Manifest per un nou internacionalisme dels pobles a Europa

Un grup d’investigadors i d’activistes d’una dotzena de països europeus, han proposat un pla de govern on detallen què hauria de fer un govern popular en els primers dies i els primers mesos de la seva activitat. Entre les mesures proposades destaquen la desobediència a les institucions europees i una estratègia internacionalista de base popular.

Manifest per un nou internacionalisme dels pobles a Europa

Manifest per un nou internacionalisme dels pobles a Europa

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Un grup d’investigadors i d’activistes d’una dotzena de països europeus, han proposat un pla de govern on detallen què hauria de fer un govern popular en els primers dies i els primers mesos de la seva activitat. Entre les mesures proposades destaquen la desobediència a les institucions europees i una estratègia internacionalista de base popular.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Article col·lectiu presentat per més de 150 co-signatàries entre les que hi ha Grace Blakely, Anna Gabriel, Yayo Herrero, Carlos Sánchez Mato, Esther Vivas, Jeanne Chevalier, Tijana Okic, Costas Lapavitsas, Joana Garcia Grenzner, Éric Toussaint, Sònia Farré, Janire Landaluze, Laura Camargo, Daniel Albarracín, Joana Bregolat, Sol Sanchez i Stathis Kouvelakis.

El Manifest ReCommonsEurope ha estat elaborat per un grup d’investigadors i activistes d’una dotzena de països europeus que volen proposar un pla per a ser implementat per les forces d’esquerra que vulguin promoure el canvi favorable a la majoria social i que arribessin al govern en un país europeu amb el suport del poble mobilitzat. El document forma part del projecte ReCommonsEurope iniciat per dues xarxes internacionals, el CADTM i EReNSEP, així com el sindicat basc ELA, amb l’objectiu de contribuir als debats estratègics que travessen l’esquerra a Europa avui. El text es va desenvolupar durant les reunions celebrades el 2018 i es va escriure col·lectivament el 2019. Aquest amplia la proposta «Setanta personalitats de diferents països europeus signen un manifest per desobeir els tractats europeus ‘injustos’», un text col·lectiu presentat per més de 70 co-signatàries al febrer de 2017.

Durant deu anys, la protesta popular s’ha expressat a Europa en contra de les polítiques discriminatòries i antidemocràtiques al servei dels rics i les grans empreses implementades pels governs nacionals i, sovint coordinades per la Unió Europea (UE). Aquesta ha pres la forma d’iniciatives sindicals, així com nous moviments com el 15-M a l’Estat espanyol (també anomenat moviment dels indignats a l’estranger), l’ocupació de les places a Grècia i les protestes massives a Portugal el 2011, el moviment en contra de la ‘llei treball’ a França i contra l’impost de l’aigua a Irlanda el 2016, així com les grans manifestacions sobiranistes i en contra de la repressió política a Catalunya a partir de 2017. També les lluites feministes han donat lloc a mobilitzacions històriques a Polònia (la protesta Czarny contra la llei anti-avortament el 2017), a Itàlia (moviment ‘Ni una menys’ des 2016), a nivell d’Estat espanyol (vagues generals de 5 milions de persones els 8 de març de 2018 i 2019) així com una victòria contra la influència política de l’Església Catòlica a Irlanda amb la legalització de l’avortament en un referèndum el maig de 2018; i estan començant a imposar la seva centralitat en totes les lluites social.

