La ultradreta europea, cap a la creació d’un ‘supergrup’

Espanya acollirà aquest mes de gener una cimera europea de partits ultradretans de la que podria sortir un nou grup polític al Parlament Europeu que seria el tercer més gran de la cambra.

La ultradreta europea, cap a la creació d’un ‘supergrup’

Espanya acollirà aquest mes de gener una cimera europea de partits ultradretans de la que podria sortir un nou grup polític al Parlament Europeu que seria el tercer més gran de la cambra.

A principis de desembre, el president de Vox, Santiago Abascal, anunciava al seu compte de Twitter que Espanya era el país escollit per a la propera cimera de «dirigents patriotes i conservadors europeus» que se celebrarà aquest mes de gener. Polònia va ser el país amfitrió de la darrera trobada. El 4 de desembre van reunir-se a l’hotel Regent de Varsòvia el president de Llei i Justícia, (PiS), Jarosław Kaczyński, el primer ministre de Polònia, Mateusz Morawiecki, el president de Fidesz i primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, la presidenta de Reagrupament Nacional (RN), Marine Le Pen, el president del Partit Popular Conservador d’Estònia (EKRE), Martin Helme, el president d’Interès Flamenc (Vlaams Belang), Tom Van Grieken, i el propi Abascal. Altres formacions destacades de la ultradreta europea, no obstant, no van ser-hi presents, com la Lliga de Matteo Salvini, Alternativa per a Alemanya (AfD) o el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ). De la cimera va sortir una declaració molt breu, d’una plana d’extensió, en la qual es denunciava «la pertorbadora idea» d’una Europa «governada per una elit nomenada a si mateixa». Al document es destacava com aquesta elit porta a terme una «aplicació arbitrària de la llei europea» i un programa «d’enginyeria social» a escala continental destinat a «separar a l’ésser humà de la seva cultura i el seu llegat».

Però si aquesta cimera va cridar l’atenció dels analistes polítics és per tractar-se de la primera amb caràcter oficial entre representants polítics dels dos grups situats a la dreta del Partit Popular Europeu (PPE) al Parlament Europeu —el grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) i Identitat i Democràcia (ID)— i un de tercer, l’hongarès Fidesz, sense afiliació d’ençà la seva sortida del PPE al març. Tot i situar-se de manera clara a diverses posicions de l’extrem dret de l’espectre polític, aquests partits mantenien algunes diferències polítiques entre ells i fins i tot en alguns països competien electoralment, com és el cas de Bèlgica —Nova Aliança Flamenca (N-VA) pertany a ECR, mentre que Vlaams Belang s’integra a ID— o Itàlia —la Lliga de Salvini és un dels partits més importants a ID, mentre que Germans d’Italia (FI) ho és d’ECR—, la qual cosa justificava l’existència de dos grups separats a l’Eurocambra. Aquesta realitat podria passar a ser història enguany, o fins i tot aquest mateix mes, si alguns o tots aquests partits decideixen crear un grup únic que els aplegui malgrat les seves diferències. A la declaració de Varsòvia de desembre els partits signants es van comprometre ja a una «cooperació més estreta dels seus partits al Parlament Europeu, incloent-hi l’organització de reunions conjuntes i la coordinació del vot». Le Pen va manifestar-se convençuda de què s’assoliria aquesta fita sense precedents. «Podem ser optimistes pel que fa a la creació d’aquesta força política en els propers mesos», va afirmar la presidenta de RN. «Hem estat treballant durant mesos per crear una forta família de partits, espero que puguem donar un pas en aquesta direcció», va declarar per la seva part Orbán a la premsa poc abans de la trobada.

Com comentava dies enrere l’eurodiputat Miguel Urbán (Anticapitalistas, LeftEU) en un petit fil a Twitter, la figura d’Orbán seria clau en la formació d’aquest ‘supergrup’, ja que ajudaria a bastir ponts entre formacions gràcies a les seves relacions personals tant amb el PiS, el partit que governa a Polònia, com amb Matteo Salvini, però també per la projecció internacional i el prestigi del primer ministre hongarès entre la base social tant dels partits d’ECR com de ID. La idea no és ben bé nova: el 2019 Salvini va temptejar aquesta possibilitat abans de les eleccions europees d’aquell any i fins i tot va viatjar a Varsòvia per intentar convèncer al PiS, però la idea no prosperà. Tres anys després, en canvi, el context europeu els aconsella donar aquest pas endavant.

«O ara o mai»?

Fins al moment els obstacles han estat tant ideològics —des de qüestions que poden semblar irrellevants a un observador extern, com ara el seu grau de tradicionalisme, fins a la política exterior (de manera destacada la relació a mantenir amb Rússia i, en menor grau, la Xina)— com pràctics —la consolidació d’ECR davant la inestabilitat interna que ha caracteritzat a ID en el passat—. Què és el que ha canviat doncs?

