Aquest any passat s’han complert 20 anys de la mort del geògraf brasiler Milton Santos[i], qui, per mitjà de la seva extensa obra, ens deixà com a llegat un conjunt d’idees amb una vigència extraordinària per entendre el món dels nostres dies.

Santos va dedicar la seva carrera acadèmica a investigar de manera multi-escalar —amb l’arribada del nou paradigma científic-tècnic-informacional— el paper dels diferents agents globals i locals en els desequilibris territorials, l’Economia Política de les Ciutats o la Divisió internacional del Treball, entre d’altres. També va contribuir a una important renovació teòrica de la Geografia, per mitjà de grans aportacions metodològiques i conceptuals recollides en els llibres Por uma Geografia nova (1978) i A Natureza do Espaço (1996), en les quals es reflexiona al voltant de l’objecte d’estudi d’aquesta ciència: l’espai geogràfic, definint-lo amb concreció com a «sistema de d’accions i objectes».

Aquest text, a més de voler ser un reconeixement de la contribució del professor Milton Santos al progrés de la Geografia i el conjunt de les Ciències Socials, vol també ser un mitjà per difondre, a grans trets, l’anàlisi i proposta exposades en la seva darrera i més popular obra, Por uma outra globalização (2000), que ja va per la 32a edició. El llibre constitueix una profunda dissecció dels elements constitutius de la Globalització «perversa» —que el món portava vivint els darrers 20 anys—, basada en el que l’autor anomena la «tirania de la informació i les finances» , contribuint així a «l’empobriment generalitzat, la confusió d’esperits i la producció de nous totalitarismes». Per altra banda, s’exploren les debilitats d’aquesta Globalització com a oportunitat per començar la transició cap al «període popular de la història», amb el quotidià i la cultura, l’aglomeració i la barreja, com a elements centrals d’aquesta proposta revolucionària.

Com se’ns ven la Globalització

Santos es dedica a desmuntar la sèrie de mites amplament difosos, en els quals la narrativa post-moderna basa la seva caracterització la Globalització, tots ells al voltant de l’aparent desterritorialització. El primer d’aquests és el de «l’aldea global», fenomen pel qual tothom tindria a un accés lliure i immediat a allò que passa a qualsevol part del planeta. Aquesta explicació deixa de banda el paper de l’intermediari: la direcció política dels mitjans de difusió, la intervenció de tercers sobre aquesta, o la simple veracitat de la informació en qüestió.

El segon mite és el de la contracció espai-temps fruit «dels prodigis de la velocitat», per la qual les distàncies han deixat de constituir una despesa temporal rellevant per la nostra societat contemporània. Està clar que l’ús d’aquestes xarxes de distribució premium no es troben a l’abast de bona part de la població, per la seva condició territorial, socioeconòmica o ambdues. Tan sols uns pocs són «detentors efectius de la velocitat», aquells que treuen profit i fan un ús intensiu d’unes infraestructures sovint finançades per l’Estat.

Aquest darrer acompanya el tercer mite: la desaparició de les fronteres, argumentat tant sovint fent servir d’exemples els diferents projectes regionals d’integració econòmica  —com la UE, Mercosur o l’ASEAN—. En realitat s’ha donat: o i) el reescalat d’unes fronteres estatals per a unes de supraestatals  com l’Espai Schengen; o ii) la creació d’un doble barem pel que fa l’existència d’aquestes, depenent de si l’element circulant són: capitals, mercaderies, consumidors (turistes) o treballadors (immigrants).

Per últim, el mite més repetit per part d’un cert sensacionalisme acadèmic és el de la mort de l’Estat —i no pas el seu debilitament— com a resultat d’una sèrie d’ofensives neoliberals o dels processos d’integració regional anteriorment mencionats. L’obsessió de les grans multinacionals pel control de l’Estat, sigui per mitjà de lobbies, lawfare o directament cops d’estat, mostra com aquest continua sent un agent de primer ordre. Agent que continua tenint un paper regulador i ordenador sobre l’economia i el territori, en conseqüència els agents hegemònics més enllà de desmantellar-lo prefereixen utilitzar-lo com a eina al seu favor.

Com és realment la Globalització

El capitalisme globalitzat —dins la seva successió de períodes delimitats per crisis—, com explica l’autor, es troba en un període que és crisi a la vegada, amb impacte sobre diferents esferes com l’econòmica i financera, però també la política, social i moral. Informació i diner han esdevingut les bases del període —sempre eixamplant les desigualtats socials i territorials—, per una banda la publicitat com a motor del consum; i per altra, les xarxes de comunicació i distribució, com a fonament de la producció global integrada. 

