INDORCA és una empresa sense patró, on tot es decideix a l’assemblea formada per les 39 treballadores de la plantilla, en plena igualtat. A INDORCA tothom cobra exactament el mateix, faci la feina que faci o tingui l’antiguitat que tingui. I la gestió econòmica és a la vista de totes, en una gran pissarra a la sala de reunions, garant d’una transparència absoluta. És el resultat de més de deu anys de lluita, d’un periple que arranca amb acomiadaments massius i l’organització sindical de les treballadores, i que segueix amb una obstinada lluita contra una justícia parcial, anys de carestia, boicots, sabotatges i mercenaris.

És també el punt de partida d’innovadores formes de lluita revolucionària en el front laboral, de dinàmiques que van més enllà del que entenem per sindicalisme

La seva història, molt poc coneguda fins i tot a Veneçuela, no només ens permet entendre la realitat de les poques empreses sota un control obrer real en aquest país. És també el punt de partida d’innovadores formes de lluita revolucionària en el front laboral, de dinàmiques que van més enllà del que entenem per sindicalisme: INDORCA és l’escenari de la primera «batalla productiva». Finalment, ens permet apropar-nos a la complexa relació entre la nacionalització d’empreses i les experiències de control obrer, avui atacades des de diversos fronts a Venezuela.

I és que Industrias del Orinoco C.A. (INDORCA) no rep pas cap ajuda de l’Estat, ja que no és una empresa nacionalitzada. La plantilla s’aferra a la reforma de la Ley Orgánica del Trabajo, los Trabajadores y Trabajadoras (LOTTT) que feu Chávez el 2012, poc abans de morir, i que permet que les treballadores gestionin directament una empresa que, fraudulentament, sigui liquidada per l’empresari. Però ho fa en un context on avancen sectors reformistes que no reivindiquen ja el darrer Chávez sinó el de 1998, l’anterior al Golpe de Timón, el que encara tenia il·lusions en el capitalisme i que, si bé apostava per la democratització de la renta petrolera i s’oposava a les privatitzacions, ho feia en el marc d’una economia mixta que respectés la propietat privada.

Una singular experiència de lluita

Als anys 60, amb Rómulo Betancourt, el model extractivista va plantar a Guayana, a l’est del país, un vast teixit industrial destinat a optimitzar el subministrament de primeres matèries a la metròpoli: principalment ferro, acer i alumini. Alimentada per la inesgotable i gratuïta potència elèctrica de la presa del Guri, i amb l’Orinoco com a via de sortida al mar, la Corporación Venezolana de Guayana (CVG) va esdevenir un gegantí aglomerat industrial especialitzat en productes metàl·lics amb poc valor agregat, que avui ocupa unes 20.000 treballadores.

Fruit del Plan Guayana Socialista 2009–2019, moltes d’aquestes empreses van ser nacionalitzades. Tanmateix, INDORCA, d’unes dues-centes treballadores, va quedar en mans del seu propietari, l’argentí Óscar Giménez Ayesa, amo de 9 empreses més a la zona, així com del Banco Guayana ꟷprivatitzat el 1996ꟷ. INDORCA és una empresa metall-mecànica que produeix tota mena de peces d’acer, mecanitzades o no. Des de simples peces roscades, fins a complexes capçals de pou per a extracció de petroli o enormes sitges d’acer. En un context de creixent desinversió a la zona que s’inicia el 2008, l’empresa va ser gradualment abandonada pel seu amo, que va fer-hi acomiadaments massius fins a deixar tan sols 40 treballadores.

Quan arribes a INDORCA no tens la sensació de trobar-hi una empresa en funcionament, més aviat sembla una fàbrica abandonada, envoltada de vegetació tropical que creix fora de control, i un petit ramat de cabres pastura sota un remolc rovellat. Però allí s’hi treballa, i molt. Víctor Mujica és torner i l’actual vicepresident, membre de la junta per decisió de l’assemblea. Repassa la seva complexa història de lluita, que comença amb símptomes de desinversió el 2008 i segueix amb dos acomiadaments massius, l’acomiadament de totes les membres del sindicat, una llarga sèrie de plets en els què la justícia sempre va resoldre a favor d’Óscar Giménez i, finalment, la suspensió total de pagaments el juliol de 2012.

L’assemblea decidí ocupar la fàbrica fins que se’ls pagués. Aquest és el punt d’inflexió que precipità la plantilla a una lluita les conseqüències de la qual no era possible imaginar.