Flickr – Òmnium Cultural

L’any 2018 també va produir-se el sorgiment de noves mobilitzacions socials contra l’ordre econòmic i polític imperant, per exemple, amb el moviment en contra de ‘la llei de l’esclavitud’ (reforma neoliberal de la legislació laboral) a Hongria, el desenvolupament del moviment antiracista Indivisible a Alemanya, i a França i la Bèlgica francòfona amb el moviment de les armilles grogues, que s’oposa a les polítiques fiscals injustes i la manca de democràcia en les institucions polítiques. Per no parlar dels esdeveniments ambientals per al clima, impulsats sobretot pels joves que van anar a la vaga a molts països com Suècia, Dinamarca, Suïssa, Bèlgica, França o la Gran Bretanya. Tots aquests moviments socials i altres, van desafiar l’orientació de l’austeritat i l’autoritarisme de les polítiques a Europa, col·locant a l’agenda, directament o indirectament, la qüestió d’un projecte de societat radicalment alternativa al capitalisme, el productivisme, el saqueig ecològic, el racisme i el patriarcat. El Manifest s’integra dins d’aquests moviments i comparteix els seus objectius: la lluita contra tots els dominis, pels drets de tots, per la igualtat i per la democràcia per venir, que no exclourà les empreses ni els barris populars i que serà necessària i profundament contradictòria amb la lògica del capitalisme (sigui aquesta ‘proteccionista’ i per tant en contra dels ‘estrangers’, o bé ‘liberal’) que destrueix els drets socials i el medi ambient.

Flickr – Olivier Ortelpa

Aquests moviments socials són inseparables de les emergències socials, ecològiques, democràtiques, feministes i solidàries. Emergència social perquè les condicions de vida i treball de les classes treballadores a Europa s’han deteriorat constantment durant els darrers trenta anys, i especialment des de la crisi que ha afectat el continent des de 2008-2009. Emergència ecològica perquè el consum exponencial de combustibles fòssils, i més generalment, la destrucció dels ecosistemes necessària per al capitalisme, fan que el canvi climàtic global (els efectes en són ara força visibles) avanci cap a un punt de no retorn que amenaça l’existència mateixa de la humanitat. Emergència democràtica perquè, davant els desafiaments que han sorgit per a les classes dominants en els darrers trenta anys, aquestes no han dubtat a adoptar mètodes de dominació cada vegada menys preocupats per les aparences democràtiques i cada vegada més coercitius. Emergència feminista perquè l’opressió patriarcal en les seves diferents formes està provocant més i més reaccions massives de rebuig proclamades en veu alta i clara per milions de dones i homes. Emergència de la solidaritat, finalment, perquè el tancament de fronteres i la construcció de murs en resposta a milions de migrants a tot el món, fugint de la guerra, la misèria, els desastres ambientals o els règims autoritaris, no constitueixen res més que una negació de la humanitat. Cadascuna d’aquestes emergències condueix, en reacció, a mobilitzacions de desobediència, autoorganització i construcció d’alternatives, que constitueixen els focus d’alternatives democràtiques a Europa.


Les condicions de vida i treball de les classes treballadores a Europa s’han deteriorat constantment durant els darrers trenta anys
tweet

En aquest Manifest, la nostra reflexió i la nostra voluntat d’acció estan ancorades en aquestes mobilitzacions a escala europea, però sense tancar-nos dins de les fronteres ni de les institucions existents: tots els interessos i drets que s’evoquen s’han convertit en planetaris. Estan disponibles en tots els països i continents, amb les seves pròpies especificitats i històries. Els atacs socials s’articulen de l’àmbit local al global a causa de les estratègies de les empreses multinacionals i els seus grups d’interès dins dels estats i institucions de la globalització capitalista, recolzant-se en les normes de l’anomenat ‘lliure comerç’. De fet, aquesta és la lògica que presideix el ‘interès general’ que la Comissió Europea pretén defensar a la UE, o dels ‘partenariats’ profundament desiguals que la UE està desenvolupant amb els països del sud i de l’est de l’espai europeu.

Flickr – Deutsche Bank

Les institucions europees ajuden a organitzar i coordinar les polítiques neoliberals a nivell internacional, inciten i, de vegades, obliguen els governs nacionals a accelerar a cada país els processos de reducció de salaris i pensions, de desmantellament dels drets laborals i socials, de privatització dels serveis públics, etc. Per descomptat, les polítiques neoliberals no són dictades únicament per les institucions europees (els països que no formen part de la UE també les apliquen), però els seus tractats i institucions són un instrument poderós per encoratjar i fer-les complir. Independentment de les diverses interpretacions de les fases passades de la ‘construcció europea’, està clar que la UE sempre ha estat un conjunt d’institucions pro-capitalistes, i s’ha construït des del Tractat de Roma com a gran mercat per als capitals i de ‘competència lliure i sense distorsions’, protegida de la intervenció popular i democràtica. Però els esdeveniments recents han radicalitzat el caràcter desigualitari i autoritari de les polítiques europees.


