L’EPO: un exèrcit de voluntats per a recuperar la producció a Veneçuela

El cas del Ejército Productivo Obrero és el primer d'una sèrie d’articles que recolliran, d’ara endavant i a través de diferents formats, les activitats que duen a terme algunes organitzacions clau en l’exercici polític veneçolà aigües avall.

L’EPO: un exèrcit de voluntats per a recuperar la producció a Veneçuela

L’EPO: un exèrcit de voluntats per a recuperar la producció a Veneçuela

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El cas del Ejército Productivo Obrero és el primer d'una sèrie d’articles que recolliran, d’ara endavant i a través de diferents formats, les activitats que duen a terme algunes organitzacions clau en l’exercici polític veneçolà aigües avall.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A Veneçuela, més enllà del que és evident, les lluites quotidianes de la gent solen quedar fora de la lupa. Per això, una tasca en què hem insistit és en la recuperació de les experiències que, a petita escala, construeixen un teixit de resistència i alhora el nucli de noves relacions més enllà de la lògica del capital. Aquesta sèrie d’articles recollirà, d’ara endavant i a través de diferents formats, les activitats que duen a terme algunes organitzacions clau en l’exercici polític veneçolà aigües avall.

Un exèrcit no convencional

Corria l’any 2014, Nicolás Maduro duia a penes un any després d’haver estat elegit president amb una quantitat de vots bastant menor de la que s’esperava i sota l’emoció desoladora que la mort d’Hugo Chávez havia deixat. Durant els primers mesos de l’any, María Corina Machado i Leopoldo López van cridar a la salida, un esquema de pressió de carrer amb una escalada violenta que tenia com a fi expulsar el chavisme del govern. En aquest context fa les seves primeres passes l’Exèrcit Productiu Obrer. Per a conèixer-ne més d’aquest col·lectiu conversem amb Sergio Requena, que en forma part de l’estructura des del naixement.

D’acord amb el que indica a la seva pàgina, l’Exèrcit, o EPO, sorgeix aquell any per la coincidència entre els treballadors i treballadores de tres empreses recuperades: Indorca, Calderys i Equipetrol. Segons comenta Requena, l’escalfor de la lluita contra l’amo privat d’aquestes empreses va ser el brou de cultiu ideal per a l’aliança. En aquest espai de conflicte, els treballadors i treballadores de les tres es van conèixer. Indorca i Equipetrol pertanyien a un mateix amo, mentre que Calderys formava part d’una transnacional. Les tres havien estat abandonades i els seus obrers exigien que el govern procedís a la seva recuperació. Des d’aleshores, el mateix Sergio Requena és enviat per a assumir l’enllaç amb el govern, i s’inicien una sèrie d’activitats complementàries per a arrencar les empreses. La necessitat d’unitat va ser la clau que els va permetre comprendre la importància d’una aliança per a dur a terme la recuperació material i espiritual de les fàbriques.

Foto: Facebook – EPO

Una vegada van haver aconseguit recuperar exitosament aquelles tres empreses, van entendre que la projecció d’aquell èxit –que no només era la recuperació, sinó la gestió en si mateixa que es va dur a terme posteriorment- passava per arribar a tot el territori nacional. En aquell esforç van coincidir a Caracas, durant el 2016, amb companys de l’empresa La Gaviota, una altra fàbrica recuperada dedicada a l’enllaunament de productes del mar. Sergio recorda que al principi hi havia incredulitat respecte que l’EPO, ja constituït, fos capaç de dur a cap la recuperació. Aquella resistència va ser vençuda quan van aconseguir que una planta que es trobava completament paralitzada arribés al 100% d’operativitat en 5 dies. Aquell escepticisme va ser la dificultat més gran per a arrencar, un estat d’ànim que, d’acord amb Sergio, constitueix una tara cultural: la desconfiança en la pròpia capacitat de resoldre problemes.

Aquella va ser la primera Batalla Productiva Obrera de l’EPO. Des d’aquell any han realitzat 14 batalles, han recorregut bona part del territori nacional i han aconseguit créixer després de cadascuna. A la seva pàgina web defineixen aquestes batalles com «una tàctica de la classe obrera per a reactivar l’aparell productiu nacional i guanyar la guerra econòmica.» Durant cadascuna d’aquestes batalles, l’Exèrcit es trasllada a una fàbrica i s’hi instal·la les 24 hores del dia el temps que cal per a recuperar la quantitat més gran possible de l’estructura física paralitzada. Mentre la recuperació succeeix, l’escepticisme dona pas a la germanor de classe i, en acabar, no només volen que es quedin, sinó que molts estan disposats a allistar-se a les files d’aquella tropa. En pocs anys d’intensa activitat, les Batalles Productives Obreres han permès recuperar 320 màquines.