Les membres del sindicat acomiadades, tanmateix, mai van desvincular-se de la lluita. I quan l’amo volia donar un mes de vacances a tothom mentre ꟷpretesamentꟷ reunia els diners necessaris per pagar els salaris endarrerits i les indemnitzacions, el sindicat va descobrir-hi una maniobra per desballestar l’empresa i vendre la maquinària. L’assemblea decidí ocupar la fàbrica fins que se’ls pagués. Aquest és el punt d’inflexió que precipità la plantilla a una lluita les conseqüències de la qual no era possible imaginar.

A tot això, el maig de 2012 havia entrat en vigor la reforma de la LOTTT que, en el seu article 149 «Protección de las fuentes de trabajo y de los puestos de Trabajo», permetia, a petició de les treballadores, «ordenar la ocupación de la entidad de trabajo cerrada y el reinicio de las actividades productivas […]. A tal efecto, convocará al patrono o patrona, trabajadores, trabajadoras y sus organizaciones sociales, para la instalación de una Junta Administradora Especial.» La plantilla no pensava col·lectivitzar l’empresa, tan sols volien cobrar el que els devien. Però aquesta reforma de Chávez faria sorgir un nou tipus d’empreses que, per més que en un limbe jurídic permanent, podrien esdevenir vertaderes col·lectivitzacions. CALDERYS i EQUIPETROL, empreses veïnes, havien seguit aquest camí abans que INDORCA.

Solidaritat i suport mutu: claus de la victòria

Van arribar els moments més difícils. Els tribunals ordenaren el desallotjament de l’empresa però, recolzada per les companyes de CALDERYS i EQUIPETROL, la plantilla desoí la sentència i resistí els successius embats policials. Durant dos anys i mig acudien totes, mensualment, a una audiència que mai es celebrava, ja que van encausar-los individualment.

Durant tres anys i mig, tancades a la fàbrica i sense cobrar, van sobreviure organitzant rifes, gràcies a col·lectes de menjar i diners de les empreses veïnes, conreant un hort, criant cabres. Fins i tot van resolver practicant una intensa cacera d’iguanes. S’alternaven per buscar petites feines a fora i en compartien el salari. Ho rememoraven els Charles Cordero, pare i fill, al cobert on van viure aquells anys. Allà penjaven els chinchorros per dormir-hi, hi feien guàrdia, hi celebraven les assemblees… organitzaven els viatges a la fiscalia, a governació… i al Ministeri de Treball, a Caracas. Allà dormien diversos dies a la vorera esperant que els atenguessin.

No va ser fins l’arribada de Jesús Martínez com a nou ministre de Treball, persona compromesa amb les lluites obreres, que van aconseguir data per a l’activació de l’article 149: 23 de març de 2015. Però, quinze dies abans, un grup armat assalta l’empresa i encanona a les treballadores de guàrdia: Denis Bermúdez n’era un. Em porta on van dur-los a punta de pistola i van lligar-los i emmordassar-los, mentre inutilitzaven la planta.

Actualment, amb més de dues mil voluntàries inscrites arreu del país, han organitzat ja disset batalles productives

Va ser un cop dur. Però també va significar el naixement de les «batalles productives». Treballadores de CALDERYS, EQUIPETROL i CARBONORCA, impactades per aquell esdeveniment i organitzades per persones com en Sergio Requena, van acudir a INDORCA per reparar els desperfectes gratuïtament. Va ser aquesta mostra de solidaritat la que va permetre a INDORCA culminar la seva lluita, i va significar també el naixement del Ejército Productivo Obrero (EPO), encara que en aquella època no tenia nom ꟷi no en tindria fins a 2017ꟷ. Militants d’aquesta organització, inicialment molt informal, son les que van assessorar les treballadores de les quatre empreses de Guayana que avui estan sota control obrer. Actualment, amb més de dues mil voluntàries inscrites arreu del país, han organitzat ja disset batalles productives: es tracta d’expedicions en les que professionals diverses, de forma gratuïta i coordinades per l’EPO, es desplacen a empreses col·lectivitzades o nacionalitzades en dificultats, reparant avaries que, per manca de recursos, anul·len o disminueixen la productivitat d’aquestes.

La realitat del control obrer a la Veneçuela d’avui

Tornant a INDORCA, el març de 2015 constituïren, per fi, la junta administradora especial segons l’article 149. Però la lluita no acaba aquí. Va haver-hi un parell d’anys de més facilitats, mentre Juan Arias era ministre d’Indústria i Sergio Requena va ser nombrat president de CORPIVENSA (Corporación de Industrias Intermedias de Venezuela S.A.). Ambdós van fer tàndem per a enfortir les poques empreses sota control obrer de Guayana. El 2017 INDORCA aconseguia el seu primer contracte amb una empresa estatal, VENALUN: la plantilla va remuntar fins a 42 treballadores. Des de CORPIVENSA el Sergio fomentava les dinàmiques de suport mutu de l’EPO i, gràcies a això, 11 empreses recuperaven o potenciaven la capacitat productiva.

Però aviat ambdós van ser destituïts. Aquest model toca molts interessos. En primer lloc, perquè no deixa comissions per a la burocràcia en cada operació. En segon lloc, perquè esperona les treballadores a apoderar-se dels mitjans de producció sense necessitar un capital o un estat que les tuteli. Així, Juan Arias va ser substituït el juny de 2018 per Tareck El Aissami ꟷadvocat criminòleg sense cap experiència en el sectorꟷ i, al cap d’un mes, va tocar-li al Sergio. INDORCA no ha tornat a signar un contracte amb una empresa estatal. S’acabaren també els beneficis equiparables als de les empreses estatals: la caixa CLAP, medicines a través de FARMAPATRIA…

La burgesia, a qui no va treure’s mai el poder econòmic, redobla la seva ofensiva i, davant d’això, la sortida del govern de Maduro no fou cap a la plena expropiació i la planificació econòmica, sinó cap a polítiques de conciliació

Efectivament, després de la mort de Chávez el 2013, arriba la crisi i comencen les mesures d’ajust. La burgesia, a qui no va treure’s mai el poder econòmic, redobla la seva ofensiva i, davant d’això, la sortida del govern de Maduro no fou cap a la plena expropiació i la planificació econòmica, sinó cap a polítiques de conciliació, aixecant el control de preus i promovent la suposada burgesia revolucionària o patriota, a la que s’estan venent moltes empreses abans nacionalitzades. Un cas emblemàtic és el de la cadena de distribució Éxito, nacionalitzada com a Abastos Bicentenario S.A. en temps de Chávez i avui altre cop privatitzada o, en el camp agroalimentari, Arroz del Alba S.A. Es palpa en l’actual retorn de terres a latifundistes, o cedint-la a buròcrates i militars, expulsant-ne els camperols a qui Chávez els les havia deixat per la llei de terres de 2001. Des de 2013 s’aposta també per una intensificació de les relacions econòmiques amb països com Xina, Rússia i Turquia, per exemple, amb la Ley de Inversiones Extranjeras de 2014 decretada per Maduro o, més recentment, la Ley Constitucional de Inversión Extranjera Productiva, sancionada el desembre de 2017 per l’ANC, que fins i tot va en contra d’antics decrets de Chávez per a protegir els recursos naturals.

Aquest context de privatitzacions, d’enfortiment de la burocràcia i de la burgesia nacional, i de foment d’inversions transnacionals es deixa notar en el retrocés de les poques experiències de control obrer que s’havien donat amb Chávez. Així, algunes empreses que havien arribat a autogestionar-se segons el 149, els darrers anys han passat a ser gestionades directament o indirecta per l’Estat. La fàbrica de conserves UPSA La Gaviota és una de les empreses regides pel 149 però on, actualment, hi ha una majoria de representants de l’Estat a la junta administradora especial. És el mateix cas de la planta de Petare de Smurfit Kappa, que havia estat un referent del control obrer.

Per altra part, el govern de Maduro fa temps que ha frenat les expropiacions amb la intenció d’atreure inversions. Si un propietari abandona l’empresa, el govern aplica de forma indeguda l’article 149 per a recuperar-la: sense que hi hagi una petició de la plantilla, imposa una junta de buròcrates per a gestionar-la, cosa que fa que l’empresa segueixi sent propietat de l’antic amo. Aquestes recuperacions d’empreses per l’Estat es projecten com a experiències de control obrer sense ser-ho. És el cas de Kimberly Clark, recuperada el 2016, i d’Alimentos Kellogg’s, el 2018.

