Search
Close this search box.

Lenin, per què?

Què es pot dir de Lenin avui? Això és irrellevant, calbuscar allò que Lenin pugui dir-nos avui a nosaltres, quan de nou la història s'obre de bat a bat i tot allò considerat com a evident s'esfondra
Què es pot dir de Lenin avui? Això és irrellevant, calbuscar allò que Lenin pugui dir-nos avui a nosaltres, quan de nou la història s'obre de bat a bat i tot allò considerat com a evident s'esfondra
No copieu les nostres tàctiques, sinó considereu les raons per les quals van assumir aquestes característiques peculiars, les condicions que les van determinar i els seus resultats
Lenin

Parlar de Lenin és parlar d’un personatge normalment defenestrat, pels seus detractors, encara que també pels qui es reclamen com els seus seguidors, però sense el qual no es pot entendre el segle XX europeu. Com sol ocórrer amb els grans personatges del pensament i de la història, els seus epígons mai aconsegueixen comprendre’ls o extreuen lliçons totalment errònies als seus propis ulls. Li va passar a Hegel i li va passar a Marx, qui no va poder evitar menysprear als que malinterpretaven la seva obra, i etzibava allò de «he sembrat dracs, però he collit puces.» Una cosa semblant podria dir-se de la relació entre Lenin i l’anomenat «marxisme-leninisme», una categoria inventada per Stalin que tenia com a únic objectiu construir la història a la seva mesura, on ell pogués autoproclamar-se hereu directe de la figura de Lenin. Després de la seva mort, Lenin va ser deïficat i es va arribar fins i tot a fundar l’Institut de recerca cerebral per a canonitzar-lo, amb l’únic objectiu d’usar la seva figura per a interessos espuris. A aquest Lenin se’l pot tirar a les escombraries, aquí no hi ha res interessant a extreure.

Si amb Stalin es consagra l’art de la lampisteria com a forma de govern, Lenin consagra, especialment entre revolucions, l’audàcia política representada en la tensió que enfrontava al partit i la intel·ligència que el desobeeix; curiosament, i malgrat el que ell mateix defensava, Lenin contra el partit. Però llavors, quin sentit pot tenir escriure a 150 anys del seu naixement si no és per a fer, en el millor dels casos, un relat i una contextualització històrica que va marcar el segle passat? Pot ser una mica més que un exercici d’onanisme identitari inserit en discussions delirants? En definitiva, quin sentit pot tenir cridar a files a Lenin enmig d’una pandèmia global, amb efectes encara desconeguts, que amenaça de canviar-ho tot, encara que desconeixem en quina direcció. Bé, perquè precisament aquesta és la seva missió, ja que ningú com la brúixola de Lenin per a intentar fer-nos una idea sobre el que suposa pensar la política en temps convulsos, no per a repetir consignes com qui repeteix salms de la Bíblia, inèrcia que ell mateix menyspreava, sinó per a extreure lliçons al marge de la seva vivència històrica.

Foto: pixabay – Romario99

Un Lenin contextualitzat per Maquiavel, això és, arrebossat pel materialisme toscà, per a usar-ho com a eina de cara a pensar la complexitat quan el sòl es mou sota els nostres peus, especialment per a pensar aquella política que busca subvertir la tendència dominant. Tots som maquiavèl·lics quan es parla de poder, atès que, sigui en el passat o en el present, «totes les ciutats i tots els pobles tenen els mateixos desitjos i humors, i així ha estat sempre.» En el món sempre es troben els mateixos ingredients i ens veiem motivats per les mateixes passions perquè sempre alberga «la mateixa quantitat de bondat i maldat.»

Així doncs, el més interessant no és el que avui es pugui dir sobre Lenin, això és irrellevant, sinó buscar allò que Lenin pugui dir-nos avui a nosaltres, quan de nou la història s’obre de bat a bat i tot allò considerat com a evident s’esfondra. Què fer quan la política es torna netament constituent i no una mera cadència repetitiva del ja constituït? Lluny de recuperar a Lenin o d’esforçar-se per netejar el seu bon nom, cal veure’l com una caixa d’eines per a interpretar un moment, l’actual, en el qual les dades i les evidències es tornen inservibles perquè es limiten a avaluar allò que ja ha succeït, però es mostren impotents per a aventurar el que pugui arribar a venir. Lenin té sentit quan (re)apareix la política i tot es mou sense que ningú conegui l’orientació del moviment. No obstant això, Lenin no és el demiürg que dirigeix a la història, a l’inrevés, el seu nom serveix per a explicar una realitat històrica tumultuosa que li excedeix i inclou. Ara ens toca a nosaltres pensar el present enmig de la tempesta del Kairós, però que, tal com li va succeir al mateix Lenin, no tenim un manual d’instruccions ni tampoc certeses, i només podem comptar amb les nostres intuïcions, la intel·ligència, la tenacitat, l’ambició, la prudència i la valentia. Per tant, si s’animen a llegir-lo, els recomano que ho facin en un sentit laic, perquè en cas contrari, seran uns altres, els reaccionaris, els qui l’utilitzin en la nostra contra.

Article publicat originalment a Nortes
Traducció d’Arnau Barquer
Foto de portada: Detall de Lenin dins l’obra L’home en l’encreuament de camins (1934), del pintor Diego Rivera

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Escriptor i sociòleg

Comentaris

Lenin, per què?

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau