Més sindicat a les escoles i més escola als sindicats

Amb el recent acord entre sindicats i Departament d'Educació, s'ha aturat el cicle de mobilització previst per a començaments de setembre. N'analitzem les possibles conseqüències i proposem algunes claus de cara a l'organització i lluita sindical a l'educació pública.

Més sindicat a les escoles i més escola als sindicats

Amb el recent acord entre sindicats i Departament d'Educació, s'ha aturat el cicle de mobilització previst per a començaments de setembre. N'analitzem les possibles conseqüències i proposem algunes claus de cara a l'organització i lluita sindical a l'educació pública.

Tot just comença el nou curs escolar i els sindicats han firmat un acord amb el Departament d’Educació que atura un nou cicle de mobilitzacions pel mes de setembre que portava com a lema «Fem-nos ingovernables» amb una vaga pel 7 de setembre. És evident que aquest acord és fruit de la pressió exercida pel col·lectiu docent i els sindicats, però també és cert que la legitimitat dels sindicats pot quedar malmesa. Tot i que els aparells sindicals ens vulguin convèncer del contrari, s’ha acceptat una proposta de millora que desactiva la possibilitat de trencar amb la falsa normalitat d’aquest curs, i això ens pot restar força per obtenir conquestes més ambicioses en un futur proper.

La lluita per l’educació pública: treva final?

Aquest curs comença amb un canvi de currículum imposat, encara en fase d’esborrany per algunes assignatures. Amb un avançament de calendari que ha forçat als claustres i equips directius a preparar el curs en dos dies. Tot aquest desgavell l’ha acompanyat l’enèsima amenaça del conseller Cambray, que oferint una proposta d’acord del tot insuficient, trasllada la responsabilitat que el curs comenci al professorat. Aquesta mesura, que permetrà la incorporació de 3.500 nous docents al gener de 2023 -quelcom positiu i que esperem que sigui irreversible-, s’aplicarà d’una manera molt deficient a mig curs, doncs trastocarà els horaris i la continuïtat dels equips pedagògics.

Josep Cambray

Aquest article el vaig escriure amb l’ànim de recollir les mobilitzacions precedents al sector, analitzar-ne els seus elements i promoure el debat i la reflexió. També volia esperonar i motivar als companys a secundar les vagues i mobilitzacions del mes de setembre. Tot i haver arribat a un acord amb el Departament, crec que val la pena compartir les reflexions doncs algunes apunten a qüestions de fons que cal abordar i que haurem d’incorporar en futures lluites. Crec que serà difícil aconseguir un esclat i una resposta semblant a la del març passat, però hem de preparar el terreny i jugar les nostres cartes el millor que puguem. 

No hem d’oblidar que el curs passat vam plantar cara i vam dir prou, donant una resposta als atacs del departament amb unes mobilitzacions que no s’havien vist en molts anys al sector. A més de fomentar la unitat de tots els agents participants, em pregunto quines són les passes a fer per incrementar la nostra força col·lectiva, la que ens atorgarà capacitat de negociació real per a obtenir noves conquestes i consolidar la nostra posició. Per descomptat, la prioritat rau en el paper actiu en defensa de l’escola pública per part del professorat, alumnat, sindicats, famílies i altres sectors de la societat civil.

És important analitzar l’Escola Pública i l’educació com un element que també està travessat i determinat per la lluita de classes. Es requereix d’una anàlisi crítica del passat i del present sense caure en la condescendència (com diria Toni Domènech) ni en la nostàlgia (com apunta tot sovint Ani Pérez).

Com arribem fins aquí?

Per entendre quines són les mesures que han contribuït al deteriorament de l’escola pública, és útil rescatar algunes de les retallades que s’han anat aplicant al servei. La política de desmantellament dels serveis públics ha sigut la tònica habitual d’aquest govern i dels anteriors, i això ha estat agreujat per la gestió del conseller d’Educació, Josep Cambray. Tot apunta que aquest curs tindrà la mateixa tendència, sempre i quan els ho permetem. Alguns exemples que il·lustren bé aquesta tendència:

  • El tancament d’aules d’acollida iniciat el 2010 ha empitjorat les condicions d’inclusió i immersió de l’alumnat nouvingut.
  • Es calcula que al curs 22-23 al voltant de 20.000 joves es quedaran sense plaça per cursar els seus estudis d’FP.
  • A través del decret de plantilles de 2014, únic per a tot l’Estat, la gran majoria de direccions han passat a gestionar les escoles com a empreses privades a través de processos de selecció poc transparents i arbitraris. De retruc, converteix el personal interí en objecte passiu i servil.
  • Paral·lelament, s’ha promocionat i finançat una xarxa d’escoles concertades amb diners públics. Aquest pressupost no ha parat d’augmentar des del 2013. Avui dia, més d’un 60% d’aquests concerts van a parar a escoles religioses.
  • Les retallades han suposat la pèrdua de poder adquisitiu del professorat de més del 20%.
  • Aprovació el 2021 de l’anomenada Icetada amb la signatura d’UGT i CCOO, que condemna a desenes de milers de treballadores públiques a l’atur per reduir el personal públic. Es tracta d’un suposat procés d’estabilització dictat per Europa que afectarà a més de 70.000 treballadores temporals a Catalunya que exerceixen una funció pública estructural.