Després de les 14 batalles han pogut sistematitzar un mètode i ara tenen més coneixement de les seves pròpies potencialitats.

Davant la pregunta de què ha canviat d’ençà de 2014 fins ara, Sergio ho comenta amb un senzill «tot». «Al principi no ens dèiem Exèrcit Productiu Obrer, ni tan sols, només eren batalles amb el nom del lloc on érem, no teníem una metodologia ni experiència en tot això», afirma. No obstant això, després de les 14 batalles han pogut sistematitzar un mètode i ara tenen més coneixement de les seves pròpies potencialitats. Igualment precisa que la correlació de forces ha canviat diverses vegades: en alguns casos han estat sols, en altres han utilitzat la institucionalitat de la Corporació d’Indústries Intermèdies de Veneçuela, i més endavant s’han entrellaçat amb organitzacions de base com Tatuy TV i Utopix. En aquest esdevenir sempre ha tingut una cosa clara: qualsevol persona que ho desitgi pot pertànyer a l’Exèrcit, sense que n’importi la formació, gènere o edat, perquè «és un moviment ampli que ens uneix en l’amor a la pàtria».

Treball voluntari i aliança amb el poder popular

El nucli de la força de l’EPO és el treball voluntari i l’esquema col·laboratiu per a l’aliança entre les empreses. La recuperació objectiva només és possible gràcies al protagonisme de la classe treballadora; les mateixes persones que es troben allà forgen una comunitat amb els treballadors i treballadores que formen part de l’Exèrcit i arriben per a realitzar les batalles. Per a Sergio, això permet «palpar la potencialitat de la unitat de la classe obrera», però no només en un moment conjuntural específic, sinó que a partir d’aquestes experiències es comprèn clarament la «capacitat que té per a la transformació de l’aparell productiu nacional.» En aquest sentit, assenyala que el treball voluntari permet l’expressió concreta de l’amor que tenen els treballadors en tornar la vida a alguna cosa que millora la societat.

Foto: Facebook – EPO

Davant aquesta unitat, aquesta força que permet la consolidació a la pràctica de l’organització obrera, no deixen d’aparèixer dificultats. Sergio assenyala la burocràcia com la principal, «el rendisme petrolier on tot es contracta, on hi ha una fragmentació característica d’un model industrial atomitzat, destinat a l’exportació.» Amb tot, no deixa d’assenyalar que han utilitzat aquests elements burocràtics al seu favor, per a avançar i aconseguir una quantitat més gran de batalles possibles. El repte per a l’EPO és vèncer aquesta burocràcia que desconeix les capacitats dels i les treballadores per a evadir el seu treball. Aquesta burocràcia tanca la porta a espais on volen fer batalles, hospitals del país com el Clínic Universitari o el de Mariara. Es tracta d’una burocràcia que tremola davant de l’avenç d’un exèrcit al qual només el mouen les ànsies de construir el socialisme a partir del treball voluntari i una suor que no té preu.

L’EPO no només reivindica el socialisme, sinó que es planteja com un agent de la seva construcció.

Però més enllà de la burocràcia sempre hi ha el poble organitzat, totes aquelles experiències de base que resisteixen des del poder popular. Per a Sergio, el paper principal de l’EPO en relació amb les comunes i empreses recuperades que resisteixen «és el de poder potenciar aquestes experiències des del punt de vista operatiu i formatiu per tal que donin resultats palpables que permetin la satisfacció de les necessitats del poble.» Així es creen referents que sí que es pot. En una època en què s’exalta el fracàs per a justificar girs en la política pública, l’EPO busca demostrar amb l’exemple que hi ha experiències que sí que funcionen i que en poden funcionar moltes més, cosa que permet assenyalar el que realment ha fallat.

