L’esquerra espanyola front al conflicte d’Ucraïna

L'esquerra espanyola ha estat gairebé fagocitada per la coalició de govern. La crisi d'Ucraïna és una oportunitat per recuperar una posició anti-imperialista pròpia.

L’esquerra espanyola front al conflicte d’Ucraïna

L'esquerra espanyola ha estat gairebé fagocitada per la coalició de govern. La crisi d'Ucraïna és una oportunitat per recuperar una posició anti-imperialista pròpia.

El 3 de febrer, Reuters va publicar un article titulat «Per què Europa s’enfronta a l’augment de les factures d’energia». L’article deia: «El nou gasoducte submarí Nord Stream 2 de Rússia a Alemanya, que s’espera que rebi l’autorització reguladora alemanya a finals d’aquest any, podria ajudar a reduir els preus, tot i que el Departament d’Estat dels Estats Units ha dit que el projecte no avançarà si Rússia envaeix Ucraïna».

Des de l’enfonsament de la Unió Soviètica, una qüestió recurrent per als líders d’Europa occidental ha estat el suposat retorn d’Europa a l’escena global com a actor independent i, a diferència de la Guerra Freda, no lligat als EUA . Des de la recessió global que va començar el 2008, la majoria dels grans països europeus ha contribuït amb sancions massives contra l’Iran, el país amb la segona major reserva de gas natural del món i la tercera major reserva de petroli, fins al punt de destruir-ne l’economia, incloent el col·lapse de la producció d’hidrocarburs. Han contribuït també a antagonitzar i sancionar Rússia, el país amb la major reserva de gas natural del món; han trencat relacions amb Veneçuela, el país amb les majores reserves mundials de petroli, sancionant-ne la producció (i l’economia del país en conjunt) fins al punt de generar una crisi de combustible. Han contribuït també a la destrucció de Síria i Líbia, països que o bé disposen de grans reserves d’hidrocarburs o poden funcionar com a possibles rutes òptimes per a conduir les exportacions d’altres productors cap a Europa. Per descomptat, tot això s’ha fet en nom dels drets humans i dels anomenats valors europeus i, honestament, l’article podria acabar aquí. Tanmateix, la misèria provocada per les polítiques nord-americanes i la col·laboració europea no s’acabarà. Els pobles de Síria, Iran, Líbia, Iraq, Rússia i Veneçuela, igual que els pobles del Iemen, l’Iraq i el Líban fa uns anys, han vist com es deterioraven les seves condicions materials de vida mentre no guanyaven pas gaire en drets humans o altres valors suposadament occidentals.

Això no afecta els EUA, que son en si mateixos una potència productora d’hidrocarburs amb grans parts del país perfectament situades per al desenvolupament d’energies verdes, però sí afecta els països europeus de diverses formes, sent probablement la més important la continuïtat de la relació de dependència dels europeus front als EUA. És un cercle viciós.

Font: Wikimedia Commons

El que cal fer és, en certa forma, fàcil. En lloc d’ajudar els Estats Units en el desplegament del seu projecte de post-guerra freda als països més o menys independents de la perifèria global, destruint els seus processos de desenvolupament i, sovint, també les estructures d’aquests estats (acusant-los a posterior d’«estats fallits»), Europa hauria de deixar d’actuar com a gos falder de l’imperi nord-americà. Fàcil de dir. Com és habitual, no hi ha res a esperar de la dreta, però sí hauriem de trobar una mica d’esperança a l’esquerra, que hauria de deixar de perseguir una socialdemocràcia global imaginària. Molts líders del tercer món i referents de l’esquerra dels països perifèrics, com a Fernando Haddad del PT brasiler, ja ho han dit abans: l’estat del benestar depèn dels «beneficis extraordinaris que flueixen de la perifèria i la semi-perifèria cap al centre», i els socialdemòcrates d’Occident ho saben, encara que no ho diguin. L’esquerra, però, no està fent la seva feina. El govern més progressista de la història d’Espanya ha enviat recentment una fragata militar al Mar Negre per, potencialment, combatre en una guerra que no té res a veure amb l’estat espanyol i no aportarà beneficis a ningú més que als fabricants d’armes nord-americans. I l’esquerra espanyola no ha fet massa soroll al respecte. Respondran segurament que és el preu de la coalició, però és un argument que perd el seu sentit quan s’utilitza com a excusa de forma sistemàtica. Una coalició no és (o no hauria de ser) una rendició. Si embarcar-se en una guerra imperial contra el país amb el major nombre d’armes nuclears del món no és una línia vermella per amenaçar la coalició, res no ho és.

