La Xina s’ha trobat immersa en una inesperada crisi diplomàtica a l’Àfrica, un dels continents on ha abocat més esforços en els darrers anys. Patint per l’arribada una segona onada de la COVID-19 des de l’exterior, la Xina ha posat als estrangers en el punt de mira. L’excés de zel d’alguns ciutadans i oficials ha comportat que es produïssin casos de discriminació cap a ciutadans estrangers. Els casos més flagrants són els apareguts a una sèrie de vídeos en contra de residents a la Xina d’origen africà.

Les imatges han corregut com la pólvora a les xarxes socials, amb especial impacte a països com Nigèria o Kenya. La reacció xinesa ha sigut lenta, al·legant que els vídeos eren falsos —cosa que va animar encara més la polèmica— provocant una resposta diplomàtica contundent de diversos ministres d’exteriors africans. Després d’algunes converses i el reforçament de l’enviament de material mèdic xinès a l’Àfrica, les parts implicades han donat la polèmica per tancada. Tot i que la ferida dins l’opinió pública africana sembla que trigarà  a guarir-se.

La realitat de les relacions sino-africanes, sembla però, més robusta com perquè una crisi com aquesta pugui desfer-la. L’Àfrica és un dels indrets del món on el rol de la Xina com a potència global es percep de forma més evident. Posant sobre la taula qüestions com la balança entre desenvolupament sobirà i dependència del comerç global; les potencialitats i límits d’implantar el model d’industrialització xinès arreu; i la reaparició del vell perill del (neo)colonialisme amb el nou paper internacional de la Xina. A més a més, ara, li hem d’afegir el conjunt d’incerteses que suposa el món post-pandèmia per a una Àfrica que començava a enlairar-se.

La petjada de la Xina a l’Àfrica

La presència de la República Popular a l’Àfrica data de l’etapa maoista. Paral·lela a la seva pròpia evolució interna, la Xina ha passat d’actuar com a far de la revolució del Tercer Món, a ser un dels actors econòmics més importants del continent. Tot i que la Xina ara s’asseu a la taula dels grans, els greuges compartits per un passat colonial han sigut un actiu per a les relacions sino-africanes. Amb l’afegit de què la Xina no només ha fet front a l’imperialisme, sinó que sembla que està conquerint als colonitzadors en el seu propi joc.

La Xina a l’Àfrica és present com a creditor, importador de recursos naturals i exportador de béns de consum assequibles per al creixent mercat africà. Cal tenir en compte que al segle XXI l’Àfrica serà el continent amb una major població de joves. Des del punt de vista diplomàtic l’Àfrica és també clau. Els vots dels països africans van facilitar l’entrada de la República Popular a l’ONU enfront de la República de la Xina, i han seguit donant-li suport en qüestions sensibles, com per exemple el tractament de la qüestió de Xingjiang i els Uigurs; a més de facilitar els avenços de la Xina en organismes internacionals.

D’altra banda els països africans han trobat en la Xina un inversor i un facilitador de projectes d’infraestructures claus per al desenvolupament; tot i que no tots ells igual d’exitosos.  Els productes xinesos permeten l’accés a béns de consum i productes tecnològics a preus assequibles per les classes mitjanes africanes. El premi gros però està en el fet que els africans aspiren que, a mesura que els costos de producció augmentin a la Xina, es produeixi la deslocalització d’empreses xineses i poder així emular el procés que va viure el gegant asiàtic. Ara bé, l’automatització pot suposar un impediment per al somni africà de ser «la nova Xina».

Trampa del deute?

La Xina acumula el 17% del deute africà. Sense anar acompanyades de demandes de reforma política i econòmica, els préstecs xinesos s’han convertit en una alternativa al Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional a l’Àfrica. Com passa a altres parts del món, el desenvolupament de projectes d’infraestructura —sovint construïts per empreses xineses— ha concentrat la major part de l’activitat xinesa. Un dels perills al que es fa esment és el de la «trampa del deute». On de forma premeditada Beijing cercaria sobreendeutar països en vies de desenvolupament i apoderar-se de les infraestructures que havia ajudat a finançar.

Deborah Brau apunta, però, que aquesta no seria la pràctica més comuna a l’Àfrica. Fins ara en cas de dificultats de pagament la Xina no s’ha dedicat a requisar propietats, sinó que ha preferit renegociar els préstecs. Per a Beijing obtenir la gestió de segons quines infraestructures de les quals no se sap si realment seran solvents, pot suposar un cost tant econòmic com diplomàtic més elevat que les alternatives. D’altra banda tampoc es pot dir que la Xina doni els seus crèdits en condicions excessivament favorables per als països africans; ni que això no li doni una certa influència sobre els països receptors.