A mitjans de febrer d’aquest any, el conseller Cambray decideix anunciar un canvi de calendari, defensant que la conciliació seria del 100% per a les famílies i que ho feia per l’alumnat. Astutament, el conseller utilitza l’alumnat més vulnerable com a  arma llancívola contra el professorat i els sindicats. Però l’estratègia, tot i tenir tot el suport mediàtic dels grans mitjans comunicatius catalans, no va eixir. Ni el Govern, ni el conseller, ni la mateixa comunitat educativa s’haurien esperat una resposta així de massiva per part del col·lectiu docent, que va mostrar una força considerable al carrer.

El departament anuncia una sèrie de mesures al currículum per transformar l’educació sense tenir en compte les demandes històriques de la comunitat educativa, puix que això comportaria un increment de la despesa. Amb aquestes mesures de caràcter metodològic, es trasllada la responsabilitat al professorat i s’oblida, a més, que molts dels problemes que arrosseguen els alumnes són impossibles d’abordar des de l’escola. En definitiva, aquestes mesures desdibuixen els problemes estructurals i de fons que travessen les vides dels alumnes.

Balanç de les mobilitzacions i les vagues

El curs passat va estar dominat per un calendari ple de vagues i mobilitzacions. Vagues contra l’aprovació de l’Icetada on s’assoleix una petita victòria amb el concurs de mèrits gràcies a la pressió dels sindicats combatius amb una proposta inicial de CGT. Amb aquesta mesura s’aconsegueix que els treballadors que exerceixen la funció pública des de 2016 es puguin integrar al cos de funcionaris sense passar per una prova d’oposicions.

Al març es convoquen mobilitzacions i cinc dies de vaga que tenen un notable seguiment, especialment els tres primers dies (15, 16 i 17 de març), amb un impacte i una força al carrer no vistes des de fa anys i amb una participació que va desbordar totes les prediccions, tant dels sindicats com de la conselleria. Les demandes que hem fet des de llavors recullen les demandes històriques que s’han fet al sector, incloent-ne algunes de noves: més recursos i reversió de les retallades, reducció de ràtios, defensa de la immersió lingüística, estabilització de places, etc.

A l’espera de com avancen les negociacions, els sindicats independentistes, COS i Intersindical conjuntament amb el SEPC i el suport de l’ANC i altres sectors catalanistes, convoquen una jornada de vaga el 23 de març en contra de la sentència que obliga aplicar un 25% del castellà a les aules. Cal remarcar el silenci absolut d’Òmnium en tot aquest procés. En la meva opinió, la manca de suport d’Òmnium a aquestes i a les properes convocatòries és una mostra claríssima de l’estat de derrota en el que es troba el catalanisme civil i cultural. El desenllaç d’aquest procés ja el coneixem: el 25 de maig s’arriba a un acord entre PSC, Comuns, Junts i ERC que converteix el castellà en llengua curricular i deixa al criteri de cada centre el seu abast i presència a les aules. Ens deixen sols per defensar el català: no tenim cap tipus de suport institucional ni civil. Però hi ha companys que tenen clar que el camí a emprendre és el de la desobediència i el d’articular una resposta col·lectiva.

Després d’unes setmanes de treva, les negociacions s’encallen ja que no s’aconsegueix mantenir prou pressió al carrer i als mitjans. No som capaços de sostenir un grau de conflictivitat suficient com per doblegar el departament.  Una mostra de fatiga col·lectiva i que suposà un clar retrocés de la nostra posició ens la van oferir els resultats de dos vagues parcials i altres dos completes convocades després d’una desmobilitzadora Setmana Santa. La sensació era de cansament i  que no teníem un pla. Enlloc d’apostar per una estratègia descentralitzada amb múltiples accions, es decideix atacar de nou convocant una manifestació, però aquest cop sense l’efecte sorpresa i comptant amb moltes menys forces (3% de seguiment a l’última jornada de vaga).

