Aquest article pretén analitzar críticament, des d’una perspectiva analítica i política marxista, la Renda Bàsica Universal (en endavant, RBU). Ha estat plantejada tant en el terreny acadèmic com fora, i recentment ha guanyat rellevància, sobretot arran de la creació d’una Oficina per un Pla Pilot a la Generalitat de Catalunya, i posteriorment, per la seva exclusió dels últims pressupostos públics. Es tracta d’una proposta que té avantatges evidents en comparació amb altres prestacions públiques de protecció social: la seva cobertura és universal i el seu finançament té un impacte redistributiu necessàriament significatiu. Malgrat aquest caràcter progressiu, no ha estat una proposta que només s’hagi fet per part de forces d’esquerra: part del seu plantejament és compatible amb algunes propostes liberals davant la destrucció de llocs de treball que genera l’avenç tecnològic, concretat en la Quarta Revolució industrial (robotització i intel·ligència artificial).

Introducció: sobre el marxisme en la teoria i la praxis

El debat sobre la utilitat o la vigència del marxisme ha estat tradicionalment plantejat de forma totalment fal·laç i vulgar, normalment enfrontant portaveus de la síntesi neoclàssica (o neoliberals) amb les persones que no han deixat de reivindicar aquesta tradició de pensament filosòfic i polític després de la caiguda del mur de Berlin. Tot i això, de forma força generalitzada s’ha reivindicat la vigència del marxisme com a eina d’anàlisi de la societat a la vegada que, conscientment o inconscientment, se’l relegava a una esfera purament acadèmica, o política però sempre en l’àmbit de l’anàlisi de conjuntura. S’ha posat en valor la capacitat explicativa de cara a analitzar les tendències estructurals del capitalisme, però, en canvi, en el terreny de la concreció política tot sovint s’ha tendit a reivindicar la major operativitat de les propostes keynesianes i postkeynesianes, desvinculant així la teoria de la praxis. Com desenvoluparem més endavant, considerem que és el cas de la RBU.

En aquest sentit, considerem que a l’hora d’avaluar qualsevol proposta política és important que ho fem des d’un punt de vista històric i dialèctic. Tenir en compte la dimensió històrica de qualsevol categoria vol dir tenir en compte la forma concreta que pren en cada moment: al sistema socialista que volem construir haurem de produir, i haurem de distribuir de forma efectiva els fruits d’aquesta producció a través d’un sistema d’organització col·lectiva, però no és el mateix produir en el marc del sistema capitalista que fer-ho en un marc de producció socialista, ni tampoc és el mateix redistribuir o planificar en un context capitalista que fer-ho en un de socialista. Tampoc podem considerar que sempre que existeixi un Estat encarnarà les mateixes relacions de poder, com si fos un ens totalment aliè a l’estructura social de la qual emana. Per altra banda, analitzar des d’un punt de vista dialèctic implica analitzar qualsevol proposta política en relació amb les seves contradiccions internes, els seus efectes en les relacions socials i econòmiques, i la seva capacitat per generar canvis en la societat. És des d’aquesta òptica que aquest article abordarà l’anàlisi de la RBU.

La RBU com a política econòmica redistributiva

Com hem comentat, per més que ens imaginem alguna mena de mecanisme que garanteixi la cobertura de les necessitats socials en un sistema socialista, la RBU s’ha d’entendre en el marc del mode de producció capitalista, fet que té diverses implicacions. En primer lloc, cal emmarcar-la en clau macroeconòmica i fer-nos la pregunta: d’on surten els recursos que la sostenen? Com plantegen Jordi Arcarons, Antoni Domènech, Daniel Raventós i Lluís Torrens¹, la base d’aquesta prestació monetària seria una reforma fiscal de l’Impost a la Renda a les Persones Físiques (IRPF). Es tractaria, doncs, d’una mesura redistributiva a favor de les rendes més baixes. Però que hi ha darrere d’aquestes rendes, altes i baixes? El conjunt del treball social. Un dels principals objectius de la RBU és precisament la independència dels treballadors del treball assalariat a través de la llibertat entesa com la seguretat de recursos incondicionals. És a dir, que Igual que el socialisme, la RBU pretén alliberar-nos del treball assalariat capitalista, però mentre el socialisme proposa la submissió del treball a les necessitats definides democràticament a través de la planificació, la RBU no proposa cap alternativa per garantir el treball en general.

