Search
Close this search box.

Les «foibe» i la història falsificada a la Itàlia post-antifeixista

La batalla per la «memòria històrica» es disputa a Itàlia al voltant de l'anomenat Dia del record i les «foibe», lesfosses on van ser enterrats els feixistes ajusticiats pels partisans iugoslaus.

Les «foibe» i la història falsificada a la Itàlia post-antifeixista

La batalla per la «memòria històrica» es disputa a Itàlia al voltant de l'anomenat Dia del record i les «foibe», lesfosses on van ser enterrats els feixistes ajusticiats pels partisans iugoslaus.

El 10 de febrer, autoritats, polítics i mitjans italians van aprofitar la celebració del «Dia del record» per difondre falsificacions històriques per a l’ús i consum de propaganda política. Un comunicat del Ministeri d’Educació enviat a tots els centres educatius afirmava: «El Dia del Record i el coneixement del que va passar pot ajudar a entendre que, en aquell cas, la categoria humana que es va voler doblegar i anul·lar culturalment va ser la italiana. Poc temps abans havia passat, a escala europea, amb la categoria dels jueus i abans d’això amb els armenis». És una batalla per la memòria històrica italiana.

El missatge de les institucions insisteix de manera obsessiva en el fet que «els foibe són la Shoah dels italians», equiparant uns quants milers de víctimes amb sis milions de jueus sistemàticament exterminats juntament amb milions de gitanos, homosexuals, opositors polítics i persones amb problemes mentals o físics. No és casualitat que s’hagi escollit una data molt propera al Dia de la Memòria del 27 de gener, i que els noms de les dues celebracions siguin sinònims.

L’any 2021, un senador de la dreta va presentar un projecte de llei per equiparar els foibe a la Shoah, estipulant que qualsevol que qüestionés aquesta «veritat estatal» hauria de ser castigat com a negacionista.

Cartell promocional del Dia del record

La «frontera oriental»

Després de la Primera Guerra Mundial, l’Alt Adriàtic —habitat per poblacions italianes i eslaves— va ser annexat per Itàlia, que imposà una política d’italianització forçada. El setembre de 1920, Mussolini va iniciar, durant un míting a Trieste, una campanya ferotge contra els seus oponents i contra els eslaus: «Davant d’una raça inferior i bàrbara com l’eslau, no cal seguir la política que dóna sucre, sinó la del bastó… Crec que es poden sacrificar a 500 mil eslaus bàrbars i 50 mil italians».

Els feixistes van imposar l’ús de l’italià, italianitzant cognoms i topònims, tancant o cremant diaris, escoles, sindicats, associacions eslovenes i croates. Molts oponents van ser assassinats o empresonats, i cent mil persones van acabar emigrant a Iugoslàvia fugint de la persecució nacionalista i la discriminació econòmica.

El 1941 Itàlia envaeix Iugoslàvia i ocupa Dalmàcia i Eslovènia. Soldats i camises negres massacren a la població, cremen pobles i tanquen desenes de milers de persones —sobretot dones i nens— en camps de concentració com el de Rab. A Trieste, els nazis i els feixistes eliminen els partisans iugoslaus i italians al camp d’extermini de San Sabba. Els comandants italians insten als soldats a multiplicar la violència contra la població. A l’agost de 1942, per exemple, el general Mario Robotti es va queixar als seus oficials que «es mata poc!».

El 8 de setembre de 1943 Itàlia es rendeix als angloamericans; a Istria la població i els partisans maten diversos centenars de feixistes, col·laboradors i terratinents i llencen els seus cossos als foibe, cavitats naturals profundes utilitzades com a fosses comunes. Aleshores, però, les tropes alemanyes, sota les ordres de les quals també hi ha formacions militars de feixistes italians, annexionen l’Alt Adriàtic al Tercer Reich, i es multipliquen els afusellaments de partisans i les massacres d’habitants indefensos.

A la primavera de 1945, però, la Resistència iugoslava, a la qual van lluitar 30.000 partisans italians, va alliberar Trieste, Gorizia, Fiume i Pola. Al cap de 40 dies la regió passarà sota el control dels aliats però mentrestant els iugoslaus arresten diversos milers de feixistes i nazis —soldats, policies, administradors—, col·laboracionistes i opositors polítics: molts són italians, altres eslovens i croats. Un miler són condemnats i afusellats —i els seus cossos llençats a les foibe—, mentre que altres moren en camps de presoners. Amb el Tractat de París de 1947, els Aliats assignen Gorizia a Itàlia, mentre que Pola i Istria romanen a Iugoslàvia. Amb el tractat de Londres de 1954, Trieste també va tornar a Itàlia. El canvi de frontera convenç 300.000 persones d’emigrar a Itàlia al llarg dels següents 15 anys; 50.000 són eslovens i croats, 190.000 són italians nascuts allà, i 60.000 més són colons que havien arribat d’Itàlia en les últimes dècades. Mentre Belgrad expulsa tota la comunitat alemanya, ho fa tot per conservar la italiana; desenes de milers d’italians encara viuen avui a Eslovènia i Croàcia.