Tampoc acostuma a perdonar els deutes. En les recents converses sobre si davant la crisi de la COVID-19 caldria condonar el deute dels països africans, Beijing ha ofert ser raonable amb els pagaments, però s’ha oposat a fer condonacions. La polèmica amb la qual s’obre aquest article, podria ser, de fet, un element que els africans podrien fer servir per pressionar a la Xina respecte a la qüestió del deute.

Els límits de la «no-intervenció»

La Xina es presenta com una potència que ni intervé en la política interna d’altres països, ni fa ús de les seves forces armades per a projectar el seu poder. Ara bé, sense arribar encara als nivells d’Occident, veiem com la Xina no es queda de braços plegats quan els seus interessos es veuen afectats lluny de les seves fronteres. I com és lògic, a mesura que aquests creixen també ho fa la seva intervenció en els afers d’altres. A la regió de l’Àfrica Oriental en tenim alguns exemples.

A Djibouti, es troba la primera base militar de la Xina a l’exterior. Les forces xineses desplegades allà han tingut un paper significat en les campanyes contra la pirateria somali, protegint així l’entrada del mar Roig i les rutes cap al Canal de Suez. Les xineses no són les úniques tropes estrangeres desplegades al país; de fet hi ha hagut algun conflicte amb els nord-americans. La diferència rau, però, en què la Xina posseeix el 75% del deute del país, i en els darrers anys s’ha convertit en el principal actor econòmic del país, guanyant molta influència sobre el govern.

Després de la seva independència, Sudan del Sud va entrar en un conflicte civil en el qual la Xina es va convertir en el principal actor extern en el procés de pau. Abans de la secessió, Beijing ja tenia influència dins el sector petrolier del país; en esclatar el conflicte civil, la Xina es converteix en el principal actor econòmic de Sudan del Sud. Això faria que Beijing, sota bandera de l’ONU, desplegués tropes i esdevingués el principal mediador entre les parts en conflicte. La Xina va aconseguir que tothom respectés els seus interessos; alhora que va protegir els diferents grups en conflicte de les sancions impulsades pels EUA.

En aquesta mateixa línia, cal fer notar la sospita sobre el paper xinès en la caiguda de Robert Mugabe l’any 2017. La Xina es va convertir en el principal inversor de Zimbabwe arrel de l’aïllament internacional que patiria el país a principis dels 2000. Mugabe era un vell amic de Beijing, però abans de ser derrocat, el seu govern es trobava impulsant un procés de nacionalització que afectaria els interessos xinesos al país. El líder del cop, Mnangagwa, era també un vell conegut de la Xina, on va rebre entrenament com a guerriller als anys seixanta. Aquests elements sumats al fet que les relacions es mantingueren amb total normalitat, ha fet argumentar que el cop podria haver tingut el vist-i-plau o fins i tot l’encoratjament de la Xina. En cas que fos així, estaríem parlant del primer derrocament d’un altre govern impulsat per la Xina en temps recents. 

És important defugir tant de les narratives sobre la benevolència xinesa, com del paternalisme occidental quan els països africans tracten amb Beijing

Exportant el «model xinès»?

Un altre dels mantres de la política exterior xinesa que veiem com es va erosionant a l’Àfrica és la idea que Beijing no exporta el seu model econòmic i polític a altres països. Tal com comenta Branko Milanovic a Capitalism Alone, més enllà de la seva voluntat, a mesura que el model xinès produeixi èxits, es pot preveure que pràctiques i polítiques similars siguin adoptades per altres països. Ara bé, amb l’arribada de Xi Jinping, cada vegada són més les veus que des de la Xina parlen de les virtuts del seu sistema i encoratgen a seguir el seu exemple. A l’Àfrica trobem alguns exemples de promocions tant actives com passives del model xinès.

D’una banda tenim la vessant educativa i cultural, on la Xina ha desplegat una cinquantena d’Instituts Confuci, i ha rebut nombrosos estudiants d’intercanvi tant per formació universitària com professional. D’una banda s’ajuda a preparar una massa de treballadors a l’Àfrica que facilitaria el desenvolupament industrial; arribat el cas de la deslocalització d’empreses xineses. De l’altra, el fet que part de les elits africanes es formin a la Xina facilita la fluïdesa de les relacions. Els estudiants d’intercanvi hauran obtingut els seus coneixements a través del prisma xinès i no l’occidental, i un cop retornin a casa seva incorporaran aquests aprenentatges als seus països.