En aquest sentit, s’acostuma a posar sobre la taula la destrucció de llocs de treball que previsiblement hi haurà a mesura que la robotització avanci, és a dir, que hi haurà cada vegada menys necessitat de força de treball per produir. Es tracta, però, d’un cas clar de positivisme tecnològic basat en una evidència inexistent, o molt poc sòlida. L’avenç tecnològic al llarg de la història certament ha comportat canvis estructurals de molta profunditat, i aquests canvis han conduït a èxodes i migracions i a canvis sectorials importants, però l’avenç tecnològic no ha mantingut històricament correlació que pugui suggerir causalitat amb la taxa d’ocupació: més tecnologia no ha suposat menys llocs de treball, sinó llocs de treball diferents. Avui dia, la robotització -i, previsiblement, l’aplicació en la indústria del desenvolupament de la intel·ligència artificial- principalment ha aprofundit en la deslocalització i la fragmentació productiva, i per tant en l’explotació, sobretot del Sud Global.

Aquesta mateixa limitació enllaça amb una altra de les crítiques que tradicionalment s’han fet a la RBU: l’impacte inflacionari. L’augment de la capacitat de compra general que suposarà donar una quantitat de diners fixa a tothom al mes generarà inflació per l’efecte de la llei de l’oferta i la demanda. Sobre aquest fet, els defensors de la RBU plantegen que no es produirà un augment de la base monetària, sinó que simplement es redistribuirà de qui més té a qui menys té i, per tant, no té per què augmentar la demanda agregada. Es tracta d’un argument efectiu per rebatre a Milton Friedman i el seu helicòpter de diners, però com bé exposava Keynes, lògicament, les rendes més baixes són les que més propensió al consum tenen, i, en canvi, la gent més rica tendeix a estalviar a final de mes força mes diners. Per tant, la redistribució sí que té un impacte en la demanda agregada, però això no vol dir que la RBU necessàriament generi inflació: de fet, la pedra angular de la tradició de pensament keynesià és precisament l’impacte ampliat que té l’augment del consum, els anomenats multiplicadors. És a dir, que un augment de la demanda agregada pot generar un augment de l’oferta agregada.

Així doncs, considerem que la RBU s’ha d’analitzar com una política econòmica de demanda, una política econòmica expansiva essencialment keynesiana que pretendria acabar amb el subconsum. I és en aquest punt on una anàlisi marxista de la dinàmica del mode de producció ens és útil per situar un dels seus límits: la debilitat de l’oferta en el context actual està derivada de la taxa de guany, no d’una demanda feble. Un exemple recent: durant la COVID19 i el període posterior, globalment (amb matisos depenent de la condició perifèrica del país i la seva capacitat pressupostària) s’han aplicat tot un seguit de polítiques expansives. En cap cas una RBU, però polítiques que també tenien per objectiu augmentar la demanda: els ERTE, finançament a les empreses avalat per l’Estat (crèdits ICO) i els Fons NGEU, per exemple. Aquestes polítiques s’afegien a anys de política monetària expansiva a escala global. Teòricament, aquest augment de la demanda hauria de generar un impacte positiu en la inversió, i la inversió, en productivitat, i la productivitat en creixement. Malgrat tot, com bé apunten Lapavitsas i el EReNSEP², aquesta demanda dopada per la intervenció pública s’ha trobat amb una limitació: una oferta en la qual el capital no inverteix perquè no hi ha perspectives de guany. La productivitat es troba estancada des de fa uns quants anys, així com la inversió productiva, com bé recull Michael Roberts³. En lloc d’això, de forma global la inversió se’n va cap al sistema financer, i l’augment de la demanda ha sigut un dels factors que ha provocat pressions inflacionàries aquests últims dos anys.