La inversió instrumental de la història

El descrit fins ara és la veritat històrica. L’any 2004, però, el parlament italià va instituir el “Dia del Record”, que se celebraria cada 10 de febrer. La llei va ser proposada pel neofeixista Domenico Nania, aleshores membre parlamentari del Moviment Social Italià, però va ser votada per tot el parlament amb poques excepcions. Els antics comunistes han de ser acceptats com una força liberal i atlantista que ha trencat amb el seu passat. Els feixistes reivindiquen la seva herència ideològica i històrica aconseguint establir una celebració que els exalti i els compensi amb un Dia igual i contrari al 25 d’abril, que celebra l’Alliberament del nazifeixisme.

El Dia del Record arriba després de 15 anys d’ofensiva liberal i neofeixista: l’objectiu és dur les institucions a promoure una nova memòria pública lliure de l’oposició entre feixisme i antifeixisme. Amb operacions editorials i campanyes de premsa s’ataca la legitimitat de la Resistència, retratada com un moviment extremista i violent sota el control de Moscou. Aleshores, en nom de la «pacificació», els feixistes que van lluitar per la República Social Italiana creada per Mussolini (i els ocupants nazis) el 1943 són revalorats sota la bandera de «tots els morts són iguals». «Els joves de Salò (capital de l’estat titella feixista) s’equivocaven, però ho van fer creient que servien igualment l’honor de la seva pàtria, animats per un sentiment d’unitat nacional», deia l’any 2001 el president de la República i ex partisà Carlo Azeglio Ciampi.

Cartell promocional del film «Rosso Istria»

El nacionalisme reescriu la història

Els feixistes són recuperats com a element fonamental de la història nacional com els «italians perseguits pels eslavo-comunistes de Tito», segons una doble interpretació: étnico-nacional i ideològica. És una manifestació més de l’estereotip auto-absolutori dels «bons italians». Un estereotip segons el qual, mentre les potències colonials ocupaven territoris a l’Àfrica per robar recursos, «els italians construïen carreteres i hospitals»; o segons el qual, durant la Segona Guerra Mundial «els italians eren bons, no com els nazis alemanys».

El missatge del Dia del Record es basa en uns quants pilars: les víctimes de la repressió partisana i iugoslava —entre les quals hi havia, sens dubte, també persones innocents— no ho van ser per les seves responsabilitats durant la guerra i en l’opressió de les poblacions ocupades, sinó que van ser-ho per ser italians. Es diu que els partisans pretenien netejar l’Alt Adriàtic dels italians, matant-los o forçant-los a marxar. L’any 2007, el president de la República, l’antic comunista Giorgio Napolitano, va parlar d’una «fúria sagnant que va perfilar-se vom a neteja ètnica». El president Mattarella va fer el mateix el 2020.

Els historiadors coincideixen en que les víctimes d’aquells fets van ser entre 3500 i 5000, entre els que van ser executats i els que van morir als camps de presoners. Però les xifres reals són constantment exagerades, fins al punt de parlar de centenars de milers de víctimes, amb l’objectiu de justificar l’ús del terme genocidi i l’equació amb l’extermini de jueus, gitanos, etc. El 10 de febrer de 2019, el ministre de l’Interior Matteo Salvini va declarar: «els nens que van morir a les foibe i els nens d’Auschwitz són els mateixos», però a la llista de víctimes dels foibe no hi ha nens.

Els territoris annexionats per Itàlia l’any 1918 es descriuen com «italians desde sempre», i cada any una televisió o un diari mostra una foto, feta el 31 de juliol de 1942 al poble de Dane, on es veuen soldats italians afusellant cinc partisans eslovens, afirmant que es tracta de iugoslaus que maten italians. La Foiba di Basovizza, prop de Trieste, no és en realitat una dolina sinó un pou miner abandonat, i al seu interior no s’han trobat mai restes d’italians executats, sinó només cossos de soldats alemanys i alguns cavalls.

Soldats italians afusellant partisans eslovens

Una veritat estatal

La celebració del 10 de febrer, de fet, imposa una «veritat d’estat», una versió estereotipada i estandarditzada dels fets que tomba la veritat històrica però que no es pot qüestionar en el debat públic. Els historiadors que es desvien de la versió oficial són acusats de negacionisme, se’ls retalla el finançament i són expulsats dels grans mitjans. Paral·lelament, la televisió pública finança i emet pel·lícules («Il cuore nel pozzo» i «Rosso Istria») en què els feixistes italians que van fer la guerra a Iugoslàvia —que va costar més d’un milió de morts— són retratats com a víctimes de l’odi ètnic eslau.

Gràcies a la llei de 2004, la República italiana «nascuda de la Resistència» va atorgar medalles als descendents de centenars de criminals de guerra feixistes, tractats com a herois per ser «víctimes dels foibe». Entre ells hi ha els hereus de Vincenzo Serrentino, membre del Tribunal Extraordinari de Dalmàcia establert pels ocupants feixistes, responsable de centenars de condemnes a mort, entre ells alguns menors. Serrentino va ser arrestat i jutjat a Iugoslàvia i afusellat com a criminal de guerra el 1947.

Les generacions més joves aprenen una història artificial i a odiar els que van alliberar el país del feixisme.

Foto de portada: Ilcitadinomb

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Marco Santopadre (Roma, 1973) es periodista de ràdio i premsa, expert en política internacional, segueix sobretot els moviments d'alliberament nacional, els moviments socials i la geopolítica. Ha publicat assajos sobre el moviment català d'autodeterminació, el populisme d'esquerres a Grècia i la qüestió nacional a l'obra de Marx i Engels.

Comentaris

Les «foibe» i la història falsificada a la Itàlia post-antifeixista

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau