Miguel Castells: «Sense canvi polític no hi ha amnistia»

Conversem amb l'advocat Miguel Castells sobre l'actuació antirepressiva durant la Transició i les lleis d'Amnistia

Miguel Castells: «Sense canvi polític no hi ha amnistia»

Conversem amb l'advocat Miguel Castells sobre l'actuació antirepressiva durant la Transició i les lleis d'Amnistia

Miguel Castells (Busturia, Biscaia, 1931) és un advocat històric de processats polítics. Va exercir, entre altres judicis, als consells de guerra del desembre de 1970 a Burgos contra setze activistes i col·laboradors d’ETA i al de setembre de 1975 contra militants del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP). Senador per Guipúscoa durant la primera legislatura del règim de la monarquia reinstaurada (1979-1982), per la coalició Herri Batasuna (HB), és autor de nombroses obres sobre repressió politicojudicial al Regne d’Espanya, entre les quals destaquen El proceso de Euskadi en Burgos (Ruedo Ibérico, 1971, Txalaparta, 2020), coescrit amb Francisco Letamendia, Consejos de guerra en España (Ruedo Ibérico, 1976), Los procesos políticos (de la cárcel a la amnistía) (Fundamentos, 1977), El mejor defensor, el pueblo (Ediciones Vascas, 1978) o Radiografía de un modelo represivo (Ediciones Vascas, 1982). A primers d’agost hi vam conversar sobre l’opressió franquista i els orígens de la lluita armada al País Basc.

Tens una llarga experiència en l’advocacia i l’activisme. Com va ser el teu procés de presa de consciència política?

Érem una generació nova, la generació de postguerra. Quan va esclatar la guerra, jo tenia quatre anys i en acabar, set. La generació que va perdre la guerra havia quedat destrossada després de la massacre franquista i l’alçament militar, terrorista en tots els àmbits de la vida. Uns érem fills dels que havien guanyat la guerra —tot i que mon pare va acabar condemnat pel Tribunal d’Ordre Públic— i d’altres, dels qui l’havien perduda. Però els fills ja érem al bàndol de la República. Esmentaré, a tall d’exemple, un Javier Pradera (quadre del Partit Comunista), amb l’avi i pare afusellats a Donostia pels republicans, l’avi nomenat comte per Franco i el seu nom (Víctor Pradera) retolant carrers a Donostia i Bilbo, entre altres ciutats. O els meus companys Perico Ibarra, dels Ibarra de Neguri, i Javier Baselga Elorz, fill de l’ambaixador franquista Baselga. En Perico va defensar els processats d’ETA al consell de guerra de Burgos de 1970, i en Javier, un dels darrers assassinats per Franco al consell de guerra del Goloso de 1975. O els Sánchez Ferlosio, el pare dels quals, de família bilbaïna, va cofundar la Falange. Vèiem el que hi havia. Ho veia qualsevol, tot i que el terrorisme franquista feia que molts no ho volguessin veure. I queden els qui es beneficiaven del lladronici. A mi, a més, em va ajudar el meu instrument de treball: l’exercici de l’advocacia. Quan vaig començar a exercir, al febrer de 1958, aquí, a Donostia, vaig xocar amb la realitat de l’estat franquista. En afers corrents de delinqüència comuna hi havia un abús d’autoritat absolut; em trobava tortures, que el governador civil o el comissari en cap empresonaven gent per la seva autoritat, de vegades per ordre merament verbal, sense intervenció judicial ni possibilitat de defensa ni tan sols dret a ser escoltat. Als plets civils, les influències eren eficaces quan una de les parts era poderosa. Els obrers tenien un sindicat vertical, controlat per la Falange (o Movimiento Nacional), que, realment, no els defensava. És això que ens feia acceptar incondicionalment la defensa d’obrers. Mai defensàvem patrons.

Et van detenir diverses vegades.

Em penso que era el Primer de Maig de 1964 que vaig ser detingut i vaig tenir el primer o segon contacte amb Melitón Manzanas. Era el segon any que celebràvem, sota el règim de Franco, el Primer de Maig als carrers de Donostia. La manifestació es va fer al Boulevard. A les voreres hi havia la Policia Armada (els grisos) i, al davant però enganxats a ells, els Guerrilleros de Cristo Rey (GCR), amb braçalets amb la bandera espanyola i porres. Entre ells hi havia alguns advocats del sindicat vertical. Els manifestants sortien de la ciutat vella i formaven la serp, que feia voltes al quiosc. Aleshores, els GCR s’abraonaven sobre ells, dissolien la serp a cops de porra i portaven alguns manifestants, detinguts. Jo m’ho mirava amb un futur cunyat, més jove, els pares del qual eren gent del règim. En aquella època, jo era membre de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats (la primera que no era franquista que hi va haver a Guipúscoa). Els GCR van lliurar un detingut a la Policia. I al meu cunyat no se li va acudir res millor que oferir una cigarreta al detingut. Immediatament: «vostè, detingut!». Vaig haver de donar la cara: «Mirin, ha estat un gest merament humà, no polític. Sóc de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats i em faig responsable d’ell». I el policia: «Vostè calla o li poso la cara com un pandero. Apa, detingut!» Primer ens van ficar al soterrani de la Diputació. Érem trenta i escaig i al mig hi havia un policia armat amb el blanc dels ulls envermellit. Parlàvem entre nosaltres, amb veu tirant a baixa i temorenca, però no passava res. Però al centre hi havia dos joves, els únics que estaven emmanillats, i un va començar una frase en èuscar dirigida a l’altre, i el bòfia li va clavar un cop amb tota la seva força a la cara.

Et van empresonar per haver-te negat a pagar una multa governativa per un escrit on denunciaves la pràctica de tortures.

Van torturar un advocat i vaig presentar un escrit a la Junta de Govern del Col·legi, que vam signar tres companys. La Junta va protestar per la tortura. Van venir les multes. Cada època ha tingut els seus mitjans. Aleshores, per mostrar la nostra repulsa al règim, ens negàvem a pagar les multes, amb la qual cosa optàvem perquè ens portessin a la presó. Anar a la presó era una manera d’estendre la protesta per la qual havíem estat multats, tenia projecció social. Dels tres advocats, un va pagar la multa, però dos, no. L’únic bé que tenia jo era el despatx, on vivia, en el que aleshores era l’Avinguda d’Espanya (que avui es diu Avinguda de la Llibertat), i el vaig posar a nom de la meva xicota. Així, vaig portar el Govern Civil a no fer res o imposar-me l’arrest subsidiari, del qual aquest disposava per via purament governativa, sense intervenció del jutge. Va trigar un any i mig o dos. La multa devia ser de 1962 o 1963 i l’arrest va ser l’any 1964. Vuit dies abans de casar-me em van portar on Melitón Manzanas, que em va llegir la cartilla: «S’ha acordat imposar l’arrest subsidiari per impagament de la multa. Està a temps de pagar-la.» El governador es pensava que, com que faltaven vuit dies per al casament, pagaria. Quan Manzanas va acabar de llegir-me la cartilla, jo continuava callat. «Bé, què farà?» «Ja li he dit que no pagaria.» «Doncs a la presó.»·

