La presó, la solitud, les muntanyes

El periodista Behrouz Boochani ha escrit amb una prosa original i en unes condicions infrahumanes una novel·la sobre el patiment dels refugiats a l’illa de Manus: Cap altre amic que les muntanyes.

La presó, la solitud, les muntanyes

El periodista Behrouz Boochani ha escrit amb una prosa original i en unes condicions infrahumanes una novel·la sobre el patiment dels refugiats a l’illa de Manus: Cap altre amic que les muntanyes.

Som quatre-centes persones,
Quatre-centes ànimes perdudes confinades en un espai estret,
quatre-cents presoners
que esperen la nit
… per poder sortir
… i entrar en els nostres malsons.

El periodista Behrouz Boochani ha escrit amb una prosa original i en unes condicions infrahumanes una novel·la sobre el patiment dels refugiats a l’illa de Manus: Cap altre amic que les muntanyes, recentment publicat en català per l’editorial Raig Verd. Un llibre que ha remogut consciències i ha deixat al descobert la inhumanitat de moltes democràcies com Austràlia en les seves polítiques frontereres.

El 31 de gener del 2019 l’escriptor kurd Behrouz Boochani va guanyar el Victorian Premier’s Prize for Nonfiction juntament amb el Victorian Prize for Literature, el premi més valorat de literatura australiana. L’escriptor kurd, però, no és australià. No es trobava ni tan sols a Austràlia en el dia del guardó, no va poder assistir a la cerimònia ni rebre el premi de mans de The Wheeler Centre, l’entitat organitzadora. I és que Behrouz Boochani era llavors un demandant d’asil entre tants d’altres, un refugiat, i es trobava a l’illa que ha sigut el seu infern durant més d’un lustre. Manus.

En el discurs d’agraïment, un vídeo de no gaire bona definició, es veu el seu cos escanyolit i de rostre sever sota les fulles d’una palmera. Davant, un establiment de baixa estatura i totxanes blau turquesa, sostre de xapa ondulada. Llegeix a poc a poc, entrebancant-se i amb veu melosa, accent clarament estranger. A les mans una nota de gratitud que menciona una anècdota que l’ha perseguit en aquests últims sis anys.

Havia fugit d’Iran, d’Indonèsia. Havia arriscat el que tenia en un viatge amb pastera i havia  sobreviscut a un naufragi. Finalment el 2013 havia posat els peus a les costes de l’illa de Christmas, pels voltants de l’illa de Nova Guinea però oficialment en territori australià. Ja havia passat el pitjor: Austràlia, Occident, era el seu destí. Un dels guàrdies oficials d’immigració el va portar a la seva oficina i tot d’una el va informar que no, de cap manera, es quedarà al Centre Regional de Tramitació Extraterritorial de l’Illa de Manus, una illa enmig del Pacífic, a l’altre cantó de Papua Nova Guinea, un CIE. Presó o tornar a l’Iran. Behrouz Boochani li va contestar que era escriptor. El guàrdia va esclafir a riure.

D’aquest acte d’humiliació neix el que seria Cap altre amic que les muntanyes.

Cap altre amic que les muntanyes és una novel·la de presons, traduïda per Josefina Caball i editada per Raig Verd. És un llibre de denúncia que toca un tema per desgràcia molt propi del segle XXI, el sotmetiment dels refugiats com a indesitjables en territoris on la llei desapareix sota les seves portes. No se’ls castiga pel que han fet sinó pel que son i poden arribar a convertir-se a Austràlia, persones, membres d’una mateixa ciutadania.

Cap altre amic que les muntanyes
Foto: Wikimedia Commons – DIAC Images

Lluny de voler aprofundir sobre l’experiència vital, Boochani condueix la seva anàlisi de l’entorn des d’una perspectiva gairebé antropològica: a la manera d’una recerca científica adopta el relat col·lectiu per entendre les dinàmiques i engranatges invisibles que fan que un home decaigui en aquelles parets i passadissos. L’escriptor kurd és periodista, especialització en ciències polítiques, i veu que per entendre les circumstàncies que l’envolten és necessari un altre mètode.

El Premi Veu Lliure Català del 2020 és una novel·la que es va escriure des de l’absoluta impossibilitat de poder escriure: no es permetien els ordinadors o dispositius amb internet, no hi havia espai on poder expressar-se. Portava un mòbil d’amagat i clandestinament escrivia missatges de Whatsapp a les nits. Aquests missatges anaven a parar en mans d’Omid Tofighian, el filòsof iranià-australià de la Universitat de Sidney que es va veure en la tasca de traduir l’original persa a l’anglès. Ell mateix diu que Cap amic que les muntanyes demana «cridar l’atenció respecte de la realitat de la tortura sistemàtica a l’illa de Manus. (…) És una crida oberta a l’acció». Però escriure també va ser un subterfugi on trobar la llibertat, retrobar-se, i una medicina per suportar el buit entre tendes i reixes.

A la presó Boochani passa a ser MEG045. Els seus companys d’aïllament són codis numèrics que competeixen per engrunes de menjar i s’habituen a la manca de roba, l’olor de suat, de pixum, d’excrements. La tortura sistemàtica perquè acceptin la repatriació no es basa en la tortura física  —que també es manifesta— sinó en la degradació moral a través de la fam i d’uns sistemes pèssims d’higiene. La identitat es deteriora a mesura que la rutina s’apodera d’ells i perden «la capacitat de compadir-se del pres de la vora i afegir el dolor d’aquell home al seu propi».

Podrien ser mesos, anys, dècades, presoners sense cometre cap delicte, amb l’esperança d’arribar a les costes de la civilització com a demandants d’asil. No és una presó convencional, sembla «a l’aire lliure», coberta de metall i en condicions paupèrrimes. Els guàrdies resten indiferents, la majoria son veterans de guerra d’Afganistan o l’Iran, han vist la mort com una rutina i sobretot segueixen ordres. Els Papus son els habitants autòctons del territori, hi ha d’haver un mínim número a l’establiment d’acord amb la legislació, fan «olor de selva» i passegen per la zona fumant cigarretes dissimuladament o assaborint unes llavors anomenades «nous de bètel».

El panòptic de Bentham, idees que recorden a Foucault, però per definir el sistema penitenciari de Manus l’escriptor kurd parteix del concepte de «Sistema Kiriarcal» o Kiriarcat, que esdevé un personatge més de l’obra. Aquest terme va ser introduït per primera vegada el 1992 per la teòloga feminista Elisabeth Schlüsser Fiorenza, que segons el llibre és útil per remarcar «els diversos sistemes socials interconnectats que s’han establert per dominar, oprimir i sotmetre». Els carcellers premien els qui es comportin més violentament a la cua de menjar, i així els presos esdevenen objectes, eines de control que es maltracten entre sí. Més enllà de la nomenclatura científicopolítica, la intenció és assenyalar les múltiples opressions que defineixen el seu modus vivendi. Com apunta la ressenya de Laura G. Ortensi sobre Davant la cadira elèctrica, de John Dos Passos, l’elegància amb què es disfressa la «justícia» cara en fora, a dins s’implementa amb una crueltat freda i protocol·lària. No hi ha un genocidi evident, sense màscares, però no per això s’hauria de banalitzar el seu jou.

A aquesta violència de les companyies de seguretat, perquè són empreses per contracte que manté Austràlia, s’hi afegeixen els interessos inconscientment cruels dels controls mèdics, dels periodistes i del personal de les forces humanitàries. Des de la nostra perspectiva podríem trobar aquestes acusacions massa severes, desconeixem fins a quin punt es poden evitar. Però, com diu Boochani, irònicament també els converteixen en números, víctimes de postal, deshumanitzades. En els seus relats parlen del fet, no tracten d’entendre’l. Segueixen ordres. Boochani és un observador dins del sistema, adopta aquesta postura com una mena de privilegiat per obtenir una narrativa adequada del que succeeix, i per molt que a vegades sembli que escrigui des d’una tarima per sobre dels altres, no pot escapar-se de la seva pròpia fragilitat, hi reflexiona.

Si una cosa és també Cap altre amic que les muntanyes, malgrat l’estacionisme de la presó, és variada. Els personatges reclosos que habiten la novel·la son estrafolaris i com a mínim poc freqüents. Boochani havia de protegir la identitat dels seus companys de «garjola» per quan es publiqués el llibre, perquè probablement encara continuarien a l’illa, com així fou. Trobem llavors a Maysam la Puta, el Primer Ministre, la Vaca, el Gegant o l’Home del Bigoti Espès. Amb el primer hi ha un moment entranyable en què Maysam la Puta es posa a ballar simulant que porta un vestit dels erudits religiosos. Els presoners l’envolten, canten, piquen de mans i el victoregen: «Més que res, fa que ens fixem en ell en comptes dels agents detestables. S’oposa directament a un sistema que vol engreixar xais per a l’escorxador. Tan sols amb una paraula de la seva boca, tots experimenten l’essència de la vida.»

