Fa cinquanta anys, el remot comtat xinès de Dao va veure’s immers en la violència de la Revolució Cultural. En qüestió de setmanes van ser assassinades milers de persones. La majoria van ser apallissades fins a la mort, i els seus cossos van ser llençats al riu. A l’altra punta del món, un grup de joves de barri d’origen asiàtic formaven als Estats Units el Partit de la Guàrdia Roja; exigien una vida digna per a tothom i declaraven: «Som conscients que només serem lliures de veritat quan no quedi ningú que sigui oprimit». Quan el 1970 la líder del Partit Pantera Negra Elaine Brown va visitar Pequín, va sorprendre’s en veure que «tothom, joves i vells, compartien espontàniament emotius testimonis, com si fossin baptistes conversos, de les glòries del socialisme».

El nou llibre de Julia Lovell, Maoism: A Global History, intenta explicar el quixotesc moviment que va captar la imaginació de milions de persones arreu del planeta. A pesar del títol, no es tracta ben bé d’una «història global», sinó més aviat d’un seguit de relats que versen sobre diversos aspectes del maoisme, la majoria dels quals es concentren en determinats països o regions.

«El maoisme no existeix; no ha existit mai. I això, sens dubte, és la raó del seu èxit».

Aquesta estructura, en certa manera desmanegada, és resultat de la manera en què el llibre aborda el tema. El primer capítol mira d’explicar què és el maoisme, un concepte de mal definir si tenim en compte les contradiccions de Mao i del moviment que va dirigir. L’actitud davant l’alliberament de les dones, per exemple. D’una banda, el jove Mao denunciava la falta de drets que tenien les dones i demanava l’abolició dels matrimonis concertats, i en aquest sentit una de les fites de la Revolució Xinesa va ser l’aprovació de la llei sobre el matrimoni del 1950, que permetia a les dones divorciar-se dels seus marits i tenir terres en propietat. «Les dones sostenen la meitat del cel», declarava Mao el 1968. Lovell puntualitza que el presumpte feminisme del dirigent del Partit Comunista va ajudar a popularitzar les seves idees. De l’altra, però, quan als anys vint «les dones amb posicions més radicals pressionaven perquè els mètodes anticonceptius passessin a ser una qüestió de primer ordre», «els homes desoïen les paraules de les seves companyes». Les dones seguien sent un grup social discriminat, i el tracte personal de Mao envers les dones era abusiu.

Lovell exposa altres exemples d’elements contradictoris sota la bandera del maoisme, com és la noció del «partit d’avantguarda» com a portador de la veritat en convivència amb les crides a revoltes espontànies des de baix, o l’existència de tendències nacionalistes, i de vegades xenòfobes, sobretot durant la Revolució Cultural, en oposició a l’internacionalisme i la crida a una revolució mundial, entre d’altres. Lovell cita l’escriptor francès Christophe Bourseiller: «El maoisme no existeix; no ha existit mai. I això, sens dubte, és la raó del seu èxit». Dit d’una altra manera, el maoisme era el que la gent volia que fos.

Això significa que el material d’estudi del llibre és molt extens. Lovell, tanmateix, va encara més enllà i hi afegeix també diverses reaccions al maoisme, com ara un capítol en què tracta la gènesi del mite occidental del «rentat de cervells» durant la Guerra de Corea. Conclou el volum amb un capítol sobre la Xina actual i les influències que encara té la ideologia maoista en la societat i l’Estat xinesos.

Lovell explica que va decidir centrar-se en els episodis més importants, però no queda gaire clar en quins criteris es va basar per fer tal selecció

El Partit Comunista Xinès, per exemple, fa poc va incorporar a la seva constitució «El pensament de Xi Jinping sobre el socialisme amb característiques xineses per a una nova era», decisió amb la qual l’actual president del país va passar a ser el tercer líder, després de Mao Zedong i Deng Xiaoping, a constar en el text doctrinal. Lovell inclou el culte a Xi Jinping i les seves pretensions teòriques entre els elements «maoïtzants» de la Xina d’avui dia.