L’estada a Martutene va ser interessantíssima. Vaig conèixer un grup de confrontació armada, contra el règim armat de Franco, que es deia Tercera República. Els presos d’aquesta organització eren un sergent, un caporal i dos soldats. Si no em falla la memòria, l’única acció que havien fet era que el caporal va grimpar a un masteler a prop del Govern Civil i hi va penjar una bandera republicana. Els van detenir quan eren a l’Estació del Nord per agafar un tren amb una maleta plena d’armes. El caporal havia estat membre del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i em va explicar com i per què n’havia sortit. Parlant amb un superior, al qual acusava d’immobilisme, havia obtingut la resposta següent: «Tranquil, el comunisme vindrà com a conseqüència de les condicions objectives, arribarà com un cambrer que et porta una ampolla de xampany en una safata». Tots quatre eren obrers, immigrants; el caporal em penso que era asturià. Em van dir que a les vagues a Guipúscoa acostumava a pujar-se al cotxe i deia als seus companys: «Heu de lluitar aquí, per la gana que heu passat allà!» Tots quatre eren persones senzilles, exemplars pels seus valors humans. També vaig conèixer membres d’ETA, amb els quals llegia textos marxistes.

Quant de temps vas estar a la presó?

En vaig sortir en complir el mes d’arrest. L’escàndol va augmentar, perquè tot això realçava les denúncies de tortures. Cada cop que una persona que anava a defensar s’aixecava el jersei i m’ensenyava els blaus (o jo els hi veia a la cara), immediatament anava al jutjat i presentava, en nom meu, denúncia, en compliment de l’article 262 de la Llei d’enjudiciament criminal, que m’obliga, a mi, advocat, a denunciar-ho. Aquesta denúncia anava a la paperera. Al final, els oficials del jutjat em van agafar por, perquè els creava un problema: presentava una denúncia que no podrien tramitar, perquè els cauria el pèl, a ells, al secretari judicial i al jutge. La impunitat era absoluta. Quan es va establir l’estat d’excepció a Guipúscoa per la mort de Melitón Manzanas, sis advocats vam ser deportats, sense explicació de motiu i sense passar per cap jutge. Iñaki Egaña ha trobat els papers del Govern Civil on posa la causa de la meva deportació, és a saber: que, a les meves defenses jurídiques, deia que els meus defensats havien estat torturats. És a dir, no només les denúncies anaven a la paperera, sinó que, a més, també et fitxaven pel fet de denunciar una tortura o haver defensat, com a advocat, que l’acusat havia signat el que havia signat sota tortura. No hi ha un sol cas a Euskal Herria de procés judicial (no dic condemna), sota el règim de Franco, per tortures. Al Codi penal, el delicte de tortures no existia, però sí els de lesions, amenaces, coaccions, etc. Hi va haver companys de la resta de l’Estat que em van dir que fora d’Euskadi tampoc no hi va haver cap cas en què un jutge hagués procedit per un delicte de tortura, lesions o coacció polítiques. En aquesta situació, com podies evitar que Manzanas continués torturant, si els jutges no feien ―o no podien fer― absolutament res? I qui diu Manzanas, diu el caporal López, a la caserna de la Guàrdia Civil que hi havia a Antigua, a Donostia, o el capità Hidalgo, a Gernika. Es pot considerar criminals els acusats del procés de Burgos?

Quin era el panorama de l’oposició antifranquista en aquella època?

El 1958 i els anys anteriors Franco s’havia carregat tot el que es podia considerar organització política antifranquista a l’interior de l’Estat espanyol. El PSOE pràcticament no existia, més enllà dels representants del partit que vivien a l’exili. També hi havia un Govern basc a l’exili; el PNB a l’interior no es movia. L’activitat del PCE va tornar a tenir importància a partir de Comissions Obreres (mitjan anys seixanta). En aquest ambient de paralització de l’oposició política, a Hego Euskal Herria hi va sortir ETA. ETA és producte, penso, d’una confluència de factors: en part, de la rebel·lia i el sentiment de justícia que movia el que podríem definir com a jovent inquiet de la meva generació. ETA va despertar i estendre la inquietud política en una pluralitat d’àmbits. Va portar, per exemple, els Aberri Egun a les ciutats (Bergara, Donostia, Irun, etc.). Va donar suport als primers de Maig a les ciutats, on hi havia la gent, perquè ho veiessin. I cada Aberri Egun, cada Primer de Maig i, aviat, cada consell de guerra era un enfrontament amb la policia. I la influència de la nova organització es va anar fent palpable a tots els àmbits populars. A tall il·lustratiu i prenent com a exemple la literatura, a l’organització sempre hi va haver escriptors i poetes importants: Jose Luis Alvarez Enparantza Txillardegi, Eustakio Mendizabal Txikia, Joseba Sarrionandia, Mikel Albisu Antza, etc.