Foto: Wikimedia Commons – DIAC Images

Tot és susceptible de reflexió i d’aquesta manera els espais que els arraconen es personifiquen i  produeixen material d’exegesis. Els vàters es converteixen en aixoplucs «on la gent deixa de banda les lluites psicològiques», els cigars en «el batec del pres» i un arbre en «una força grandiosa que arriba a les profunditats de la presó». La presó no deixa de ser «una forma extremament opressiva de governança que el pres interioritza, un sistema al qual al pres no li queda altre remei que mirar d’adaptar-se». Aquest 2021 es farà una pel·lícula al respecte, amb el títol Chauka please tell us the time:

Però Boochani no perd la seva identitat de kurd i el seu lirisme, perquè Cap altre amic que les muntanyes també és poètic. Si a Istanbul, Istanbul, de Burhan Sönmez, les parets que envolten els presoners es converteixen en una font per imaginar-se paisatges i sopars idíl·lics, l’escriptor kurd fa poesia del patiment interior i de la selva, la llibertat. Parla de l’ocell Chauka, dels arbres, la contraposició entre natura i el sistema artificial d’esclavitud dels refugiats.

La lírica de les frases llargues en persa, afirma el seu traductor a l’anglès, es perd en un estil que a vegades queda «fragmentat o interromput». La prosa curta i directe no deixa engegar el vol que es demana i per aquest motiu s’ha decidit combinar-la amb la poesia, que transcorre d’acord amb la desgràcia de la presó («La presó és al mig d’un puny tancat / que ara s’afluixa, que ara s’estreny, a punt d’esclatar») i els deliris de llibertat que porta la natura («corro endavant, per sobre del cim i cap als vessants de les muntanyes / tramuntant els turons, / trepitjant bolets tendres«).

Es tracta d’una manera d’humanització o, seguint la idea que sobrevola el llibre, de crear un idioma que valori el coneixement per sobre de la dada, a l’estil de les fotografies de l’artista Hoda Afshar. Alguns diuen que ha inventat un nou gènere o el «surrealisme terrorífic», però  ni l’obra és tan innovadora ni Behrouz Boochani és Oscar Wilde, Antonio Gramsci o Martin Luther King Jr. És una obra que s’ha escrit en circumstàncies extraordinàries, que sense les tecnologies actuals i una voluntat sobrehumana s’hagués quedat en l’oblit i que es mereix un lloc a la literatura de presons. Consol, força bruta, germanor, alegria, por, vergonya, humiliació. Un reconeixement que ha fet trontollar tot un país sobre un fet que potser ja se sabia, però no es coneixia adequadament.

El context

Entre el 2002 i el 2019 van morir disset persones a Manus, sense comptar les morts en el mar durant el recorregut en pastera, la primera violència. La multipremiada obra no es podria comprendre sense la història colonial que pateix Austràlia i les consegüents polítiques d’immigració que s’han desenvolupat al llarg dels últims anys.

El 1942 les tropes japoneses invasores van construir una base militar a l’illa, i en menys d’una dècada el govern australià va utilitzar el mateix establiment per dur a terme judicis contra crims de guerra, amb penes de mort: Manus ja era una zona per descarregar la feina bruta de la llei. És per aquells mateixos anys 50, quan Austràlia havia signat la Convenció de Refugiats de l’ONU (1951), que segons Sarah Lazare les polítiques occidentals desplegaren una retòrica anticomunista respecte a la immigració: els refugiats eren víctimes que fugien dels països comunistes, no de les guerres colonials d’Àfrica de l’Est o del Sud-est asiàstic, tot i que el 1976 Austràlia va acollir els anomenats «boat people» de Vietnam el 1976.

La segona onada dels boat people va del 1989 al 1998. Des de l’adopció de polítiques de detenció rondant el 1994 que s’han vist manifestacions, vagues de fam, suïcidis i rebel·lions a l’illa. La tercera onada de refugiats fou a partir del 1999, i els números s’incrementaren dramàticament. El 26 d’agost del 2001 el país va rebre una trucada de socors d’un vaixell que transportava més de 400 sol·licitants d’asil entre Indonèsia i l’illa de Christmas, territori australià. Si bé al principi semblava que s’efectuaria una operació de rescat, el primer ministre John Howard va treure poc després una Border Protection Bill que no ho va permetre.

Al mateix any es va construir el CIE de Manus, que va durar fins al 2004. L’activista Richard Bailey afirma que la campanya a favor de la protecció dels refugiats va ser «El moviment social més sostingut i potent que s’ha vist a Austràlia en 20 anys» i com a conseqüència als voltants del 2007 el líder del partit laboralista Kevin Rudd va apostar pel tancament dels centres de Nauru i Manus. Ho va fer, temporalment. Durant el segon mandat i a causa del flux de refugiats que provenien de les zones de Sri Lanka, Afganistan i de la zona, es va produir el retorn de la «Pacific Solution» del partit conservador, la PNG Solution: l’agost del 2012 es va anunciar la seva reobertura, convertint-se el novembre en el centre per demandants d’asil que coneixem. Les crítiques a aquestes polítiques van tenir el recolzament de petits reductes de caràcter liberal, en alguns casos d’organitzacions literàries.