Ara bé, els nivells d’alfabetització i fortalesa política de l’estat amb què comptava la Xina de Deng Xiaoping, disten de la situació de la majoria de països africans. El que més s’hi acostaria seria Etiòpia. El país està vivint un gran desenvolupament econòmic, i políticament ha passat d’un sistema socialista de partit únic, a un pseudo-parlamentarisme que manté el domini del Front Democràtic Revolucionari Popular Etíop. La seva economia ha virat de la planificació a un model desenvolupista amb lideratge estatal obert a la inversió i empreses estrangers creant zones econòmiques especials; on la Xina juga un paper rellevant. Les elits etíops, així, han trobat en el xinès un model adient pel seu context, que els permet garantir un desenvolupament ràpid, sense esberlar el seu poder polític i garantir la seva sobirania.

(Neo)colonialisme xinès? 

És obvi que els africans mantenen una relació asimètrica amb la Xina, igual que ho fan amb Europa o els Estats Units. La situació varia enormement de país a país,  però en general seria una errada pensar que els països africans són totalment subalterns i les seves societats passives davant una creixent dependència cap a la Xina. A Kenya per exemple la presència xinesa ha sigut un motiu de contestació social, i s’han produït conflictes laborals entre empresaris xinesos i treballadors kenyans.

Els països petits i mitjans sempre es troben en un equilibri delicat en la balança entre sobirania i desenvolupament econòmic. Les relacions de vassallatge segueixen existint, però no es pot mantenir una visió reduccionista en la qual qualsevol relació en condicions de desigualtat s’ha d’enquadrar dins una estreta distinció entre «imperialisme neocolonial» o «solidaritat internacionalista». Això ens porta a negar l’autonomia de la majoria d’estats al món, que en un món multipolar són els que realment inclinen la balança. 

Mantenir una bona relació amb la Xina pot significar deslliurar-se de la fallida per alguns països africans

Els països africans tenen agència pròpia; com hem vist, estan jugant les seves cartes per treure profit de la competència entre les grans potències i el joc que dona la Xina per a seguir el seu propi camí de desenvolupament. L’entrada d’altres actors com Rússia o l’Índia, facilitaria encara més aquesta dinàmica. Així, és important defugir tant de les narratives sobre la benevolència xinesa, com del paternalisme occidental quan els països africans tracten amb Beijing. A l’Àfrica saben perfectament què significa endeutar-se o estar sotmesos a poders estrangers. I també del poc marge que tenen per no fer-ho.

Què passarà després de la pandèmia?

La Xina tot i que comprèn que el seu futur es decideix lluny de les seves fronteres, pensa fonamentalment de cares endins. La pandèmia de la COVID-19 ha posat la Xina sota l’escrutini de les opinions públiques globals. Els seus diplomàtics no es troben gaire còmodes, basculant constantment entre presentar la Xina com la salvadora del món i reaccionant de forma furibunda davant qualsevol crítica. Això no està ajudant a inclinar la balança en favor de la Xina.

Hem de recordar que el rol que està jugant la Xina al món és nou, i Beijing es troba en un procés d’aprenentatge. Les activitats xineses a l’Àfrica mostren l’evolució de les pràctiques de la República Popular a l’exterior. Les relacions entre la Xina i els països africans tampoc no és estàtica. La resposta africana a la discriminació dels seus ciutadans n’és una mostra. Hi ha qui planteja que això significarà un punt de no retorn per «l’amistat» sino-africana. Ara bé, no està gens clar si des del cantó africà, interessa allargar aquesta situació.

No hem d’oblidar que tot i la voràgine informativa de la pandèmia, l’opinió pública és volàtil, i no sempre és determinant en la política internacional. La congelació dels mercats globals a causa de la pandèmia pot truncar l’esperada arribada dels dividends de la globalització als països en desenvolupament. Mantenir una bona relació amb la Xina pot significar deslliurar-se de la fallida per alguns països africans. La Xina té el repte de garantir allò que s’espera d’ella. És en la capacitat de Beijing d’actuar com a estabilitzador en la recessió on els africans decidiran el seu veredicte final.

Foto de portada: Pxfuel.com