L’any 1968 ETA va endegar la lluita armada contra el règim franquista i, a la dècada següent, sorgiren altres grups insurgents a escala estatal.

Cal assenyalar el mèrit dels qui van militar en aquests grups armats: s’hi jugaven la vida i, en segon lloc, la llibertat i ser torturats (ho eren sistemàticament). S’oposaven al franquisme amb les armes, però és que el franquisme es mantenia per les armes. El franquisme era il·legal. S’havia aixecat contra la legalitat, que era republicana, i havia imposat i mantenia per les armes la il·legalitat i un règim antidemocràtic i feixista. Oposar-se amb les armes a les armes, per restaurar la legalitat democràtica, no és il·legal. Des del punt de vista ètic, feia segles que els escolàstics (Juan de Mariana) s’havien pronunciat a favor de la licitud del tiranicidi. Des del punt de vista dels drets humans, la Convenció Europea de Drets Humans reconeix, a l’article 2.2.a, el dret a utilitzar la violència per defensar les persones «contra una violència il·legal», i la Declaració Universal de Drets Humans de l’ONU, de 10 de desembre de 1948, reconeix, al tercer considerant del preàmbul, el dret «a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió». I la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà de la Primera República francesa, de 24 de juny de 1793, proclama el dret a la resistència davant de l’opressió i el dret i deure a la insurrecció davant de la tirania o quan el govern viola els drets del poble.

Amb motiu de la conjuntura política de l’època, a la dècada de 1970 vas estudiar a fons l’amnistia, avui molt present a Catalunya. Quines són les teves conclusions principals?

Jo puc parlar de l’amnistia històrica de l’època contemporània. Des de 1931 fins als nostres dies, l’amnistia a l’Estat espanyol ha anat unida al canvi polític. Sense canvi polític no hi ha amnistia. De vegades hi ha hagut un canvi moderat, limitat, i aleshores hi ha hagut una amnistia limitada. Una característica de l’amnistia a Euskal Herria als anys 1976-77 és que les sortides dels presos van ser arrencades, foren conquestes populars. Lluitàvem alhora pel canvi i per l’amnistia, però l’amnistia total no es va arribar a conquerir, no s’arribà a una correlació de forces que produís un canvi polític radical amb l’amnistia total consegüent.

Fins on va arribar aquest canvi polític?

A la transició, s’hi va arribar amb Carrero Blanco, que era el successor previst dins del franquisme, eliminat per ETA i amb un desgast molt rellevant del règim a escala europea i espanyola (no diguem a Euskadi). Però, tal com es trobava la situació política a Espanya fins al 1958, el règim s’hauria perpetuat, no hi havia forces efectives que s’hi oposessin. Pels afusellaments i massacres franquistes; després, pel terror, la censura absoluta, que funcionava a tots els aspectes de la vida, pel suport eclesiàstic (Franco intervenia en la designació dels bisbes, pel Concordat amb el Vaticà, la qual cosa posava en mans del franquisme un gran poder ideològic), etc. Si no hagués aparegut ETA, avui podríem estar governats per la persona que hagués designat Carrero. No es tracta només del desgast que va suposar per al franquisme, entre altres factors, el consell de guerra de Burgos, que, efectivament, va fer reviure a Europa i tot el món la realitat que a Espanya manaven els aliats de Hitler i Mussolini. N’hi ha que diuen que als consells de guerra de 1975, a diferència del que va passar l’any 1970, va guanyar el règim, perquè el 1970 no va poder matar i el 1975, sí. Però això no és cert. L’any 1975 el règim va aconseguir afusellar (bastants menys dels que volia), però allò li va suposar un desgast enorme. Hi havia tot un món popular, o de relació entre pobles, que transcendia les fronteres espanyoles (i que on tenia més força era a Euskal Herria). El franquisme va haver d’optar i optà per la via del consens amb partits espanyols molt febles en aquella conjuntura i moderables en la ideologia. La transició va ser consensuada pel franquisme amb partits convencionals espanyols de sigles homologades als principals partits a escala europea. En aquest consens hi va haver l’autoamnistia que el franquisme es va donar a si mateix amb la Llei 46/1977, de 15 d’octubre.