Cap altre amic que les muntanyes
Foto: Wikimedia Commons – Hoda Afshar

A finals de juny del 2015 una carta oberta de més de quaranta treballadors sanitaris i del cos humanitari feia públics els abusos que es produïen als centres de detenció, incloent-hi abusos a menors. També criticava la Border Force Act, que imposava un mur «of secrecy which prevents proper public scrutiny». Poc després, concretament el 26 d’abril del 2016, el Tribunal Suprem de Papua Nova Guinea va declarar il·legal la detenció de sol·licitants d’asil, uns 850 a Manus, meitat  d’ells refugiats. El Manus Island Regional Processing Centre va tancar oficialment el 31 d’octubre del 2017.

El ministre d’immigració Peter Dutton (2014-2017) va afirmar que ningú que entrés il·legalment per barca podria instal·lar-se a la costa australiana. Els camps de Nauru i de Papua Nova Guinea poden costar bilions de dòlars, es mantenen pel govern i son portades per contractistes privats, però això no va suposar cap canvi vers les polítiques frontereres. Va acusar les missions de rescat de l’Unió Europea de massa amables i es va erigir en model a seguir pels partits d’extrema dreta europeus. Va arribar fins a l’extrem d’acusar els demandants d’asil de robar feines i d’illetrats. La islamofòbia post 11S i la retòrica de la por vers l’estranger van legitimar unes polítiques que els mateixos habitants de Manus no van poder ni consultar. Aquesta actuació també la podem veure a les illes gregues o fins i tot a les mateixes Canàries, fet que fa replantejar la idea de fronteres i l’ús que se’n fa de les illes com a espai fronterer, lluny de la «societat». Justament també coincideix amb la frontera que entenem entre Occident i «els altres».

En un dels seus articles més aclamats, William Kymlicka afirma que les teories morals sobre la igualtat entre persones acaben tractant només de «ciutadans» de ple dret, sense tenir en compte el traspàs de fronteres. Hi ha una «conspiració silenciosa» respecte al paper que han d’efectuar aquestes fronteres estatals, quan sabem que les delimitacions que existeixen entre països son produïdes per una sèrie d’injustícies històriques, violentes. Les democràcies liberals utilitzen aquestes fronteres per protegir i reforçar la societat nacional, però les il·liberals, amb la cultura de la «puresa», deixen la porta oberta a polítiques més xenòfobes que consideren l’estranger com a «perillós», creant una xarxa de Guantànamos. Liberals o il·liberals, aquestes polítiques són arreu d’Europa.

Com ja hem dit anteriorment, Behrouz Boochani ha guanyat, entre molts d’altres, el Victorian Premier’s Prize for Nonfiction i el Victorian Prize for Literature, dos grans premis de literatura australiana. Però Behrouz Boochani no és australià, és kurd. Els premis també poden convertir-se en una forma de poder, per veure quin discurs cal destacar segons les circumstàncies. Així, l’especulació pot ser terrible: Boochani ha obtingut aquests premis per interessos estratègics o polítics? Ha guanyat per ser qui és, per la seva condició? Ha pesat més la qüestió política que la literària? Més enllà del context, Cap altre amic que les muntanyes té qualitat, s’ha escrit en unes condicions extraordinàries i és literatura kurda —de fet el títol és una expressió kurda—. I també és literatura australiana, de l’illa de Christmas, de Manus, d’Indonèsia, d’aquella part del mar que van recórrer amb pastera. És de molts i apàtrida. Behrouz Boochani va assistir en una conferència del CCCB des de la pantalla per parlar del seu llibre. Ara viu en llibertat, a Nova Zelanda. Quan li van preguntar per la seva condició de víctima i per la humiliació que va patir, sorprenentment ell va dir que no, ell no és cap víctima. Per fi dibuixa un somriure: «No crec que Austràlia m’humiliés, penso que els vaig humiliar jo a ells, al final».

Foto de portada: Wikimedia Commons – DIAC Images
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Grau en Humanitats i màsters en Democràcies Actuals i Història del Món a la Universitat Pompeu Fabra. He sigut voluntari a Amnistia Internacional Barcelona-L'Hospitalet i a PEN Català.

Comentaris

La presó, la solitud, les muntanyes

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.