Malgrat tot, rebutgem aquesta visió mecanicista de la inflació, i en reivindiquem una lectura de classe: els augments de preus són una eina a favor del capital, i la inflació d’aquests últims anys ha constituït en essència una reducció del salari dels treballadors i treballadores per la via del salari real. El que les empreses pagaven en sous, ho recuperaven de forma creixent a través dels preus que cobraven pels seus productes. Aquesta mena de mecanismes no són altra cosa que l’expressió de la lluita entre el capital i el treball, i és per això que una RBU fàcilment podria ser absorbida per un augment de preus, aprofitant que la majoria (el 80%, aproximadament, segons càlculs de Raventós et al.) tindria més diners, en la cerca ininterrompuda de guanys per part del capital i en l’afany per recuperar el que s’ha redistribuït per la via de la renda. Existeixen evidències que apunten en aquesta direcció⁴, i, en canvi, en sentit contrari els resultats no son concloents⁵. Així, per garantir que realment aquesta RBU fos garant de la superviviència de forma independent del salari, seria necessari un control de preus o la desmercantilització dels béns més bàsics per la reproducció de la vida, la qual cosa també exigeix la conjuntura actual. Sense aquestes condicions la RBU podria acabar sent un complement salarial universal normalitzat que ens deixaria en el mateix punt que ara, però afegint encara una capa més de dependència de l’Estat, molt fàcilment reversible i que en cas de retirada, deixaria la classe treballadora en una situació pitjor que l’actual.

Així doncs, per aplicar una mesura com la RBU cal desplegar una força política que va més enllà de la seva implementació, ja que és necessari un control del mercat i dels mitjans de reproducció de la vida per tal d’aplicar-la. Si tinguéssim aquesta força, la destinaríem a la RBU?

Més temps i llibertats individuals no ens dirigeixen cap a un idea feminista i socialista

Durant els anys 70 del segle passat, Mariarosa Dalla Costa, Selma James, Silvia Federici i Brigitte Galtier presentaven la campanya internacional “Salaris pel treball domèstic”. Aquest moviment buscava reconèixer el treball necessari per a la societat que feien i fan les mestresses de casa de forma gratuita, i es proposaven remunerar per aquest treball. Encara que la RBU no s’enfoca el reconeixement del treball domèstic i té una voluntat universal que va més enllà de les dones, s’han establert nombroses comparacions entre les propostes. La defensa feminista de la RBU s’articula fonamentalment al voltant de la major disponibilitat de temps que tindran els homes per fer tasques de cures i la major independència econòmica de les dones, fet que hauria de servir per assolir una divisió en el terreny de la reproducció i les cures més justa. Aquest és un argument que podem trobar en el recent article publicat a Catarsi de Ampurdanès i Reguant, en l’Oficina del Pla Pilot de la Generalitat de Catalunya, i podríem trobar molt altres exemples⁶ d’aquesta estesa idea.

Tot i estar a favor de reduir el temps de treball assalariat, considerem que aquesta visió pot caure en la trampa de la “llibertat individual”. Es tracta d’una llibertat associada a la capacitat dels individus per escollir com volen viure les seves vides i com volen utilitzar els seus recursos, sense veure’s obligats a acceptar llocs de feina mal remunerats o amb males condicions simplement per haver de subsistir. La noció de llibertat en Marx conté elements d’aquesta visió, però es dona en els paràmetres d’una societat postcapitalista una vegada suprimit el vel que suposa el fetitxisme de la mercaderia que distorsiona les relacions socials. Marx descriu la classe obrera com un subjecte revolucionari autoconstituit a partir de la resistència a la deshumanització associada a aquest fetitxisme i la des-alienació del treball humà com la condició necessària de la lliure associació, la qual cosa exigeix al seu torn la destrucció de les classes socials i la col·lectivització del treball social. En contrast, la llibertat garantida per l’assignació monetària universal que presenta la RBU reforça necessàriament la mercantilització i cosificació de les relacions socials, i defineix la llibertat com una opció individual i individualitzada, desvinculada del nexe de l’individu amb la societat per mitjà del treball.

Si afegim a les relacions de classe les estructures d’opressions en les quals vivim podem preveure el fracàs d’aquesta “llibertat”. Quan es deixa a la “lliure elecció” les tasques que impliquen cobrir la dependència, i allò que habitualment s’associa a “les cures”, acaba recaient sobre les dones. Només cal veure com són les dones en un 92% dels casos que s’agafen excedències per cura als fills i en un 78% per a cures de familiars⁷ o redueixen la jornada laboral. No existeix cap relació de causalitat entre el fet que el conjunt de la societat tingui més temps i llibertat i una major corresponsabilitat. Per tant, poques coses fan pensar que la RBU condueixi necessàriament a un futur més feminista.

L’aprofundiment de la divisió sexual del treball de forma espaial i econòmica – la llar i la fàbrica, treball gratuït i assalariat – s’ha donat durant la transició a la societat capitalista. El treball reproductiu és un a pre-condició perquè hi hagi persones en el sistema productiu, és un treball essencial, però que la seva organització ha quedat en gran part en la informalitat de les relacions socials. Com que no existeix un mecanisme per assegurar la renovació diària i generacional del treball, el capital es basa en maneres d’organització històriques específiques, diferenciades per gènere i raça, a través de pràctiques i institucions estructurades jeràrquicament, tal com les llars privades, estats del benestar, esclavitud i mercats de treball globals.

Precisament, l’objectiu socialista ha d’implicar un trencament amb la divisió entre producció i reproducció capitalista, i no pas que la reproducció de la vida depengui de la “llibertat individual”, de tenir més temps o diners per al compliment i manteniment de l’estructura. Precisament, dotar de contingut l’eslògan “posar la vida al centre” hauria de ser sinònim de posar el sistema polític i les forces productives per al sosteniment i reproducció de la vida. Per aquest motiu, si volem vincular l’organització del treball amb una visió feminista de les cures, seria més encertat parlar de la socialització de la majoria d’aquestes tasques, enfocar-se a organitzar i dirigir la producció per garantir a tota la humanitat les necessitats socials de conservar i reproduir la vida, i una vegada cobert el regne de la necessitat, que s’obri pas el regne de la llibertat.

Ara, sent justes cal reconèixer que fins i tot dins del capitalisme hi ha marge per millorar la socialització de les tasques de cures, però aquesta demanda no és realitzable sense una força política que lluiti el canvi.

Per què falla coma estratègia per a l’organització de la classe treballadora

Que en els apartats anteriors assenyaléssim contradiccions, no per força ha de voler dir automàticament descartar la proposta de la RBU, ja que les demandes reformistes han de ser eines i no objectius finalistes en si mateixes.

Així, la pregunta que (també) ens hem de fer és: és la Renda Bàsica Universal un reclam que permet organitzar una força suficient per imposar-se? A qui es demana que s’entomi la proposta? Govern, sindicats, moviments socials? Sobre la base de què fas una demostració de força que permeti imposar una política pública d’aquesta magnitud? I sobretot, quin potencial tindrà posteriorment l’organització que se’n pugui derivar?

Creiem que s’han de tenir en compte diferents elements. El context en què es demana, si facilita la creació d’adhesió; si existeixen possibilitats de conformació i organització de classe al seu voltant; i si existeix un vincle de la demanda amb la societat on es vol implementar.