Les polítiques neoliberals no són dictades únicament per les institucions europees (els països que no formen part de la UE també les apliquen), però els seus tractats i institucions són un instrument poderós per encoratjar i fer-les complir
tweet

L’últim període està marcat, d’una banda, pel considerable augment de les desigualtats econòmiques i socials dins de cada país, així com entre el centre i les perifèries internes i externes (sud i est) de la UE; i, d’altra banda, per la naturalesa cada vegada més perillosa de la crisi ecològica, el desequilibri del clima i els anomenats desastres naturals, causats per la destrucció dels ecosistemes, que ara es poden observar de manera forta i contínua.

L’augment de la desigualtat està directament relacionat amb les polítiques d’ocupació europees destinades a destruir les proteccions salarials i imposar la precarietat generalitzada; amb les polítiques financeres, destinades a protegir els bancs i grans corporacions d’impostos i qualsevol tipus de regulació seriosa; i també amb les monetàries, és a dir, amb l’arquitectura mateixa de la Unió Econòmica i Monetària (UEM), així com amb les iniciatives específiques liderades pel BCE, l’Eurogrup, i el Grup de Treball de l’Eurogrup, com es va veure en les pseudo-negociacions amb Grècia el 2015. D’una banda, la impossibilitat de devaluar la moneda, una conseqüència directa de la moneda única, contribueix a l’ampliació de les disparitats continentals, la precarietat de les condicions de treball, la desocupació (especialment entre els joves) i l’emigració de població des de les àrees perifèriques del continent fins a les seves àrees centrals, especialment dels joves graduats que busquen feina. Alhora que oculten les responsabilitats de les classes dominants a nivell nacional, les regles de la zona euro obliguen els governs a abaixar sistemàticament els salaris, especialment en els països perifèrics, mentre que les economies del centre competeixen carregant el pes sobre l’esquena de les seves pròpies poblacions cada vegada més precàries (com els 7 milions de treballadors a Alemanya que cobren 400 euros al mes) amenaçant-les amb reubicar els seus llocs de treball, i explotant alhora a la mà d’obra de l’Europa perifèrica, per seguir guanyant participació en el mercat en exterior.

Flickr – Kevin White

D’altra banda, aquestes desigualtats s’han vist reforçades pel recurs sistemàtic del BCE i el Banc d’Anglaterra a una política d’inundació dels mercats de capitals amb bilions de liquiditat (programes d’expansió monetària) per salvar els bancs europeus, en detriment de les condicions de vida dels pobles, especialment en les perifèries. La Unió Econòmica Monetària (UEM), al cor de la integració europea, ha operat des de la crisi de 2007-2008 com un instrument d’explotació econòmica dels treballadors, de polarització social entre els pobles i de dominació política d’alguns estats sobre uns altres. Els països fora de la zona euro però part de la UE es veuen obligats a reduir els costos salarials, a fer dúmping fiscal i a precaritzar la feina per seguir sent competitius respecte els pesos pesants de la zona euro com Alemanya, França i el Benelux. El Regne Unit, que està negociant la seva sortida de la UE, és en si mateix un exemple d’inseguretat laboral, especialment a causa dels seus centenars de milers de contractes de ‘zero hores’.


La Unió Econòmica Monetària (UEM), al cor de la integració europea, ha operat des de la crisi de 2007-2008 com un instrument d’explotació econòmica dels treballadors,
tweet

Alhora, tot i que ara hi ha un consens clar sobre la magnitud de la crisi ecològica actual, les institucions de la UE i els governs dels seus estats membres (com els governs d’altres estats principals responsables de l’escalfament global i de la destrucció dels ecosistemes a causa de les seves polítiques favorables a les grans empreses contaminants) no fan els esforços necessaris per iniciar la transició necessària cap a economies lliures de carboni i a la conseqüent transformació del sistema productiu. Aquestes institucions prefereixen salvaguardar l’existència del capitalisme en lloc de la de la humanitat, posant així en perill les vides mateixes dels joves i de les generacions futures.