Amb un enfocament tan vast del tema, òbviament hi ha moltes qüestions que podrien haver-se abordat en el llibre però que n’han quedat excloses. Lovell explica que va decidir centrar-se en els episodis més importants, però no queda gaire clar en quins criteris es va basar per fer tal selecció. Per exemple, només hi ha una breu referència a les Filipines —i això que el Partit Comunista de les Filipines («guiat pel marxisme-leninisme-maoisme», tal com diu Lovell) segueix sent una força significativa al seu país—, mentre que del comportament personal de Mao en parla constantment.

La influència de Mao?

En les primeres pàgines, Lovell fa referència als turistes occidentals que, de visita a la Xina, s’afanyen a comprar exemplars del Petit llibre roig o encenedors amb el rostre de Mao, mentre que a Alemanya als turistes «no se’ls acudiria mai fer-se amb còpies del Mein Kampf» ni col·leccionar parafernàlia nazi de mal gust. No hi ha dubte que l’autora vol dissipar qualsevol il·lusió que pugui quedar de la Xina maoista i qualsevol valoració positiva que es pugui fer de la figura de Mao. Ara bé, els mètodes que utilitza sovint són poc convincents.

Per exemple, Lovell recorre reiteradament a la biografia Mao: The Unknown Story, de Jung Chang i Jon Halliday, i a les memòries d’un metge personal seu titulades The Private Life of Chairman Mao. Ni una ni l’altra són fonts especialment fiables, però sí que ofereixen un bon grapat d’anècdotes sensacionalistes.

Hi ha cops que el desig de culpar el maoisme de totes les maldats sobrepassa l’anàlisi de Lovell.

L’atractiu d’aquest sensacionalisme es fa palès en el tractament que fa d’Aravindan Balakrishnan, el líder sectari del partit britànic Institut dels Obrers Marxista-leninista-del pensament de Mao Zedong, autor de diversos delictes sexuals. Li dedica diverses pàgines, i fins i tot una fotografia, però difícilment se’l pot considerar una figura influent o particularment representativa del moviment.

Hi ha cops que el desig de culpar el maoisme de totes les maldats sobrepassa l’anàlisi de Lovell. Les guerres entre la Xina, el Vietnam i Cambodja de finals de la dècada del 1970 les atribueix a la introducció del nacionalisme en el marxisme-leninisme de la mà d’influències maoistes i xineses, però a aquestes ben poca cosa els quedava per fer: ja sota Stalin, centenars de milers de persones de Polònia, Corea, l’Iran, Ucraïna i Estònia, entre d’altres, van ser objectius de deportació per motiu de la seva nacionalitat. Igualment, el xovinisme de Pol Pot, que alguns dels seus primers articles els firmava amb el pseudònim d’«El Khmer Original», era anterior a la ruptura sinosoviètica.

L’intent d’atribuir a influències maoistes la destrucció del Partit Comunista d’Indonèsia (PKI) tampoc té ni cap ni peus. L’autora explica que la participació d’uns quants líders del partit en l’atac contra l’alta comandància militar el 1965 —que va convertir-se en el pretext del consegüent assassinat en massa de més de mig milió de persones a mans de l’exèrcit indonesi— va ser inspirada pel voluntarisme maoista, i per Mao mateix i tot.

Lovell fa constar una conversa entre Mao i el dirigent del PKI D. N. Aidit que va tenir lloc poques setmanes abans del bany de sang. Una de les fonts que cita, però, és de l’exèrcit d’Indonèsia. Com a tal, no és que sigui poc fiable, sinó que, en vista de l’enorme campanya de propaganda i desinformació desplegada per les forces militars del país, caldria no donar-li cap mena de credibilitat. L’altra font inspira més confiança: és un article de Taomo Zhou, una investigadora acadèmica que va poder consultar material classificat, en paraules seves, durant «un breu període en què insòlitament es va poder accedir als arxius». Segons l’opinió de Zhou, però, els dirigents xinesos «van mantenir-se al marge» dels plans d’Aidit, mentre que «pot ser que Mao insinués a Aidit que es preparés per entaular tant converses de pau com conflictes armats».

Sens dubte, Mao és personalment responsable d’atrocitats i de l’assassinat de membres del partit i altres persones.

Si l’objectiu és contrarestar idees obertament positives sobre el maoisme i l’estat maoista, hi ha exemples més bons i més sòlids. Sens dubte, Mao és personalment responsable d’atrocitats i de l’assassinat de membres del partit i altres persones. Lovell, per exemple, parla de les purgues del partit dels anys trenta i quaranta. Des dels assassinats en massa perpetrats durant la Revolució Cultural fins als abusos comesos en camps de reeducació com el de Jiabiangou, hi ha molts altres aspectes condemnables del mandat de Mao.

Aspectes poc coneguts

Tal vegada la millor manera d’abordar Maoism: A Global History és llegir-lo com una col·lecció de relats més aviat inconnexos sobre el maoisme en diversos indrets del món. A més d’Indonèsia i l’Àsia Meridional, el llibre analitza la influència de les idees maoistes en els moviments radicals d’Occident dels anys seixanta i setanta (al capítol «You Are Old, We Are Young, Mao Zedong!») i hi ha fragments dedicats al Sendero Luminoso, del Perú, i a la influència del maoisme en el Nepal actual, l’únic país en què un partit maoista ha arribat al govern nacional a través d’unes eleccions democràtiques. Lovell és professora d’història i literatura modernes de la Xina al Birkbeck College de la Universitat de Londres, i alguns dels capítols més interessants del llibre —com ara els que versen sobre la cosmovisió de la Xina neomaoista actual o sobre el suport que secretament donava l’Estat xinès als revolucionaris maoistes a l’estranger— parteixen d’una recerca original.

La part positiva d’aquesta recerca tan àmplia és que de vegades duu Lovell a explorar aspectes del maoisme que són interessants i relativament desconeguts. En un dels primers capítols estudia la història de la redacció del Red Star Over China, del periodista nord-americà Edgar Snow. Publicat el 1937 durant la Guerra Civil de la Xina, el llibre va contribuir de valent a despertar la simpatia internacional pels comunistes xinesos.

Lovell explica la història de Snow, que després de passar per la universitat va decidir traslladar-se a Nova York durant els anys vint, en paraules del mateix Snow, «amb el ferm propòsit de guanyar uns quants centenars de milers de dòlars» fent carrera en publicitat abans no complís els trenta. Malgrat tot, amb els anys va decantar-se pel periodisme i l’esperit aventurer el va empènyer a viatjar clandestinament a bord d’un transatlàntic que el va dur fins al Japó, des d’on va instal·lar-se definitivament a la Xina. Allà va moure’s en cercles radicals intel·lectuals i va fer relació amb els comunistes amb l’ajuda de Soong Ching-ling, l’adinerada vídua del líder nacionalista Sun Yat-sen i membre secreta del partit.

El llibre de Snow era una valuosa font d’informació sobre un moviment rebel fins aleshores poc conegut i, alhora, una obra d’art publicitària.

El Partit Comunista Xinès valorava la importància de mantenir unes bones relacions públiques i va concertar un dia perquè Snow visités la seva seu central. Amb l’ajuda d’un intèrpret, el nord-americà va entrevistar diversos dirigents del partit, entre els quals hi havia el mateix Mao. Després de transcriure les entrevistes, el text es va traduir al xinès perquè el poguessin revisar i, un cop aprovat, es va tornar a traduir cap a l’anglès. De resultes d’aquest procés va sortir un llibre que retratava Mao i els seus seguidors com a demòcrates revolucionaris i patriotes que defensaven el país dels invasors i dels traïdors. De les purgues no se’n deia res, i és probable que Snow no en tingués coneixement.

El llibre de Snow era una valuosa font d’informació sobre un moviment rebel fins aleshores poc conegut i, alhora, una obra d’art publicitària. Només a la Gran Bretanya se’n van vendre cent mil exemplars, i amb el temps va anar atraient lectors d’arreu, des del moviment estudiantil d’esquerres alemany fins a les guerrilles filipines, passant fins i tot pel líder sud-africà Nelson Mandela.