El socialisme i la gestió d’allò públic

Tot i que avui dia se’n parli poc, fins i tot a Veneçuela, l’EPO no només reivindica el socialisme, sinó que es planteja com un agent de la seva construcció. Quan demanem Sergio com entenen ells el socialisme, respon que es tracta de la democràcia participativa i protagònica que va proposar el president Chávez i que ha de ser a través de les organitzacions de base, i afegeix que «la manera com nosaltres contribuïm a aquest socialisme és a través de la participació dels treballadors i treballadores de les entitats públiques i privades en l’exercici de la recuperació operativa.» En aquest sentit, aquest procés de recuperació és en si mateix una manera d’exercir la democràcia participativa i protagònica.

Foto: Facebook – EPO

Aquest socialisme, tal com l’entén Requena, es troba en transició, perquè «l’avenç revolucionari no és en línia recta, pot anar endarrere, pot fer ziga-zaga.» D’acord amb ell, «els anys en què hi va haver el president Chávez van ser ben directes, en aquest sentit, i en l’actualitat es veu que es va cap endavant o cap endarrere, es prenen algunes mesures que no agraden a molta gent.» Però hi ha una gran possibilitat de construir-lo tot i les contradiccions, que, quan s’aguditzen, permeten fer avançar el procés. La tasca, tal com la planteja i porta a terme exemplarment l’EPO, és organitzar-se.

En aquest context, avaluant l’existència o no del socialisme a Veneçuela, preguntem a Sergio sobre la gestió pública i els seus problemes, davant de la qual cosa diu que la principal dificultat «és la manca d’una política unida que condueixi els esforços productius en les diverses entitats de treball.» Aquesta fragmentació fa que cadascú faci les coses a la seva planta «sense tenir el compte el que passa a la resta del país.» Lluny dels llocs comuns, identifica l’economia de ports amb la necessitat d’exportar-ho tot sense tenir en compte les necessitats del país. Afegeix que «aquesta desarticulació fa que cadascú busqui obtenir la major quantitat de recursos de la renda petroliera per a col·locar al màxim les seves plantes amb una avidesa tremenda i competint entre les mateixes plantes». La reproducció constant d’aquestes dinàmiques ha derivat en la fallida de les empreses i la corrupció.

En aquest sentit, l’autogestió a Veneçuela –tot i alguns discursos- només va ser tocada tangencialment, segons ens comenta. A aquests processos, no se’ls va donar ni el seguiment ni l’acompanyament necessaris, perquè el que es va establir va ser un assessorament o una dinàmica en què qui va enviar el govern intentava ser un cap en lloc d’un acompanyant. Això va impedir la formació i l’auditoria necessàries, i es va arribar al punt actual. Tanmateix, l’EPO ve a reforçar l’existència d’allò que el mateix Sergio qualifica de «referents socialistes» que han de ser estudiats en detall per a construir una política. Tot això, la transició al socialisme, l’autogestió, la burocràcia, la corrupció, etc., s’esdevenen en el context d’un model econòmic que Sergio caracteritza com «un arxipèlag, on cada empresa és una illeta que decideix les seves polítiques per a fer les tasques segons la seva pròpia visió i no una visió de conjunt.» Aquesta falta de complementarietat condueix a la compra d’equipaments que es produeixen al país però que s’importen, cosa que impacta negativament en l’aparell productiu. Si la desarticulació és el mal, la unitat és la resposta.

Foto: Facebook – EPO

El 2020 no agafa per sorpresa l’Exèrcit Productiu Obrer, el qual, d’acord amb els seus membres, es troba ferm malgrat una situació econòmica difícil. El repte més gran, l’organitzatiu, s’ha anat resolent gràcies a l’experiència i al fet de disposar ara d’una pàgina web per a aconseguir la interconnexió. En aquesta pàgina, s’hi poden allistar voluntaris de totes les edats, nacionalitats i gèneres. Una de les principals orientacions per a aquest any és el suport operatiu dirigit a les comunes i empreses ocupades. Igualment, es preparen per a realitzar una trobada nacional que ajudi a consolidar l’organització. Per a Sergio Requena, l’EPO serà on hi hagi voluntat i reserves morals per a avançar. Això és precisament el que aquesta experiència constitueix, una gran reserva moral per a tots i totes els que resisteixen en la construcció d’unes altres relacions socials.

Traducció d’Oriol Valls
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Manuel Azuaje Reverón (1989). Professor universitari. Editor, columnista i crític de cine. Membre de la Red en Defensa de la Humanidad.

Comentaris

L’EPO: un exèrcit de voluntats per a recuperar la producció a Veneçuela

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.