La resposta de la majoria dels governs als moviments de protesta creixents és augmentar el nivell de repressió estatal: els moviments socials i polítics estan amenaçats a Grècia, les lleis que ataquen la llibertat són successives i la violència policial està augmentant a França i Bèlgica. Es criminalitzen activistes dels moviments de recepció i solidaritat amb els migrants. Les forces de dreta, xenòfobes i autoritàries estan fent un progrés significatiu fins al punt de participar ara en els governs europeus (per exemple, a Itàlia), o establir l’agenda política dels governs del ‘extrem-centre’ (per exemple, a França). Les institucions europees, per la seva banda, mai han protegit tan activament els interessos capitalistes i mai s’han atrinxerat tant en contra de qualsevol intervenció de la voluntat popular i de l’elecció democràtica com en els últims anys. A Grècia, van respondre amb una política d’asfíxia monetària (van tallar la liquiditat de l’Estat) a la victòria electoral de Syriza al gener de 2015 i, després de la victòria del ‘NO’ al referèndum de juliol de 2015, van continuar les negociacions internes amb el mateix govern per neutralitzar la voluntat popular i imposar, amb l’ajuda del govern grec, un tercer memoràndum d’austeritat. Amb els acords de política migratòria signats entre la UE i tercers països, com l’acord amb Turquia d’abril de 2016, aquestes institucions han augmentat la injustícia del Reglament Dublín III i la violència de Frontex (agència de repressió dels migrants a les fronteres de la UE), la violació sistemàtica del dret internacional, inclòs el dret d’asil, i el finançament directe d’una política repressiva subcontractada a tercers països. Avui, els projectes dominants per a la ‘reforma’ de la UE són militaristes (augment del pressupost de Euroforce), antidemocràtics (naturalesa automàtica del control europeu dels pressupostos estatals) i fins i tot més neoliberals (projectes de privatització generalitzada de serveis públics). Més que mai, com va dir el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, el 2015, des del punt de vista de les institucions europees, ‘no pot haver-hi una opció democràtica contra els tractats europeus’.

Davant d’aquesta construcció pro-capitalista, antidemocràtica i xenòfoba de la UE, què hem de fer? La reforma per la via electoral a nivell europeu no és una opció realista. Una majoria (molt) hipotètica d’una coalició d’esquerra transformadora al Parlament Europeu no seria suficient per imposar una modificació dels tractats principals i un control democràtic de la Comissió Europea i el BCE, que són les dues principals màquines de guerra del neoliberalisme a Europa. El Parlament no té les prerrogatives necessàries per a tals reformes, i el BCE, la Comissió Europea, però també el Tribunal de Justícia i les diverses agències europees, s’han autonomitzat absolutament de la sobirania popular. I una elecció simultània en gairebé tots els estats membres de governs que volen reformar la UE també sembla il·lusòria, encara que només sigui per qüestions de manca de sincronia entre els diferents cicles electorals. La Unió Europea és avui no només una de les avantguardes del neoliberalisme, sinó també un conjunt irreformable d’institucions, de manera que una esquerra que aspiri a la transformació social ja no pot ser creïble i realista sense posar en el centre de la seva estratègia trencar amb els tractats i institucions de la Unió Europea.

La Unió Europea és avui no només una de les avantguardes del neoliberalisme, sinó també un conjunt irreformable d’institucions
tweet

Però, quines formes ha de prendre aquesta ruptura? Ja sabem que no pot consistir en negociacions que busquin un consens sense que hi hagi un equilibri de poder amb les institucions europees, com ho va demostrar clarament l’experiència del primer govern de Syriza a 2015. També sabem que les disrupcions polítiques han de confiar necessàriament en mobilitzacions socials a gran escala. Tals mobilitzacions van començar a disminuir a Grècia a principis de 2015, i podien haver permès dirigir la campanya del Brexit en una direcció diferent a la campanya nacionalista i xenòfoba que desafortunadament va prevaler a Gran Bretanya el 2016, si l’esquerra ho hagués intentat. En altres paraules, la ruptura amb els tractats i les institucions de la Unió Europea haurà de ser confrontativa, democràtica i internacionalista. Aquest Manifest argumenta que és necessari i possible oposar-se al mateix temps a les forces i polítiques desiguals i reaccionàries (que apareixen tant sota les etiquetes liberals com les proteccionistes) a nivell estatal-nacional, europeu i internacional, basant-se en la iniciativa dels ciutadans i els moviments socials organitzats i l’acció d’un govern defensor dels drets per a tots i totes.