Un altre aspecte poc conegut del maoisme que exposa Lovell és l’ajuda que va donar l’Estat xinès a diversos grups revolucionaris de l’estranger. Durant la dècada del 1960, la Xina va rivalitzar amb la Unió Soviètica pel lideratge dels moviments revolucionaris del Tercer Món, no només en termes d’influència ideològica sinó també oferint formació i ajuda material. Aquestes operacions es van dur a terme en secret, i encara avui segueixen sent un tema ocult.

Avui dia el Govern de la Xina parla del «desenvolupament pacífic» del país i exigeix un «respecte pel principi de la no-interferència». El record dels temps en què l’Estat xinès armava i finançava revolucionaris amb l’objectiu de derrocar governs estrangers ha esdevingut actualment una nosa. Tanmateix, com mostra Lovell, especialment en el capítol sobre els malreeixits intents de fomentar moviments maoistes a l’Àfrica, els esforços de l’Estat en aquest camp van ser considerables. El 1971 la Xina dedicava un 5 % del seu pressupost a ajuda exterior, i entre el 1950 i el 1978 —malgrat que era en si mateixa un país subdesenvolupat— va mantenir una despesa estimada de 24.000 M$ en concepte d’ajuda internacional, entre un 13 i un 15 % de la qual es destinava a l’Àfrica.

Per a Lovell, el maoisme és bàsicament una cosa pretèrita —amb l’excepció parcial del Nepal.

Regirar el passat

Per a Lovell, el maoisme és bàsicament una cosa pretèrita —amb l’excepció parcial del Nepal. La influència de les idees maoistes en la política xinesa actual és limitada. El que sí que hi té més pes, és clar, és l’herència del sistema unipartidista. Com a expressió de la Revolució Xinesa, el maoisme va ser contradictori des del primer moment. Va ser una revolució que va rescatar la independència de la Xina i va aportar un progrés social real al país, però al mateix temps va ser des del principi una revolució sense democràcia, i el règim d’un sol partit que va resultar-ne va abocar el país a períodes de mort i destrucció.

Des de l’altra banda de la frontera, el maoisme no només es va erigir com a estendard per a moviments com els khmers rojos o el Sendero Luminoso, sinó que també va inspirar activistes que lluitaven contra l’apartheid a Sud-àfrica, camperols d’arreu d’Àsia que resistien a la invasió de forces estrangeres i a l’explotació dels terratinents i, per donar també un exemple que no surt al llibre, el pioner de l’alliberament gai a França Guy Hocquenghem.

Certament, les concepcions que aquests tenien del maoisme sovint guardaven ben poca relació amb les realitats xineses: Lovell considera que la interpretació internacional del maoisme sol estar «distorsionada». El sinòleg alemany Felix Wemheuerm un cop va suggerir que la «falsa teoria» dels maoistes internacionals podia resultar més interessant que el «Mao de debò». Sigui com sigui, el conjunt d’idees que es desprenen de les diverses versions del maoisme han passat a formar part de la ideologia de l’esquerra.

Pensem, per exemple, en la «construcció de base». Originalment un concepte militar, avui dia serveix per pensar estratègies que permetin reconstruir l’esquerra en un moment en què l’antiga infraestructura dissident ha desaparegut. I no és cap casualitat que en països subdesenvolupats —en què molta gent no depèn d’un sou per obtenir ingressos, sinó del treball informal o de l’agricultura per subsistir— arrelessin més les idees maoistes sobre «el poble», que unien a tots els explotats i oprimits contra les classes explotadores, que no pas les que posaven el focus en la classe treballadora.

Al capdavall, més enllà de la intenció de l’autora, aquest llibre pot servir perquè la gent d’esquerres entenguem millor la nostra història, fins i tot les parts més fosques.

Article originalment publicat a Jacobin

Traducció de l’Entrellat

Foto de portada: Flickr – Sawshk