Quan Podemos va sorgir fa vuit anys, parlava de política exterior. Als debats electorals de 2015 i 2016, Podemos va ser l’únic partit que va distingir-se de la resta pel que feia a la política exterior. Tenien idees pròpies sobre l’OTAN i crítiques serioses sobre la Unió Europea que expressaven en veu alta. Des de llavors, com en la majoria de temes, han anat moderant les seves posicions i han deixat, essencialment, de parlar de política exterior, reprenent-la tan sols de passada i a contracor quan es parlava de casos com Veneçuela. Per descomptat, val a dir que són els mitjans de comunicació (amb totes les advertències habituals a fer sobre les seves connexions amb el poder) els que marquen l’agenda del debat públic, una agenda que mai beneficiarà l’esquerra. Tanmateix, això tampoc hauria de ser notícia. L’esquerra espanyola ha d’intentar posar l’accent en algunes qüestions de política exterior. Si l’independentisme català va passar del 20% al 50% en menys d’una dècada, l’esquerra espanyola ha de poder fer que alguns temes importin a la ciutadania i, fins i tot, fer-los servir per diferenciar-se del PSOE. Unidas Podemos s’ha deixat molt de capital polític pel camí defensant una petita reforma en una llei laboral que havien promès derogar, però es van sentir obligats a comprometre’s amb el PSOE. Ho han fet i ho faran exactament així en molts altres projectes de reforma. Per això, i tenint en compte la hostilitat dels mitjans, és una tasca molt difícil presentar-se com a quelcom diferent del PSOE, especialment un cop dins el remolí d’eleccions que s’acosten, fins i tot quan es tracta dels temes habituals on les esquerres es senten còmodes: el treball, l’habitatge o els drets de les minories. La política exterior, no obstant, és un terreny que el PSOE ha deixat gairebé totalment abandonat a l’esquerra.

Font: Wikimedia Commons

Podemos i altres partits d’esquerra, estatal o no, haurien d’aprofitar aquesta oportunitat per tornar a parlar de la política exterior que prefereixen i del paper que volen que l’Estat espanyol desplegui a l’exterior. Durant una crisi econòmica i financera encara en curs, la majoria dels treballadors voldrien saber per quin motiu es gasten tants diners en afers militars mentre Espanya continua sent un dels països menys amenaçats d’Occident. La gent voldria saber per què Espanya adopta una de les postures més agressives d’Europa contra Rússia, quan els governs menys progressistes de França i Alemanya intenten exercir un rol mediador. Les persones que s’enfronten a factures energètiques elevades i a una inflació històrica estarien interessades en saber que aquesta despesa hagués estat molt menor si Espanya i Europa no s’haguessin sumat als esforços dels presidents nord-americans de convertir Líbia, Síria, Iran, Veneçuela i fins i tot Rússia en estats fallits. No és fàcil, però és tan factible com convertir el Brexit en una demanda pública. L’any 2003 hi va haver marxes massives contra la guerra imperial a l’Iraq a les capitals occidentals. A la dècada de 1970 hi va haver grans moviments contra la guerra imperial al Vietnam. Ara, els líders polítics compleixen amb Washington i es fa el silenci als carrers. L’esquerra occidental s’ha rendit davant la qüestió. Hauria de recuperar-la.

Foto de portada: Flickr: Paul Hall

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg i professor associat a la Universitat Pompeu Fabra. Ha publicat articles en Foreign Policy, BBC, i Politico Europe.

Comentaris

L’esquerra espanyola front al conflicte d’Ucraïna

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.