Flickr – Joanna

També cal que el que es diu a Europa l’’esquerra popular’ finalment estigui a l’alçada del repte. Fins a la data, tots els seus components no tenen la claredat ni el coratge en la seva relació amb les institucions europees, de radicalitat i ambició en les propostes polítiques que defensen, i d’ancoratge popular per la seva desconnexió respecte als moviments socials que, des de baix, desafien l’ordre existent. És hora de discutir a nivell local, estatal-nacional i internacional mesures i iniciatives realistes i radicals la implementació que realment satisfaria les necessitats socials i garantiria els drets humans dels homes i les dones que resideixen a Europa o que vulguin establir-s’hi, millorarien les seves condicions de vida i de treball, servirien per conquerir el poder democràtic i per començar a transcendir el capitalisme i emprendre la transició ecològica.


És hora de discutir a nivell local, estatal-nacional i internacional mesures i iniciatives realistes i radicals
tweet

Els capítols d’aquest Manifest es conceben com propostes per al debat, com a resultat d’una reflexió centrada en accions immediates i de més llarg termini. Estan adreçats als ciutadans i activistes de l’esquerra social, sindical i política dels diferents països membres o en l’òrbita de la UE, sotmetent-los a la discussió dels diagnòstics i propostes que els moviments socials i les forces d’esquerra que aspirin a formar un govern popular podrien defensar junts.

El Capítol 1 sotmet a la discussió dels principis, estratègies i eines per assolir aquests objectius i posar en pràctica aquestes propostes. Es tracta de respondre a la pregunta: què ha de fer un govern popular en els primers dies i els primers mesos de la seva activitat? En aquest capítol es presenten mesures populars que un govern d’un estat membre de la UE ha de posar en pràctica de manera immediata (durant les primeres hores de prendre possessió del càrrec) i de manera unilateral -és a dir, sense que es compleixin els tractats i en conflicte amb les institucions europees- com l’augment immediat dels salaris i els impostos sobre el capital, la moratòria del pagament d’interessos del deute públic, el control dels moviments de capitals (per evitar la seva fugida organitzada pel gran capital), la socialització dels bancs i la represa del control públic sobre la moneda, etc., i altres disposicions, sense les quals no és possible cap forma de política progressista. Com en els capítols següents, es distingeixen i identifiquen les mesures immediates, de mig i llarg termini, a prendre a nivell nacional i internacional.

Els següents capítols contenen propostes relatives a:

  • El deute públic, la part il·legítima, il·legal, odiosa i insostenible n’ha de ser abolida (Capítol 2).
  • Els bancs, que han de ser socialitzats com a part d’un marc bancari públic que posi els diners al servei de les necessitats bàsiques i no de l’acumulació de guanys (Capítol 3).
  • Els drets laborals i socials, que han de desenvolupar-se i reinventar-se per millorar les condicions de vida i obtenir el poder democràtic sobre els mitjans i fins del treball (Capítol 4).
  • La transició energètica i ecològica, que es necessita urgentment per aturar la destrucció dels ecosistemes i inventar noves formes de vida sostenibles (Capítol 5).
  • Les lluites feministes, que han d’estar al centre d’un projecte radicalment democràtic i transversal a totes les lluites socials i polítiques (Capítol 6).
  • L’educació i la salut, que han de ser defensades com a drets fonamentals, desenvolupades i esteses a tots com a serveis públics, contra la seva contínua mercantilització i degradació (Capítol 7).
  • la política internacional i de migració, que ha d’apuntar concretament a la realització dels drets fonamentals de tots, la pau i la solidaritat entre els pobles (Capítol 8).