Les vagues s’han de convocar amb l’aspiració de guanyar-les. I si el que volem és jugar al desgast i a tensar la situació escalant el conflicte, hem de tenir una estratègia d’acord amb això i tenir la capacitat material per a desplegar-la. Quant a la radicalitat d’una estratègia o una acció, no es mesura per si és més o menys massiva, vistosa o rebel. Com diu un company de la CGT, el més radical és allò que més posicions ens fa avançar. I no en un sentit abstracte, sinó tenint en compte sempre quin és el punt de partida. Així doncs, si analitzem els esdeveniments d’aquest any en global podem dir que s’ha aconseguit avançar. Sobretot si ho considerem en la dimensió subjectiva, ja que s’ha creat consciència de lluita i organització. 

Després de viure-ho en primera persona al meu institut participant en la cohesió del claustre i compartint experiències amb altres centres quan han intentat generar organització, puc dir que cal que els sindicats estiguin més presents al dia a dia dels centres, però no només per a resoldre consultes i dubtes individuals, sinó per traslladar tota una cultura de lluita. En definitiva, cal que el sindicalisme sigui més present a les escoles. Així mateix, també és necessari que els sindicats siguin més permeables a noves eines de lluita i a propostes. Hem de fer dels sindicats una eina útil per a la defensa dels nostres interessos de classe, però també s’han de convertir en espais per a una lluita social més àmplia: l’escola i la comunitat educativa han d’estar més presents al sindicat. És a dir: més sindicat (lluita) a les escoles i més escola (creativitat) als sindicats.

Sobre els sindicats

Les mobilitzacions del curs passat, tal com s’ha assenyalat, van servir per elevar el grau de consciència del professorat i han incrementat l’organització. També han servit per senyalar les limitacions de les centrals sindicals de CCOO-UGT i dels sindicats corporatius com ASPEPC-SPS. Enmig d’una crisi social que s’anirà agreujant, aquests sindicats anquilosats aniran mostrant cada cop més les seves limitacions. Quan ha calgut incrementar la pressió i anar una passa més enllà, ens adonem que aquests sindicats no tenen pràcticament res a oferir més que les seves sigles, que encara gaudeixen de cert prestigi en alguns sectors del col·lectiu. Un conflicte d’aquesta envergadura no pot ser abordat en els mateixos termes sindicals en els quals ens hem mogut els últims anys, cal anar una mica més enllà.   

El principal error que hem comès els sindicats és no haver sigut conscients de quin va ser el gran element activador de les mobilitzacions del març: que som un sector laboral i social a batre. La reacció en sentir que ens estaven trepitjant i que volien carregar-se l’educació pública. Així doncs, com diu Jule Goikoetxea, «es tracta de crear discursos que interpel·lin i arribin a la gent en la seva quotidianitat, ja que si no interpel·len així, no fan enfadar, i si no fan enfadar, no mobilitzen. El primer que cal articular és l’enfadament».

Va ser aquesta empenta la que no es va acabar aprofitant per part dels sindicats (amb algunes excepcions) i que aquests haurien d’haver canalitzat: generant organització als centres, discutint propostes d’acció o  buscant suports d’altres actors socials. L’espontaneïtat és una qualitat fonamental per a les lluites de masses, però si aquest element espontani no s’aconsegueix convertir en element conscient a través de l’associació i d’una estratègia a mig-llarg termini, la força de l’element espontani s’atenua.

És habitual sentir crítiques molt dures de companys de feina cap als sindicats, i molts cops no els falta raó. Però tot sovint aquestes crítiques es formulen des d’una posició de delegació. És important fer veure als nostres companys de feina que els sindicats no són més que un reflex de com estan les escoles i els claustres, i en últim terme, la societat. És responsabilitat nostra, la de tot el professorat conscient, que els sindicats siguin eines més preparades per la lluita i per defensar els nostres interessos.

És a través d’aquests conflictes de grans dimensions socials i polítiques que hem de posar a prova noves eines de lluita. Amb unes eleccions sindicals a la vista, el terreny és més idoni que mai per proposar-nos objectius més ambiciosos i radicals, ja que cap sindicat voldrà mostrar feblesa i baixar-se del carro de la unitat sindical.

Quant a la necessària unitat sindical, aquesta només és real quan es construeix al terreny de la lluita i de la feina compartida, als nostres llocs de treball i al carrer. Es construeix en base a objectius compartits, i en últim terme, en base a un programa que ens permet superar la immediatesa dels conflictes quotidians.

Cal promoure l’afiliació als sindicats però sobretot cal que els claustres s’activin de manera permanent. És una feina que requereix constància i això se’ns pot fer feixuc, però l’afiliació més activa haurà de procurar que es mantingui una mínima estructura per promoure el debat i l’intercanvi de posicions. A partir d’una feina de base es podrà garantir que els sindicats responen a un impuls i a una organització real dels treballadors.

Eixamplar el subjecte

El subjecte que ha de liderar aquest procés de lluita és molt heterogeni i està atravessat per la ideologia dominant, com la resta de la societat. Hi ha poca cultura de lluita sindical i l’actitud del ciutadà passiu és molt present.

