal, jurista, gallega, no és nomes una dona que escriu i teoritza sobre el dret i sobre el dret a gracia en concret sinó que a més és una senyora que es dedica a la defensa política dels presos, de tots els presos, homes i dones, polítics i no polítics a Espanya. Hi ha una biografia televisada a RTVE que es diu Concepcion Arenal la visitadora de cárceles on es mostra com ella visita totes les presons espanyoles per a explicar al món que els i les preses viuen en unes condicions lamentables, que el dret de gràcia s’utilitza de forma discrecional per part del rei i les elits. En un dels seus articles, raona en contra del dret de gràcia perquè impedeix que la justícia s’hagi de plantejar millorar.

Arenal està en contra dels indults perquè impedeixen que la justícia faci una reflexió profunda i que pugui continuar sent injusta en les seves sentències judicials i en les seves penes de presó. Per a Arenal, en un país com Espanya l’amnistia ha d’existir perquè el poder viu d’esquenes a la seva població i aquesta es veu obligada a irrompre per canviar de regim i l’amnistia és col·lectiva i té a veure amb el canvi de règim a diferència dels indults que són perdons que el rei fa servir al seu parer.

Em sembla molt interessant aquesta recerca històrica que feu, esmentant les amnisties de 1869 i de l’època de la segona república, perquè estireu del fil republicà de la història. Al llibre expliqueu que amb la tradició republicana revolucionària que neix amb l’amnistia i l’autodeterminació: «l’autodeterminació neix durant la revolució francesa, vinculada a la idea de la llibertat de les persones i dels pobles» (p. 11) ja que «Amb la Revolució Francesa, el dret de gràcia del rei queda suprimit i substituït per la pràctica de l’amnistia» (p. 49).

En aquest recent revival republicà, a vegades més acadèmic i culturalista que no pas polític en certs ambients, es pot permetre ignorar l’amnistia i l’autodeterminació en una estratègia republicana?

M. V.: Potser que a vegades sigui això que l’aproximació sigui més acadèmica que política. Hi ha tot un debat als 70 i als 80 sobre el procés català: si el catalanisme pot ser popular o és una qüestió de la burgesia. Hi ha una tradició política a Catalunya, i als Països Catalans, molt vinculada a l’últim segle XX en el que interaccionen acadèmics que recuperen la idea de republicanisme i de socialisme, el Toni Domènech amb El eclipse de la fraternidad, però també podem parlar de Fontana.

Hi ha tota una tradició de gent que és radicalment d’esquerres i estira un fil des del socialisme clàssic cap al republicanisme, com horitzó de les societats i dels pobles lliures, que el vincula a la tradició catalanista. I interactua amb una tradició popular i obrera dels anys 30, que té per epicentre Barcelona i té noms com Companys, Seguí, Layret, protagonistes com la primera Esquerra Republicana, la CNT… Aquí hi ha una batalla per determinar de qui és aquesta gent però allò realment interessant és que no pertany a ningú però pertany a tothom i com que pertany a tothom emergeix com una referència col·lectiva i històrica, molt més suggerent que el conte que ens explica el PSOE des de la Transició espanyola o el PCE des de la guerra civil.

No és un debat històric és un debat per al futur. Tenim una tradició política i històrica republicana, obrera, popular, transformadora, que va en contra de l’oligarquia però que incorpora al país sencer i acaba incloent petits i mitjans propietaris i ens porta cap a un futur que no passa per Madrid.

Ara que ho dius, el llibre del Vidal Aragonés sintetitza aquesta tradició que esmentes.

M. V.: Hi ha un novelón d’Antonio Soler, Apóstoles y asesinos (Galaxia Gutenberg, 2018), que és increïble i explica la vida de Seguí, Companys i Layret. És la Barcelona dels anys 30 i tots els debats polítics que es deriven d’aquesta gent i com els travessa el catalanisme. Hi ha molt poc escrit, hi ha molt poca construcció de referencia política i històrica i, fins i tot, de ficció.

Aquesta idea del republicanisme federal que pren Catalunya com a punta de llança de la democratització espanyola és una idea que ara mateix no té espai.

Tornant a la qüestió de les identitats, hi ha una cosa que em crida molt l’atenció que és com Jordi Solé Tura defensava al 1985 a Nacionalidades y nacionalismos: Autonomías, federalismo y autodeterminación (Alianza Editorial, Madrid) que impulsar la unitat lingüística i cultural dels PPCC era «el deure de les forces d’esquerra a Catalunya, al País Valencià i a les Balears». I, de fet, en un monogràfic de la revista Nous Horitzons es considerava en la seva editorial que la «dialèctica dels Països catalans» responia a «necessitats populars reals» i per tant que no es pot abordar el nostre propi projecte, referint al PSUC s’entén; «si no es agafant com a marc de referencia el dels Països Catalans» (Número 47-48, octubre-novembre de 1978, p. 4). Sobta perquè el sector polític hereu es troba en unes coordenades molt diferents.