El Capítol 9 proposa, com el primer capítol, principis, estratègies i eines per assolir els objectius presentats. Proposa respondre a aquesta pregunta: què fer amb l’hostilitat i les limitacions de les institucions europees? Presenta un enfocament de desobediència (en tots els nivells territorials), de confrontació (incloent eines defensives i ofensives), de ruptura (en diverses formes possibles). Aquest enfocament no proposa respostes congelades per endavant, sinó principis rectors que parteixen dels objectius defensats i tenen en compte la lògica a la qual ens enfrontem. Aquest capítol planteja el tema de la reconstrucció d’aliances i processos constituents amb vista a instituir formes de cooperació internacional democràtiques i alternatives a les de la UE.

Flickr – Juanky Pamies Alcubilla

El camp polític de l’esquerra democràtica ha de rebutjar els plans poc realistes de reforma institucional de les institucions europees, que al final només reforcen el status quo i els plans de replegament nacional, i que només acaben reforçant el capitalisme domèstic. Una força d’esquerra que pretén ser un govern popular i comprometre’s amb un canvi social prioritari s’ha de comprometre a desobeir les institucions europees, a trencar amb el seu funcionament normal, a defensar-se contra els atacs i represàlies que vindran de les institucions europees i del gran capital, com dels intents de bloqueig de les institucions estatals-nacionals defensores de l’ordre existent, i treballar cap a noves aliances internacionals amb actors dins i fora de l’actual UE, amb l’objectiu de crear noves formes de cooperació i solidaritat. La sobirania popular només pot construir-se qüestionant les formes actuals de les institucions polítiques, a nivell estatal-nacional, europeu i internacional, i creant noves institucions democràtiques sobre la base de l’autoorganització. Per a això, cal convèncer-se de la necessitat d’una ruptura política amb les institucions estatals-nacionals, europees i internacionals que apliquen les polítiques que combatem, i consolidar els vincles entre les iniciatives i les resistències, i entre tots els components polítics, associatius i sindicals que comparteixen objectius de canvi progressista i radical, especialment per influir a Europa. En el futur immediat, la urgència és reforçar i coordinar les iniciatives existents de desobediència, ruptura i autoorganització, i iniciar noves iniciatives, donant-les-hi sistemàticament una dimensió internacional i orientant-les clarament en contra de les institucions de la UE i a favor de noves formes de solidaritat entre els pobles.

Una força d’esquerra que pretén ser un govern popular i comprometre’s amb un canvi social prioritari s’ha de comprometre a desobeir les institucions europees
tweet

En fer aquestes propostes de desobediència i ruptura amb les institucions europees, no es tracta de buscar una solució nacionalista a la crisi i la protesta social. Igual que en el passat, és necessari adoptar una estratègia internacionalista i advocar per una federació europea de pobles que s’oposi a la recerca de la forma actual d’integració totalment dominada pels interessos del gran capital. També es tracta de buscar constantment el desenvolupament de campanyes i accions coordinades a nivell continental (i més enllà) en les àrees del deute, l’ecologia, el dret a l’habitatge, la recepció de migrants i de refugiats, la salut pública, l’educació pública i altres serveis públics, el dret al treball, la lluita per tancar les centrals nuclears, la dràstica reducció de l’ús de combustibles fòssils, la lluita contra el dúmping fiscal i els paradisos fiscals, la lluita per la socialització dels bancs, les assegurances i el sector energètic, la recuperació dels béns comuns, l’acció contra l’evolució cada vegada més autoritària dels governs i a favor de la democràcia en tots els sectors de la vida social, la lluita per la defensa i extensió dels drets de les dones i les persones LGBTI, la promoció dels béns públics i l’inici de processos constituents.

S’objectarà que aquest camí és massa radical o massa difícil? Responem que les altres formes són impassos, i que aquesta és l’única que fa possible una ruptura amb l’ordre existent, des d’ara i on sigui possible, per reconstruir espais locals, regionals, estatals-nacionals i internacionals, d’un món que sigui habitable, just i democràtic.

Traducció: Sergi Cutillas

Imatge de capçalera: Flickr – Colectivo Desazkundea (Decrecimiento)

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Manifest per un nou internacionalisme dels pobles a Europa

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.