En relació al consum com la lògica cultural del període, s’explica com la producció del consumidor per mitjà de la publicitat és el primer pas, i no l’últim, de la cadena de producció. Es converteix el ciutadà en consumidor, el què comporta un «aprimament intel·lectual i moral de l’individu», abocant-lo a actuar regit per l’estricte criteri de la competitivitat i esborrant qualsevol rastre de solidaritat. Més enllà de la introducció de principis de gestió empresarial a l’esfera individual, aquests han entrat també amb força a l’esfera pública, en nom de l’eficiència, per mitjà del regnat dels tecnòcrates. Santos anuncia així la mort de la Política en majúscules. 

El geògraf defineix com a «pobresa estructural globalitzada» el resultat d’anys de precarització de la classe treballadora —altament temporalitzada, endeutada i amenaçada constantment amb l’atur—, i també de l’aprimament de l’Estat, amb una creixent desregulació de les relacions laborals i l’abandonament del seu rol actiu en la protecció social de la ciutadania. Santos clama contra la naturalització de la pobresa, tractada com a quelcom inevitable, quan aquesta es produeix de manera deliberada com a part del procés d’acumulació capitalista.

Dinàmiques globals i locals es contraposen al territori, fent comportar-se cada fragment de manera vertical o horitzontal. Com explica detalladament el professor en dos capítols especials, les verticalitats venen donades per les relacions entre punts distants formant un espai de fluxos; en canvi, les horitzontalitats es donen quan existeixen relacions de continuïtat territorial amb les àrees contigües. Les accions i objectes dels sectors hegemònics globals es materialitzen per mitjà de verticalitats, s’aborda l’ús de l’espai des d’una perspectiva productivista i utilitarista: «territori com a recurs»; mentre que les horitzontalitats són el resultat de l’existència quotidiana del ciutadà a la seva escala local: «territori com a refugi».

Hi ha alternativa

«L’actual globalització no és irreversible» clama Santos contra el conformisme, sembrat durant l’ofensiva neoliberal de Thatcher i Reagan, amb l’aplicació de la coneguda doctrina del There is no alternative (TINA). Santos dona a la perifèria global un paper central en aquesta alternativa, que tan sols pot passar per la cooperació entre les àrees subalternitzades del món. Ara bé, avisa que les actuals estructures de coordinació entre territoris subdesenvolupats no són en sí mateixes una eina útil si no tenen una direcció política clara, més enllà dels propòsits comercials.

Es remarca el poder de l’aglomeració —conceptualitzada com a urbanització concentrada—, essent lloc de trobada i d’intercanvi entre diferents, com a escenari principal dels conflictes socials i factor clau en les transicions. L’empobriment de les capes socials mitjanes pot constituir també una oportunitat per recuperar una consciència de classe, quelcom possible a través de l’organització en col·lectius al voltant de problemàtiques comuns (sindicalisme laboral, col·lectius per l’habitatge, associacionisme de poble/vila/barri).

Per últim, en aquesta darrera obra de Milton Santos s’hi destaca el paper de la cultura popular i l’existència de plataformes cada vegada més potents de difusió, la qual cosa possibilita iniciar-se amb relativament poca inversió inicial, com a oportunitat per apropiar-nos de la tecnologia. En general, cal prendre els elements constituents de l’espai de fluxos (nodes de transport, plataformes logístiques, centrals elèctriques, fàbriques, grans equipaments) i posar-los al servei de la realització plena dels ciutadans, és a dir de l’interès públic. 

Foto de portada: http://miltonsantos.com.br.

[i] Milton de Almeida Santos (1926-2001), natural de l’Estat de Bahia i doctorat a Estrasburg (1958), havia començat la seva labor docent a la Universidade Federal de Bahia, quan a principis de 1964 es va haver d’exiliar per l’adveniment del règim militar a Brasil. A partir d’aquell moment passaria a donar classes en diferents racons del món, començant per França i Amèrica del Nord, i posteriorment a Tanzània, Veneçuela i Perú, quelcom que sens dubte el va dotar d’una extraordinària cosmovisió de les diferents realitats territorials. Al 1979 torna a Brasil com a professor de Geografia Humana a la Universidade Federal do Rio de Janeiro, i al 1983 passa a la Universidade de São Paulo, des d’on faria escola fins al final dels seus dies. Al llarg de la seva carrera va participar en programes de desenvolupament regional de diferents agències de l’ONU focalitzats en països de Tercer Món; als 90 va rebre doctorats honoris  causa per part de nombroses universitats iberoamericanes (entre les quals es troba la Universitat de Barcelona); i finalment al 1994 se li va atorgar el Premi Internacional de Geografia Vautrin Lud.