En aplicació d’aquesta llei, durant uns dies no hi va haver presos d’organitzacions independentistes basques. Tanmateix, alguns presos d’altres organitzacions antifranquistes d’altres nacions de l’Estat no van ser amnistiats.

A determinats presos l’amnistia els la van aplicar amb força endarreriment. Em penso que hi va haver anarquistes als quals no la van aplicar. Sí que hi va haver una diferència, però també entre els bascos; Francisco Aldanondo no va sortir fins al desembre. Una de les limitacions d’aquella llei que en diuen d’amnistia és que els delictes amnistiables havien de tenir una motivació de «reivindicació d’autonomies dels pobles d’Espanya». Per tant, no estava prevista per als independentistes, perquè autonomia dels pobles d’Espanya no és independència. És a dir, que, inicialment, no s’acceptava la independència com a motiu polític per a l’amnistia. Per què després sí que va valer? Perquè a Euskal Herria la llibertat dels presos independentistes movia masses i la mobilització va continuar després que es publiqués aquesta llei. Aquí s’exigia l’amnistia total, la qual cosa incloïa, segons moltes assemblees populars, el canvi radical de règim: la legalització de tots els partits independentistes, la llibertat de les dones acusades d’avortaments, la veritable amnistia laboral, etc. Cada cop que amollaven ics presos, d’entrada la mobilització disminuïa. Però només d’entrada, perquè calia celebrar-ho, organitzar-los l’ongi etorri. Però de seguida tornava la lluita, perquè no s’havia assolit el que es volia. Amb aquesta llei va passar el mateix. El PSOE, el PNB, el PCE hi van donar suport, digueren «sí, aquesta és l’amnistia total», es va dissoldre la Gestora pro Amnistia «dels il·lustres», però als pobles i als barris es va continuar lluitant per l’amnistia i, al final, s’aconseguí que sortís fins i tot Aldanondo. Nosaltres lluitàvem pel màxim i, lluitant pel màxim, el règim anava cedint trossos.

Després de la relativa amnistia de 1977, per què penses que els grups insurgents bascos i, en particular, ETA (militar) van mantenir la lluita armada?

És un tema que caldria analitzar en un sistema de llibertat d’expressió. M’imagino que és una pluralitat de raons, una de les quals penso que pot ser l’existència de vulneracions de drets fonamentals per part de l’Estat i la impunitat amb què es cometien. Sense tenir en compte els nivells atesos per la tortura, els empresonaments i detencions i altres vulneracions de la dignitat i drets fonamentals de la persona i la seva incidència a la societat basca, no es podrà entendre gaire cosa del que ha succeït a Euskal Herria. Cal una anàlisi integral, en profunditat i amb prou mitjans i que inclogui, és clar, el funcionament de les casernes i comissaries franquistes. I el cert és que els trets que caracteritzen el franquisme no van desaparèixer amb la mort de Franco. Franco va nomenar successor Joan Carles com a cap d’estat, que acceptà i jurà les lleis fonamentals del règim franquista. No cal recordar Joan Carles el primer d’octubre de 1975 a la balconada de la Plaça d’Orient, al costat de Franco, aprovant els cinc últims afusellaments. D’on va venir a Joan Carles el càrrec de cap d’estat? Si ens fixem només en els assassinats d’estat i les tortures, no es van interrompre amb la mort de Franco. Encara més: Felipe González va nomenar cap del Gabinet d’Informació del Ministeri de l’Interior Manuel Ballesteros i, després, Jesús Martínez Torres, denunciats com a responsables de tortures practicades en vida de Franco. L’any 1979 els crims d’estat encara campaven per Euskadi i la resta de l’Estat. Aquell any vaig escriure un article a Punto y Hora on feia una relació d’assassinats que han quedat impunes, alguns dels quals els havia comès directament la Policia (com els casos de Germán Rodríguez i Joseba Barandiaran) i d’altres, els anomenats grups parapolicials, els membres dels quals eren policies o hi tenien complicitat. Per aquell article em van condemnar a un any de presó, per injúries a les autoritats, i el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Espanya per unanimitat per haver-me condemnat.