M. V.: Jordi Solé Tura és un personatge fascinant, ell mateix acaba en coordenades també molt diferents. De fet, Solé Tura provoca un debat en publicar parts de la seva tesi doctoral en català sobre si el catalanisme era burgés, o no, o era possible una revolució popular aquí. Solé Tura acaba sent ponent de la Constitució espanyola i ell explica en les seves memòries que en la redacció de l’article II ve redactat directament des de la Zarzuela i sense marge per a modificar-lo arran del soroll de sabres de fons.

El republicanisme pot servir per a plantejar políticament els Països Catalans en tant que bloc de forces republicanes? És un problema que forces que es reclamen sobiranistes no prenguin partit per un bloc-projecte d’aquesta mena?

M. V.: El republicanisme confederal catalanista, Pi i Maragall que Xavi Domènech esmenta a Un haz de naciones, té molt límits en el sentit de que l’Estat espanyol està vivint una dinàmica de recentralització i de conservadorisme desfasat que en cap cas té espai per a això. Fins i tot el govern del PSOE i Podemos és espectacularment reaccionari en termes de recentralització del poder, per exemple, durant la pandèmia on es desplega l’exèrcit fins i tot a les rodes de premsa.

Aquesta idea del republicanisme federal que pren Catalunya com a punta de llança de la democratització espanyola és una idea que ara mateix no té espai. Ara bé el que sí que té marge és el republicanisme confederal als Països Catalans, és a dir, la construcció dels Països Catalans des d’una lògica confederada. Els Països Catalans estan ara mateix molt més a l’esquerra. Per això, al País Valencià i a les Illes s’ha desbancat a la dreta. Però en ambdós llocs s’està en una lògica de Pacte del Botànic que pot anar molt més a l’esquerra i en clau catalanista de construcció política d’una nació conjunta.

L’Estat de les Autonomies va esquarterar directament els Països Catalans per a que no hi pogués haver una dinàmica conjunta. En aquest sentit, podem estirar el fil del moviment obrer dels anys 30. Perquè les esquerres dels altres pobles de l’Estat han hagut d’esdevenir espanyoles per a què les votin. Ara mateix no hi ha un panorama d’aliances estratègiques conjuntes per això penso que cal un republicanisme confederal dels Països Catalans.

En els darrers temps s’ha encetat una col·laboració cultural en l’àmbit de les televisions públiques, entre IB3, Apunt i TV3, però sembla que queda pendent la col·laboració política entre les forces sobiranistes del País Valencià, Catalunya i el conjunt de les Illes? Com es pot resoldre?

M.V.: Hi ha una oportunitat però les coses no es fan soles. És obvi que la recentralització del govern espanyol afecta a tothom. Fins al punt que una persona com en Ximo Puig que no és sospitosa ni de catalanista ni d’independentista s’ha queixat de la recentralització provocada pel seu mateix partit.

És un caldo de cultiu per a una agenda autocentrada i no tant en el que necessiti o deixi de necessitar Madrid. En cas del País Valencià, Compromís té molt poder institucional i, per tant, farà falta una dialèctica amb aquest espai. I en el cas de les Illes, Més tot i tenir presència al govern balear no té una força institucional tan gran i, per tant, hi ha una realitat on té molta més presència l’Esquerra Independentista.

En alguns d’aquests casos, com en el de Marcel Vivet, la Generalitat fa d’auxiliar repressiva de l’Estat i la Fiscalia. Perquè ERC i Junts fan possible aquesta «doble repressió» que comentava Anna Regalón, la mare de Marcel Vivet? És un problema dels partits o d’uns cossos policials, com els Mossos, amb més poder que Consellers i presidents de la Generalitat?

M. V.: En el cas concret del Marcel Vivet hi ha un problema amb el corporativisme dels Mossos d’Esquadra, els sindicats policials i la presència de l’extrema dreta organitzada en els cossos de seguretat. El que motiva la condemna al Marcel és segurament el nivell d’indignació que tenen els sindicats policials majoritaris de Mossos d’Esquadra quan se’ls va tirar pintura en pols perquè va ser una jornada festiva, molt ridiculitzadora això sí del que són els cossos policials i les brigades antidisturbis.

La nostra prioritat, perquè sabem que les catalanes soles no podem i necessitem més gent a Catalunya i a la resta de l’Estat, és l’organització i l’aliança en clau de Països Catalans per tornar a fer un embat a l’Estat

Tot plegat té una relació amb les acusacions particulars. És una de les batalles de la CUP amb els govern actual: intentar modificar la llei d’acusacions particulars perquè la Generalitat es personi quan hi hagi danys a persones, no quan hi hagi danys a mobiliari públic, perquè la protecció jurídica de la Generalitat als seus treballadors no pot ser una eina dels sindicats policials cada vegada que s’indignen amb una protesta social.

Les protestes són l’element fonamental de les societats democràtiques i la policia ha de garantir que la gent protesti. Fins que no s’acabi amb la impunitat d’aquestes sindicats policials i amb la seva capacitat infinita de posar i treure consellers, com han fet els Mossos d’Esquadra, tindrem situacions com la del Marcel arran d’aquestes acusacions particulars. També l’acusació a la Isa Serra té a veure amb això.

S’ha d’abordar el model policial?