Per una banda, molts d’aquests partits es troben a una mena d’altiplà a les enquestes d’intenció de vot després d’haver experimentat un important creixement electoral i ara els vindria bé un impuls polític i mediàtic. Una de les persones que podria beneficiar-se’n —i podria tenir, per tant, un interès personal en la consolidació d’aquest ‘supergrup’— és Marine Le Pen, que aspira a passar un altre cop a la segona volta de les eleccions presidencials franceses del mes d’abril, però manté des de fa mesos als sondejos un pols per liderar la dreta amb Reconquesta (R!), el partit recentment fundat pel periodista Éric Zemmour, que podria dividir el vot ultradretà i afavorir d’aquesta manera a altres candidats. De segellar un acord d’aquestes característiques a Espanya, Vox podria reforçar la seva aspiració a governar amb el Partido Popular (PP) de Pablo Casado. Al mateix temps, Abascal podria oferir a la resta de partits europeus un canal per projectar la seva influència a Amèrica Llatina en tant que a través del desenvolupament del seu concepte pseudoteòric de ‘Iberosfera’ ha començat a estrènyer vincles amb forces ultradretanes de tot el subcontinent, incloent al president del Brasil, Jair Bolsonaro.

D’altra banda, tant Fidesz com el PiS, que governen a Hongria i Polònia respectivament, no només tenen oberts diversos conflictes amb Brussel·les —principalment per la reforma dels seus sistemes judicials, però també per les seves polítiques d’immigració i asil i de protecció dels drets de les dones i les minories sexuals—, sinó que el nou govern de coalició a Berlín, format per socialdemòcrates, verds i liberals, podria endurir les seves posicions cap a Budapest i Varsòvia per pressió sobretot d’Els Verds, la co-presidenta dels quals, Annalena Baerbock, es troba al càrrec del Ministeri d’Afers Exteriors (Baerbock va reduir el to de les seves crítiques en campanya durant la seva recent visita a Polònia, on va parlar de resoldre les «discrepàncies» entre els dos països i va fer costat al govern polonès en la seva disputa amb Bielorússia). Al desembre Orbán va carregar en un article sobre la marxa de Merkel contra el nou govern alemany —encara no s’havia format— descrivint-lo com un executiu favorable a «la immigració, la política de gènere i a una Europa federal i pro-alemanya». I, de manera desafiant, escrivia: «No badem, ens preparem per a la batalla».

Aquesta pressió doble —de les enquestes d’intenció de vot i del govern alemany— podria, en efecte, empènyer a la ultradreta a pensar que es troba en un moment d’inflexió i que la millor manera de sortir al pas i ni estancar-se ni recular és assolir un acord de mínims que faciliti la creació d’un ‘supergrup’ a l’Eurocambra. A més, aquesta plataforma política podria comptar ara —a banda del ja esmentat canal de comunicació amb Amèrica Llatina a través de Vox— amb un important suport ideològic i organitzatiu gràcies a la Fundació Desiderius Erasmus (DES), vinculada a Alternativa per Alemanya (AfD) i que comptarà per primera vegada amb fons federals. Malgrat haver perdut un 2% i 11 escons a les darreres eleccions, a l’haver entrat al Bundestag per segona vegada consecutiva la fundació del partit ultradretà té el dret a accedir a aquests fons públics per fer-los servir a la seva discreció, començant per la contractació, segons informen alguns mitjans, de més 900 persones en plantilla. La DES podria obrir oficines a desenes d’altres països seguint el model de les altres fundacions vinculades a partits polítics, com la Konrad Adenauer, de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), la Friedrich Ebert, del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), la Heinrich Böll, dels Verds, o la Rosa Luxemburg, de L’Esquerra. Així doncs, la fundació d’AfD podria tenir èxit allà on l’ex-assessor de Donald Trump Stephen Bannon fracassà: en la creació d’un think tank transfronterer de la ultradreta amb seu a Europa.

Si tots els partits se sumessin a la iniciativa, aquest ‘supergrup’ ultradretà podria arribar a tenir la mateixa quantitat d’eurodiputats (145) que l’Aliança Progressista dels Socialistes i Demòcrates (S&D). Però fins i tot si algun d’aquests partits decidís mantenir-se, com sembla probable, al marge d’aquest projecte, o si S&D integrés a algun partit que li permetés mantenir l’avantatge —a Brussel·les es rumoreja que podria ser el cas de l’italià Moviment 5 Estels (M5S)—, el ‘supergrup’ de la ultradreta passaria a ser el tercer en representació, per davant dels liberals de Renew (101), Els Verds / Aliança Lliure Europea (73) i L’Esquerra al Parlament Europeu (39), i, com recordava Urbán, comptaria amb dos seients al Consell Europeu, els d’Hongria i Polònia, o fins i tot tres si es compta Eslovènia, governada pel Partit Demòcrata Eslovè (SDS) de Janez Janša, qui ha estat definit per diversos mitjans de comunicació com un «Trump eslovè». «Aquest moviment no deuria llegir-se només en clau europarlamentària, sinó des d’una perspectiva de contrarevolució político-cultural de major abast», escrivia Urbán, «preparem-nos».

Foto de portada: Flickr – Contando Estrelas
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i traductor. Ha publicat, conjuntament amb altres autors, La quinta Alemania (Icaria, 2013) i El último europeo (La oveja roja, 2014)

Comentaris

La ultradreta europea, cap a la creació d’un ‘supergrup’

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.