Fins al 2011, la dinàmica política basca va estar marcada per la violència política.

És cert, en tots dos sentits. Però, a l’actualitat, és clar que ETA és passat i, com tot el que ja no existeix però va existir, pertany a la història, on regeix la llibertat de recerca, anàlisi i d’informació (art. 20.1.b, c i d de la Constitució). I hi ha preguntes que molts, des d’aquí, fan a la història: quines són les causes que expliquen que ETA subsistís durant 59 anys, en un espai geogràfic i de població molt reduït com és Hego Euskal Herria, sense selves o terrenys inaccessibles ni suport d’algun altre estat limítrof o algun altre suport internacional? El territori basc està molt intercomunicat, és controlable i està controlat. I això contra els poders quasiil·limitats propis d’un estat modern com l’espanyol, la policia i altres mitjans repressius del qual han actuat amb les mans lliures i compta, a més, amb el suport dels EUA i altres estats (Felipe González, per exemple, per confinar bascos, va utilitzar França i règims corruptes d’extrema dreta, com ara la República dominicana de Balaguer, el Panamà de Noriega o l’Equador de Febres Cordero). Penso que la subsistència d’una organització armada en aquestes circumstàncies constitueix un cas únic en l’actualitat, no només a Europa, sinó també arreu de l’anomenat món occidental, incloent-li l’Amèrica Llatina, cosa que bé que mereixeria alguna explicació. Afegim-hi que, havent-hi autoritats o experts governamentals que només fins al 1985 van anunciar més de deu vegades el final d’ETA, l’organització no va posar fi a la seva activitat ni es va dissoldre fins que ho va decidir per si mateixa, sense avís governatiu previ, molts anys després. Més preguntes per a la història: el rigor centralista extrem propi del règim es va abandonar com a autodefensa contra la subversió d’ETA, refugiant-se en la descentralització administrativa dita estat de les autonomies, que no es descentralització política, per tal com l’Estat es reserva en exclusiva les claus i palanques del poder (Tribunal Constitucional, poder judicial, etc.)? No cal recordar que aquí es reivindicava una cosa ben diferent, mentre que a la majoria d’autonomies no s’hi demanava res. Quina relació va tenir l’organització amb l’Euskal Herri verda (autovia de Leitzaran, centrals nuclears, etc.)? Però avui no toca anar més enllà. Mentre subsisteixin els termes elàstics i imprecisos dels articles 578 i 579 del Codi penal, veritable calaix de sastre on cap tot el que vulgui un intèrpret lax, i una Audiència Nacional, tribunal únic a Europa, la història no podrà disposar del debat lliure i del ple contrast contradictori que requereix. El que ara toca és la dissolució de l’Audiència Nacional i la derogació de la legislació excepcional fruit del consens.

Foto de portada: Txalaparta.eus
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Escribano és col·laborador de Catarsi i autor del llibre El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República (Lleonard Muntaner Editor / Obra Cultural Balear, 2020)

Comentaris

Miguel Castells: «Sense canvi polític no hi ha amnistia»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.