Tenir a les famílies amb nosaltres és clau, i als alumnes també.  És precisament a través de la causa comuna amb l’alumnat, que no és espontània ni automàtica, que podrem arribar a les famílies. Aquesta pot ser una lluita que ajudi molts alumnes a tenir un primer contacte amb la política. Cal ser clars i planteja’ls-hi un futur on no només serà útil lluitar pels nostres drets sinó que serà absolutament imprescindible per poder gaudir d’una existència digna. L’exemple de la vaga del 23 de Març en contra del 25% del castellà va ser un tímid exemple d’acostament entre professorat i alumnat. De fet, el sindicat d’estudiants SEPC va liderar totes les convocatòries i va portar la iniciativa amb les millors propostes.

Analitzant i trobant-li les costures a l’actual sistema educatiu, però també al sistema en la seva totalitat, serem capaços de dibuixar el tipus d’escola i de món que volem per als nostres infants. Si la comunitat educativa no té una proposta d’escola, aquest paper l’ocuparan altres actors.

Cap a on anem i com ho fem? Una aportació

Queda clar, doncs, que ens trobem davant d’un repte majúscul. Hem aconseguit una petita victòria, però hem d’estar preparats per protegir l’escola de tots els atacs i revertir la dinàmica de resistència en què ens trobem. L’escola pública a Catalunya també haurà de ser una trinxera de la classe treballadora on recuperar tot el terreny perdut i plantejar nous avenços. Hem de clarificar els nostres objectius i les nostres demandes. Fer aquest exercici de forma propositiva també ens servirà per acostar posicions amb els altres sindicats i ens permetrà construir un programa conjunt.

Un programa sindical i polític unitari, clar i contundent, crec que hauria d’incloure els següents tres punts en forma de demanda:

  1. Escola pública i en català, garantim una educació pública i universal en català. Supressió dels concerts eliminant així la segregació i l’exclusió generada per la doble xarxa público-concertada.
  2. Reducció de ràtios: amb aquesta mesura apuntem al nucli del problema, el finançament i la qualitat del servei. Tot i no ser una proposta de millora salarial, les condicions de feina també milloraran substancialment.
  3. Estabilització de tota la plantilla d’interins: aquest punt també ens permetrà l’acostament a altres sectors de la funció pública com el de la Sanitat,  l’Administració o el Lleure.

Per assolir una posició de força i així poder fer efectius aquests canvis, haurem de tenir en compte aquests elements:

  • Organització i democràcia als centres: només així podrem garantir un desplegament real de la nostra proposta. Recuperar, fomentar i protegir la democràcia als centres ha de ser un objectiu en si mateix. Això també ens permetrà l’acostament amb l’alumnat i la resta de la comunitat educativa de forma genuïna.
  • Augment de la conflictivitat: hem de ser capaços d’incrementar la pressió quan la negociació s’encalli. Descentrar territorialment el conflicte -desplaçar-lo de la Metròpoli-, obrir focus de lluita secundaris i aliar-nos amb sectors amb més capacitat disruptiva són estratègies que ens poden ser útils quan els embats més frontals es mostrin poc efectius.
  • Millorar la comunicació: si negociem junts i sortim al carrer junts, també hem de sortir junts als mitjans. Apostar per una estètica única i per unificar discursos.
  • Diversificar accions i mobilitzacions: les vagues són clau, però cal ser més creatius i pensar en altres accions prèvies a convocar-les. Recuperar la vaga com a culminació d’una conflictivitat ascendent i no com una eina de desgast ja que a qui ens desgasta és a nosaltres.
  • Catalitzador de conflictes socials: emmarcats en un context de degradació dels serveis públics, proletarització i  precarització de la vida, generem les condicions perquè l’escola pugui ser un dels desencadenants de conflictes de caire més ampli. Que pugui ser un sector des d’on impulsar vagues generals quan siguin necessàries.

Quant al tarannà i l’esperit que hem de dur a l’aula amb els alumnes i amb la resta de companys, m’agrada recordar les paraules de Paula Bloom, mestra de primària: «El potencial de l’escola pública no és vendre la falsa idea que es pot canviar el món amb l’acció individual sinó demostrar que es pot estar en aquest món, entendre com funciona i desenvolupar pràctiques que confrontin el que ens afecta col·lectiva i estructuralment».

Cal que seguim alerta i organitzant-nos a cada centre, perquè aquesta feina no ens la farà ningú. Perquè és a través de la lluita compartida que nosaltres també ens eduquem. Perquè si aquesta ha de ser una tardor calenta, les escoles no ens podem quedar enrere.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant de la PAHC-Bages i afiliat a CGT-Ensenyament

Comentaris

Més sindicat a les escoles i més escola als sindicats

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.