El moment en el qual van presentar-se amb més finestres d’oportunitats per aquesta política, i segurament el moment que més es va donar a conèixer, va ser amb durant l’expansió del COVID-19 a partir del confinament de 2020. Era un context en el qual no era possible realitzar treball assalariat, calien altres formes d’ingressos per a la realització de gran part de les vides i una proposta política com la RBU permetia posar el centre del debat l’evitabilitat de la pobresa en un context de grans beneficis empresarials malgrat la situació d’excepció i crisi. Coincidint amb el moment del confinament en el qual diferents moviments sindicals i de mobilització social buscaven generar demandes massives, va existir una finestra d’oportunitat per a la proposta, molt més efectiva i ambiciosa en resultats i objectius polítics que els ERTES. Malgrat tot, considerem que el moment ha passat: el context de depauperació i grans capes de persones que són pobres tot i tenir una feina, o sense accés a salaris i irrisoris ajuts públics, és el mateix, però el context econòmic i de mobilització, no.

Un altre de les problemàtiques que presenta és en relació amb la capacitat de crear un subjecte que la demandi i defensi i alhora es pugui traduir en organització de classe. Per definició, el subjecte de la proposta de la RBU és la ciutadania, un subjecte que en una societat de classes com la que vivim s’encamina a desvincular-se de les classes i del nexe de l’individu amb el treball social.

En aquest sentit, hi ha altres propostes reformistes com la reducció de la jornada laboral, augment de salaris o limitacions del mercat immobiliari que presenten majors possibilitats d’organització en el moment actual, i que a la vegada, poden enquadrar-se en un programa de superació del mode de producció capitalista. En el sindicalisme laboral hi ha uns canals evidents: el lloc de lluita és el lloc de treball; el subjecte, els treballadors; la demostració de força és la capacitat d’aturar la producció i, per tant, els beneficis que són la finalitat última de l’empresa; i la demanda pot anar focalitzada tant a empreses com a govern si ho entoma com un conflicte social. Respecte a l’habitatge, especialment en el cas català, es dona la situació que ja existeix un (o varis) cossos organitzats per aquest dret. Està clar qui s’organitza; el lloc on es desenvolupa la lluita; l’amenaça de no pagar, allargar litigis okupar -que vol dir bloquejar o posposar beneficis-; o en paral·lel destinar pressions a governs quan adopta la forma de conflicte social. En totes aquestes situacions l’organització és la condició, i la conseqüència és un subjecte amb uns interessos que poden ser objectivament comuns més enllà del moment concret. Lenin reflexionava sobre el potencial revolucionari del subjecte en termes de situació social:

“Els que advoquen per reformes i millores es veuran sempre eludits pels defensors del vell mentre no comprenguin que tota institució vella, per bàrbara i podrida que sembla, se sosté per la força de determinades classes dominants. I per tal de vèncer la resistència d’aqueixes classes, només hi ha un mitjà: trobar en la mateixa societat que ens rodeja, les forces que poden (i, per la seva situació social, deuen) constituir la força capaç d’escombrar el vell i crear el nou, i educar i organitzar aqueixes forces per a la lluita⁸.”

Tres fonts i parts integrants del marxisme, Lenin (1913 )

La ciutadania, si bé podria ser semblant al subjecte de dret d’un projecte socialista, té limitacions significatives en la seva capacitat d’organització basada en interessos comuns dins del marc del mode de producció capitalista. Aquestes limitacions sorgeixen de la falta de coincidència entre els interessos individuals i col·lectius, donada la seva condició interclassista.

Conclusions

En conclusió, considerem que la RBU és una proposta atractiva que té capacitat de compaginar-se amb altres demandes, però que com tantes altres demandes, no pot ser considerada una opció finalista, i per tant s’ha de formular considerant els objectius globals d’organització i mobilització de la classe treballadora. Això inclou la defensa dels seus interessos, l’acumulació de forces i la contraposició al capitalisme, amb l’objectiu final de superar-lo. Aquesta percepció no només respon al fet que per qüestions ideològiques considerem que el nostre objectiu final ha de ser la destrucció de la societat de classes, sinó també tenint en compte els seus límits com a política econòmica garant d’un desenvolupament econòmic i social equitatiu en el marc del mode de producció capitalista.

Econòmicament, l’impacte de la RBU pot ser absorbit i neutralitzat molt fàcilment, i probablement necessita altres polítiques que exigeixen fronts de lluita particulars i que a la vegada, apunten més directament als pilars de la societat de classes i el sistema capitalista: la intervenció i/o nacionalització dels sectors essencials com l’habitatge, l’energia, la producció d’aliments i el transport. A més, és important assenyalar que, si no qüestiona la propietat privada dels mitjans de producció (i, per tant, es planteja la intervenció política de l’economia per la banda de l’oferta), a mesura que es projecta el desenvolupament i expansió de la proposta -que per definició ha de ser universal- necessàriament s’aguditzen les contradiccions entre el Nord i el Sud Global en el repartiment internacional del treball, ja que considerem que la seva contrapartida en treball humà és totalment ineludible: si no es treballa aquí, es treballarà a una altra banda.

Pel que fa a la reducció divisió sexual del treball i una diferent organització de les tasques de cures, considerem que no existeix cap relació de causalitat clara, i que molt probablement quedaria intacta. En aquest sentit, considerem que la prioritat ha de ser integrar aquestes tasques en el conjunt del treball social, és a dir, i la seva incorporació en la producció i una transformació radical de les relacions socials.

Finalment, reflexionant sobre la relació entre la RBU i la llibertat individual, considerem que pot reforçar la mercantilització de les relacions socials i desvincular l’individu del nexe amb el treball social. A més, qüestionem la seva eficàcia com a estratègia per a l’organització de la classe treballadora. Les propostes polítiques que no siguin finalistes han de tenir un sentit operatiu, i per tant han de ser capaces de repercutir positivament en l’organització de la classe treballadora. No només de cara a futures conquestes, sinó a la seva pròpia defensa: qualsevol demanda reformista depèn de la capacitat d’imposar-se de la classe treballadora, ja que la correlació de forces entre les classes va bastant més enllà de qui governa o poder fer una manifestació, i té a veure amb la capacitat d’organització i imposició.

En definitiva, considerem innegable que la RBU té potencialitats, però que és crucial reconèixer-ne les debilitats i adaptar-ne la reivindicació per la seva implementació al context i a les necessitats específiques. És per això que considerem que no es tracta d’una proposta que hagi de ser central a nivell programàtic, i que a més, no seria la més adequada actualment donat el context.

1. Arcarons, J., Raventós, D., & Torrens, L. (2017). Renta básica incondicional. Una propuesta de financiación racional y justa. Ediciones del Serbal: Barcelona ↩︎
2. Lapavitsas, C. & EReNSEP (2022). The State of Capitalism. Economy, Society and Hegemony. Verso Books: London ↩︎
3. https://braveneweurope.com/michael-roberts-the-state-of-capitalism ↩︎
4. Weber, I. (2023) Sellers Inflation, Profits and Conflict: Why can Large Firms Hike Prices in an Emergency?. Economics Department Working Papers Series. 343 i Cucignatto G., Garbellini N.,
   Fora-Alcalde F.(2023), “Profit-led or cost-led inflation? Propagation effects through the EU inter-industry network”, PSL Quarterly Review, 76(306):261-276. ↩︎
5. https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/renda-basica-universal/Guillem-Castells-Renda- Basica-Universal-i-inflacio-quins-efectes-podria-tenir-sobre-els-preus ↩︎
6. https://www.pikaramagazine.com/2018/02/alli-donde-se-cruzan-la-renta-basica-y-los-feminismos/ https://journals.openedition.org/polis/21545
   ↩︎
7. https://quotidiana.coop/quot_dada/feminitzacio-de-les-excedencies-per-cura-de-familiars-i-de-fills-es/ ↩︎
8. https://www.marxists.org/catala/lenin/1913/xx/tres.pdf ↩︎