M. V.: S’ha d’abordar el model policial que és una qüestió política. S’ha d’abordar el model policial i en relació a la gestió de la protesta. Però també que dins dels cossos policials els sindicats policials no poden tenir tant de poder, aquests sindicats s’han de dedicar a qüestions laborals no a fer política des del cos. I la llei d’acusacions particulars s’ha de modificar.

Això no és un problema dels Mossos és un problema també de les policies locals i de la policia nacional. Tot i que Mossos acaba tenint moltes incorporacions de la policia nacional per tant  hi ha un problema que ja s’ha estès perquè el franquisme no fa una neteja dels cossos policials i de persones amb responsabilitats dins d’aquests, i aquesta situació de la dictadura s’esté també a la democràcia. I a les Guàrdies Urbanes catalanes, i a les policies municipals de l’Estat espanyol hi ha feus de l’extrema dreta. S’ha de poder parlar perquè no pot ser que els cossos policials siguin d’extrema dreta.

Per últim, m’agradaria abordar la qüestió de les aliances. Quines aliances i amb qui es poden construir als PPCC? I respecte al Galeuzca que han reinaugurat EH Bildu, BNG i ERC quina relació hi ha de tenir l’Esquerra Independentista? Es poden construir aliances polítiques per l’autodeterminació, l’amnistia i pels propis processos constituents al conjunt de l’Estat?

M. V.: Les aliances per a construir per l’autodeterminació, l’amnistia i els processos constituents són importants i són infinites i es poden construir amb tot aquell subjecte polític que consideri que els pobles tenen dret a organitzar-se i a defensar el dret a l’autodeterminació. Però aquesta no és la nostra prioritat perquè Espanya està més a la dreta que mai tant en les seves institucions, com en els seus partits, com a nivell popular i en canvi els Països Catalans estan en una dinàmica contrària que està a l’esquerra.

La nostra prioritat, perquè sabem que les catalanes soles no podem i necessitem més gent a Catalunya i a la resta de l’Estat, és l’organització i l’aliança en clau de Països Catalans per tornar a fer un embat a l’Estat. En aquest sentit, quines són les aliances als Països Catalans? Penso que l’Esquerra Independentista té molt camp per córrer perquè es un espai radicalment d’esquerres i feminista.

Respecte a l’espai de BNG, ERC i Bildu, està en una línia estratègica diferent a la nostra. És una línia estratègica que entén que el govern del PSOE és positiu per als interessos dels nostres pobles i que l’estabilització d’aquest govern aportarà tant a Galicia, a Catalunya, com a Euskal Herria millores en la sobirania i en les polítiques públiques. És una tesi que no compartim perquè pensem que té un topall molt clar; el PSOE i Podemos tenen un topall amb la sobirania i amb les polítiques transformadores.

En termes de sobirania és obvi quan el Tribunal Constitucional tomba lleis com la de lloguers, que també els passa als Parlaments basc i navarrès, al gallec, però en el terreny transformador passa també amb la gestió dels Fons Europeus. I aquí hi participen Esquerra i Bildu a casa seva, és una gestió que no és encertada perquè es fa al marge de les necessitats dels pobles però també de les petites empreses que necessitarien aquests fons. Els Fons Europeus estan anant a parar a grans empreses. En definitiva, és un bloc molt suggerent però amb molt límits en termes nacionals i en termes transformadors.

Per acabar, una roda de pensaments sobre

Concepción Arenal.

M. V.: Per a mi una dona visionària en molts sentits, en termes polítics, jurídics, però també amb el paper que havien de tenir les dones a Espanya, un paper central i de lideratge.

Lluís Maria Xirinacs.

Un resistent. Lluís Maria Xirinacs va estar manifestant-se a la Model de Barcelona fins que es va firmar la llei d’amnistia del 77 a la qual es va oposar per les mancances de la llei.

En motiu dels Països Catalans. Joan Fuster i Maria Mercè Marçal.

Joan Fuster és un teòric vigent avui en dia i un teòric espectacular, actual, que revaloritza moltíssim la teoria. Fuster representa una de les línies de debat sobre els Països Catalans, si poden ser confederals, o no, si han de ser un país que camini junt, o no. I això és Fuster,  més actual que mai, més viu que mai en els seus plantejaments teòrics i polítics. De fet, Edicions Tres i Quatre ha reeditat els seus articles que et plantegen debats que nosaltres hem de tenir ara en aquesta perspectiva de construcció dels Països Catalans.

Maria Mercè Marçal, una imprescindible, una d’aquelles figures que compartim, amb una sensibilitat artística brutal però també amb una enteresa política amb els drets de les dones increïble.

Una lectura que vulguis recomanar sigui novel·la o assaig. M. V.: T’explico les meves lectures d’aquest estiu. Una és la d’Apóstoles y asesinos. Ara estic amb el Toni Domènech, L’eclipsi de la fraternitat, i després ve el d’Història de l’Esquerra Independentista. Per intentar fer un fil d’aquest republicanisme, d’aquest socialisme, nostrat.

Foto de portada: CUP
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Comentaris

Mireia Vehí: «Volem l’amnistia per conduir aquest país a una realitat republicana»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.