Avui no existeix cap registre d’empreses sota un control obrer real a Venezuela, però tot indica que parlem d’una desena. Les fórmules legals que les emparen, tanmateix, son diverses. La costurera Heroínas de Aragua ꟷantiga Franelas Gotchaꟷ, on la lluita començà el 2004, molt abans de la reforma de la LOTTT de 2012, va lluitar per ser reconeguda d’utilitat pública i expropiada. Amb tot, es regeix per un comité de fábrica integrat exclusivament per dones costureres de l’empresa. INTERCERAMI C.A., a Lara, va ser abandonada el 2013, però van optar per la via comunal, constituint-se en empresa de propiedad directa comunal i avui és EPSDC Alfareros del Gres: reten comptes a la comuna d’aquell territori i no a l’Estat.  Alina Foods C.A., en canvi, va ser abandonada el maig de 2015 i, amb Jesús Martínez com a ministre, va obtenir el 149 l’octubre del mateix any: actualment resisteix a un decret de nacionalització no consultat amb la plantilla i que podria substituir el control obrer. Finalment, quatre empreses de Guayana: Calderys Refractarios Venezolanos S.A., Equipetrol C.A., C.E. Minerales de Venezuela S.A., i Indorca, son gestionades per una junta administradora especial segons el 149.

Expectatives del control obrer a Venezuela

A les empreses estatals les treballadores cobren ꟷencara que pocꟷ independentment de la producció, o fins i tot si l’empresa està totalment aturada durant anys per una avaria. Però les empreses sota control obrer, formalment, son privades: si no facturen, les treballadores no cobren. INDORCA no rep encàrrecs d’empreses estatals. Les grans empreses privades de Guayana, per altra part, fan pinya amb Óscar Giménez contra les seves antigues treballadores i també les boicotegen. A qui ven, així doncs, INDORCA? A petites empreses privades nacionals de la zona i a grans transnacionals. Aquestes últimes accepten encàrrecs de les poderoses empreses estatals, i subcontracten part d’aquests treballs a INDORCA, que acaba treballant igualment per a l’Estat, però de forma terceritzada: un marge de benefici que s’escapa del país gràcies a les noves polítiques de foment de la inversió estrangera.

De camí cap a INDORCA per una de les polsoses pistes de terra, parem davant una gran parcel·la vallada. És plena de les més variades peces: grans escales, sitges, planxes metàl·liques, bigues d’acer… És una nova planta de pre-reducció de mineral de ferro per encàrrec de l’Estat: l’han portat sencera, a peces, des de Xina. «Mira, ¿qué ves? Eso son escaleras, silos… ¿crees que todo eso no se hubiera podido hacer en INDORCA? Y hubiera sido cuatro veces más barato».

No tots els punts de vista són tan rotunds sobre el perill que representen les noves aliances internacionals per a la Revolució Bolivariana. Moltes ho entenen com una fase en l’agudització de la lluita contra l’imperialisme nord-americà i com l’única sortida, ara per ara, al ferotge bloqueig. Tot i crear noves vulnerabilitats, aquestes aliances ajudarien objectivament a reduir la dependència respecte de la metròpoli ancestral, els EUA i Europa. Una fase que caldria aprofitar per a guanyar sobirania, per reinvertir la renda extractivista en desenvolupar industrialment, agrària i tecnològica el país. Però seria il·lús entendre aquests acords amb Rússia, Xina, Turquia, Iran… com a relacions internacionalistes. La qüestió no és senzilla però, en qualsevol cas, no sembla que les privatitzacions i les polítiques de conciliació amb la burgesia, per molt patriòtica que sigui, puguin entendre’s de la mateixa manera. El retrocés actual del control obrer a Venezuela respon a tots aquests factors.

Seran capaces les treballadores de mantenir les seves conquestes? Vindran nous reptes i lluites per a INDORCA, no n’hi ha dubte.

Per altra part, l’article 149 de la LOTTT descriu una situació provisional; no està pensat per definir un sistema de gestió permanent d’una empresa. Això fa que s’hagi de renovar cada any amb el ministeri, posant aquests projectes periòdicament a mercè de la burocràcia. La sortida lògica a aquesta situació provisional sembla que hagi de ser la nacionalització però, en aquest cas, la gestió recau formalment en l’Estat i no ja en les treballadores.

Sigui com sigui, avui el vertader control obrer no forma part de l’agenda del govern. Tot i així, INDORCA tira a poc a poc endavant, la plantilla augmenta, creix entre la malesa. Què passarà si algun dia l’Estat es decideix a nacionalitzar-la? Els imposarà, a canvi, una direcció des de Caracas i acabarà l’autogestió, la horitzontalitat i la transparència? Seran capaces les treballadores de mantenir les seves conquestes? Vindran nous reptes i lluites per a INDORCA, no n’hi ha dubte.

Foto de portada: Josep M. Martorell